Síndrome de Down i la demència

És innegable que, durant anys, familiars, sanitaris, pedagogs, professors, advocats, treballadors i educadors socials han lluitat individualment i col·lectivament per millorar la qualitat de vida de les persones amb aquest tipus de discapacitat intel·lectual i, a hores d’ara, es pot afirmar que aquesta lluita n’està obtenint els fruits: des de l’educació fins a la inserció laboral, passant per una millora de l’atenció sanitària. En l’actualitat, cada vegada és més normalitzat parlar de qualsevol d’aquests aspectes i, si bé encara és present, l’estigmatització de les persones amb Síndrome de Down va sent menor, descrivint molt més el que la posa en pràctica que a qui va dirigida.

Una conseqüència natural d’aquests assoliments socials i sanitaris és l’augment de l’esperança de vida de les persones amb SD, però de la mateixa manera, també comporta una nova problemàtica: poden desenvolupar una demència?

Algunes dades prèvies sobre la Síndrome de Down i la seva relació amb la Malaltia d’Alzheimer:

• La Síndrome de Down és causada per un error en el procés que replica i després divideix els parells de cromosomes durant la divisió cel·lular, cosa que porta a “heretar una còpia extra total o parcial” (trisomia) del cromosoma 21.

• D’altra banda, la Malaltia d’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa on les neurones es veuen danyades per diferents tipus de processos. Algunes de les lesions al sistema nerviós central són provocades per l’acumulació de plaques senils o amiloides que són tòxiques per a les neurones i el principal component de les quals es genera per l’acció d’un gen situat al cromosoma 21.

• Tenint en compte que la Síndrome de Down és causada per la presència de 3 cromosomes 21 en lloc de 2, les persones amb SD tenen 3 còpies d’aquest gen el que, en principi, portaria a una major formació de plaques senils al cervell d’aquestes persones. És a dir, les persones amb aquesta síndrome presenten una predisposició més gran a desenvolupar una demència tipus Alzheimer.

• A la majoria dels estudis s’indica que a la dècada dels 30 anys les persones amb SD ja presenten signes neuropatològics cerebrals (com les plaques senils) que són propis de la Malaltia d’Alzheimer.

• Fins a l’edat de 60 anys, la prevalença de demència es duplica amb cada interval de 5 anys: fins als 49 anys, la prevalença és del 8,9%, dels 50 als 54 és del 17,7% i dels 55 als 59 és del 32,1%. A la categoria d’edat de 60 anys o més, hi ha una petita disminució en la prevalença de la demència al 25,6%, dada que es podria explicar per l’augment de la mortalitat entre els pacients ancians amb SD amb demència (44,4 % ) en comparació amb els pacients sense demència (10,7 %).

Com podem saber si una persona amb Síndrome de Down presenta una demència?

Un cop posades sobre la taula les dades relacionades amb la genètica i l’afectació neurodegenerativa, l’important és “traduir” aquestes afectacions a la vida diària de la persona, i aquí comencen els problemes.

Una persona que no presenti cap malaltia que cursi amb discapacitat intel·lectual se li realitzaria una valoració neuropsicològica que consistiria en una entrevista i en l’administració de tests que avaluïn l’estat de cada capacitat cognitiva. Aquests tests han d’estar adaptats per a cada país i validats per a la seva població, considerant-se les variables, edat i escolaritat. D’aquesta manera, els rendiments de les proves es corregiran en funció de tot l’esmentat prèviament i els resultats reflectiran amb fiabilitat l’estat cognitiu de la persona. La població que no presenta discapacitat intel·lectual compta amb tests i bateries de test neuropsicològics ja validats per a les poblacions de molts països.

No obstant això, quan parlem de tests per a persones amb Síndrome de Down (o un altre tipus de discapacitat intel·lectual), en general pensem en tests d’intel·ligència amb l’objectiu d’avaluar el quocient intel·lectual. Aquesta forma d’actuació reduccionista davant de la discapacitat intel·lectual va canviar el 2013 amb la publicació del DSM-V (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, cinquena edició), on es considera la discapacitat intel·lectual com un trastorn del desenvolupament neurològic i els instruments de valoració a utilitzar han d’enfocar-se a explorar les capacitats cognitives i no tant al quocient intel·lectual.

Aquesta nova perspectiva implica l’ús de proves neuropsicològiques com una part més de l’avaluació per a realitzar un diagnòstic de la persona amb discapacitat intel·lectual, permetent així conèixer-la amb major profunditat:

• Els resultats de l’exploració creen un perfil cognitiu individualitzat que permet saber com funciona cada capacitat cognitiva en un moment donat.

• S’estableix una línia base amb què poder comparar següents revaloracions neuropsicològiques i controlar el deteriorament cognitiu futur. Aquest punt és realment important, ja que els primers canvis al cervell tenen lloc aproximadament sobre la dècada dels 30 anys, de manera que una avaluació de les capacitats cognitives prèviament a aquesta edat serviria de línia basi fiable.

