Jornada del Voluntariat 2023

El passat 10 de gener es va dur a terme la XIII Jornada del Voluntariat de la Fundació Sant Francesc d’Assís.

Per nosaltres, és d’agrair la col·laboració de les persones voluntàries als nostres centres, ja que ens donen suport per cobrir una part important en el benestar emocional dels usuaris/es.

La Fundació compta amb voluntaris que col·laboren  en diferents activitats als centres.

La primera part d’aquesta jornada es va iniciar amb la intervenció de la Dra. Candela Calle, Directora General de la FSFA, que va donar la benvinguda a tots els assistents.

La Dr. Candela Calle donant la benvinguda als voluntaris

Seguidament, la Sra. Cristina Gordillo, treballadora social, va fer la presentació de la Jornada, juntament amb el Sr. Xavier Martín, director de treball social i atenció al usuari.

Sra. Cristina Gordillo, treballadora social
Sr. Xavier Martín, director de treball social i atenció al usuari.

Posteriorment, la Sra. Noelia Ruano, treballadora social, va realitzar una breu explicació del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), que gestiona la FSFA.

Sra. Noelia Ruano, treballadora social

La segona part d’aquesta jornada va consistir en la realització d’un taller de Mindfulness, adreçat tant als voluntaris com als professionals, on ens van donar eines per reduir l’estrès i l’ansietat, millorant així el benestar emocional.
Com a cloenda de la jornada es va dur a terme un pica-pica, que va servir perquè totes les persones voluntàries i els treballadors ens poguéssim relacionar.
Pica-pica amb els voluntaris

 

Des de la FSFA volem donar les gràcies a tots els nostres voluntaris/es per la seva dedicació desinteresada i sempre amb ganes de col·laborar.


Maite Bordas
Alumna de pràctiques de Treball Social – CR Les Hortènsies

/by

Presentació SAD al CR Les Hortènsies

Després de dos anys aturats, a causa de la pandèmia de la Covid- 19, vam reprendre el Projecte de Sessions Informatives per a famílies i/o tutors legals. Emmarcada dins d’aquest Projecte, el passat 30 de novembre de 2022 a les 12h va tenir lloc al Centre Residencial i CAE Les Hortènsies la xerrada on es va parlar sobre el “Servei d’Atenció Domiciliària”.

La Sra. Cristina Gordillo, treballadora social del CR i CAE Les Hortènsies, va donar la benvinguda a tots els assistents i va presentar a les seves companyes Noelia Ruano, treballadora social del SAD de la FSFA, qui va desenvolupar el contingut de la sessió i a la Maite Bordas, alumna de pràctiques de Treball Social de la Universitat de Barcelona, que va fer un resum dels objectius de la sessió i va exposar dades generals dels usuaris del centre.

El contingut d’aquesta xerrada va ser complex degut a la gran informació existent, però es va intentat sintetitzar donant informació d’allò més rellevant i d’utilitat pels assistents. D’entre altres coses, es va explicar en què consisteix el servei, com es fa, a qui s’atén, que es vol aconseguir, els professionals que treballen, etc.

La sessió va comptar amb un nombre important d’assistents, tant familiars com professionals, que van mostrar el seu interès pel tema tractat exposant els dubtes que tenien, i als quals es va donar resposta. La participació va ser molt bona, i això va fer que la sessió fos més dinàmica.

A tots els assistents se’ls hi va fer entrega d’un dossier amb la informació que s’havia exposat a la xerrada i d’un qüestionari per valorar el contingut d’aquesta, el seu grau de satisfacció i on poguessin fer algunes propostes de temes del seu interès per tractar en futures sessions informatives.

Volem donar les gràcies a tots els assistents i convidar a totes les persones, tant de dintre com de fora de la Fundació Sant Francesc d’Assís, a participar en futures sessions que organitzarem i de les quals els anirem informant.

Maite Bordas
Alumna de pràctiques de Treball Social – CR Les Hortènsies

/by

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat / Diversitat Funcional va ser declarat l’any 1992 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la resolució 47/3.

L’objectiu de celebrar aquesta jornada és promoure els drets i el benestar de les persones amb diversitat funcional en tots els àmbits de la societat i conscienciar sobre la seva situació al conjunt de la ciutadania.

Pot ser que a l’iniciar l’article, la lectura se us hagi ralentitzat al llegir Discapacitat/Diversitat funcional, doncs anem per bon camí perquè la intencionalitat de qui us escriu era aquesta.

Els canvis en la nomenclatura i l’extensió del seu us són fruit de l’evolució dels estudis teòrics dels diferents enfocaments històrics: el mèdic, el social o els més actuals basats en els models biopsicosocials. La nomenclatura més utilitzada fins ara és la de discapacitat però des de fa uns anys el concepte de diversitat funcional creix amb força. L’ús d’aquest concepte neix als anys 60 i 70 als Estats Units en el FVI (del moviment social Foro de Vida Independent) liderat per persones amb diversitat funcional que treballaven pel seu empoderament. Com bé haureu deduït el significat de cadascun dels conceptes es descriu per si sol, el primer “discapacitat”= falta de capacitat / “diversitat”= diferent.

El FVI va posar de manifest que el seu col·lectiu patia marginació davant la seva diversitat ja que l’accessibilitat no era universal per tots els col·lectius. També posaven èmfasi que usant la terminologia de discapacitat, la societat emprava els termes relacionats amb deficiències, amb les connotacions socials negatives existents sobre aquests conceptes. Al parlar de diversitat funcional, parlem d’una manera de ser i fer les coses diferents.

