ALZHEIMER

,

Des del 1994 tots els 21 de setembre se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer, data escollida per la Federació Internacional d’Associacions d’Alzheimer (Alzheimer’s Disease International). 

Aquest any, la federació Alzheimer’s Disease International (ADI) centrarà el seu informe en el suport posterior al diagnòstic que reben tant la persona afectada per la demència com la família. Com avanço a aquesta publicació, comenten que hi ha una important variabilitat a nivell mundial, trobant-se que tant els afectats com les seves famílies i cuidadors no sempre compten amb el suport i serveis que necessiten. 

En aquest article parlarem sobre el tema central de l’informe esmentat a partir d’algunes de les àrees clau que l’ADI ha anticipat. 

L’impacte del diagnòstic en les persones que viuen amb demència, els cuidadors i les famílies. 

Un cop s’han aconseguit superar les llistes d’espera aparentment interminables per accedir a l’especialista i s’han realitzat les proves corresponents, arriba el temut moment del diagnòstic. En cas que l’especialista confirmi la sospita de Malaltia d’Alzheimer (o de qualsevol altre tipus de demència), tant la persona amb aquesta patologia com la seva família es troben amb un diagnòstic i poc més (una cita per fer-ne el seguiment sol ser-ho únic que se’ls comunica a més del diagnòstic). En alguns casos la família, i poques vegades la persona amb demència, fan preguntes com es pot curar? Hi ha medicació per a l’Alzheimer? I ara què he de fer?… Les respostes que obtenen no són les esperades: “no hi ha cura”, “la medicació que existeix només serveix per intentar alentir el procés, però arribarà un moment en què deixaran de ser efectiva i es retirarà” i “vagi vostè al treballador social del seu CAP i pregunti si hi ha alguna ajuda”. Amb poques variacions, aquestes són les respostes amb què sortiran del despatx, sense voler creure’s la informació i desorientats davant d’un futur incert i dolorós. 

En un estudi realitzat per Lladó al 2008, es va estudiar l’impacte psicològic del diagnòstic de l’EA tant a les persones amb la malaltia com als seus familiars. Pel que fa a les persones a qui els van donar el diagnòstic d’EA no es va observar un impacte psicològic significatiu (comenten que els pocs estudis que existeixen sobre aquest tema indiquen que les persones que reben aquest diagnòstic no pateixen efectes negatius importants). 

Tot i això, sí que es van trobar canvis emocionals significatius en els cuidadors  familiars en rebre el diagnòstic sobre la persona valorada, observant-se símptomes de depressió lleu. És a dir, aquests canvis emocionals en els cuidadors es deuen al diagnòstic en si, no a si la persona afectada d’EA presenta canvis conductuals deguts a la malaltia. L’estudi conclou indicant la importància d’oferir suport psicològic als cuidadors. 

 

  

L’impacte de la cultura i la societat en el suport posterior al diagnòstic de les persones que viuen amb demència. 

Al llarg dels anys s’han estudiat les conseqüències que es poden donar als cuidadors d’un familiar amb malaltia d’Alzheimer o altres demències. Prendrem com a guia per a aquest apartat un article de Losada fet al (2017) que tracta sobre l’impacte psicològic de les demències a les famílies. S’hi esmenta que els cuidadors familiars de persones amb demència presenten nivells superiors de malestar psicològic (per ex., depressió) i físic que els no cuidadors. Al mateix treball es parla sobre els motius pels quals s’associa tenir cura amb malestar: les persones cuidadores ho fan durant moltes hores al dia i durant molts anys; però a més de donar unes cures per a les que no solen tenir formació ni informació, han de continuar amb les exigències del seu dia a dia i amb ajudes insuficients per part dels organismes oficials o d’altres recursos (p.ex. resta de la família) . 

Per finalitzar amb la informació obtinguda d’aquest treball, ens permetrem citar part de les conclusions sobre els cuidadors: “En molts casos, influïts per expectatives culturals o socials, els cuidadors assumeixen majoritàriament de forma unilateral i coherent amb el que “s’espera” una tasca desorbitada i dolorosa per a la qual no estan preparats ni tenen recursos. En el procés de cura, i amb la finalitat de respondre a les demandes de la cura, els cuidadors redueixen o releguen els seus interessos a un segon pla i rebutgen o no sol·liciten recursos de suport (recursos formals o ajuda d’altres familiars). Aquestes circumstàncies els situen en posició de vulnerabilitat en reduir les fonts de reforços o descans a què s’enfronten”. Així mateix, en un altre moment, diuen que “no resulta estrany que la cura familiar de persones amb demència s’hagi considerat una situació prototípica d’estrès crònic i hagi estat definida com un experiment natural d’estrès extrem“. 

Tota aquesta situació que viuen diàriament els cuidadors familiars de persones amb Malaltia d’Alzheimer o altres demències deixa en evidència la necessitat de suport social per a ells dotant-los de recursos econòmics, d’informació i formació, així com de xarxes de suport per poder portar amb èxit cura sense que la sobrecàrrega física, però, sobretot, l’emocional els passi una factura que difícilment puguin superar sense ajuda professional. 

 

Intervencions farmacològiques, cognitives i multicomponent actuals i futures a la demència. 

Els tractaments de persones amb demències tenen com a objectiu el maneig dels símptomes cognitius (alteració de la memòria, atenció, llenguatge, raonament i abstracció, càlcul…), símptomes conductuals (presència d’apatia, inquietud psicomotora, psicosi…) i símptomes funcionals i motors (caigudes de repetició, alteració de la marxa, pèrdua de to muscular, alteració de les activitats bàsiques, instrumentals i avançades de la vida diària…) i es duen a terme partint de dos enfocaments diferents: una aproximació farmacològica i una altra “no farmacològica”. 

 Entre els tractaments farmacològics o teràpies farmacològiques destinades a pal·liar els efectes negatius sobre la cognició hi ha diversos medicaments com el Donepezilo, Rivastigmina, Galantamina i Memantina. I en el cas dels trastorns conductuals, els medicaments utilitzats serien els antipsicòtics i les benzodiazepines. 

L’altre enfocament terapèutic per tractar els diferents símptomes de les demències s’anomena Teràpies no farmacològiques (TNF). Aquest terme s’utilitza per referir-se a intervencions no químiques que pretenen millorar la qualitat de vida de les persones (sanes o malaltes) i de les famílies. O, dit altrament, les TNFs es defineixen com a intervencions no químiques, teòricament sustentades, focalitzades i reproduïbles, realitzades sobre el pacient i potencialment capaces d’obtenir un benefici rellevant (Olazarán i Muñiz, 2009). Aquests procediments van començar a aplicar-se de forma sistemàtica a les demències per part de diversos grups de professionals (terapeutes ocupacionals, psicòlegs, fisioterapeutes, etc.) en un intent de pal·liar els efectes d’aquests processos mancant tractaments curatius. Les investigacions han demostrat que les TNF, combinades amb les TF, poden ser tant o més efectives que l’ús exclusiu de fàrmacs per al tractament d’alguns dels símptomes principals d’aquesta malaltia. 