• La informació obtinguda també permetrà desenvolupar una intervenció cognitiva personalitzada.

La dificultat consisteix en el fet que existeixen poques proves neuropsicològiques creades per a persones amb discapacitat intel·lectual i encara menys si parlem que estiguin validades per a població espanyola. En l’actualitat es compta amb el Cambridge Examination for Mental Disorders of Older People with Down’s Syndrome and Others with Intellectual Disabilities (CAMDEX-DS) adaptat a població espanyola per Esteba-Castillo et al. (2013). No obstant això, en breu es podrà disposar del Test Barcelona per a persones amb Trastorn del Desenvolupament Intel·lectual (TB-TDI) desenvolupat per Esteba-Castillo & Peña-Casanova. Tal com informen els seus autors, es tracta de la primera bateria neuropsicològica en castellà dissenyada específicament per a avaluar a persones adultes amb discapacitat intel·lectual, cosa que la converteix en una eina molt valuosa a la pràctica clínica, permetent desenvolupar de manera completa els tres punts esmentats prèviament.

Per a concloure, voldria citar a la Dra. Esteba-Castillo en el seu article “Adaptación y validación del Cambridge Examination for Mental Disorders of Older People with Down’s Syndrome and Others with Intellectual Disabilities (CAMDEX-DS) en población española con discapacidad intelectual” quan subratlla la importància de comptar amb un instrument de valoració “com a base per al diagnòstic de la Malaltia d’Alzheimer en persones amb discapacitat intel·lectual i, conseqüentment, la instauració d’un tractament que permeti frenar l’avanç de la malaltia, l’adequació de l’entorn del pacient, la previsió del futur i, en definitiva, la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual afectes de la Malaltia d’Alzheimer, amb i sense Síndrome de Down, i la de les seves famílies“.

 

Bibliografia:

American Psychiatric Association. Diagnostic and statistical manual of mental disorders, fifth edition (DSM-5). Washington, DC: APA; 2013.

Boada-Rovira M, Hernández-Ruiz I, Badenas-Homiar S, Buendía-Torras M, Tárraga-Mestre L. Estudio clinicoterapéutico de la demencia en las personas con síndrome de Down y eficacia del donepecilo en esta población. Rev Neurol 2005; 41: 129-36.

Coppus A, Evenhuis H, Verberne G. J, Visser F, van Gool P, Eikelenboom P & van Duijin C. Dementia and mortality in persons with Down’s syndrome. Journal of intellectual disability research: JIDR 2006; 50(Pt 10): 768–777.

Díaz Elvira & Gómez Laura & Rodríguez María. Síndrome de Down y enfermedad de Alzheimer: factores de riesgo, evaluación e intervención. Revista Española de Discapacidad 2016; 4: 27-51.

Esteba-Castillo S, Dalmau-Bueno A, Ribas-Vidal N, Vilà-Alsina M, Novell-Alsina R, García-Alba J. Adaptación y validación del Cambridge Examination for Mental Disorders of Older People with Down’s Syndrome and Others with Intellectual Disabilities (CAMDEX-DS) en población española con discapacidad intelectual. Rev Neurol 2013; 57 (08):337-346.

Esteba-Castillo S, Peña-Casanova J, García-Alba J, Castellanos MA, Torrents-Rodas D, Rodríguez E, et al. Test Barcelona para discapacidad intelectual: un nuevo instrumento para la valoración neuropsicológica clínica de adultos con discapacidad intelectual. Rev Neurol 2017; 64: 433-44.

Hendrix JA, Airey DC, Britton A, Burke AD, Capone GT, Chavez R, Chen J, Chicoine B, Costa ACS, Dage JL, Doran E, Esbensen A, et al. Cross-Sectional Exploration of Plasma Biomarkers of Alzheimer’s Disease in Down Syndrome: Early Data from the Longitudinal Investigation for Enhancing Down Syndrome Research (LIFE-DSR) Study. Journal of Clinical Medicine. 2021; 10(9):1907.

 

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

 

/by

Ètica de les organitzacions sanitàries i els Comitès d’Ètica Assistencial

,

Els deures de les organitzacions sanitàries (a partir d’ara sols direm organitzacions), més enllà de les responsabilitats legals i econòmiques, sorgeixen de la interrelació amb el seu entorn, de les noves i cada cop més reivindicades demandes socials i dels acords assumits en matèria de les pròpies polítiques corporatives (OBID 2004).

En aquest sentit, i concretament en l’àmbit sanitari, els comitès d’ètica assistencial (CEA) o els darrerament anomenats comitès d’ètica de les organitzacions (CEO), a més d’ocupar-se de l’ètica clínica han d’avançar cap a una reflexió centrada en les organitzacions i com la seva cultura assistencial, estructura i funcionament condicionen els conflictes ètics o en fan aparèixer de nous.