Actualment, tot i l’expansió de l’ús del terme diversitat funcional i les actuacions des de les administracions per universalitzar procediments els quals puguin ser aprofitats per tota la ciutadania, entitats tan potents com la AAIDD (American Association on Intellectual and Developmental Disabilities) segueixen usant el terme discapacitat, ja que la necessitat de suports individuals o específics segueix també sent necessària.

Tant si parlem en un terme com en l’altre, al detectar necessitats d’adaptació individual o de servei, des de la FSFA sempre hem tingut present establir aquests suports. A les Hortènsies on treballem específicament amb persones amb discapacitat psíquica o diversitat funcional psíquica, tenim molt present aquesta condició de discapacitat des de l’àrea sanitària, psicoeducativa i social per establir suports i intervencions individualitzades que queden reflectides en el Pla Individual de cada persona atesa.

Però és essencial tenir en compte a la persona com a membre d’una ciutadania, com diu el paradigma de diversitat funcional, i és aquesta ciutadania la que ha de garantir l’accessibilitat universal. En aquests termes per exemple a Les Hortènsies reflectim en procediments i protocols el dret efectiu com a ciutadans.

Senzill i obvi, però el dret a la intimitat, a l’elecció, a establir vincles amb qui ells volen, a decidir sobre les activitats en les quals volen participar, l’adaptabilitat del Centre a les seves característiques funcionals, als seus interessos i vetllar perquè els puguin dur a terme és un deure i un repte que la Institució i tots els que hi treballem hi creiem.

Els estimem i, sobretot, els respectem i sabem que són ciutadans de ple dret, d’aquí la importància de la nostra feina per garantir el seu benestar.

 

Montse Marco
Directora Tècnica – CR Les Hortènsies

/by

Ètica de les organitzacions sanitàries i els Comitès d’Ètica Assistencial

,

Els deures de les organitzacions sanitàries (a partir d’ara sols direm organitzacions), més enllà de les responsabilitats legals i econòmiques, sorgeixen de la interrelació amb el seu entorn, de les noves i cada cop més reivindicades demandes socials i dels acords assumits en matèria de les pròpies polítiques corporatives (OBID 2004).

En aquest sentit, i concretament en l’àmbit sanitari, els comitès d’ètica assistencial (CEA) o els darrerament anomenats comitès d’ètica de les organitzacions (CEO), a més d’ocupar-se de l’ètica clínica han d’avançar cap a una reflexió centrada en les organitzacions i com la seva cultura assistencial, estructura i funcionament condicionen els conflictes ètics o en fan aparèixer de nous.

Per entendre en què consisteix l’ètica de les organitzacions i quin paper hi juguen els comitès d’ètica cal descriure dos marcs referencials confluents; per un cantó és necessari definir l’ètica dins les organitzacions sanitàries i, per altra banda, conèixer quines són les funcions dels CEA i el seu recorregut durant aquests darrers anys.

Sols les persones es poden considerar agents morals donat que gaudeixen d’autonomia i capacitat per exercir-la. És a dir, la persona pren decisions sobre la base d’un coneixement interioritzat dels seus valors, creences i interessos, pondera les decisions abans de prendre-les i n’assumeix les conseqüències.

Alhora, la qualitat intrínseca de la persona com a ésser en relació amb si mateix, amb els altres i amb l’entorn al qual pertany la situa dins la gradació de la vulnerabilitat, és a dir, la persona també és subjecte moral. Subjecte i agent moral són qualitats arrelades en el que entenem per moral autònoma i heterònoma.

La primera té a veure amb el que, a partir de les pròpies creences i valores, vertebra la identitat moral de la persona. La moral heterònoma és externa a l’individu, prové del seu entorn, un entorn estructurat a partir de creences, valors i normes acceptades per la col·lectivitat.

Aquestes distincions són una de les primeres causes de dilemes ètics donat que l’exercici de l’autonomia moral de la persona sovint entra en conflicte amb la de l’altre o amb la del seu entorn. L’ètica organitzacional ve determinada per com incideix en les persones que la integren i per com l’entorn al qual pertany influeix en la mateixa organització. En paraules de Quintana (2015) es pot definir com: “… l’articulació, aplicació i avaluació dels valors rellevants i posicionaments morals d’una organització, que la defineixen tant internament com externament”.

Les organitzacions també prenen decisions basades en valors, principis i estratègies, les ponderen i n’assumeixen les conseqüències; per analogia, comparteixen les característiques i atributs de les persones, així que, fent-ne un paral·lelisme, podem defensar la tesi que les organitzacions són agents morals (donat que configuren un entorn) i alhora, subjectes morals (donat que pertanyen a un entorn).

En tant que integrades per persones i entenent que l’eix de qualsevol ètica d’una organització sanitària és la persona, l’ètica de les organitzacions se circumscriu dins un marc conceptual que compren la persona des d’una ètica de la responsabilitat i conscient de la inherent complexitat que es dona en l’entramat de les relacions humanes.

Així que, els valors (com a principis rectors), la responsabilitat i consciència corporativa construeixen la identitat ètica de qualsevol organització. Quan les persones ateses se senten tractades com a persones i no com casos clínics, quan els professionals se senten valorats i empoderats i quan els gestors perceben que el seu lideratge ètic és acollit amb credibilitat, s’estableix un clima de qualitat en les relacions humanes que determina el nivell ètic de l’organització.

Una gestió ètica aporta valor al bon govern en nodrir de principis i valors les seves estratègies, model i cultura assistencial. Es tracta d’assegurar que les seves estructures, objectius, processos i resultats siguin coherents amb uns valors ètics compartits i alhora respectuosos amb l’autonomia moral de les persones que la integren.

