Visita al Parc de Bombers

Sirenes, cascos, uniformes i mànegues… tot llest i preparat.

Camions lluents, cridaners i impol·luts, en la línia de sortida, expectants.

L’alarma pot saltar en qualsevol moment, i els bombers, amb els seus vestits ignífugs hi pujaran sense especular, veloços, diligents, sabent que el temps corre en contra seu.

El foc, misteriós i devastador, que destrueix tot allò que troba al seu pas, cedeix davant la intervenció d’homes i dones professionals de l’incombustible.

Fent front a incendis i deflagracions, res no pot quedar a l’eventualitat.

A cada intervenció els hi pot anar la vida, i d’ells depèn la d’uns altres, inclosa la dels seus companys.

Junts en nits de guàrdia i dies d’activitat, formen una fraternitat lliure de fissures.

Espatlla contra espatlla, bregaran amb el foc, el seu gran adversari, coneixent-lo, respectant-lo i tement-lo.

Capacitat, habilitat i intuïció, no mancats de tot això, els herois del foc combatran flames, brases, i espurnes, fins que les últimes besllums de fum es dissipin.

Cascos grocs o vermells, inconfusibles, homes i dones que, lliscant des d’una barra de metall, no dubtaran davant el soroll d’una sirena.

Un tarannà de desembre (Núm. 105)

Desembre, inhòspit, fred, blanc i malcarat, ens obre les portes al Nadal, a les celebracions familiars, a reunions entre amics, a la preparació d’uns esdeveniments esperats tot l’any.

Però abans d’aquesta explosió final, ens queda temps pel davant, on activitats i sortides han ocupat gran part del nostre temps.

Els aniversaris no falten, i malament si no es celebren…

Hi ha novetats, però us les deixem plasmades a la nostra revista.

Aquestes lletres són tan sols un avanç de què ha de venir, un tastet de les activitats i sortides que realitzem cada mes.

El museu de la xocolata, el museu de museus… A la tassa, en rajola, embolicat, farcit, fred, calent, la xocolata, és el remei de tots els mals. Una descàrrega de serotonina que ens dóna força i atreviment per emprendre qualsevol activitat per arriscada que sigui. Antidepressiu natural, segrega serotonina tan sols escoltant el seu nom, olorant-lo o succintament, visualitzant-lo.

El mercat de proveïments… fent una passejada per les seves parades, ja podem adonar-nos de la qualitat del material amb el qual es comercia, un big bang de sensacions pel paladar.

Els bombers, homes i dones uniformats, atents al so d’una sirena, per engegar tot l’engranatge que el parc té a la seva disposició.

El calendari del Pagès tanca el cercle anual de l´any 2018, per començar amb noves prediccions i notícies, per a l’esdevenidor 2019.

La Isabel segueix engrossint el receptari únic i personal amb una singladura de gairebé dos lustres.

El Doctor Muñoz amplia dia rere dia coneixements mèdics, ignorats per la majoria de nosaltres.

…I els astres, que en el seu moviment continuat, decidiran el propici o l’advers del nostre destí….

 

Si us ve de gust saber-ne més, podeu trobar la revista Tarannà a la recepció de la Residència Les Hortènsies.
Gràcies.

 

UNA ABRAÇADA AMICS, I RECORDEU QUE AQUEST MES DE DESEMBRE TENIM UNA CITA.
TORRONS, NEULES, POLVORONS I CAVA.
LA FESTA DE NADAL ENS ESPERA!!!

Visita al Mercat d’Alella

Al mercat d’Alella s’aglutinen una gran quantitat de llocs d’alimentació, agrupats en una diversitat d’oficis.

La majoria dedicats al consum domèstic, on les famílies proveeixen les seves neveres i rebosts.

Podem trobar-nos tota mena de productes nutricionals; fruites, verdures, peixos, carns, fruits secs, adobats, elaborats…

Varietat i originalitat, ecologia i qualitat.

Ingredients, que ja a la nostra imaginació, recreen plats exclusius amb els quals pretenem sorprendre els nostres comensals.

Hem visitat el Mercat d’Alella, petit, acollidor i replet de productes de temporada. L’ambient és càlid i familiar, els venedors, acostumen a conèixer, gairebé per endavant, els gustos dels seus clients, i aquests orgullosos, ho agraeixen.

Les parades del mercat d’oficis moltes vegades es transmeten de generació en generació, tradicions que passen de pares a fills, com si fos una religió.