Per entendre en què consisteix l’ètica de les organitzacions i quin paper hi juguen els comitès d’ètica cal descriure dos marcs referencials confluents; per un cantó és necessari definir l’ètica dins les organitzacions sanitàries i, per altra banda, conèixer quines són les funcions dels CEA i el seu recorregut durant aquests darrers anys.

Sols les persones es poden considerar agents morals donat que gaudeixen d’autonomia i capacitat per exercir-la. És a dir, la persona pren decisions sobre la base d’un coneixement interioritzat dels seus valors, creences i interessos, pondera les decisions abans de prendre-les i n’assumeix les conseqüències.

Alhora, la qualitat intrínseca de la persona com a ésser en relació amb si mateix, amb els altres i amb l’entorn al qual pertany la situa dins la gradació de la vulnerabilitat, és a dir, la persona també és subjecte moral. Subjecte i agent moral són qualitats arrelades en el que entenem per moral autònoma i heterònoma.

La primera té a veure amb el que, a partir de les pròpies creences i valores, vertebra la identitat moral de la persona. La moral heterònoma és externa a l’individu, prové del seu entorn, un entorn estructurat a partir de creences, valors i normes acceptades per la col·lectivitat.

Aquestes distincions són una de les primeres causes de dilemes ètics donat que l’exercici de l’autonomia moral de la persona sovint entra en conflicte amb la de l’altre o amb la del seu entorn. L’ètica organitzacional ve determinada per com incideix en les persones que la integren i per com l’entorn al qual pertany influeix en la mateixa organització. En paraules de Quintana (2015) es pot definir com: “… l’articulació, aplicació i avaluació dels valors rellevants i posicionaments morals d’una organització, que la defineixen tant internament com externament”.

Les organitzacions també prenen decisions basades en valors, principis i estratègies, les ponderen i n’assumeixen les conseqüències; per analogia, comparteixen les característiques i atributs de les persones, així que, fent-ne un paral·lelisme, podem defensar la tesi que les organitzacions són agents morals (donat que configuren un entorn) i alhora, subjectes morals (donat que pertanyen a un entorn).

En tant que integrades per persones i entenent que l’eix de qualsevol ètica d’una organització sanitària és la persona, l’ètica de les organitzacions se circumscriu dins un marc conceptual que compren la persona des d’una ètica de la responsabilitat i conscient de la inherent complexitat que es dona en l’entramat de les relacions humanes.

Així que, els valors (com a principis rectors), la responsabilitat i consciència corporativa construeixen la identitat ètica de qualsevol organització. Quan les persones ateses se senten tractades com a persones i no com casos clínics, quan els professionals se senten valorats i empoderats i quan els gestors perceben que el seu lideratge ètic és acollit amb credibilitat, s’estableix un clima de qualitat en les relacions humanes que determina el nivell ètic de l’organització.

Una gestió ètica aporta valor al bon govern en nodrir de principis i valors les seves estratègies, model i cultura assistencial. Es tracta d’assegurar que les seves estructures, objectius, processos i resultats siguin coherents amb uns valors ètics compartits i alhora respectuosos amb l’autonomia moral de les persones que la integren.

L’elaboració d’un codi ètic, el seguiment de la RSC i l’elaboració d’un pla de qualitat són línies mestres que marquen una intenció ètica que ha d’anar més enllà d’una declaració d’intencions, ha de venir il·lustrada de la mà d’una ètica institucional ben definida i compromesa.

D’altra banda, l’organització està sotmesa a un entorn dinàmic i canviant que ve determinat per diferents tipus de polítiques que influeixen sobre el seu comportament i insinuen les línies a seguir. L’aparició de noves lleis, la situació econòmica, les polítiques socials, les noves tecnologies i els avenços científics, atien les polítiques internes i el marc ètic de les organitzacions. Així que l’ètica d’una organització ve determinada per la seva doble condició d’agent i subjecte moral i la confluència amb aquesta doble condició intrínseca a tota persona.

Els primers CEA es van constituir amb finalitats de caràcter decisori (Jonsen 1998) evolucionant cap a la reflexió i la recomanació no vinculant al mateix temps que la societat començava a reivindicar l’autonomia de la persona en la presa de decisions en l’àmbit de la salut.

Actualment, les funcions dels CEA continuen sent les mateixes que les que tradicionalment han ocupat les seves principals activitats: assessoria i reflexió en la presa de decisions, elaboració de protocols, recomanacions i guies, i formació en bioètica. Des de la creació del primer CEA a l’estat espanyol l’any 1981 a l’Hospital Sant Joan de Déu fins a l’actualitat, els CEA s’han anat estenent per tot el territori.