L’elaboració d’un codi ètic, el seguiment de la RSC i l’elaboració d’un pla de qualitat són línies mestres que marquen una intenció ètica que ha d’anar més enllà d’una declaració d’intencions, ha de venir il·lustrada de la mà d’una ètica institucional ben definida i compromesa.

D’altra banda, l’organització està sotmesa a un entorn dinàmic i canviant que ve determinat per diferents tipus de polítiques que influeixen sobre el seu comportament i insinuen les línies a seguir. L’aparició de noves lleis, la situació econòmica, les polítiques socials, les noves tecnologies i els avenços científics, atien les polítiques internes i el marc ètic de les organitzacions. Així que l’ètica d’una organització ve determinada per la seva doble condició d’agent i subjecte moral i la confluència amb aquesta doble condició intrínseca a tota persona.

Els primers CEA es van constituir amb finalitats de caràcter decisori (Jonsen 1998) evolucionant cap a la reflexió i la recomanació no vinculant al mateix temps que la societat començava a reivindicar l’autonomia de la persona en la presa de decisions en l’àmbit de la salut.

Actualment, les funcions dels CEA continuen sent les mateixes que les que tradicionalment han ocupat les seves principals activitats: assessoria i reflexió en la presa de decisions, elaboració de protocols, recomanacions i guies, i formació en bioètica. Des de la creació del primer CEA a l’estat espanyol l’any 1981 a l’Hospital Sant Joan de Déu fins a l’actualitat, els CEA s’han anat estenent per tot el territori.

Però, tot i el gran desplegament dels CEA a les institucions sanitàries i el consens que les que no disposin d’un CEA de referència operatiu (propi o extern) els mancarà un organigrama complet (Altisent 2019), els comitès d’ètica continuen sent els grans desconeguts dins les organitzacions sanitàries. Potser s’ha arribat a una situació d’estancament i la bioètica aplicada a l’ètica clínica, la que aborda la relació metge-pacient i el sentit ètic de les professions sanitàries ha d’avançar cap a l’ètica de les organitzacions, considerada el segon estadi evolutiu de la bioètica (Simón 2002).

Fruit d’un cert esgotament del model dels CEA vigents, la necessitat d’una ètica de les organitzacions es va començar a plantejar l’any 1995 gràcies a la JCAHO (Joint Comission for Accreditation of Healthcare Organization) en incloure dins el seu manual d’acreditació “ètica de les Organitzacions” referències als drets dels pacients amb nous criteris i estàndards vinculats a la qualitat assistencial. Juntament amb l’evolució dels drets humans, el reconeixement dels principis de dignitat i autonomia de la persona i el seu reclam per part de la població, els primers anys del segle XXI han vingut marcats pel desig d’assolir un desenvolupament que apunta cap a objectius de sostenibilitat (OBID 2004) incorporant-hi a més, conceptes fins ara menystinguts com la no discriminació, equitat, igualtat i gènere (OBID 2004); conceptes reivindicats històricament per la bioètica i transversals als seus principis.

L’aprovació de l’Agenda 2030 per a un desenvolupament sostenible recull aspectes en els quals la bioètica ha de participar, i és en l’àmbit de les organitzacions sanitàries, a través dels CEA o CEO, on ha de trobar el seu espai.

En institucions sanitàries amb una marcada vocació social com ho és la nostra, cal disposar d’un marc ètic que ajudi a construir un entorn primmirat amb els drets de les persones i la defensa de la seva autonomia moral. Podem considerar que l’ètica, en tant que resposta a la demanda de l’antre (Mèlich 2018), també pot ser terapèutica si ajuda a corregir el biaix existent entre les necessitats de les persones i la capacitat de l’organització i els seus professionals per a satisfer-les.

Els CEA han d’actuar com a gota malaia proposant i reclamant espais d’intervenció que afavoreixin la reflexió i l’acció ètica, impregnant el conjunt de l’organització amb una manera de fer responsable, conscient i compromesa amb els drets i dignitat de totes les persones que la integren.

 

 

Joan Fsc. Romero
Infermer – CSAI Can Torras
Coordinador del CEA – FSFA

/by

Dia Mundial de la MPOC

El Dia Mundial de la MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica) se celebra el tercer dimecres de novembre. És una data destacada per l’OMS i la Iniciativa Mundial contra la Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica en la qual es promou a nivell mundial una major comprensió de la malaltia i una millor atenció als pacients afavorint estratègies de prevenció, detecció precoç i intervenció primerenca de la patologia.  

La prevalença ha augmentat en els últims deu anys, sobretot en dones, així com la taxa d’infradiagnòstics.  

Actualment, és la tercera causa de mortalitat en la població general i l’OMS preveu que l’any 2030 la MPOC representi la tercera causa més important de mortalitat a tot el món.  

Una de les principals causes de la malaltia és l’exposició a llarg termini a gasos o partícules, en la majoria dels casos fum de tabac, irritants com la contaminació ambiental i l’exposició a partícules de pols i substàncies químiques en el lloc de treball.  

La MPOC pot ser causa de multitud de complicacions en l’àmbit de la salut. Constitueix el factor de risc més freqüent per a l’ingrés hospitalari per pneumònia, els problemes cardíacs, el càncer de pulmó, la hipertensió pulmonar i fins i tot la depressió ocasionada per la dificultat per a respirar i l’impediment per a fer determinades activitats.  

La grip també constitueix un risc afegit en aquests pacients, de fet, l’MPOC es troba sempre dins dels 3 factors de risc més freqüents per a patir grip complicada o greu, conjuntament amb la diabetis i les malalties cardiovasculars.  