Dins de les teràpies no farmacològiques trobaríem les que intervenen en les capacitats cognitives, les que ho fan sobre la funcionalitat de la persona o la capacitat de moviment i to muscular, les que contribueixen a millorar l’àrea emocional i treballar els trastorns de conducta i les que s’encarreguen de l’àrea lúdica. 

S’ha demostrat que intervenir sobre una combinació de les àrees nomenades i no només en una obté els millors resultats per a la persona afectada per una demència. Aquesta combinació d’intervencions s’anomena intervenció multicomponent. 

Un altre tipus d’intervenció multicomponent seria l’orientada cap als cuidadors i els familiars de la persona afectada per EA (o un altre tipus de demència). Aquestes teràpies es basarien en el suport psicològic particular o mitjançant Grups d’Ajuda Mútua (GAM) especialitzats en demències i en la formació en aquest tipus de malalties i el seu maneig. 

 

REFERÈNCIES: 

  • Alzheimer’s Disease International. (2022). World Alzheimer Report 2022. Life after diagnosis: Navigating treatment, care and support. [LINK]   
  • Alzheimer’s Disease International. (2022). World Alzheimer Report 2022. Report launch and panel discussion. [LINK] 
  • Lladó, A; Ántón Aguirre, S; Villar, A; Rami, L; Molinuevo, J. L. Impacto psicológico del diagnóstico de la enfermedad de Alzheimer. Neurología. 2008; 23(5): 294-298. [LINK] 
  • Muñiz, R. y Olazarán, J. Mapa de Terapias No Farmacológicas para Demencias Tipo Alzheimer. Guía de iniciación técnica para profesionales. Fundación Maria Wolff e International Non Pharmacological Therapies Project. 2009. 
  • Olazarán J, Reisberg B, Clare L, Cruz I, Peña-Casanova J, Del Ser T, Woods B, Beck C, Auer S, Lai C, Spector A, Fazio S, Bond J, Kivipelto M, Brodaty H, Rojo JM, Collins H, Teri L, Mittelman M, Orrell M, Feldman HH, Muñiz R. Nonpharmacological therapies in Alzheimer’s disease: a systematic review of efficacy. Dement Geriatr Cogn Disord. 2010;30(2):161-78.  
  •  Losada, Andres & Márquez-González, María & Vara, Carlos & Gallego-Alberto, Laura & Romero-Moreno, Rosa & Rodríguez, Javier. Impacto psicológico de las demencias en las familias: propuesta de un modelo integrador. Clínica Contemporánea. 2017; 8. E4, 1-27. [LINK] 

 

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

Signem la Carta de la Diversitat 2022-2024

La Fundació Sant Francesc d’Assis (FSFA) ha signat la carta de la diversitat 2022-2024, amb la Fundación Diversidad amb el compromís de respectar els deu principis de la normativa vigent en matèria d’igualtat d’oportunitats i no discriminació.

Aquesta iniciativa està promoguda per la Comissió Europea en el marc de la plataforma de Cartes de la Diversitat de la Unió Europea.

Segell Carta Diversitat 2022-2024

10 Principis de la Carta de la Diversitat

  1. Sensibilitzar sobre els principis d’igualtat d’oportunitats i de respecte a la diversitat, incloent-los com a valors de l’empresa i difonent-los entre el personal.
  2. Avançar en la construcció d’una plantilla diversa, tot fomentant la integració de professionals amb perfils diversos independentment del seu gènere, orientació sexual, raça, nacionalitat, procedència ètnica, religió, creences, edat, discapacitat, o qualsevol altra circumstància personal o social.
  3. Promoure la inclusió, afavorint la integració efectiva, evitant qualsevol mena de discriminació (directa o indirecta) a la feina.
  4. Considerar la diversitat en totes les polítiques de recursos humans, gestionant la diversitat de manera transversal, com a base i principi de totes les decisions que es prenguin en aquest àmbit.
  5. Impulsar la conciliació a través d’un equilibri en els temps de treball, família i lleure, establint mecanismes que permetin l’harmonització de la vida laboral amb la familiar i el personal de tot el personal.
  6. Reconèixer la diversitat dels seus clients, i aquesta també és font d’innovació i desenvolupament.
  7. Estendre i comunicar el compromís cap al seu personal, compartint i estenent a tota l’empresa la responsabilitat que l’organització adquireix en ser signatària de la Carta de la Diversitat.
  8. Difondre el compromís entre les seves empreses proveïdores, convidant-los a unir-se a la comunitat d’empreses que a Espanya s’adhereixen al compromís voluntari que promou la Carta.
  9. Traslladar i fer arribar aquest compromís a administracions, organitzacions empresarials, sindicats, i altres agents socials.
  10. Reflectir les activitats de suport a la no discriminació, així com els resultats que es van obtenint de la posada en pràctica de les polítiques de diversitat a la memòria anual de l’empresa.

HEPATITIS

28 juliol dia Mundial Hepatitis

QUÈ ÉS L’HEPATITIS? 

L’hepatitis és una malaltia que provoca la inflamació del fetge i que, a causa de la importància de les funcions bàsiques d’aquest òrgan, es donaran una sèrie de seqüeles que variaran en funció del temps que es pateixi, del seu origen i, per descomptat, de la gravetat. 

Des d’una perspectiva temporal, si l’aparició és recent es considera aguda i si dura més de 6 mesos es considera crònica. 

CAUSES DE L’HEPATITIS 

Origen Viral

hi ha cinc ceps que són les hepatitis A (VHA), B (VHB), C (VHC), D (VHD) i E (VHE). 

Els tipus VHA i VHE es transmeten principalment quan una persona no infectada (i no vacunada) menja aliments i beu aigua contaminada per femtes d’una persona infectada pel virus (glaçons de gel, fruites i verdures crues rentades amb aigua infectada…) i/o que no s’han tractat per convertir-se en innocus per a l’ésser humà, associant-se amb el sanejament deficient i la mala higiene personal. La prevenció passa per una bona higiene corporal i que l’aigua i els aliments rebin un tractament adequat perquè quedin lliures d’aquest virus i d’altres, així com de bacteris, fongs i substàncies químiques com els pesticides. 