Però, tot i el gran desplegament dels CEA a les institucions sanitàries i el consens que les que no disposin d’un CEA de referència operatiu (propi o extern) els mancarà un organigrama complet (Altisent 2019), els comitès d’ètica continuen sent els grans desconeguts dins les organitzacions sanitàries. Potser s’ha arribat a una situació d’estancament i la bioètica aplicada a l’ètica clínica, la que aborda la relació metge-pacient i el sentit ètic de les professions sanitàries ha d’avançar cap a l’ètica de les organitzacions, considerada el segon estadi evolutiu de la bioètica (Simón 2002).

Fruit d’un cert esgotament del model dels CEA vigents, la necessitat d’una ètica de les organitzacions es va començar a plantejar l’any 1995 gràcies a la JCAHO (Joint Comission for Accreditation of Healthcare Organization) en incloure dins el seu manual d’acreditació “ètica de les Organitzacions” referències als drets dels pacients amb nous criteris i estàndards vinculats a la qualitat assistencial. Juntament amb l’evolució dels drets humans, el reconeixement dels principis de dignitat i autonomia de la persona i el seu reclam per part de la població, els primers anys del segle XXI han vingut marcats pel desig d’assolir un desenvolupament que apunta cap a objectius de sostenibilitat (OBID 2004) incorporant-hi a més, conceptes fins ara menystinguts com la no discriminació, equitat, igualtat i gènere (OBID 2004); conceptes reivindicats històricament per la bioètica i transversals als seus principis.

L’aprovació de l’Agenda 2030 per a un desenvolupament sostenible recull aspectes en els quals la bioètica ha de participar, i és en l’àmbit de les organitzacions sanitàries, a través dels CEA o CEO, on ha de trobar el seu espai.

En institucions sanitàries amb una marcada vocació social com ho és la nostra, cal disposar d’un marc ètic que ajudi a construir un entorn primmirat amb els drets de les persones i la defensa de la seva autonomia moral. Podem considerar que l’ètica, en tant que resposta a la demanda de l’antre (Mèlich 2018), també pot ser terapèutica si ajuda a corregir el biaix existent entre les necessitats de les persones i la capacitat de l’organització i els seus professionals per a satisfer-les.

Els CEA han d’actuar com a gota malaia proposant i reclamant espais d’intervenció que afavoreixin la reflexió i l’acció ètica, impregnant el conjunt de l’organització amb una manera de fer responsable, conscient i compromesa amb els drets i dignitat de totes les persones que la integren.

 

 

Joan Fsc. Romero
Infermer – CSAI Can Torras
Coordinador del CEA – FSFA

/by

Dany Cerebral Adquirit

,

 

El Dany Cerebral Adquirit (DCA) és el resultat d’una lesió sobtada que provoca una alteració de l’estructura i el funcionament d’un cervell sa. Les causes serien els accidents cerebrovasculars, traumatismes cranioencefàlics, tumors cerebrals, anòxies (manca d’oxigen de forma temporal al cervell) i les infeccions (com la provocada pel virus de l’herpes).

Pel que fa a les seqüeles poden ser molt variades, ja que el cervell té el control de totes les funcions: des de les més bàsiques com la respiració, pressió arterial o la freqüència cardíaca fins a les més complexes com les funcions cognitives, la conducta i les emocions. En general es podrien agrupar en 5 grups:

• Alteració del nivell d’alerta de la persona: coma, estat vegetatiu, estat de consciència mínima…

• Alteracions motores i sensorials: problemes de mobilitat, dolor crònic, rigidesa muscular, augment o disminució del to muscular, dificultats auditives o visuals.

• Alteracions cognitives: trastorns de la memòria, l’atenció, el llenguatge, les funcions executives i la presència d’anosognòsia (la persona afectada no és conscient dels seus dèficits, sobretot dels cognitius).

• Alteracions emocionals i de la conducta: ansietat, depressió, irritabilitat, agressivitat.

• Alteracions socials: aïllament social o incapacitat per tornar a la vida laboral activa.

La gravetat de les seqüeles està relacionada amb la intensitat de la lesió, la seva extensió i localització al cervell i del temps que hagi trigat a ser atesa la persona des que es produeix el dany. D’aquí la diversitat de les seqüeles i que hi hagi diferències entre unes persones afectades i d’altres.

La recuperació després d’un DCA estarà determinada per l’eficàcia dels programes de rehabilitació, que s’han de basar en una visió integral de la persona i que té per objectiu assolir el nivell òptim de les funcions perdudes: la seva activitat física, cognitiva, emocional, social i/o funcional (el nivell òptim dependrà de cada persona i de la gravetat del DCA). Per obtenir tot allò esmentat és fonamental comptar amb equips interdisciplinaris els professionals dels quals estiguin especialitzats en el maneig del DCA: metges, neuropsicòlegs, psicòlegs clínics, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, infermers, treballadors socials, auxiliars d’infermeria, tècnics en reinserció laboral i educadors socials. El seu treball de manera conjunta amb el pacient i la família ajudarà a aconseguir els objectius de la rehabilitació.