La MPOC diagnosticada a temps i amb el tractament adequat pot retardar la seva progressió. Ha d’evitar-se que es produeixin exacerbacions, pel fet que augmenten la morbi-mortalitat i empitjoren la qualitat de vida dels pacients. Una única exacerbació clínicament rellevant pot associar-se a un augment significatiu de la taxa de deteriorament de la funció pulmonar, una reducció de l’esperança de vida i un major risc de mortalitat.  

Per tot això, és molt important que les persones amb MPOC es vacunin cada any enfront de la grip i enfront del pneumococ, mantinguin un pes adequat, realitzin activitat física, segueixin una dieta equilibrada, evitin el tabac i els ambients amb pols o amb productes químics irritants en l’aire.  

Per saber-ne més: 

Organització Mundial de la Salut (OMS)  

http://www.who.int/respiratory/copd/es/ 

Jennifer Knäpper
Directora Assistèncial – Fundació Sant Francesc d’Assís
Directora – CSAI Can Torras

 

/by

Dia Internacional de la Dislèxia

En el marc del dia mundial de la Dislèxia, parlem amb la Mercè Nogué, logopeda jubilada de més de 40 anys de carrera professional i que actualment és usuària del CR el Montseny. En aquest article, ella és qui ens explicarà què és, com es manifesta i eines terapèutiques per tal de poder arribar a conviure de manera satisfactòria amb aquest trastorn.

La dislèxia és un trastorn específic de l’aprenentatge de caràcter neurològic, que incideix principalment en la capacitat de reconèixer les paraules, la comprensió de la lectura, dificultat en l’escriptura, confusió i alteració de les lletres. Són també trets característics, les afectacions en la lateralitat, les confusions en els termes horaris, en els rellotges i les agulles. Habitualment les persones que pateixen dislèxia tenen dificultat en la concentració i l’atenció, en adquirir hàbits i rutines. En les diferents definicions de dislèxia que trobem, es diagnostiquen de tres tipus i en diferents graus, on els professionals de l’àmbit desplegaran els programes necessaris per pal·liar les afectacions i dotar d’eines a les persones que la pateixen.

La Mercè ens explica que al llarg de la seva trajectòria professional ha tractat diversos casos d’infants amb dislèxia, ben diferents i amb afectacions vàries i a més a més, l’ha viscut a casa seva, on la seva filla petita va haver de posar-se en tractament de seguida que ella ho va detectar. En aquest últim cas, va decidir no fer ella el tractament i va deixar el repte a una companya seva de professió amb qui va poder compartir i realitzar el seguiment de manera activa. Ens explica que en el cas de la seva filla, la proposta de fer teràpia amb el grup no li va resultar satisfactori i van decidir de fer un treball individual per poder assolir els objectius plantejats amb ella.

Ens relata i fa evident, que cada persona és única i que la dislèxia es manifesta de manera diversa. Així doncs, explica exercicis per treballar i adquirir l’escriptura de manera adequada. Ens fa èmfasi que quan parlem de dislèxia sempre anem a les lletres, però és important remarcar que en els números i en el càlcul mental, també hi ha afectació i s’ha d’estimular la praxis d’aquests exercicis. Com a anècdota i, alhora exercici terapèutic, ens explica que quan les seves filles eren petites, el seu pare els feia fer càlcul mental ràpid mentre anaven a l’escola, fent servir els números de la matrícula dels cotxes així com sumar, multiplicar i fer operacions simples per exercitar el càlcul mental i les matemàtiques.

La clau de l’èxit en tractar la dislèxia, segons la Mercè, és la detecció en un dels moments clau que és l’adquisició de la lectoescriptura entre els 4 i els 6 anys. En aquest complex procés cognitiu, com molts professionals el descriuen, és on afloren i es descobreixen més alteracions i problemes i seria el moment per tractar-los. Com a professional dedicada principalment a la primera infància (una bona part de la seva carrera), ens explica que el vincle amb el nen/a i el joc com a eina, són fonamentals per poder estimular i dotar d’eines a l’infant perquè sigui autònom i pugui superar reptes sense dificultat.

Acabem fent diverses reflexions dels casos que ha conegut i tractat a nivell professional i també amb les dificultats amb què ha hagut de conviure la seva filla i és interessant entendre que una part d’aquest trastorn és de caràcter patològic i un altre aspecte de caràcter evolutiu i d’adquisició d’eines (pròpies o mitjançant professionals), on cada persona al llarg de la seva vida anirà aprenent estratègies per a compensar totes aquestes dificultats.

En el marc del dia mundial de la dislèxia, hem volgut donar veu a l’experiència vital de la Mercè, que ens ha ajudat a entendre més aquest trastorn de l’aprenentatge i com l’ha abordat al llarg de la seva experiència professional i personal. Agraïm des de la FSFA la dedicació en aquest espai i el fet de voler compartir-ho amb tots i totes.

 

Mercè Nogué
Usuària – CR El Montseny

Laia Noy
Direcció Tècnica – CR El Montseny

/by

Dia Internacional de l’Ictus

Aquest dia va ser creat per l’OMS per sensibilitzar-nos sobre aquesta malaltia, el nombre d’afectats de la qual no para de créixer: a Europa la pateixen unes 780.000 persones a l’any i, en el cas de Catalunya, en són 13.000. Es tracta a més de la primera causa de mort a les dones i la segona als homes. 

L’ictus es produeix per una alteració on es disminueix o directament s’obstrueix l’arribada de sang al cervell. Aquesta afectació sobtada de la circulació sanguínia provoca que no arribi l’oxigen ni els nutrients necessaris perquè funcionin les neurones (un dels tipus de cèl·lules que componen el cervell), cosa que acaba ocasionant els símptomes següents: 

  • Alteració sobtada de les funcions cognitives com ara el llenguatge (alteració de la parla o de la comprensió) o de la capacitat per percebre correctament l’entorn (només presten atenció a la meitat del seu entorn, semblant que han perdut la visió d’un ull).
  • Aparició de mareig, pèrdua d’equilibri o del coneixement.
  • Visió borrosa o ennegrida en un o tots dos ulls.
  • Mal de cap sobtat i intens.
  • Entumiment, debilitat o paràlisi d’un costat del cos (cara, braç i cama).

