Creació de la comissió d’igualtat

Comissió d'igualtat FSFA

Benvolguts/ Benvolgudes

Ens adrecem a totes les persones treballadores de la Fundació Sant Francesc d’Assis, per informar-vos de la creació de la Comissió d’Igualtat FSFA.

Aquesta iniciativa respon principalment a l’acompliment legal de tota empresa, que ha de presentar un Pla d’Igualtat (Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes.) amb una vigència màxima de 4 anys.

Aquesta Comissió està formada tant per treballadors/es de diferents àmbits assistencials així com per representants legals dels treballadors de cada un dels centre de la Fundació.

L’objectiu de la comissió es identificar, impulsar, avaluar i realitzar un seguiment del Pla d’Igualtat, mitjançant una metodologia estructurada i basada amb les recomanacions de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta comissió té l’esperit de vetllar per a la millora continuada i d’impulsar totes aquelles accions que vagin a favor de la igualtat efectiva entre dones i homes.

Atentament

Comissió d’Igualtat de la Fundació Sant Francesc d’Assis.

Segell de web mèdica acreditada

, , ,
Segell WMA Web Mèdica Acreditada

Per quart any consecutiu, la pàgina web de la Fundació Sant Francesc D’Assis, obté el Segell WMA Web Mèdica Acreditada, que certifica que la informació referida a la pàgina és totalment de confiança i qualitat.

El procés acreditatiu és un servei ofert pel col·legi de Metges de Barcelona per garantir, mitjançant l’atorgament del segell acreditatiu, que tota la informació plasmada a la pàgina web és segura i de confiança.

El procés de validació comporta un estudi meticulós i acurat per part de diversos grups d’experts que repassen amb deteniment cada apartat, cada notícia, cada article…

Valoren i examinen tota la informació bolcada a la web i certifiquen el bon ús i la bona praxi que es realitza des d’aquesta.

El segell garanteix que la informació plasmada i notificada compleix amb tots els criteris del document Principis de la Bona Pràctica de WMA (Web Mèdica Acreditada).

És la manera més segura de poder accedir a contingut fiable a la xarxa.

Des d’aquesta plataforma volem donar les gràcies a metges, infermeres, professionals de la salut, educatius i socials i a tots els implicats a dotar de qualitat i confiança cada pàgina web que ostenta aquest segell.

 

Certificat WMA Web Mèdica Acreditada - Miniatura

 

Reflexions

, , ,

Viure a una residència és molt més complex que estar ingressat dins una institució.

De vegades s’entén que en estar ingressat a una entitat la teva vida s’empetiteix, es limita, t’aïlla…

Però avui us explicaré petites experiències que fan que la meva vida hagi crescut en intensitat, riquesa i vivències.

A la residència ens sentim dins d’una gran família, paral·lela al nucli familiar.

Entre tots, companys i treballadors, es creen vincles que ens uneixen com a baules d’una idèntica cadena, que va girant dia a dia en la mateixa direcció.

Moltes hores compartides, durant les quals ens expliquem les nostres angoixes, les nostres pors… les nostres alegries.

Plorem junts, riem junts, estimem junts…

Ens sentim escoltats, abrigallats!!! Únics dins de la pluralitat.

I com a amics que som… compartim moments inoblidables,

Implicats tots,en el nostre benestar, sabent oferir-nos a cada moment el que necessitem, el que anhelem, el que somiem…

No sols participem en activitats, festes i excursions de grup, moltes vegades els treballadors ens ofereixen la seva experiència i el seu temps, per a gaudir-lo amb nosaltres, i és aquí quan et sents més únic, més annex, més especial que mai.

Perquè els sentiments ens agrupen, ens defineixen…

Per aquests moments m’engrandeixo, em prolongo, esclato!!!

Gràcies per fer-me ser, estar i sentir!!!

Prestació d’atenció social a persones amb discapacitat (PUA)

Sol.licitud d'ajudes per a persones amb discapacitat

La prestació d’atenció social a persones amb discapacitat (PUA) busca facilitar ajuda econòmica per adquirir productes que permetin el desenvolupament de l’autonomia personal de les persones amb discapacitat física, psíquica o sensorial, per millorar la seva qualitat de vida.

Les ajudes són puntuals, de caràcter econòmic i engloben aspectes i materials per a la millora de la mobilitat i l’autonomia de les persones.