Els ceps B i D es transmeten per contacte amb la sang d’una persona infectada o altres fluids corporals sent les vies de transmissió: la sexual, percutània (compartir les agulles p.e. drogues intravenoses, tatuatges, acupuntura…), perinatal (de mare a fill), transfusió de sang i trasplantaments d’òrgans de bancs no segurs (aquesta possibilitat actualment no es dóna, però els transfosos en el passat sí que es van poder contagiar d’aquesta manera). La prevenció per part dels organismes oficials es va posar en marxa ja fa anys examinant tant les donacions de sang com d’òrgans per evitar aquesta forma de contagi. A manera de prevenció recordem que es desaconsella totalment a les persones que utilitzen drogues intravenoses compartir les xeringues i que si la persona vol fer-se un tatuatge, hauria d’assegurar-se que el local compleixi amb la normativa higienicosanitària, destacant que tot l’instrumental que travessi la pell ha de ser estèril i d’un sol ús. 

Pel que fa al tipus C cal esment a part, ja que es transmet per contacte directe de la sang de la persona infectada amb VHC amb la sang de la persona no infectada per aquest virus concret. La via sexual de transmissió es considera “poc eficaç” i NO es transmet per tocar-se, abraçar-se, besar-se, compartir aliments o begudes o per via aèria com a esternuts o tos. 

 

Origen no viral

L’hepatitis alcohòlica és causada pel consum cronificat i excessiu d’alcohol. No obstant això, és important assenyalar que no tots els alcohòlics acaben desenvolupant hepatitis alcohòlica i, també, que es pot presentar en persones amb un consum més aviat moderat. 

L’hepatitis tòxica pot ser causada per certs verins, productes químics, medicaments o suplements. 

L’hepatitis autoimmune es dóna quan el sistema immunitari de la persona ataca les cèl·lules hepàtiques. Se’n desconeix la causa, però pel que sembla la interacció de factors genètics i ambientals al cap del temps acaba provocant aquesta patologia. 

Esteatohepatitis no alcohòlica: el fetge gras és una acumulació excessiva de lípids al fetge que produeix poca o cap inflamació de les seves cèl·lules i, per tant, no sol causar complicacions en aquest òrgan. Però de vegades aquesta acumulació de greix sí que afecta el fetge, danyant-lo i inflamant-lo convertint-se així en esteatosi hepàtica o esteatohepatitis no alcohòlica. 

Entre les seqüeles més importants de l’hepatitis quan no es fa un bon control per part de l’especialista i no es canvien certs hàbits es troben: 

La cirrosi: cada cop que el fetge es lesiona aquest intenta reparar-se a si mateix creant un teixit de cicatrització. Aquest teixit no funciona com les cèl·lules sanes del fetge i, per tant, aquest òrgan perd funcionalitat. Si aquest cicle es continua donant, el fetge començarà a fallar. Si la cirrosi hepàtica es diagnostica de forma primerenca i se’n tracta la causa, se’n pot reduir l’avenç encara que no es reverteixi. 

El càncer de fetge: entre els diferents factors de risc de desenvolupar càncer de fetge hi ha la cirrosi a conseqüència dels diferents tipus d’hepatitis (sobretot en el cas de la VHB i VHC). 

L’encefalopatia hepàtica: quan el fetge no és capaç d’eliminar les toxines a la sang aquestes acaben afectant el funcionament del cervell observant-se en la persona afectada alteracions cognitives (problemes d’atenció i concentració, de memòria o del llenguatge) i conductuals (al·lucinacions, agitació, canvi de personalitat, canvi d’estat ànim) o fins i tot del seu estat de connexió amb el seu entorn (confusió, adormiment i, en els casos més greus, coma). 

A Barcelona hi ha l’Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis (ASSCAT), amb vocació d’informar i posar fi a l’estigmatització de les persones amb aquesta malaltia. 

 

FONTS: 

MedlinePlus 

Redacción Médica 

Clínica Mayo 

Manual MSD 

Revista Sanitaria de Investigación 

American Cancer Society 

National Institute of Diabetes and Digestive and Kidney Diseases 

Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis (ASSCAT) 

Dia de les àvies i els avis

26 de juliol Dia de les àvies i dels avis

Sovint quan pensem en unitat familiar ens ve al cap la figura de pare, mare i fills, però si hi ha una figura que sempre ha tingut un paper fonamental aquests han estat els avis. 
 
Els avis i les àvies són un pou de saviesa i acostumen a ser els transmissors de la història de la família. Tenir-los a prop afavoreix el sentit de pertinença de l’infant, reforçant-los l’autoestima i creant forts vincles –diferents dels que es creen amb els seus progenitors-. Ells són els “explicadors” d’anècdotes dels nostres pares, ens fan veure que ells també havien estat nens i “eduquen amb altres normes” de manera que es fomenta un diàleg que afavorint una relació sana entre tots els membres de la família. 
 
Hi ha una creença popular que diu que els avis “estan per malcriar els nets” i això certament reforça que les relacions intergeneracionals són molt beneficioses per les ambdues parts, ja que ningú pot substituir la seva tasca i sovint els infants i adolescents respecten molt més (o de forma diferent) la seva autoritat. Els avis i àvies reviuen etapes d’infantesa, tornen a jugar, se senten valorats i respectats, aporten espais de complicitat que només comparteixen amb els seus nets i netes, i veuen com les seves vides es revitalitzen. 
 
Un altre factor important avui dia és l’importantíssim paper que desenvolupen els avis en la conciliació laboral i familiar. Qui no els ha demanat mai que ens donin un cop de mà en moments puntuals “d’urgència” en què cap dels progenitors se n’ha pogut ocupar? Des del punt de vista pràctic saber que els avis hi podran respondre i posar-hi solució és un gran alleujament pels pares. 
 
Malgrat això, s’ha d’anar amb compte amb algun model de relació basada en una mena d’esclavitud, ja que pot arribar a esdevenir en abús, sobretot envers els avis i àvies, que no gaudeixen de la llibertat d’escollir quan i com volen cuidar dels seus nets. 
 
Per acabar, recordem que hi ha avis i àvies que estan a residències i la forma de relacionar-se amb ells té una sèrie de particularitats, ja que ens haurem d’adaptar als horaris del centre i necessitats de la gent gran (problemes de mobilitat, estat cognitiu, etc.). 
 
Per tot el que s’ha comentat només ens queda expressar l’enorme agraïment i reconeixement de la seva tasca i dedicació, no només en la jornada d’avui sinó cada dia de l’any!! 