Els ictus es poden classificar en tres tipus: 

  1. Ictus isquèmic: és el més freqüent i es produeix com a resultat que un coàgul bloqueja o disminueix el flux de sang a les artèries que es dirigeixen al cervell o a les mateixes artèries cerebrals. Aquest coàgul es denomina trombe si es forma en una de les artèries esmentades prèviament i si es genera lluny del cervell (com, per exemple, al cor) i va viatjant fins a arribar a les artèries esmentades, s’anomena èmbol. 
  2. Ictus hemorràgic: és el més destructiu i amb més taxes de mortalitat. Es produeix a causa del trencament d’un vas sanguini al cervell provocant, a més del cessament de flux per la resta del vas, la sortida de sang cap al cervell. Aquesta sang forma un hematoma que comprimeix les cèl·lules del cervell (neurones i glia) alhora que les va destruint.
  3. Accident isquèmic transitori (AIT): es tracta d’una disminució o bloqueig del flux sanguini a una zona del cervell, els símptomes dels quals s’assemblen als d’un ictus, però la durada és temporal (uns minuts). Després d’aquest temps, la persona torna al seu estat previ. L’aparició d’un AIT és una advertència del risc de patir un ictus en el futur. 

Per acabar, és important destacar que l’OMS continua amb la campanya iniciada l’any passat amb el lema “Els minuts poden salvar vinyes. Coneix els símptomes. Avisa que és un ictus. Guanya un #TempsPreciós” on es promou el coneixement dels símptomes que ens avisarien que està tenint lloc un ictus i poder sol·licitar atenció mèdica com més aviat millor. A Catalunya es compta amb el Codi ictus, que es tracta d’un protocol d’actuació urgent que compren l’activació i la coordinació d’una xarxa de dispositius assistencials adreçats a prestar l’atenció immediata i adequada quan un pacient és sospitós de patir un ictus (Canal Salut, Gencat). 

  

RECURSOS 

Associació Catalana de persones amb Accident Cerebral – AVECE & ICTUS 

Fundació Ictus 

Federación Española del Ictus – FEI 

Bibliografia de la imatge – Federación Española de Asociaciones de Anticoagulados FEASAN 

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

/by

Dany Cerebral Adquirit

,

 

El Dany Cerebral Adquirit (DCA) és el resultat d’una lesió sobtada que provoca una alteració de l’estructura i el funcionament d’un cervell sa. Les causes serien els accidents cerebrovasculars, traumatismes cranioencefàlics, tumors cerebrals, anòxies (manca d’oxigen de forma temporal al cervell) i les infeccions (com la provocada pel virus de l’herpes).

Pel que fa a les seqüeles poden ser molt variades, ja que el cervell té el control de totes les funcions: des de les més bàsiques com la respiració, pressió arterial o la freqüència cardíaca fins a les més complexes com les funcions cognitives, la conducta i les emocions. En general es podrien agrupar en 5 grups:

• Alteració del nivell d’alerta de la persona: coma, estat vegetatiu, estat de consciència mínima…

• Alteracions motores i sensorials: problemes de mobilitat, dolor crònic, rigidesa muscular, augment o disminució del to muscular, dificultats auditives o visuals.

• Alteracions cognitives: trastorns de la memòria, l’atenció, el llenguatge, les funcions executives i la presència d’anosognòsia (la persona afectada no és conscient dels seus dèficits, sobretot dels cognitius).

• Alteracions emocionals i de la conducta: ansietat, depressió, irritabilitat, agressivitat.

• Alteracions socials: aïllament social o incapacitat per tornar a la vida laboral activa.

La gravetat de les seqüeles està relacionada amb la intensitat de la lesió, la seva extensió i localització al cervell i del temps que hagi trigat a ser atesa la persona des que es produeix el dany. D’aquí la diversitat de les seqüeles i que hi hagi diferències entre unes persones afectades i d’altres.

La recuperació després d’un DCA estarà determinada per l’eficàcia dels programes de rehabilitació, que s’han de basar en una visió integral de la persona i que té per objectiu assolir el nivell òptim de les funcions perdudes: la seva activitat física, cognitiva, emocional, social i/o funcional (el nivell òptim dependrà de cada persona i de la gravetat del DCA). Per obtenir tot allò esmentat és fonamental comptar amb equips interdisciplinaris els professionals dels quals estiguin especialitzats en el maneig del DCA: metges, neuropsicòlegs, psicòlegs clínics, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, infermers, treballadors socials, auxiliars d’infermeria, tècnics en reinserció laboral i educadors socials. El seu treball de manera conjunta amb el pacient i la família ajudarà a aconseguir els objectius de la rehabilitació.

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

/by

Dia mundial dels Psicòlegs

 

El psicòleg, com a professional de la salut, s’enfronta a reptes importants actualment: mentre que els mitjans es fan ressò de la creixent demanda de professionals de la salut mental, els organismes oficials segueixen sense augmentar els serveis d’atenció sanitària per atendre-la. La taxa de psicòlegs a Catalunya és de 5-6 professionals per cada 100.000 habitants, quan la recomanació europea és de 18. Els col·legis oficials de psicòlegs fa anys que exposen la necessitat de dotar dels professionals necessaris els sistemes de salut per poder exercir la seva feina de manera que els usuaris puguin beneficiar-se d’una valoració i teràpia (en cas de ser necessària) correctament estructurades i amb la durada adequada a cada cas.