Codis i secrets que milloren el producte i acontenten el client, que, generalment, és fidel i exigent.

Ells, somrients i professionals, esperen que a les seves parades la gent miri, comenti i compri.

Al marge de l’auge dels supermercats, oficis com a carnisser, fruiter, peixater, forner … seguiran proveint-nos de productes frescos i de qualitat.

El mercat de proveïments és i serà sempre on estiguin les parades de referència.

Visita al Museu de la Xocolata

Podríem dir que és una de les excursions més dolces…

La xocolata, la gran, unificadora de voluntats, de criteris, la pacificadora davant la disparitat, l’únic gust on els experts troben el seu nexe d’unió.

Amarga, dolça, amb llet o sense ella, mixturada amb fruita i licors és la icona dels paladars més sibarites.

Ningú no es mostra impassible davant tanta complexitat de gustos, de formes i de textures.

Freda o calenta, el seu gust esclata i inunda les papil·les gustatives de sensacions divergents.

La xocolata, emmotllada a qualsevol composició, esbossa imatges de morfologia desigual, de grandàries i formats heterogenis.

Al foc, la seva olor et convida a caldejar els matins d’hivern i a temperar les tardes de tardor.

Grans i petits li dispensen el mateix tracte i davant d’ella, inclinats, en gaudeixen, la comparteixen, l’assaboreixen i exultants… somriuen esquitxats de pintades negres.

La xocolata és la disfressa dels somnis ensutjats de marrons.

L’efecte Mozart

Segur que en algun moment de les nostres vides, tots hem sentit parlar de l’efecte que produeixen certes melodies en el nostre cervell.

Això és l’anomenat “efecte Mozart”: la influència que té certa música (especialment, peces de W. A. Mozart) en el desenvolupament intel·lectual i creatiu de les persones (encara que, especialment, dels bebès).

Fins i tot ha arribat a demostrar-se que escoltar aquestes peces musicals pot ajudar no només a desenvolupar la intel·ligència, sinó també a atenuar els efectes d’algunes malalties cròniques, com pot ser l’Alzheimer.

I és que l’art de l’estimulació sensorial és molt extens, hi ha mil maneres de descobrir tot allò que ens envolta, conjugant l’estimulació intel·lectual amb la diversió, o la relaxació.

Acompanyar els matins amb música, desenvolupar el sentit del tacte explorant textures i formes, o deixar-se il·luminar per llums de colors són exemples de com percebre el món a través dels nostres sentits.

Raúl Páez.

Les nostres tasques

Dins el planing d’activitats en què s’estructura i plasma el nostre dia a dia, tenim unes tasques extres assignades que ajuden a fer la vida diària més estructurada i ordenada.

Al marge de les prestacions que ofereix el centre per a la cura diària de les seves instal·lacions de serveis, tant internes com externes, i que regulen el bon funcionament de la residència, alguns usuaris tenim unes tasques determinades.

Una d’elles és el reciclatge i recollida de les deixalles que generem al llarg de la jornada, a l’aula o al menjador. Recollir les escombraries i dipositar-les en el seu corresponent contenidor, és una feina que també ens mostra la diversitat de residus existents, i la seva reutilització en altres usos i recursos.

Els utensilis de bany com tovalloles o barnussos han d’estar ben doblegats i distribuïts, ja sigui en habitacions, banys o sales.

La nostra tasca consisteix també a distribuir i mantenir l’ordre i reposició de tot allò imprescindible a l´aula, organitzant els armaris on guardem abrics, colors, material escolar i didàctic… i un gran llarg etcètera d’andròmines que anem atresorant amb el temps.

Al menjador, ja siguin esmorzars, menjars o sopars, ens dediquem a parar taules, amb tots els estris necessaris, coberts, gots, tovallons…

Els pitets, després de cada menjar, els portem a les seves caixes corresponents, i un servei extern els transporta a la bugaderia de la FSFA.

Tot el treball que realitzem està sempre supervisat pel PAAD que, atent a qualsevol contratemps, ens orienta i reforça en les nostres activitats.

Treballar, aprendre i gaudir, això també ens han ensenyat a fer-ho.

L’hort

A les Hortènsies, tenim un ventall d’activitats ampli i dinàmic.

Totes elles potencien la creativitat, les habilitats motrius, cognitives socials, hàbits per a la vida diària, capacitats adaptatives, conductuals…

Els tallers es realitzen a l’aula o a l’exterior, per norma general, les activitats a l’aire lliure, i si el temps ho permet, són la que en general tenen millor acceptació.