Teràpia Assistida amb Gossos

TERÀPIA ASSISTIDA AMB GOSSOS – Dia Internacional dels Gossos

El 21 de juliol se celebra el Dia Internacional del Gos com una forma de reconeixement a una espècie que ens ha acompanyat durant milers d’anys ajudant-nos a caçar, a vigilar els ramats, en accions de rescat, detectant drogues o explosius, convertint-se en gossos guia per a invidents i donant-nos companyia. Aquest dia, però, també es va fer per conscienciar sobre l’abandonament que pateixen aquests animals per part de l’home: segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el 70% dels gossos del món no tenen llar. 

Des de la FSFA volem sumar-nos al reconeixement als gossos parlant d’una altra de les grans labors per als quals se’ls ensinistra: assistir persones amb problemes de salut com el càncer, persones amb discapacitat intel·lectual o persones amb demències, entre molts altres problemes de salut o d’un altre tipus. 

La Teràpia Assistida amb Gossos (TAG) o Intervenció Assistida amb Gossos (IAG) és una modalitat de la Teràpia Assistida amb Animals (TAA) i, probablement, la més estesa a causa de la capacitat d’aprenentatge (facilitat d’ensinistrament) i el temperament dels gossos. Es defineix com una intervenció que es realitza en grup o individualment, de forma directa i amb uns objectius preestablerts, en què participa un animal que reuneix una sèrie de criteris específics. Aquesta teràpia ha estat creada fonamentalment per proporcionar beneficis físics, socials, emocionals i cognitius, a més de poder ser aplicada en diversos entorns (Roblejo, Wilson, Saní & Gaínza, 2009) fins i tot s’hi pot arribar a utilitzar com a prevenció de les patologies tant físiques com psíquiques (Vallejo, citat per Martínez, 2012).  

Els aspectes que resulten beneficiats per la IAG segons diferents estudis són:  

Beneficis físics: 

  • Millora de l’esquema corporal i de la deambulació, entrenament de la psicomotricitat fina i gruixuda, millora de la precisió i la coordinació dels membres.
  • Disminució de l’estrès i la pressió arterial.
  • Motiva les sortides a l’exterior i l’exercici físic.

Beneficis emocionals: 

  • Estimulació emocional: estabilització de l’estat d’ànim ajudant a expressar les emocions, activant les emocions positives i desenvolupant l’afectivitat.
  • Augmenten l’autoestima i la confiança.
  • Alleugereix els sentiments de solitud i representa una ajuda en els processos de dol i depressió.
  • Augmenta la percepció de sentir-se útil i necessària.

Beneficis cognitius: 

  • Estimulació sensorial.
  • Estimulació de funcions cognitives: orientació, memòria, pràxies, gnosis, llenguatge i funcions executives.
  • Millora l’atenció i la concentració respecte d’altres activitats.

Beneficis a l’esfera social: 

  • Fomenta l’interès i l’atenció per altres persones i les activitats, augmentant la participació i millorant la motivació.
  • Millora de la sociabilitat, per la qual cosa facilita la creació d’enllaços amb altres persones.

 

Per acabar voldríem destacar que: 

– aquesta interacció, per si sola, no és terapèutica, i és necessària la presència d’un professional que s’asseguri que el vincle que s’estableixi sigui positiu i beneficiós per a ambdues parts. 

– aquesta teràpia no farmacològica no és un substitut d’altres tractaments i teràpies, sinó que és un complement d’aquestes. 

 

FONTS:  

Geriatricarea 

Dependentia 

Vincles: Intervencions Assistides amb Gossos 

Intervenció assistida amb gossos en persones amb demència (IMSERSO) 

Dia Internacional de l’Auxiliar d’Infermeria

Dia Internacional del de l’Auxiliar d’Infermeria

Avui, 14 de juliol, és el dia internacional de l’Auxiliar d’Infermeria.  

La figura de Tècnic/a en Cures Auxiliars d’Infermeria (TCAI) és la professió que anteriorment s’anomenava Auxiliar de Clínica o Auxiliar d’Infermeria. Es podria dir que la seva història comença en el moment en què es van crear espais per a la curació i tenir cura dels malalts. No obstant això, fins al s. XX no es professionalitza oficialment i se’n reconeix la figura com a pertanyent al personal sanitari. A Espanya, es va crear la Formació Professional d’Auxiliar de clínica el 1975 i el 1986 es va establir la categoria professional d’Auxiliar d’Infermeria als hospitals. Finalment, als anys 90 es va canviar el seu nom pel Tècnic en Cures Auxiliars d’Infermeria (TCAI), que segueix vigent actualment. 

Aquest/a professional sanitari està format/da per a la cura bàsica dels pacients, cosa que, sota supervisió del Servei d’Infermeria, implica l’administració de medicaments (menys els que són via parenteral), presa de constants, neteja, vestit i alimentació de pacients que no puguin fer-ho per si mateixos. També realitzar diverses tècniques per mobilitzar i transportar pacients, tècniques de primers auxilis i cures sanitàries en emergències, tècniques de neteja, desinfecció i esterilització de materials mèdics, suport emocional a pacients o participar en el desenvolupament de programes de salut i transmetre missatges de conscienciació. 

Igual que a la resta de professions sanitàries, els/les TCAI es poden especialitzar en diferents àmbits com: 

  • Atenció Primària i Comunitària: domiciliària, promoció de salut, salut bucodental. 
  • Atenció Especialitzada: consultes, hospitalització, urgències, pediatria, tècnic de rajos (imatge per al diagnòstic i medicina nuclear), UCI o geriatria.
  • Centres sanitaris i Centres balneoteràpics. 

 

A la FSFA tenim un  gran equip d’auxiliars d’infermeria!

Gràcies per la feina que feu dia a dia de suport físic i emocional als residents.

Avui i sempre, posem en valor la vostra entrega i vocació.

 

Podeu veure 3 vídeos, a les nostres xarxes socials, de companyes del CSAI Can Torras, CR Les Hortènsies i CR Montseny.

 

Dia Internacional del Sarcoma

DIA_INTERNACIONAL_DEL_SARCOMA

Dia Internacional del Sarcoma 

Avui 13 de juliol és el Dia Internacional del Sarcoma que es defineix com un tumor maligne que s’origina als teixits tous del cos (músculs, vasos sanguinis, nervis, teixit adipós, etc.). D’entre la varietat de càncers que existeixen, els sarcomes són considerats els més estranys. Les àrees més afectades del cos són les extremitats (cames i braços), tot i que també es poden desenvolupar al tronc, cap, coll o cavitat abdominal. 
 