Un altre dels reptes a què ens enfrontem els psicòlegs és el de fer pedagogia de la nostra tasca, és a dir, explicar quina és la nostra feina depenent de l’especialitat que hàgim desenvolupat. En aquest breu espai no és possible explicar com treballen els psicòlegs depenent de la seva formació, però sí que s’aprofita aquest dia per anomenar les principals especialitats d’aquesta disciplina: Psicologia clínica, Neuropsicologia, Psicologia de l’educació i desenvolupament, Psicologia jurídica i forense, Psicologia de les organitzacions i del treball, Psicologia de la intervenció social i comunitària, Psicologia de la publicitat i màrqueting, Psicologia de l’esport, Intervenció psicosocial en emergències i catàstrofes i Psicologia de les drogodependències (a cavall entre l’especialitat de psicologia clínica i la d’intervenció social i comunitària).

Com es pot deduir de tot això, cadascuna d’aquestes especialitats té un àmbit de treball molt definit, encarregant-se d’avaluar i/o tractar aspectes de la conducta diferents: mentre que un psicòleg clínic tractarà trastorns de l’estat d’ànim com la depressió, trastorns de la personalitat o trastorns d’ansietat com fòbies o trastorn obsessivocompulsiu; un neuropsicòleg ho farà de malalties neurodegeneratives com la Malaltia d’Alzheimer, Malaltia de Parkinson o Demència frontotemporal i del dany cerebral adquirit com un ictus o un traumatisme cranioencefàlic (per posar-ne dos exemples).

Voldria finalitzar recomanant acudir al psicòleg adequat a la seva necessitat sense sentir vergonya o amb sentiment de minusvalidesa, els psicòlegs no jutgen i, en els casos en què ha de fer tractaments, s’encarreguen de dotar la persona d'”eines personalitzades” perquè les pugui aplicar al llarg de la vida sempre que les necessiti.

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

/by

Dia Mundial de la Salut Mental

 

La salut mental és de vital importància per a tothom, a tot arreu. 

La salut mental és una part integrant de la nostra salut i benestar generals i un dret humà fonamental. 

La salut mental significa ser més capaços de relacionar-se, desenvolupar-se, afrontar dificultats i prosperar. 

En qualsevol moment de la vida, un conjunt de diversos factors individuals, familiars, comunitaris i estructurals es poden combinar per protegir o soscavar la nostra salut mental. 

 

Les necessitats en matèria de salut mental són considerables, però les respostes són insuficients i inadequades. 

Aproximadament una de cada vuit persones al món pateix algun trastorn mental. 

Els trastorns mentals estan greument desatesos: els sistemes de salut mental a tot el món pateixen importants deficiències i desequilibris en matèria d’informació i investigació, governança, recursos i serveis. De mitjana, els països dediquen menys del 2% dels seus pressupostos d’atenció de salut a la salut mental i es prioritzen altres afeccions de salut en detriment dels trastorns mentals. La majoria de persones que pateixen trastorns mentals no rep cap tractament. 

 

El compromís amb la salut mental és una inversió en una vida i un futur millors per a tothom. 

Hi ha tres motius principals per invertir en salut mental: 

1) Representa un impuls per a la salut pública, reduint el patiment i millorant la salut, la qualitat de vida, la forma de desenvolupar-se i l’esperança de vida de les persones amb trastorns mentals 

2) Posar fi a les violacions dels drets humans: a tot el món, les persones amb trastorns mentals solen ser excloses de la vida comunitària i se’ls nega l’exercici de drets fonamentals. 

3) Pot permetre el desenvolupament social i econòmic: una mala salut mental frena el desenvolupament en reduir la productivitat, tensar les relacions socials i agreujar els cicles de pobresa i desavantatge. 

 

La transformació de la salut mental comença per posar les bases d’uns sistemes i serveis de salut mental que funcionin bé. 

Tots els països haurien de: 

1) Ampliar el personal especialitzat en salut mental i que aquest tingui un bon nivell de competència i motivació. 

2) Reforçar les competències en matèria datenció de salut mental daltres proveïdors datenció de salut, en particular, el personal datenció primària i una àmplia gamma de proveïdors comunitaris, dotant-los de noves habilitats per detectar els trastorns mentals, facilitar intervencions i suports bàsics, derivar les persones quan calgui i fer seguiments. 

 

Transformar la salut mental significa reforçar la promoció i la prevenció multisectorials per a tothom. 

En totes les etapes de la vida, la promoció i la prevenció són necessàries per millorar el benestar mental i la resiliència, prevenir laparició de trastorns mentals i el seu impacte i reduir la necessitat datenció de salut mental. 

El sector de la salut pot aportar una contribució considerable en integrar els esforços de promoció i prevenció en els serveis de salut, i en promoure, iniciar i, quan escaigui, facilitar la col·laboració i coordinació multisectorials. 

 

Transformar la salut mental vol dir reforçar l’atenció comunitària per a tots els qui la necessiten. 

Els països han de prioritzar la prestació de serveis de salut mental a la comunitat pel fet que és més accessible i acceptable que l’atenció institucional i ofereix millors resultats a les persones amb trastorns mentals. L’atenció centrada en la persona, orientada a la recuperació i basada en els drets humans és essencial. 

A tots els nivells de l’atenció de salut, els serveis de suport entre iguals aporten un nivell addicional de suport on les persones aprofiten les seves pròpies experiències per ajudar-se mútuament, intercanviant coneixements, oferint suport emocional, creant oportunitats d’interacció social, oferint ajuda pràctica o participant en la promoció i la sensibilització. 