Aquestes inclouen diferents ajuts enfocats a:

  • Autonomia personal i comunicació
  • Discapacitat auditiva
  • Discapacitat física, intel·lectual o mental:
    • dormitori (llit articulat…),
    • higiene personal i activitats de la vida diària (cadira de dutxa, barra abatible…),
    • transferències (grua d’elevació…),
    • mobilitat (motor propulsor per a cadira manual…),
    • posicionament (cadira d’interior de posicionament amb regulacions…),
    • comunicació (teclat/ratolí alternatiu…),
    • accessibilitat (cadira per pujar i baixar escales…)
    • vehicle (grua de persona, plataforma per a furgoneta…).

A la mateixa sol·licitud poden trobar totes les dades a omplir i tota la documentació a presentar. Cal tenir en compte les diferents incompatibilitats relacionades a aquesta prestació (les quals poden consultar a la web www.gencat.cat dins de l’apartat de la mateixa ajuda PUA).

La sol·licitud es pot presentar via internet, presencialment en les oficines de la Generalitat de Catalunya i per correu postal.

El termini per presentar els formularis de sol·licitud és des del 22 de setembre de 2021 fins a les 14 hores del dia 21 d’octubre de 2021. Si la sol·licitud no es presenta en aquest termini no es podrà beneficiar de l’ajuda (les convocatòries no són fixes i es convoquen anualment).

Esperem que aquesta informació sigui d’utilitat per a tots.

Cordialment,

Elías Cano
Alumne de pràctiques de T.S.
CR Les Hortènsies

Trastorns somatoformes i hipocondria. Problemes en salut mental

Cervell

Trastorn per somatització

Són persones amb tres trets fonamentals:

  1. alt grau de sugestionabilitat i recerca de l’atenció de l’entorn social,
  2. sensibilitat davant canvis mínims de tipus somàtic, i
  3. falta de contenció familiar als seus símptomes, amb certa “comprensió” o certs guanys secundaris que cronifiquen un model de relacionar-se basat en la queixa.

Aquest trastorn s’inicia en etapes precoç de la vida (abans de la tercera dècada) i s’instaura com a forma de ser a la persona: sempre queixant-se per una o una altra cosa, aconseguint l’atenció de la família que, al final, reacciona amb indiferència (malgrat que el pacient prossegueix), però mai amb contenció emocional.

La sexualitat i, en general, la capacitat de gaudir estan alterades.

S’ha de ser prudent i recordar que el pacient no domina la producció dels símptomes, encara que secundàriament pugui utilitzar-los. És una utilització “ingènua”, doncs segueix el patró de cridar l’atenció d’aquells qui l’envolten fins el punt d’arribar a avorrir-los.

Hipocondria

Convicció de “tenir alguna cosa dolenta”, convicció que persisteix en absència de proves mèdiques que així ho indiquin.

L’hipocondríac pot ser obsessiu, ansiós o depressiu.

L’obsessiu pot examinar-se diàriament en la recerca de allò que “avui em funciona malament”. S’ha d’estar alerta si existeix molta ansietat continguda o una conformació molt obsessiva, doncs pot tractar-se d’un trastorn obsessiu-compulsiu amb “màscara hipocondríaca”.

L’ansiós pot iniciar una hipocondria a partir de crisis de pànic que va atribuint a “coses que funcionen malament del meu cos”.

Al llarg dels anys pot desaparèixer l’angoixa i persistir la hipocondria, com un vestigi de l’antic procés, però molt actiu.

Per últim, s’ha d’estar molt alerta davant els hipocondríacs que invariablement s’activen quan es deprimeixen, doncs encara que no sapiguem del cert si és un hipocondríac o un depressiu amb “màscara hipocondríaca”, podria ser bo administrar-li antidepressius.

Dolor somatoforme

S’ha de pensar en aquesta entitat davant d’un pacient que reiteradament es queixa d’un dolor per al qual no existeix explicació orgànica, o que presenta trastorns orgànics menors que no justifiquen l’extensió del quadre.

S’ha d’analitzar la comunicació no verbal malgrat que el pacient negui que estigui “baix d’ànim”.

Moltes vegades hi ha hostilitat envers l’entorn social – i més concretament envers el metge-. Resoldre aquesta hostilitat és imprescindible per a una acció terapèutica.