El sarcoma, en general no produeix cap símptoma a les primeres etapes, però ja quan es localitza a les extremitats es produeix inflor i tumefacció a nivell del tumor, que no sempre s’acompanyen de dolor. Quan el sarcoma es localitza a la cavitat abdominal els símptomes més freqüents són el sagnat i l’obstrucció intestinal. 
 
Alguns dels factors de risc que poden causar un sarcoma són l’exposició a la radiació, extirpació quirúrgica dels ganglis limfàtics, exposició a certes substàncies químiques (clorur de vinil, dioxina i alguns pesticides) i la predisposició a malalties d’origen genètic. 
 
Malauradament, aquest tipus de càncer no es pot prevenir i no hi ha programes de detecció precoç. Malgrat això, el tractament del sarcoma és fonamentalment la cirurgia per a l’extirpació del tumor (prèvies sessions de radioteràpia per tal de reduir-ne la grandària) i sovint requereix la col·laboració de diferents especialistes, depenent de la localització on es desenvolupa aquest tipus de neoplàsia.

 

Helena Fuentes
Psicòloga – CR El Montseny

Dia Mundial de les Al·lèrgies

Dia Mundial de les Al·lèrgies

Dia Mundial de les Al·lèrgies 

Avui 8 de juliol és el Dia Mundial de l’Al·lèrgia que, segons l’OMS, es defineix com una resposta exagerada del sistema immunitari a diferents al·lèrgens ambientals, alimentaris, medicaments, etc. 

Els al·lèrgens són substàncies que el sistema immunitari considera “estranyes” o “perilloses” i reacciona creant anticossos per defensar-se’n. 

En aquesta ocasió ens ocuparem de l’al·lèrgia als fàrmacs, és a dir, parlarem de la resposta del sistema immunitari quan identifica com a al·lergen un medicament. 

No s’ha de confondre amb un efecte secundari ni una toxicitat: 

  • Un efecte secundari és un resultat no desitjat a l’administrar-lo i estan enumerats a l’etiqueta del medicament. 
  • La toxicitat és la reacció a una sobredosi del medicament.  

Símptomes: els més freqüents són urticària, erupció cutània, inflamació (llengua, llavis, parpelles…), febre o picor a la pell o als ulls; però també pot provocar anafilaxi, una reacció greu que pot posar en risc la vida. Solen donar-se durant l’hora posterior d’haver-se pres el medicament, encara que alguns, com les erupcions, poden manifestar-se força temps després (hores, dies i, fins i tot, setmanes). Normalment, els símptomes desapareixen poques hores després de retirar el medicament, encara que en algunes ocasions poden persistir dies o setmanes. 

Diagnòstic: es basa en una detallada història clínica realitzada a partir d’una entrevista amb el metge, on se l’informa dels medicaments que pren i ha pres, els antecedents clínics i els símptomes. Si el metge ho considera, el derivarà a l’al·lergòleg perquè faci proves específiques. 

Tractament: el tractament farmacològic pot abastar antihistamínics, broncodilatadors, corticoesteroides i, en els casos més greus, epinefrina. Si resulta imprescindible un medicament a què una persona és al·lèrgica es poden dur a terme altres tècniques com dessensibilització o inducció de tolerància. 

Fàrmacs més comuns a desenvolupar al·lèrgies: antiinflamatoris, penicil·lines (sobretot l’amoxicil·lina) i sulfamides, pirazolones, vacunes, anticonvulsius, substàncies que continguin iode i algunes formes d’insulina.

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

POSEM EN MARXA EL SAD!

La nostra Fundació Sant Francesc d’Assis amplia la seva cartera de serveis i comença una nova etapa oferint una nova línia d’activitat per a tota la zona del Maresme. D’aquesta manera donem resposta a la quarta línia estratègica de la fundació centrada en el model assistencial per a potenciar l’atenció de la persona i complim amb el nostre propòsit d’estar sempre al servei de les famílies (persones) més vulnerables que ara ens demanda aquest servei. 

A partir del proper 1 de juliol i ubicat en el CSAI Can Torras s’oferirà per tots aquells usuaris que ho requereixin el servei d’atenció a la persona al mateix domicili per tal de treballar l’autonomia personal , el suport social i ajudar a les tasques de la llar. 

Aquesta assistència tindrà diverses modalitats: per hores, assistència les 24h , higiene personal i també acompanyament. 

Disposarem de professionals especialitzats en SAD que duran a terme intervencions assistencials de cura personal i de la llar, de suport i d’atenció a persones que habitualment es troben en una situació de dependència associada a factors de vulnerabilitat (com ara malalties cròniques, l’edat…). 

Hem de seguir esforçant-nos en recolzar l’autonomia de les persones i en fer del seu entorn un món més adequat a les seves necessitats físiques i emocionals per a garantir el seu benestar i la seva seguretat.

Sobretot Persones!

Dia Internacional d’Infermeria

 

Avui dia 12 de maig és el Dia Internacional de la Infermeria en honor al naixement de F. Nightingale considerada precursora de la infermeria professional.

En primer lloc, voldria felicitar i fer un reconeixement molt sincer a totes aquelles infermeres i infermers que formen o han format part de l’equip del Servei d’Infermeria de la FSFA, així com a totes les companyes que estan dia a dia treballant des dels diferents àmbits per poder oferir unes cures de qualitat.

La pràctica infermera és complexa, dinàmica i canviant. Són temps difícils per la disciplina. Per un costat perquè venim d’una pandèmia que encara no ens la traiem de sobre i que ha generat un gran desgast físic i emocional, que ha tensat un sistema sanitari i social, i especialment en aquells àmbits com els de l’atenció a la gent gran, l’atenció intermèdia i la discapacitat, amb unes limitacions preexistents en matèria d’infraestructures o de dotacions de personal.

Iniciatives com la que han tingut recentment entre el Departament de Salut i el de Recerca i Universitats en incrementar quasi 600 places l’oferta acadèmica d’infermeria poden pal·liar les greus dificultats que hi ha per reposar un personal mermat pels abandonaments i la previsió de jubilacions en els pròxims anys. Però també caldria repensar seriosament altres qüestions com podria ser què fer amb les infermeres especialistes o les Infermeres de Pràctica Avançada (IPAs).

Per altre costat, també hi ha oportunitats en les quals el rol de la infermera és essencial com pot ser per exemple l’aposta per l’atenció integrada social i sanitària com a eina estratègica per garantir una resposta de qualitat i equitativa a les persones amb necessitats d’atenció: persones grans, amb discapacitat o amb problemàtica social derivada de salut mental.