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

/by

ALZHEIMER

,

Des del 1994 tots els 21 de setembre se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer, data escollida per la Federació Internacional d’Associacions d’Alzheimer (Alzheimer’s Disease International). 

Aquest any, la federació Alzheimer’s Disease International (ADI) centrarà el seu informe en el suport posterior al diagnòstic que reben tant la persona afectada per la demència com la família. Com avanço a aquesta publicació, comenten que hi ha una important variabilitat a nivell mundial, trobant-se que tant els afectats com les seves famílies i cuidadors no sempre compten amb el suport i serveis que necessiten. 

En aquest article parlarem sobre el tema central de l’informe esmentat a partir d’algunes de les àrees clau que l’ADI ha anticipat. 

L’impacte del diagnòstic en les persones que viuen amb demència, els cuidadors i les famílies. 

Un cop s’han aconseguit superar les llistes d’espera aparentment interminables per accedir a l’especialista i s’han realitzat les proves corresponents, arriba el temut moment del diagnòstic. En cas que l’especialista confirmi la sospita de Malaltia d’Alzheimer (o de qualsevol altre tipus de demència), tant la persona amb aquesta patologia com la seva família es troben amb un diagnòstic i poc més (una cita per fer-ne el seguiment sol ser-ho únic que se’ls comunica a més del diagnòstic). En alguns casos la família, i poques vegades la persona amb demència, fan preguntes com es pot curar? Hi ha medicació per a l’Alzheimer? I ara què he de fer?… Les respostes que obtenen no són les esperades: “no hi ha cura”, “la medicació que existeix només serveix per intentar alentir el procés, però arribarà un moment en què deixaran de ser efectiva i es retirarà” i “vagi vostè al treballador social del seu CAP i pregunti si hi ha alguna ajuda”. Amb poques variacions, aquestes són les respostes amb què sortiran del despatx, sense voler creure’s la informació i desorientats davant d’un futur incert i dolorós. 

En un estudi realitzat per Lladó al 2008, es va estudiar l’impacte psicològic del diagnòstic de l’EA tant a les persones amb la malaltia com als seus familiars. Pel que fa a les persones a qui els van donar el diagnòstic d’EA no es va observar un impacte psicològic significatiu (comenten que els pocs estudis que existeixen sobre aquest tema indiquen que les persones que reben aquest diagnòstic no pateixen efectes negatius importants). 

Tot i això, sí que es van trobar canvis emocionals significatius en els cuidadors  familiars en rebre el diagnòstic sobre la persona valorada, observant-se símptomes de depressió lleu. És a dir, aquests canvis emocionals en els cuidadors es deuen al diagnòstic en si, no a si la persona afectada d’EA presenta canvis conductuals deguts a la malaltia. L’estudi conclou indicant la importància d’oferir suport psicològic als cuidadors. 

 

  

L’impacte de la cultura i la societat en el suport posterior al diagnòstic de les persones que viuen amb demència. 

Al llarg dels anys s’han estudiat les conseqüències que es poden donar als cuidadors d’un familiar amb malaltia d’Alzheimer o altres demències. Prendrem com a guia per a aquest apartat un article de Losada fet al (2017) que tracta sobre l’impacte psicològic de les demències a les famílies. S’hi esmenta que els cuidadors familiars de persones amb demència presenten nivells superiors de malestar psicològic (per ex., depressió) i físic que els no cuidadors. Al mateix treball es parla sobre els motius pels quals s’associa tenir cura amb malestar: les persones cuidadores ho fan durant moltes hores al dia i durant molts anys; però a més de donar unes cures per a les que no solen tenir formació ni informació, han de continuar amb les exigències del seu dia a dia i amb ajudes insuficients per part dels organismes oficials o d’altres recursos (p.ex. resta de la família) . 

Per finalitzar amb la informació obtinguda d’aquest treball, ens permetrem citar part de les conclusions sobre els cuidadors: “En molts casos, influïts per expectatives culturals o socials, els cuidadors assumeixen majoritàriament de forma unilateral i coherent amb el que “s’espera” una tasca desorbitada i dolorosa per a la qual no estan preparats ni tenen recursos. En el procés de cura, i amb la finalitat de respondre a les demandes de la cura, els cuidadors redueixen o releguen els seus interessos a un segon pla i rebutgen o no sol·liciten recursos de suport (recursos formals o ajuda d’altres familiars). Aquestes circumstàncies els situen en posició de vulnerabilitat en reduir les fonts de reforços o descans a què s’enfronten”. Així mateix, en un altre moment, diuen que “no resulta estrany que la cura familiar de persones amb demència s’hagi considerat una situació prototípica d’estrès crònic i hagi estat definida com un experiment natural d’estrès extrem“. 