Un cop superat aquest obstacle, s’ha de pensar de nou i tenir en compte que es pot tractar d’una depressió en què el símptoma principal, la tristesa, s’expressa com un dolor (i a vegades ràbia), i analitzar els elements biogràfics que han incidit en la seva producció, sobre tot l’existència de períodes vitals en què l’individu ha hagut de realitzar esforços continuats de tipus sòcio-laboral sense veure’s gratificat, fins el punt de trobar-se extenuat.

S’ha de considerar també la possibilitat que el pacient sigui incapaç de comunicar-se de manera fluida amb el metge i expressar els seus sentiments o emocions bàsiques.

Altres vegades el pacient declara que “em sento trist per com em veig”, però “si millorés estaria normal”, milloria que no li proporcionen els analgèsics i sí en canvi (a vegades) els antidepressius.

Finalment , s’ha de valorar la possibilitat que el patiment del pacient expressi una disfunció familiar.

Un dolor pot encobrir, per exemple, una pobre comunicació o males relacions sexuals, i el marit pot reclamar agressivament que “arreglem a la senyora” i ens deixem d’històries “de nervis”.

Trastorn conversiu

És freqüent i pot manifestar-se en persones sense símptomes “d’histèria”.

El tret fonamental és la utilització simbòlica del trastorn, però no és evident per al pacient.

S’ha de tenir especial cura a les maternitats frustrades, expressades, per exemple, com a dolors abdominals, a l’hipogàstric (la part baixa) posteriors a histerectomies (quan s’han intervingut de la matriu, per treure-la), així com els símptomes que impedeixen relacions sexuals normals i afonies (disfonies) que impedeixen la normal comunicació.

En els homes són més típiques les lumbàlgies i altres símptomes que invaliden per a treballs o tasques socials.

Dr Antoni Lluis Muñoz.

La jubilació de la Ludi

Enguany s’ha jubilat, després d’una llarga trajectòria laboral a la FSFA, la nostra companya Luz Divina, la Ludi.

Una companya que, des dels inicis de la Fundació, ens ha acompanyat al Servei de Bugaderia amb discreció, esforç i dedicació.

Els Tres Xinets, on treballava la Ludi, va ser una bugaderia on fa molts anys es va forjar l’inici d’aquest gran projecte que és la Fundació Sant Francesc d’Assís (FSFA).

Els inicis no van ser fàcils, massa traves, molts problemes, escassos coneixements sobre el món de la dependència…

Però gràcies a la tenacitat de mossèn Jaume Aran i a tot un equip de persones implicades, va arrencar el que ara és la FSFA.

I aleshores, a l’inici de tot, ja hi era la Ludi … Un referent per a la nostra Fundació, un nom que sempre anirà al costat del nostre… perquè ella, colze a colze al costat de tot un nombrós grup de persones, ha estat, durant tots aquests anys, fent de la FSFA allò que és actualment.

La seva força ens ha empès dia rere dia. És una gran dona que ens recorda perquè lluitem, perquè hi som, perquè seguim aquí.

Ara els nostres camins prenen indrets diferents, però així i tot, seguim units per baules d’amor, amistat i lleialtat, creant una cadena indestructible que ni el temps ni l’espai poden infringir.

Aquesta casa, la teva casa, estarà sempre oberta, disposada a retrobar-te.

Ludi, ets un referent que ens inspirarà perennement.

Informació sobre la 5a onada de la Covid-19 a la FSFA

Equip de la FSFA davant la 5a onada de la Covid-19

La Covid-19 continua essent present al nostre tarannà diari, i és una situació a la qual haurem d’aclimatar-nos i acostumar-nos fins que es faci tan endèmica com la grip.

Aquest estiu tampoc no ha estat el desitjat, però potser s’ha acostat més a l’anomenada nova normalitat.

Les mesures de protecció i contenció han continuat vigents.

Hem de dir que l’impacte de la Covid-19 als centres de la FSFA ha estat puntual i totalment controlable.

La vacunació, les mascaretes, els cribratges setmanals a treballadors i usuaris… totes les mesures de control i protecció han estat efectives.