 

Bibliografia (text i imatge): 

Organització Mundial de la Salut (16 de juny de 2022). Informe mundial sobre salud mental: Transformar la salud mental para todos. Recuperat de: https://www.who.int/es/publications/i/item/9789240050860 

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

/by

Dia Mundial de les Cures Pal·liatives

Dia Mundial de les Cures Pal·liatives

Avui dia 8 d’octubre es commemora el dia mundial de les Cures Pal·liatives.
  • Les Cures Pal·liatives són un model d’atenció que s’aplica a persones amb malalties en situació avançada per millorar el seu benestar i qualitat de vida.
  • Les Cures Pal·liatives busquen alleujar el dolor i altres símptomes físics, el malestar emocional, donar suport a les famílies i atendre les necessitats espirituals dels pacients.
  • Les Cures Pal·liatives són més beneficioses com més abans en el procés de malaltia s’apliquen de manera coordinada amb els tractaments de les malalties.
  • Les Cures Pal·liatives no són exclusives dels pacients oncològics: se’n poden beneficiar pacients amb qualsevol malaltia progressiva en situació avançada.
Podeu tenir més informació sobre les Cures Pal·liatives a: canalsalut.gencat.cat/ca/vida-saludable/etapes-de-la-vida/final-vida/cures-palliatives

Dr. Joaquim Julià Torra
Especialista en Cures Pal·liatives
Adjunt Direcció Assistencial FSFA

/by

ALZHEIMER

,

Des del 1994 tots els 21 de setembre se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer, data escollida per la Federació Internacional d’Associacions d’Alzheimer (Alzheimer’s Disease International). 

Aquest any, la federació Alzheimer’s Disease International (ADI) centrarà el seu informe en el suport posterior al diagnòstic que reben tant la persona afectada per la demència com la família. Com avanço a aquesta publicació, comenten que hi ha una important variabilitat a nivell mundial, trobant-se que tant els afectats com les seves famílies i cuidadors no sempre compten amb el suport i serveis que necessiten. 

En aquest article parlarem sobre el tema central de l’informe esmentat a partir d’algunes de les àrees clau que l’ADI ha anticipat. 

L’impacte del diagnòstic en les persones que viuen amb demència, els cuidadors i les famílies. 

Un cop s’han aconseguit superar les llistes d’espera aparentment interminables per accedir a l’especialista i s’han realitzat les proves corresponents, arriba el temut moment del diagnòstic. En cas que l’especialista confirmi la sospita de Malaltia d’Alzheimer (o de qualsevol altre tipus de demència), tant la persona amb aquesta patologia com la seva família es troben amb un diagnòstic i poc més (una cita per fer-ne el seguiment sol ser-ho únic que se’ls comunica a més del diagnòstic). En alguns casos la família, i poques vegades la persona amb demència, fan preguntes com es pot curar? Hi ha medicació per a l’Alzheimer? I ara què he de fer?… Les respostes que obtenen no són les esperades: “no hi ha cura”, “la medicació que existeix només serveix per intentar alentir el procés, però arribarà un moment en què deixaran de ser efectiva i es retirarà” i “vagi vostè al treballador social del seu CAP i pregunti si hi ha alguna ajuda”. Amb poques variacions, aquestes són les respostes amb què sortiran del despatx, sense voler creure’s la informació i desorientats davant d’un futur incert i dolorós. 

En un estudi realitzat per Lladó al 2008, es va estudiar l’impacte psicològic del diagnòstic de l’EA tant a les persones amb la malaltia com als seus familiars. Pel que fa a les persones a qui els van donar el diagnòstic d’EA no es va observar un impacte psicològic significatiu (comenten que els pocs estudis que existeixen sobre aquest tema indiquen que les persones que reben aquest diagnòstic no pateixen efectes negatius importants). 

Tot i això, sí que es van trobar canvis emocionals significatius en els cuidadors  familiars en rebre el diagnòstic sobre la persona valorada, observant-se símptomes de depressió lleu. És a dir, aquests canvis emocionals en els cuidadors es deuen al diagnòstic en si, no a si la persona afectada d’EA presenta canvis conductuals deguts a la malaltia. L’estudi conclou indicant la importància d’oferir suport psicològic als cuidadors. 

 

  

L’impacte de la cultura i la societat en el suport posterior al diagnòstic de les persones que viuen amb demència. 

Al llarg dels anys s’han estudiat les conseqüències que es poden donar als cuidadors d’un familiar amb malaltia d’Alzheimer o altres demències. Prendrem com a guia per a aquest apartat un article de Losada fet al (2017) que tracta sobre l’impacte psicològic de les demències a les famílies. S’hi esmenta que els cuidadors familiars de persones amb demència presenten nivells superiors de malestar psicològic (per ex., depressió) i físic que els no cuidadors. Al mateix treball es parla sobre els motius pels quals s’associa tenir cura amb malestar: les persones cuidadores ho fan durant moltes hores al dia i durant molts anys; però a més de donar unes cures per a les que no solen tenir formació ni informació, han de continuar amb les exigències del seu dia a dia i amb ajudes insuficients per part dels organismes oficials o d’altres recursos (p.ex. resta de la família) . 

Per finalitzar amb la informació obtinguda d’aquest treball, ens permetrem citar part de les conclusions sobre els cuidadors: “En molts casos, influïts per expectatives culturals o socials, els cuidadors assumeixen majoritàriament de forma unilateral i coherent amb el que “s’espera” una tasca desorbitada i dolorosa per a la qual no estan preparats ni tenen recursos. En el procés de cura, i amb la finalitat de respondre a les demandes de la cura, els cuidadors redueixen o releguen els seus interessos a un segon pla i rebutgen o no sol·liciten recursos de suport (recursos formals o ajuda d’altres familiars). Aquestes circumstàncies els situen en posició de vulnerabilitat en reduir les fonts de reforços o descans a què s’enfronten”. Així mateix, en un altre moment, diuen que “no resulta estrany que la cura familiar de persones amb demència s’hagi considerat una situació prototípica d’estrès crònic i hagi estat definida com un experiment natural d’estrès extrem“. 