Tota aquesta situació que viuen diàriament els cuidadors familiars de persones amb Malaltia d’Alzheimer o altres demències deixa en evidència la necessitat de suport social per a ells dotant-los de recursos econòmics, d’informació i formació, així com de xarxes de suport per poder portar amb èxit cura sense que la sobrecàrrega física, però, sobretot, l’emocional els passi una factura que difícilment puguin superar sense ajuda professional. 

 

Intervencions farmacològiques, cognitives i multicomponent actuals i futures a la demència. 

Els tractaments de persones amb demències tenen com a objectiu el maneig dels símptomes cognitius (alteració de la memòria, atenció, llenguatge, raonament i abstracció, càlcul…), símptomes conductuals (presència d’apatia, inquietud psicomotora, psicosi…) i símptomes funcionals i motors (caigudes de repetició, alteració de la marxa, pèrdua de to muscular, alteració de les activitats bàsiques, instrumentals i avançades de la vida diària…) i es duen a terme partint de dos enfocaments diferents: una aproximació farmacològica i una altra “no farmacològica”. 

 Entre els tractaments farmacològics o teràpies farmacològiques destinades a pal·liar els efectes negatius sobre la cognició hi ha diversos medicaments com el Donepezilo, Rivastigmina, Galantamina i Memantina. I en el cas dels trastorns conductuals, els medicaments utilitzats serien els antipsicòtics i les benzodiazepines. 

L’altre enfocament terapèutic per tractar els diferents símptomes de les demències s’anomena Teràpies no farmacològiques (TNF). Aquest terme s’utilitza per referir-se a intervencions no químiques que pretenen millorar la qualitat de vida de les persones (sanes o malaltes) i de les famílies. O, dit altrament, les TNFs es defineixen com a intervencions no químiques, teòricament sustentades, focalitzades i reproduïbles, realitzades sobre el pacient i potencialment capaces d’obtenir un benefici rellevant (Olazarán i Muñiz, 2009). Aquests procediments van començar a aplicar-se de forma sistemàtica a les demències per part de diversos grups de professionals (terapeutes ocupacionals, psicòlegs, fisioterapeutes, etc.) en un intent de pal·liar els efectes d’aquests processos mancant tractaments curatius. Les investigacions han demostrat que les TNF, combinades amb les TF, poden ser tant o més efectives que l’ús exclusiu de fàrmacs per al tractament d’alguns dels símptomes principals d’aquesta malaltia. 

Dins de les teràpies no farmacològiques trobaríem les que intervenen en les capacitats cognitives, les que ho fan sobre la funcionalitat de la persona o la capacitat de moviment i to muscular, les que contribueixen a millorar l’àrea emocional i treballar els trastorns de conducta i les que s’encarreguen de l’àrea lúdica. 

S’ha demostrat que intervenir sobre una combinació de les àrees nomenades i no només en una obté els millors resultats per a la persona afectada per una demència. Aquesta combinació d’intervencions s’anomena intervenció multicomponent. 

Un altre tipus d’intervenció multicomponent seria l’orientada cap als cuidadors i els familiars de la persona afectada per EA (o un altre tipus de demència). Aquestes teràpies es basarien en el suport psicològic particular o mitjançant Grups d’Ajuda Mútua (GAM) especialitzats en demències i en la formació en aquest tipus de malalties i el seu maneig. 

 

ENLLAÇOS D’INTERÈS:

  • #Alzheimer ¿Quieres saber más sobre esta enfermedad neurológica? [Veure vídeo]
  • Decálogo para mantener un cerebro saludable [LINK]

REFERÈNCIES: 

  • Alzheimer’s Disease International. (2022). World Alzheimer Report 2022. Life after diagnosis: Navigating treatment, care and support. [LINK]   
  • Alzheimer’s Disease International. (2022). World Alzheimer Report 2022. Report launch and panel discussion. [LINK] 
  • Lladó, A; Ántón Aguirre, S; Villar, A; Rami, L; Molinuevo, J. L. Impacto psicológico del diagnóstico de la enfermedad de Alzheimer. Neurología. 2008; 23(5): 294-298. [LINK] 
  • Muñiz, R. y Olazarán, J. Mapa de Terapias No Farmacológicas para Demencias Tipo Alzheimer. Guía de iniciación técnica para profesionales. Fundación Maria Wolff e International Non Pharmacological Therapies Project. 2009. 
  • Olazarán J, Reisberg B, Clare L, Cruz I, Peña-Casanova J, Del Ser T, Woods B, Beck C, Auer S, Lai C, Spector A, Fazio S, Bond J, Kivipelto M, Brodaty H, Rojo JM, Collins H, Teri L, Mittelman M, Orrell M, Feldman HH, Muñiz R. Nonpharmacological therapies in Alzheimer’s disease: a systematic review of efficacy. Dement Geriatr Cogn Disord. 2010;30(2):161-78.  
  •  Losada, Andres & Márquez-González, María & Vara, Carlos & Gallego-Alberto, Laura & Romero-Moreno, Rosa & Rodríguez, Javier. Impacto psicológico de las demencias en las familias: propuesta de un modelo integrador. Clínica Contemporánea. 2017; 8. E4, 1-27. [LINK] 