El nostre elogi al personal per la seva dedicació, curiositat i cura vers tots i cadascun
dels usuaris i pacients, que en moments d’inquietud han sabut enfrontar-se, una vegada més, a aquesta terrible envestida del SARS-Cov2.

Donem les gràcies molt especialment a tots els familiars, amics i simpatitzants de la FSFA per la comprensió i paciència vers les mesures que ens anaven indicant des de Salut, i que ens han obligat, en alguns moments delicats de la pandèmia, a restringir el nombre de visites, proves de diagnòstic ràpid abans d’entrar als centres… i un llarg etcètera…

Calia fer-ho per continuar mantenint sota control l’impacte que el virus pogués esdevenir.

Gràcies a tots, hem pogut mantenir sota mínims, una vegada més, l’impacte d’aquesta cinquena onada.

El nostre equip de treball no defallirà, continuarem lluitant, però us necessitem a prop. Malgrat els obstacles, junts ho aconseguirem.

Servei de Rehabilitació de Can Torras

,

L’equip multidisciplinari de la FSFA, i en concret el de fisioteràpia del centre d’Atenció Intermèdia de Can Torras realitzen diàriament, un treball constant de recuperació en totes les vessants de malalties incapacitants que presenten el pacients atesos.

En aquest cas en concret, abordem la rehabilitació de l’aparell locomotor.

La recuperació després de l’amputació d’un membre és una tasca delicada que s’aconsegueix estant al costat del pacient amb una teràpia sostinguda.

La pròtesi és un dispositiu nou que ha d’aclimatar-se al cos després d’un accident o malaltia pels quals el membre original ha de ser amputat.

Cal fer exercicis rehabilitadors que facilitin la seva recuperació i facin que el pacient s’acomodi primer a la pròtesi, després a la seva funcionalitat.

L’adaptació a la pròtesi no és senzilla, és un membre aliè al qual cal habituar-se.

Cada minut, cada moviment rehabilitador és un punt de reinici.

L’objectiu és recuperar la mobilitat, adaptar-se a la pròtesi, acceptar la nova situació i enfrontar-se al dia a dia, a una nova forma de viure.

Un entrenament que permet que el pacient reprengui la deambulació i conservi l’autonomia més àmplia possible.

La seva evolució es llarga i complicada….

Són situacions difícils, complexes que han de resoldre’s amb determinació.

El factor psicològic és també un esperó important que els fisioterapeutes de Can Torras tenen molt en compte i els atorga una vàlua tant personal com professional inqüestionable.

En aquest procés, en Gabriel ha demostrat una força tant mental com física extraordinària, que ens reafirma en la nostra feina i ens ofereix lliçons de vida que compartim, admirem i de les que aprenem tots junts.

 

El cor i el sistema circulatori

Cor humà

Parlarem de processos que afecten al cor i al sistema circulatori.

El cor

El cor és un múscul buit notablement dur, del tamany d’un puny.

És relativament simple: no presenta les complexitats del fetge, amb els seus processos químics, o del cervell.

En principi, el cor és una bomba estimulada elèctricament, que es contrau i es dilata en un punt d’un sistema tancat de vasos flexibles, per a mantenir líquids en constant circulació a l’interior dels vasos sanguinis.

Tots els teixits depenen d’aquesta circulació per a la seva nutrició i per eliminar els seus residus.

La quantitat de treball que realitza un cor sa, encara que es trobi en repòs, és molt gran.

El cor batega unes setanta vegades per minut. Menys d’un mes després de la concepció, el cor d’un fetus comença a bategar i continuarà bategant durant tota la vida. Un cor adult batega al voltant de 70 ml de sang en cada bategada, es a dir uns 15.000 litres diaris.

Malgrat aquestes dades, el cor no està en continu moviment. Reposa en cada bategada.

Està situat gairebé en el centre de la caixa toràcica, darrera del estèrnum, en posició diagonal, amb la part ampla amunt, i el vèrtex (la part inferior, o part estreta) cap avall i a l’esquerra. El batec es nota a la punta.

El cor està protegit per la caixa toràcica i té una considerable “elasticitat”, atès que està més o menys penjat d’uns vasos sanguinis que li proporcionen un recolzament flexible i li permeten certa mobilitat.

Funcionalment, tenim dos cors separats i que en realitat bateguen com un de sol.