Albert Llistar i Bosch
Director de Cures de la Fundació Sant Francesc d’Assís

 

UN PASSEIG PER CAN TORRAS: Una experiència de creixement.

Hi havia una vegada… A principis del segle XXI dues infermeres de vocació van creuar les seves vides a Can Torras unint-se a un equip de grans professionals que ha anat creixent al llarg dels anys.

Vam entrar amb una maleta plena d’il·lusió i pocs coneixements a un centre sociosanitari amb moltes característiques residencials. Érem una mica inexpertes, amb caràcters molt diferents però amb un objectiu comú: CUIDAR i millorar cada dia l’atenció al pacient i el seu entorn. Durant tots aquests anys ens hem format, hem viscut moltes experiències, hem rigut i plorat, hem acollit i dit adeu. Tot el que hem viscut ens ha fet créixer com a professionals i encara mes com a persones.

Actualment, el nostre és un Centre d’Atenció Intermèdia ja establert, en constant creixement i conformat per un gran equip assistencial amb ganes de convertir-se en referent de la zona.
Entre altres vivències cal destacar la més recent i menys esperada: viure una pandèmia. Cadascú ha sostingut aquesta situació com ha sabut, però podem dir que tots hem madurat i hem pres consciència de l’essència de la nostra professió. Tots els col·lectius hem estat les mans d’aquell fill que no podia estar amb el pare, els ulls d’aquella filla que no podia estar amb la mare, la veu d’aquell net que encoratjava el seu avi, les llàgrimes d’aquell marit que no podia veure la seva esposa… Hem curat, però quan no hem pogut curar hem alleujat, quan no hem pogut alleujar hem consolat i quan no hem pogut ni consolar hem acompanyat. I tot això gràcies a l’amor que dipositem cada dia tots nosaltres a la nostra professió.

En aquests moments les dues infermeres que van créixer amb el centre han esdevingut Supervisores d’Infermeria, no sense cap reticència per deixar una part de la infermeria assistencial encara que agraint la confiança dipositada en nosaltres. Però els reptes estan per lluitar-los i hem acceptat amb moltíssima il·lusió per poder millorar, col·laborar i contribuir als canvis i als nous projectes, sempre amb el suport dels nostres companys.

Ara seguim maleta en mà caminant, marcant un nou rumb, de vegades deixant-nos portar per la corrent. No sabem que ens oferirà el destí, però estem tranquil·les davant de la incertesa perquè diuen que tots els camins porten a Roma.

Però què és Roma?
En honor a la nostra tan estimada professió fem referència a dues infermeres molt importants en la història de la infermeria i alguns dels seus escrits perquè els pugueu gaudir:

“La infermeria posa el pacient en les millors condicions perquè la naturalesa pugui guarir les ferides.”
Florence Nightingale

“El que és important no és el que ens fa el destí, sinó el que nosaltres en fem”
Florence Nightingale

“La infermera és temporalment la consciència de l’inconscient, l’amor per la vida del suïcida, la cama de l’amputat, els ulls del cec recent, el coneixement i la confiança d’una nova mare i la veu d’aquells massa febles per parlar.”
Virginia Henderson

Cristina Suero Martín – Infermera
Sonia García Barrera – Infermera especialista en Geriatria

 

Una mica d’Història:

Al llarg de la història de la professió infermera hi ha hagut moltes pioneres que han contribuït al creixement i empoderament de la infermera a la nostra societat.
Però en aquest dia Internacional de la Infermeria m’agradaria compartir amb tots el descobriment d’una infermera del nostre temps i que ha dedicat la seva vida a millorar a la infermeria a casa nostra.

Pilar Argelès Masó, nascuda a La Trepa (Ourense) el 10 de maig de 1934-, fou infermera, i col·legiada del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona.
Va estudiar a l’Escola de les Carmelites de la Caritat de Barcelona i a l’Escola de les Teresianes de Tarragona. I va estudiar Infermeria per vocació. Finalitza els estudis d’ATS a l’Escola de l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona l’any 1958. Va realitzar les pràctiques al servei d’urgències a l’Hospital Clínic de Barcelona.

El 1958 va viatjar a Costa Rica on va treballar a l’Hospital de San Juan de Dios de San José, i va exercir de professora a l’Escola d’Auxiliars d’Infermeria de l’Hospital de San Juan de Dios de San Jose, i al International Center for Medical Research and Training (Louisiana State Univeristy) i d’allà va marxar a la seu d’Hondures on va estar fins el 1967.

El 1967 torna a Espanya on va treballar al Servei de Cures Intensives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. I l’any 1968 comença a treballar com a Cap d’Infermeria dels Serveis de Consultes Externes, Urgències, Laboratori, Radiologia i Quiròfans de l’Hospital Mútua de Terrassa. El 1977 publica un manual de procediments infermers.

El 1983 va començar a treballar com a Directora d’Infermeria de l’Hospital Clínic de Barcelona. I l’any 1985 va passar com a Directora d’Infermeria a l’Hospital de l’Esperit Sant de Coloma de Gramenet, fins al 2000, va implantar una organització basada en el model holístic, que considera el pacient com un tot, des d’un punt de vista biopsicosocial.

Va impartir l’assignatura d’Infermeria Fonamental i Gestió a l’Escola Universitària d’Infermeria de la Universitat de Barcelona, i també va fer classes de gestió a l’Escola Universitària d’Infermeria de Gimbernat, i a l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses.

Va destacar com a gestora on va aplicar el model de gestió “mètode en equip”, que va aprendre a Costa Rica i Hondures. Va realitzar canvis en la gestió del treball i va introduir el concepte de procés d’atenció d’infermeria, aplicant el model de necessitats de Virginia Henderson. L’objectiu central va ser millorar la qualitat de les cures i la seguretat del pacient, mitjançant una atenció individualitzada. Va revolucionar la infermeria i la va projectar cap al futur, assentant les bases sobre les quals se sustenta el model actual.

Als seus 82 anys va concedir una entrevista per la celebració dels 100 anys de l’Hospital Esperit sant. M’agradaria fer-vos un tast:

En què consistia aquesta visió de la infermeria?
Consistia en la introducció del concepte de procés d’atenció d’infermeria segons el model de necessitats de Virginia Henderson. Aquesta visió girava entorn de l’atenció integral del pacient: cures competents, segures i científiques que cobrissin les necessitats físiques, psicològiques, espirituals i d’aprenentatge del malalt. Tot això, tenint molt en compte el personal, perquè si el personal està bé, el malalt també estarà bé.
El model incorporava des de la filosofia que ha d’emanar de Gerència fins a aspectes de formació. I tot traduït en objectius. Això, lògicament, comportava importants canvis en la gestió del treball. Cada persona tenia assignades unes funcions i sabia què s’esperava d’ella. Les competències estaven molt ben definides. I els processos, molt sistematitzats.