 

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras
/by

TRETS DIFERENCIAL VERS DRETANS I ESQUERRANS

esquerrans

La població esquerrana representa el 10% de la humanitat, i és una constant que es repeteix independentment de la societat, ètnia o cultura de què parlem. 

Tot i això, aquest nombre ha variat al llarg de la història pel fet que en moltes cultures i països s’ha pres la preferència per la mà esquerra com una cosa indeguda, considerant-la des d’un senyal de maldat a un signe de malaltia. Per exemple, el terme anglès “left”- esquerra- ve de “lyft” paraula de l’anglosaxó (anglès antic) que significa “feble” i en llatí, la paraula per “esquerra”, “sinistra”, significa també “malvada” o “desafortunada”.  

En alguns idiomes tenen paraules que signifiquen tant “esquerra” com “torp”, cosa que podria fer-nos especular amb el fet que, al llarg de la història, les eines i utensilis sempre s’han dissenyat per ser utilitzades per destres, la qual cosa implicaria un clar desavantatge per als esquerrans. 

De tot això es dedueix que els esquerrans han patit històricament una important pressió social a través de conductes discriminatòries com a càstigs o tracte com a malalts i, també, van ser perseguits, empresonats i fins i tot cremats durant l’edat mitjana en considerar-los bruixots i units al dimoni. 

Però deixant de costat les implicacions socials i culturals negatives que ha tingut ser esquerrà, avui aprofitarem per parlar de les hipòtesis que es manegen actualment sobre l’origen de la preferència manual, és a dir, el que ens fa dretans o esquerrans.  

Començarem dient que no només existeixen esquerrans entre els humans, els primats com goril·les, ximpanzés o bonobos també presenten una diferència en la preferència en l’ús de la mà, encara que la seva població sigui destra majoritàriament.  

En jaciments arqueològics d’Homo neanderthalensis (neandertals) i d‘Homo heidelbergensis (com els d’Atapuerca) s’ha evidenciat una preferència manual cap a la dreta: els ossos de braços i espatlles drets eren més forts, cosa que implicaria un ús preferent de la mà dreta i als cranis es mostren marques a les dents que se suposen fetes en subjectar un tros de carn amb les dents i tallar-lo amb una pedra afilada; l’angle (de les marques) suggeriria que l’eina de tallar era manejada amb la mà dreta. És a dir, la preferència manual no és una cosa pròpia de l’ésser humà modern (Homo sapiens sapiens), i hi ha evidències que aquesta lateralització ha tingut lloc al llarg de l’evolució de la nostra espècie. 

Les hipòtesis sobre l’origen de la preferència manual en els humans intenten indagar el quan, com i per què presentem aquesta lateralització. En els diferents estudis hi ha conformitat que existirien entre 30 i 40 gens responsables de la preferència manual que també estarien implicats en altres funcions biològiques; aquests gens no provocarien ser esquerrà o destre per si mateixos, sinó que seria la seva interacció amb l’ambient (aquí també s’hi inclouria l’ambient cel·lular) el que faria que es determinés la lateralització. 

A més dels gens, la investigació dels quals és complexa pel fet que també estan relacionats amb altres funcions, també s’estudia el nostre cervell des d’un punt de vista evolutiu. Partim del fet que aquest òrgan és asimètric, tant anatòmica com funcionalment, amb àrees que són més grans en un hemisferi respecte a l’altre i amb funcions diferents en tots dos.  

Aquesta especialització hemisfèrica té la seva arrel en els vertebrats i, basant-se en estudis de primats, es desprèn la possibilitat que els primers ancestres homínids heretessin sistemes de tendències de lateralitat preexistents per a la visió, la praxi i la comunicació que van evolucionar amb el temps.  

A mesura que augmentava la mida del cervell, aquests patrons d’asimetria que alguna vegada van ser moderats van créixer exponencialment en complexitat. 

Un altre factor important en la investigació de la dominància manual a nivell evolutiu va ser la creixent dificultat de les activitats motores realitzades amb les mans, incloses les que implicaven una coordinació bimanual i que eren guiades visualment, com per exemple l’ús i fabricació d’eines pels homínids.  