El cor complet està separat en dos- el dret i l’esquerre-, per una sòlida paret muscular, el septe, que el divideix pel centre, i evita que es barregi la sang dels dos costat del cor.

El costat dret del cor rep sang venosa “usada”, procedent de les venes del cor, i les bombeja als pulmons, on es desprèn del CO2 (anhídrid carbònic) i agafa Oxigen de l’aire inhalat.

El costat esquerre del cor rep la sang que ja ha estat oxigenada als pulmons i la bombeja cap al cos mitjançant una àmplia xarxa de vasos ( arteries) .

Cada un dels costats del cor te dues càmeres buides, una aurícula i un ventricle.

L’aurícula és principalment una espai receptor, i les seves parets són relativament primes. L’aurícula té una vàlvula que s’obre cap al ventricle situat avall.

Els ventricles efectuen la major part del treball de bombeig i les parets són més gruixudes. El ventricle esquerre és més gruixut que el ventricle dret.

A l’igual que en el cas d’un motor d’un automòbil, el qual no desenvolupa energia sense compressió, en el cor són necessàries les vàlvules per tancar les aurícules dels ventricles, de tal manera que els músculs contràctils tinguin alguna cosa per a recolzar el seu esforç i proporcionar una via “d’escapament”.

Això es realitza mitjançant quatre vàlvules cardíaques, les quals s’obren i tanquen de cop rítmicament, impedint el reflux de sang i mantenint el moviment en una sola direcció.

En el costat dret del cor, la sang és impulsada des de l’aurícula al ventricle a través de la vàlvula tricúspide, la qual tres valves de forma triangular. La contracció del ventricle impulsa la sang a través d’una vàlvula semilunar (la qual té tres cúspides en forma de mitja lluna) vers una arteria que va als pulmons. La vàlvula semilunar s’obre immediatament després que es tanca la vàlvula tricúspide.

Simultàniament, el costat esquerre del cor completa el mateix cicle. La sang de l’aurícula passa al ventricle mitjanant la vàlvula mitral. La vàlvula es tanca i la contracció del ventricle impulsa la sang a través d’un altre joc de vàlvules semilunars envers una arteria principal, l’arteria aorta, per a la seva distribució al cos.

En condicions normals, aquests cicles es repeteixen amb un ritme de setanta, més o menys, per minut: al ritme del pols. El ritme dels batecs del cor varia amb l’activitat corporal, el descans o l’excitació.

Reguladors dels batecs del cor

Els dos costats del cor bateguen al mateix temps.

Primer es contrauen les aurícules i després els ventricles.

La part del batec durant la qual el cor es relaxa i els ventricles s’emplenen de sang es diu diàstole. El períodes de contracció es diuen sístole.

Així, de la mateixa manera que tenim un cor amb dos costats, tenim dues classes de pressió sanguínia: sistòlica i diastòlica.

La pressió diastòlica és la més baixa de les dues xifres (per exemple 120/90). En les xifres anomenades, 90 és el nivell baix de pressió en les arteries durant el període en el qual el cor està “descansant”.

 

Dr. Antoni Lluis Muñoz

El pacient deprimit. Problemes en salut mental.

El pacient deprimit

Tipologia de pacients amb depressió

A la pràctica clínica podem trobar tres tipologies de pacients amb depressió:

  1. Degut a una situació social penosa.
  2. Degut a una malaltia corporal, sobretot si causa dolor.
  3. Com a manifestació d’un trastorn primari de l’estat d’ànim, és a dir, d’un trastorn depressiu.

Símptomes i diagnòstic

A vegades es fa difícil arribar al diagnòstic, degut a que alguns pacients no expressen les seves emocions, i hem d’estar atents tant al llenguatge verbal com al no verbal.

Hem d’observar l’expressivitat facial per a la detecció de la disfòria.

La irritabilitat excessiva ens ha de posar a la pista, doncs acostuma a ser una conducta compensatòria de la depressió.

Una altra característica del deprimit és posar-se a plorar davant un comentari com: “Em sembla que vostè està més apagat- o trist- del que és habitual…”

Davant aquest tipus de comentaris, un pacient fins llavors contingut pot començar a plorar.

A la inversa, s’ha de sospitar del pacient que es declara deprimit, però que arriba perfectament arreglat a la consulta.

Hem de fer algunes consideracions abans d’emetre el diagnòstic de depressió.