Tota aquesta situació que viuen diàriament els cuidadors familiars de persones amb Malaltia d’Alzheimer o altres demències deixa en evidència la necessitat de suport social per a ells dotant-los de recursos econòmics, d’informació i formació, així com de xarxes de suport per poder portar amb èxit cura sense que la sobrecàrrega física, però, sobretot, l’emocional els passi una factura que difícilment puguin superar sense ajuda professional. 

 

Intervencions farmacològiques, cognitives i multicomponent actuals i futures a la demència. 

Els tractaments de persones amb demències tenen com a objectiu el maneig dels símptomes cognitius (alteració de la memòria, atenció, llenguatge, raonament i abstracció, càlcul…), símptomes conductuals (presència d’apatia, inquietud psicomotora, psicosi…) i símptomes funcionals i motors (caigudes de repetició, alteració de la marxa, pèrdua de to muscular, alteració de les activitats bàsiques, instrumentals i avançades de la vida diària…) i es duen a terme partint de dos enfocaments diferents: una aproximació farmacològica i una altra “no farmacològica”. 

 Entre els tractaments farmacològics o teràpies farmacològiques destinades a pal·liar els efectes negatius sobre la cognició hi ha diversos medicaments com el Donepezilo, Rivastigmina, Galantamina i Memantina. I en el cas dels trastorns conductuals, els medicaments utilitzats serien els antipsicòtics i les benzodiazepines. 

L’altre enfocament terapèutic per tractar els diferents símptomes de les demències s’anomena Teràpies no farmacològiques (TNF). Aquest terme s’utilitza per referir-se a intervencions no químiques que pretenen millorar la qualitat de vida de les persones (sanes o malaltes) i de les famílies. O, dit altrament, les TNFs es defineixen com a intervencions no químiques, teòricament sustentades, focalitzades i reproduïbles, realitzades sobre el pacient i potencialment capaces d’obtenir un benefici rellevant (Olazarán i Muñiz, 2009). Aquests procediments van començar a aplicar-se de forma sistemàtica a les demències per part de diversos grups de professionals (terapeutes ocupacionals, psicòlegs, fisioterapeutes, etc.) en un intent de pal·liar els efectes d’aquests processos mancant tractaments curatius. Les investigacions han demostrat que les TNF, combinades amb les TF, poden ser tant o més efectives que l’ús exclusiu de fàrmacs per al tractament d’alguns dels símptomes principals d’aquesta malaltia. 

Dins de les teràpies no farmacològiques trobaríem les que intervenen en les capacitats cognitives, les que ho fan sobre la funcionalitat de la persona o la capacitat de moviment i to muscular, les que contribueixen a millorar l’àrea emocional i treballar els trastorns de conducta i les que s’encarreguen de l’àrea lúdica. 

S’ha demostrat que intervenir sobre una combinació de les àrees nomenades i no només en una obté els millors resultats per a la persona afectada per una demència. Aquesta combinació d’intervencions s’anomena intervenció multicomponent. 

Un altre tipus d’intervenció multicomponent seria l’orientada cap als cuidadors i els familiars de la persona afectada per EA (o un altre tipus de demència). Aquestes teràpies es basarien en el suport psicològic particular o mitjançant Grups d’Ajuda Mútua (GAM) especialitzats en demències i en la formació en aquest tipus de malalties i el seu maneig. 

 

ENLLAÇOS D’INTERÈS:

  • #Alzheimer ¿Quieres saber más sobre esta enfermedad neurológica? [Veure vídeo]
  • Decálogo para mantener un cerebro saludable [LINK]

REFERÈNCIES: 

  • Alzheimer’s Disease International. (2022). World Alzheimer Report 2022. Life after diagnosis: Navigating treatment, care and support. [LINK]   
  • Alzheimer’s Disease International. (2022). World Alzheimer Report 2022. Report launch and panel discussion. [LINK] 
  • Lladó, A; Ántón Aguirre, S; Villar, A; Rami, L; Molinuevo, J. L. Impacto psicológico del diagnóstico de la enfermedad de Alzheimer. Neurología. 2008; 23(5): 294-298. [LINK] 
  • Muñiz, R. y Olazarán, J. Mapa de Terapias No Farmacológicas para Demencias Tipo Alzheimer. Guía de iniciación técnica para profesionales. Fundación Maria Wolff e International Non Pharmacological Therapies Project. 2009. 
  • Olazarán J, Reisberg B, Clare L, Cruz I, Peña-Casanova J, Del Ser T, Woods B, Beck C, Auer S, Lai C, Spector A, Fazio S, Bond J, Kivipelto M, Brodaty H, Rojo JM, Collins H, Teri L, Mittelman M, Orrell M, Feldman HH, Muñiz R. Nonpharmacological therapies in Alzheimer’s disease: a systematic review of efficacy. Dement Geriatr Cogn Disord. 2010;30(2):161-78.  
  •  Losada, Andres & Márquez-González, María & Vara, Carlos & Gallego-Alberto, Laura & Romero-Moreno, Rosa & Rodríguez, Javier. Impacto psicológico de las demencias en las familias: propuesta de un modelo integrador. Clínica Contemporánea. 2017; 8. E4, 1-27. [LINK] 

 

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras
/by