I amb aquest model, va arribar a l’Hospital i ho va capgirar tot.
Sí, la veritat és que vaig trencar molts motlles. Em vaig formar als Estats Units quan aquí encara no se sabia què era la gestió. Quan vaig arribar a l’Hospital, l’any 85, els vaig avisar que ho canviaria tot. Vaig entrar com a directora d’Infermeria però depenent del director mèdic. De seguida, i promogut pel mateix director mèdic, es va crear la Direcció d’Infermeria, que va començar a ser autònoma. La veritat és que vaig poder treballar amb molta llibertat.

Com va canviar en el dia a dia l’aplicació del model?
A l’Hospital es feia molta feina, però no hi havia res escrit; no estava sistematitzat. El canvi va ser implantar aquesta filosofia, aquests objectius i aquestes normes. La germana Blanca em va ajudar moltíssim; aleshores feia de cap d’infermeres i em va posar totes les facilitats; de fet, vaig tenir col·laboració de tothom. L’estructura, evidentment, va canviar molt: es va haver de contractar molt personal. Penso que perquè funcionin les coses hi ha d’haver un bon ambient, bona col·laboració, i s’ha de tractar la gent amb humanitat. A la feina hi estàs moltes hores. El benestar del professional és molt important, com també ho és la formació i el creixement personal.

Va potenciar el desenvolupament professional.
En espanyol hi havia molt poca literatura científica d’infermeria; en canvi, als Estats Units es gastaven sis mil milions de pessetes en investigació d’infermeria! Per accedir al coneixement calia entendre l’anglès, així que vaig posar una professora d’anglès perquè les infermeres poguessin fer classe abans o després del torn. Cal orientació al personal de nova incorporació; després se l’ha d’orientar en el lloc de treball i, finalment, s’ha de fer formació continuada perquè vagi progressant i pugui donar millor qualitat d’assistència. Nosaltres ho vam fer així. Va haver-hi una època que no hi havia infermeres, i a nosaltres mai no en ens faltaven. Venien a l’hospital perquè sabien que allà no les deixaríem soles; que quan arribessin acabades de graduar, tindrien tot l’acompanyament per créixer professionalment.

Van ser pioners en la informatització de les cures d’infermeria.
Vam implantar un programa informàtic, basat en el model de Virginia Henderson, i una experta venia a fer formació. Cada infermera havia de tenir un PC, i això en aquella època era inaudit; ni els metges en tenien, d’ordinador. Es va haver de formar tot el personal, que aleshores no tenia coneixements d’informàtica. Es va començar a treballar conjuntament amb l’equip mèdic per fer les guies mèdiques i d’infermeria. Vam ser el primer hospital que va aplicar aquest programa informàtic, un programa d’infermeria, amb plans de cures, etc., per donar atenció integral al malalt, de forma individualitzada i per als diferents processos.

Discrepa de qui diu que “els problemes personals es deixen a casa”.
Els problemes personals ningú no els deixa a la porta; quan tens un problema, el portes a sobre i això et neguiteja i et pot fer rendir menys. Per tant, el que hem de fer és ajudar aquesta persona; cal garantir una bona col·laboració i un bon ambient. I penso que, aquí, la cosa va anar bé. Hi havia una gent molt maca, estic molt contenta amb la gent que tenia treballant a l’Hospital; me’n recordo moltíssim. Jo m’hi hagués volgut quedar més temps; fins i tot el Comitè d’Empresa va demanar que jo pogués continuar. Però no va poder ser i em vaig haver de jubilar. Fa un temps em van demanar que publiqués el model de gestió que havia aplicat a l’Hospital i ara estic treballant en això. O sigui que als 82 anys encara continuo amb la Infermeria al cap.

Entrevista completa en pdf: aquí

Inés Gómez Bueno – Infermera especialista en Geriatria

Trastorn bipolar

,
Trastorn bipolar

El 30 de març es celebra el Dia Mundial del Trastorn Bipolar, data triada per ser l’aniversari del pintor Vincent Van Gogh, en sospitar-se que aquest era el seu diagnòstic més probable.

Però, què és el Trastorn bipolar o Trastorn afectiu bipolar?

Es tracta d’una patologia crònica i recurrent, per a la qual no existeix cura i que es caracteritza per l’alteració en la regulació de l’estat d’ànim.

Aquesta alteració provoca ascensos i descensos patològics de l’humor que poden durar dies, setmanes o mesos si no es tracten adequadament i que no tenen res a veure amb els alts i baixos emocionals que es donen de manera normal davant esdeveniments vitals.

Les oscil·lacions van des d’episodis maníacs o hipomaníacs fins als depressius, podent variar en intensitat i gravetat.

Durant la fase maníaca la persona es troba en un estat d’exaltació caracteritzat per una disminució de la necessitat de dormir, un nivell alt d’energia, acceleració del metabolisme, impulsivitat, consum de drogues (legals i/o il·legals) o augment de l’hàbit de les mateixes si la persona és consumidor habitual, augment de la despesa econòmica (sobretot en coses/situacions innecessàries o per joc patològic), augment de la velocitat de pensament, loquacitat, presència d’humor expansiu, grandiós i, a vegades irritable, hiperactivitat, augment de l’impuls sexual i excés de confiança.

En els casos de mania més greus aquests símptomes poden acompanyar-se d’ideacions delirants de diversos tipus i d’al·lucinacions.

La diferència entre mania i hipomania és que en el segon cas els símptomes relacionats amb l’exaltació es donen amb menor intensitat i no tindrien lloc els símptomes psicòtics.

No obstant això, a la fase depressiva s’adverteixen símptomes totalment oposats evidenciant-se baixa autoestima, estat depressiu caracteritzat per una gran apatia (reducció de la motivació), absència d’interès en qualsevol tasca o persona, ansietat, cansament, sentiments de tristesa, culpa i solitud, insomni o excés de somni, melancolia i una forta sensació de fracàs.

També poden aparèixer idees de suïcidi.

Si tenim en compte les variacions anímiques descrites, és fàcil arribar a la conclusió que totes elles influeixen de manera significativa en la vida d’una persona amb aquesta malaltia: relacions personals, àmbit laboral i/o acadèmic i fins i tot aspectes socials.

L’associació del tractament farmacològic amb una intervenció psicològica, és a dir, un psiquiatre i un psicòleg clínic treballant de manera coordinada, es considera fonamental per a obtenir els millors resultats i desenvolupar una vida normalitzada.