Em primer lloc, la tristesa es pot trobar en quadres diferents dels esmentats.

Pot ser una reacció normal davant de problemes vitals, a més d’un símptoma gairebé sempre present en pacients que somatitzen i en psicòtics en algun moment de la seva evolució.

Solament podem pensar en un trastorn de l’estat d’ànim si la tristesa, o la incapacitat per trobar plaer en algun tipus d’activitat, és persistent i protagonitza la vida afectiva del pacient.

Les preguntes claus a respondre són les següents:

  • Es tracta d’un episodi reactiu a una situació d’estrès psicosocial? En cas afirmatiu, pensar en un trastorn adaptatiu amb ànim deprimit.
  • Estem en presència d’una persona amb múltiples episodis depressius greus, relativament greus, sense episodis eufòrics ni antecedents familiars de malaltia bipolar? En cas afirmatiu, cal pensar en una depressió major cronificada o en una depressió major recurrent, segons existeixin o no períodes d’eutímia (estat d’ànim normal) entre els episodis esmentats.
  • Es tracta d’un pacient progressivament disfòric, l’estat d’ànim del qual fluctua en el temps, però que almenys en els darrers dos anys ha tingut dos dels següents símptomes: alteració de la gana, del son, pèrdua d’energia, de l’autoestima, de la concentració i desesperança ? En cas afirmatiu, pensar en una distímia.
  • La disfòria es presenta en períodes de l’any ben definits, sobretot canvis estacionals? En cas afirmatiu, pensar en el trastorn afectiu estacional, que pot evolucionar amb símptomes lleus d’eufòria.
  • Hi ha símptomes d’eufòria (mania o hipomanía) entre els símptomes depressius? Pensar en ciclotímia si es tracta de símptomes lleus (tant de l’ aspecte eufòric com depressiu), o en malaltia bipolar.

Diagnòstic diferencial de depressió en pacients ancians

Cal considerar: inici de demència, malaltia de Parkinson i hipotiroïdisme.

A. Inici de demència

La desorientació, l’apatia i la pèrdua de memòria es manifesten tant en la depressió com en la demència.

B. Malaltia de Parkinson

Comparteix amb la depressió la falta d’iniciativa i de concentració i l’expressivitat facial, en quadres inicials no es poden gairebé distingir.

C. Hipotiroïdisme

Podria ser fàcil distingir entre les dues entitats: hipercolesterolèmia, intolerància al fred, hiporreflexia (reflexos de baixa intensitat), bradipsíquia (pensament lent), bradicàrdia, són símptomes de l’hipotiroïdisme.

 

Dr Antoni Luis Muñoz

Jornades del voluntariat 2021

Després de l’obligada aturada a què ens hem vist abocats per l’entrada i envestida de la Covid-19, que ha capgirat a tots i cadascun dels nostres centres, reiniciem tímidament les noves Jornades del Voluntariat.

Un petit testeig, com una nova represa després d’aquest impàs de tancament.

Els nostres voluntaris, fins i tot sense poder ser presents, han treballat en molts aspectes durant la pandèmia.

Han donat suport a la falta de material per frenar l’escomesa d’aquesta pandèmia que a tots ens ha descol·locat, han fet suport emocional a través de trucades telefòniques i/o videotrucades, i ens han transmès força quan a vegades defallíem.

Des de cada casa, tots els voluntaris ens han seguit i ens han ajudat dins un recorregut incert, terrible i devastador.

Enguany reprenem, fins i tot amb més empenta, unes Jornades que homenatgen la tasca encomiable de cadascuna de les persones que, d’una manera o una altra, ens ofereixen el millor de sí mateixos.

Aquest any ens acompanyen alguns voluntaris del projecte Alella poble Cuidador, amb el qual la FSFA col·labora activament, per donar tot el suport necessari a les persones del poble que requereixen un recolzament especial al final de la seva vida, explicant el seu projecte i les seves impressions.

Des de cada centre es marquen els objectius i les directrius a seguir aquest any.

No podem seguir sense els voluntaris, un dels pilars que fonamenten els nostres principis i un dels puntals més importants de la nostra Fundació.

Encara que tímidament, enguany si!!!

Menys bulliciós, més moderat més… físicament distanciats, seguint totes les mesures de seguretat que ens marca Sanitat.