Una d’aquestes activitats és l’hort.

Portem ja diversos anys llaurant i conreant el nostre, on, planten cebes, tomàquets, pebrots, carbassons, pastanagues… inclòs, síndries…

Tancat, abonat, i regat, es cuida amb manyaga i paciència.

No és fàcil que a terra brollin les llavors, s’ha de cavar, eliminar les plantes que puguin entorpir el creixement del sembrat, vigilar que les pluges no aneguin la plantació, però que tampoc la sequera s’afermi a la terra.

Per això, cada cert temps, s’ha d’anar a comprar llavors per a la futura collita, i adaptar-la al canvi natural del temps.

Aquesta vegada ens hem acostat al Garden Alella, on trobem una ingent varietat de plantes, llavors i objectes varis per al jardí i l’hort.

I ara… a seguir sembrant i llaurant la terra!!!

Ens agrada, ens entreté, ens ensenya…

La castanyada

És impossible pensar en la castanyera sense sentir un polsim de nostàlgia.

L’olor de castanyes acabades de torrar, moniatos dolços, saborosos, gairebé caramel·litzats.

Panellets de diversos sabors, elaborats generalment per les matriarques de la casa.

La família i els amics al costat d’una càlida foguera, que ens recorda l’inici del fred, que al costat del foc que torra les castanyes, ens reconforta.

La castanyera, dona generosa, regala castanyes i dolços que acompanyats amb moscatell, fan més saborós aquest usatge.

Festa dedicada a les ànimes dels difunts, una ofrena als que van traspassar el llindar del conegut i es van endinsar en un món enigmàtic i paradoxal que superposa realitats.

Potser aquesta olor de castanyes recentment rostides pugui travessar els minúsculs porus d’aquestes parets imaginàries, per transportar-los de tornada encara que solament sigui un dia, i poder compartir amb nosaltres la festa que els hi pertany.

Vigília de Tots Sants

Novament, el túnel del terror va ser l’escenari triat pels nostres hostes que, com cada any, ocupen gairebé sense adonar-nos totes les dependències de la nostra casa.

Una mica especials ho són, però ningú no és perfecte i nosaltres, com a bons amfitrions, assumim la seva presència.

Iniciats, mil·lenni rere mil·lenni en les tècniques de l’escarn, de l’espant i del feréstec, són uns mestres en l’art de la sorpresa i el desconcert.

Passadissos ennegrits i intimidatoris, guanyen terreny a les aules asèptiques i ordenades, a les habitacions polides i als passadissos amplis i lluminosos.

Una torbadora opacitat campa sobre nosaltres, com una boira aclaparadora que et va indicant un camí sense itinerari, sense ressenyes ni indicacions.

I aquest camí vetllat no està exempt de sons, extraordinaris i inquietants…

Els crits dels sense nom reboten al costat dels xiscles d’animals incerts, i en la boira apareixen rostres inexpressius que van adoptant solidesa.

Ens miren, ens observen… Riuen… ens envolten… i de sobte… es difuminen…

Desconfiats i amb una hilaritat irònica i desconcertant comparteixen el dia on dos mons contraposats, el prosaic i el sobrenatural, es fusionen, i ambdues realitats són corpòries i tangibles.

…I la boira, tal com va arribar va desaparèixer, al costat d’aquests pelegrins d’ombres, que en la seva curiositat ens visiten any després d’anys, per sentir-se potser, menys orfes.

Un tarannà de novembre (Núm. 104)

Novembre s’obre pas entre tempestes i pluges, rajos, llampecs i trons, i ha fet que l’onzè mes és desemperesi sobtadament, sense pensar, com despertant d’un abrupte malson…

De sobte i sense madurar, els dies s’han despenjat d’una tirolina transparent, amuntegant-se uns sobre els altres, sense espai, gairebé, sense escoltar el tic tac que marca el temps de les estacions, el temps natural, el que no és commensurable.

Un mes més, altres aniversaris… tots sumim cicle a la nostra vida.

Hem tornat al mirador, a observar com els avions aterren i desenganxen, a imaginar-nos en llocs aliens, persones diferents, idiomes forans.

Somniar és la preuada capacitat que no ens fa perdre mai l’esperança.

La ruta de Sant Mateu va despertant el petit esportista que portem dins, uns quants quilòmetres i gaudim d’un matí en conjunció amb la naturalesa.