TIPUS DE TRASTORNS BIPOLARS:

Existeixen diversos tipus de Trastorn Bipolar (Font: Associació de Bipolars de Catalunya):

• Trastorn bipolar tipus I:

Les persones presenten com a mínim una fase maníaca que dura més d’una setmana (símptomes propis d’un estat d’exaltació i símptomes psicòtics) i que sol ser prou intensa per a requerir un ingrés hospitalari. La majoria de les persones també tenen episodis depressius durant els quals poden aparèixer deliris i al·lucinacions.

• Trastorn bipolar tipus II:

Es caracteritza per presentar episodis depressius recurrents i episodis hipomaníacs. Les fases depressives serien com en el tipus I, però a diferència d’aquest tipus, la fase d’exaltació és menys greu (hipomania) i els símptomes psicòtics (ideacions delirants i al·lucinacions) són poc freqüents, per la qual cosa no sol donar-se l’hospitalització. A pesar que podria dir-se que el tipus I és més greu que el tipus II, és en aquest últim on s’observen més recaigudes i una major tendència cap al suïcidi.

• Trastorn bipolar tipus III:

Es donarien episodis depressius sense hipomania, però sí que s’evidenciaria hipertímia (estat d’exaltació de l’estat d’ànim d’intensitat intermèdia entre la hipomania i la normalitat); existirien antecedents familiars de bipolaritat i només tindria lloc la fase hipomaníaca a conseqüència de l’ús d’antidepressius.

• Ciclotímia:

Es caracteritza per una alternança constant entre fases hipomaníaca i depressions lleus, que no podrien classificar-se com a episodis de Depressió Major; la persona presenta pocs moments d’eutímia (estat d’ànim caracteritzat per l’equilibri, sense tristesa, ansietat o eufòria); la inestabilitat d’aquestes persones és tan freqüent,que s’arriba a confondre amb el seu propi caràcter (el 80% dels ciclotímics viu més de 12 episodis d’aquest tipus a l’any) pel que no sol acudir a un professional de la salut mental (psiquiatre o psicòleg clínic).

Aquestes subdivisions es considerarien les principals, encara que depenent de les fonts i autors es poden enumerar més.

CAUSES DELS TRASTORNS BIPOLARS

Les causes són bàsicament biològiques i genètiques:

El trastorn bipolar es deuria a un mal funcionament dels processos bioquímics que regulen l’estat d’ànim perquè aquest sigui estable i concorde a les circumstàncies que es viuen.

Aquests processos bioquímics en els quals intervenen neurotransmissors (missatgers químics que utilitzen les neurones per a comunicar-se entre si o, en casos determinats, amb altres cèl·lules diana) tenen lloc en una àrea cerebral anomenada sistema límbic que és l’encarregada de processar i regular les nostres emocions i les conductes associades a aquestes.

És a dir, el sistema límbic no funcionaria correctament pel que la persona amb trastorn bipolar sofriria alteracions brusques del seu estat d’ànim sense que existeixi una causa personal, laboral, social o familiar que ho justifiqui i, per tant, les conductes associades a aquest estat d’ànim tampoc serien coherents amb la situació que estigui vivint aquesta persona.

A pesar que l’origen sigui biològic és important ressaltar que no tothom amb vulnerabilitat genètica a desenvolupar un Trastorn Bipolar l’acaba patint:

A més d’una predisposició cap a aquesta patologia, els factors desencadenants es converteixen en decisius en alguns casos.

Un esdeveniment vital negatiu (defunció d’una persona amb la qual es manté un fort vincle emocional, un divorci, acomiadament laboral…) i fins i tot positiu (començar una relació, ascens laboral…) pot ser el detonant perquè un sistema límbic vulnerable genèticament, però funcional fins a aquest moment, acabi no sent-ho.

El signe de les situacions detonants (tant si es tracta del debut de la malaltia com al llarg de la mateixa) no determinarà si es provocarà un episodi maníac o depressiu. O, dit d’una altra forma, una situació estressant de tipus negatiu com la defunció d’una persona no té per què provocar un episodi depressiu, sent més comú que ocasioni un episodi maníac.

MEDICACIÓ PEL TRASTORN BIPOLAR

Els medicaments més importants que s’utilitzen per a controlar i prevenir els símptomes del trastorn bipolar són els estabilitzadors de l’ànim. El metge també pot prescriure altres medicaments simptomàtics per insomni, ansietat, inquietud, depressió o símptomes psicòtics.

Seguir el tractament farmacològic és la millor manera d’evitar recaigudes. De la mateixa manera, abandonar-lo implicaria un augment de la probabilitat de recaure a més de crear resistència al fàrmac.

PER ACABAR…

Aquesta patologia mental requereix que la persona que la pateix accepti i assumeixi que és crònica, per la qual cosa la presa de la medicació també ha de ser-ho, ja que és la manera de pal·liar la inestabilitat química en la zona del cervell afectada.

Les teràpies psicològiques i la psico-educació també són bàsiques. La cronicitat d’una patologia, sobretot en el cas de les malalties mentals, té un alt cost psicològic per al malalt i la seva família.

Les associacions de malalts i els seus familiars compleixen un paper molt important, sent claus com a lloc de suport, informació i formació tant del malalt bipolar com de la seva família.

A Barcelona es troba l’Associació de Bipolars de Catalunya: http://www.bipolars.org/

RECOMANACIONS:

Pel·lícules i sèries on alguns dels seus protagonistes tenen trastorn bipolar:

  • Pel·lícules: Mr. Jones (1993), Las cosas que nunca mueren (1994), El lado bueno de las cosas (2012), Amor Loco (1995), Normal life (1997), Las horas (2002), El Escocés volador (2006).
  • Sèries: Homeland, Lady Dynamite o Stephen Fry: the secret life of the Manic Depressive (documental de 2006 on l’actor parla d’aquesta malaltia, com li va ser diagnosticada i el seu dia a dia amb ella, a més d’entrevistar altres persones amb aquesta patologia).

 

Carolina López Arenillas
Especialista en Neuropsicologia, Serveis de Psicologia.

Certificació de qualitat ISO 9001 per a la Residència Montseny

,
Residència El Montseny - FSFA

El centre residencial per a persones grans  Montseny aconsegueix la certificació de qualitat segons la Norma ISO 9001/2015.

És una mostra de reconeixement extern pel bon treball dut a terme per totes les persones que treballen a la residència.

D’aquesta manera, el Montseny s’adhereix al certificat de Qualitat i integrat al sistema de gestió de qualitat de la Fundació Sant Francesc d’Assis.