Però no per això menys emotiu ni menys important, perquè es tracta de retrobar-nos, de tornar a veure’ns i poder celebrar unes Jornades que ens pertoquen.

Que aquestes Jornades del Voluntariat siguin el preludi de l’avanç i el progrés de tots els projectes que ens van quedar pendents i dels futurs!!!

Per vosaltres som!!!

Gràcies per ser-hi sempre, quan i on és necessari.

Sinusitis aguda i crònica i apnea obstructiva del son

Sinusitis aguda i crònica

Possibles causes

Qualsevol factor anatòmic o fisiopatològic que dificulti el drenatge dels sinus afavoreix el desenvolupament de processos infecciosos: la desviació del tabic nasal, la paralització de l’activitat ciliar (utilització de vasoconstrictors, inhalació te tabac) i la hiperactivitat nasal són, entre altres, factors que predisposen al desenvolupament de sinusitis.

Símptomes

Els símptomes clàssics de la malaltia són:

  • cefalea de predomini matutí
  • congestió nasal
  • rinorrea purulenta

En el nen la presentació clínica de la malaltia pot succeir de dues formes; en primer lloc, com un refredat més sever del que és habitual, amb febre elevada, rinorrea purulenta i un edema a les parpelles, que té la característica de ser més evident al matí, desapareix al llarg del dia i torna a aparèixer al dia següent.

Sovint aquest quadre s’acompanya de cefalea. La segona forma de presentació és la més comú en el nen; es tracta d’una rinorrea unilateral o més de 10 dies bilateral que persisteix.

A l’adult els símptomes són més localitzats i el diagnòstic clínic resulta més fàcil.

Com a símptoma principal destaca el dolor que es localitza en la regió afectada, quan es tracta de sinusitis de les cavitats anteriors (sinus frontal, maxil·lar i cel·les etmoïdals).

En general, la cefalea d’origen sinusal s’accentua amb la flexió del cap i presenta un ritme diari, sent més intens al matí.

La congestió nasal acompanyant provoca trastorns de l’olfacció.

El diagnòstic de la malaltia es basa en la clínica i en la radiologia.

Tractament

El tractament antibiòtic es basa en el coneixement de la microbiologia habitual de la infecció.

No està indicada la utilització de vasoconstrictors nasals en la sinusitis aguda.

Els antihistamínics, que abans s’administraven en els processos aguts sinusals per a disminuir la secreció de mocs, no tenen eficàcia .

Síndrome d’apnea obstructiva del son

Símptomes

Aquest trastorn respiratori es defineix per la presència d’apnees obstructives (absències del flux aeri durant més de 10 segons, malgrat la presència de moviments toracoabdominals) durant el son.

Les apnees són més freqüents en l’home (95%), roncador d’anys d’evolució; l’apnea determina
que el pacient es desperti, alterant el cicle normal del son, la qual cosa, a la llarga, ocasiona somnolència diürna, que serà el símptoma més evident (80% dels pacients).

Altres simptomatologies són: hipertensió, enuresi, cefalees, alteració de la personalitat.

Possibles causes

El mecanisme de desenvolupament de la malaltia és el col·lapse de la faringe i la reducció de la via aèria; la major part de la faringe està formada per teixits tous, els quals durant la relaxació muscular que acompanya al son, poden provocar l’obstrucció.

Hi ha factors anatòmics presents i també d’altres: obesitat, alcohol, benzodiazepines, andrògens, hipotiroïdisme.

Tractament

La utilització de pressió positiva continua en la via aèria (CPAP)* té l’avantatge de la immediata desaparició de les apnees, però també el desavantatge que obliga al pacient a utilitzar-la de per vida, amb la reaparició dels símptomes de forma immediata quan es deixa la seva aplicació.

Tanmateix el tractament quirúrgic ofereix l’avantatge de solucionar el problema de forma definitiva.

Com s’aplica la pressió positiva continua en la via aèria (CPAP)?

La persona amb síndrome d’apnees del son utilitza un aparell amb una mascareta, per la qual respira,  en què l’aire inspirat surt a una velocitat molt elevada (alta pressió). Això fa que les estructures anatòmiques de la faringe deixin un pas suficient d’aire per poder respirar bé.

 

Dr. Antoni Lluís Muñoz