La celebració Sant Francesc d’Assis el nostre patró, festa gran en la fundació.
No per atzar porta aquest nom, Mossèn Jaume Aran, el fundador de la FSFA va voler que sota l’ideari de Sant Francesc d’Assis es fonamentessin els valors de la Fundació i de les persones que la integren.

La festa temàtica d’aquest mes l’hem dedicada a la Rioja, i més concretament al cultiu i verema de les seves millors collites, d’on sorgiran uns dels millors vins de la península

La Jornada d’Entitats ha significat per a nosaltres, no solament la presentació formal de la nostra presència en el municipi d’El Masnou, sinó també la llavor per a futures col·laboracions amb altres entitats, que desinteressadament s’han ofert a col·laborar amb nosaltres oferint-nos activitats adaptades a les particularitats de cada centre de la FSFA.

Al Cosmocaixa ens sentim com aquests científics bojos, obnubilats per la curiositat i la necessitat de descobrir experiències noves.

De vegades, cèlebres incompresos que han fet gran la història.

Com cada temporada, canviem les llavors del nostre hort.

Aquesta vegada hem anat a buscar-les al Garden d´Alella, on també em comprat alguna planta per guarnir nostre jardí.

Les receptes de la Isabel segueixen delectant els nostres paladars; y els astres porten novetats a les nostres vides…sort.

Una abraçada amics, seguim endavant.

Si us ve de gust saber-ne més, podeu trobar la revista Tarannà a la recepció de la Residència Les Hortènsies.
Gràcies

Visita al Museu Picasso

Sempre havia sentit a parlar d’en Pablo Picasso, però desconeixia la seva obra, encara que sabia que era un dels grans.

Quan vaig trepitjar el museu per primera vegada i vaig contemplar una exposició d’obres tan extensa i variada, no sabia realment per on començar, encara sort que el nostre educador ens va fer de cicerone.

L’època rosa, l’època blava… Tot artista passa per clarobscurs on la seva creació es fa gran, ferotge i reflexiva.

A cada obra, tant l’artista com l’observador perceben sentiments i sensacions molt dispars, fins i tot de vegades t’assalten records, vivències, i empatitzes més amb el pintor.

Cadascun de nosaltres gaudim de les obres d’en Picasso a la nostra manera.

Inclinant caps, dreta, esquerra… m’acosto, m’allunyo, i àdhuc en la distància, percebo objectes diferents.
Però… que vol dir, l’autor, entre que sentiments oposats es debat… és el gran misteri de l’art, en qualsevol de les seves modalitats.

El Museu Picasso ens va oferir un taller sorprenent, dibuixar-nos i que ens dibuixin.
Com em veig… com em veus.

Les mirades de sorpresa entre nosaltres es multiplicaven, la imatge que tinc de mi mateix i la que tenen els meus companys de mi, és totalment dispar.

Em vaig sentir estrany en mirar al meu col·lega …

D’ambdues imatges en farem una, dos, o diverses realitats, això ja depèn de cadascun.

Ara no sé com mirar-me… com mirar-te…

Solament et diré company, que amb els teus ulls o amb els meus, ets el mateix que he admirat i estimat sempre.

Anem de ruta per l’ermita de Sant Mateu

Caminar no solament és beneficiós per a la nostra salut física i mental, sinó que també ens permet conèixer llocs nous que, tot i ser tan a prop de casa, ens són desconeguts.

Motxilla, entrepà i aigua són elements imprescindibles per començar la nostra ruta.

És una ruta senzilla, sense grans desnivells, que fins els més petits poden realitzar gairebé amb els ulls tancats.

Nosaltres hem fet un trajecte curt, de pocs km, però suficient per poder admirar la bellesa del lloc i gaudir de les seves vistes panoràmiques.

Ignorada per molts, aquesta zona és un dels racons més bonics de la serralada del litoral, i un mirador que abasta unes àmplies vistes del maresme.

Primer ens trobem l’ermita de Sant Mateu, una església romànica del segle XI, velles pedres amb molta història.

Hi ha una esplanada meravellosa on pots relaxar-te sota un càlid sol que et convida al gaudi i a la reflexió.

Pel camí ens trobem amb la Masia de Can Riera, on hi ha cavalls, ponis, conills, ocellets, estruços i alguna cabra; com podeu imaginar, és una parada obligatòria.

Una caminada en comunió amb la natura és un costum, que hauríem d’adaptar al nostre tarannà habitual.

Ja sabeu…

Mens sana in corpore sano.