A conseqüència d’això va caldre “definir” els rols de les dues mans basant-se probablement en la preferència manual de la majoria de la població: els moviments que impliquessin precisió es farien amb la mà dreta i els de suport amb l’esquerra.  

Evidentment, la creació i ús d’eines era una activitat que es transmetia culturalment, de manera que l’ensenyament i l’aprenentatge van acabar impulsant encara més la preferència manual cap a la dreta: s’aprèn més fàcilment a fer tasques manuals difícils quan l’alumne utilitza els mateixos moviments de mà esquerra i mà dreta que els seus mestres. 

Tot i això, al contrari del que es podria esperar, la població esquerrana no va desaparèixer. Per explicar el motiu es va formular la hipòtesi de la lluita. 

 Reprenent les troballes en genètica (diversos gens que, després de la interacció amb el medi, determinen la lateralitat) i aplicant un procés de selecció natural, es parlaria que si un tret genètic (en aquest cas ser esquerrà), ofereix un avantatge biològic, aquest tret roman. Quin avantatge ofereix l’esquerra en una comunitat majoritàriament dretana? 

Segons postula aquesta hipòtesi, seria el combat cos a cos que, originàriament, es va donar quan grups d’homínids competien entre si per un territori: tenint en compte que la majoria de la població és destra i, per tant, acostumada a lluitar contra un altre destre, un esquerrà planteja una batalla asimètrica, el que acabaria suposant un avantatge per a aquest últim, ja que els esquerrans sí que estarien acostumats a lluitar contra destres.  

Per comprovar aquesta hipòtesi es va estudiar la lateralitat dels esportistes, observant-se que hi ha una sobre representació d’esportistes esquerrans en aquells esports que impliquin una interacció que simuli una “lluita” amb una altra persona/equip (boxa, hoquei…) davant d’altres esports com el billar on no s’observa aquest percentatge de representació. 

Encara que només s’hagin exposat algunes de les hipòtesis que s’estudien sobre els orígens de la lateralització cerebral, la nostra intenció és mostrar que, independentment de l’estudi realitzat, hi ha consens que cal donar una interacció de factors genètics i ambientals la conseqüència dels quals és ser dretà o esquerrà, i aquesta interacció ha anat succeint al llarg de la nostra evolució com a espècie. 

Acabarem amb una frase que solen citar els esquerrans: Tots naixem destres, però només uns quants aconsegueixen superar-ho. 

 

REFERÈNCIES: 

  • Ocklenburg S, Beste C, Güntürkün O (2013) Handedness: a neurogenetic shift of perspective. Neurosci Biobehav Rev 37(10 Pt 2):2788-2793. 
  • Uomini NT, Ruck L. Manual laterality and cognition through evolution: An archeological perspective. Prog Brain Res. 2018;238:295-323.  
  • Richardson T, Gilman RT. Left-handedness is associated with greater fighting success in humans. Sci Rep. 2019 Oct 28;9(1):15402. 
  • Faurie C, Raymond M. The fighting hypothesis as an evolutionary explanation for the handedness polymorphism in humans: where are we? Ann N Y Acad Sci. 2013 Jun;1288:110-3. 
  • Balter, M. The origins of handedness. The Science of Origins. American Association for the Advancement of Science. Posted August 18 (2009).  

 

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

 

/by

EL CERVELL A L’ANTIGUITAT

Aquest òrgan al qual se sol anomenar “el gran desconegut” en realitat ha estat objecte d’estudi des de l’antiguitat i, durant segles, va competir amb el cor per ser la “seu” de la nostra ànima i intel·ligència. 

Avui iniciem una sèrie d’articles on es mostrarà el camí que hem recorregut per conèixer l’òrgan que ens fa conscients de nosaltres mateixos, que en guarda els records i que ens connecta amb el món que ens envolta.

EL CERVELL A LA PREHISTÒRIA

Abans de passar a parlar del cervell com a objecte d’estudi per part de naturalistes, metges i filòsofs, val la pena apuntar que hi ha evidències a la nostra prehistòria en què s’intervenia quirúrgicament el cervell mitjançant la trepanació (procediment que consisteix a fer un forat al crani d’una persona o per perforació, tall o raspat de l’os). Sobre els motius per a aquestes trepanacions, si estaven relacionades amb rituals màgics o es feien per raons de salut, hi ha hagut un intens debat des del s. XIX, ja que el cervell i les malalties que l’afecten no deixen empremta a l’os del crani. En una publicació del 2018 es concloïa que la trepanació va sorgir com una tècnica per alleujar ferides i lesions al cap, però també per tractar altres problemes de salut com mals de cap o malalties mentals. És a dir, encara que el cervell no va ser objecte d’estudi, sí que es va poder observar a través dels forats practicats al crani i va haver-hi una certa certesa o, almenys, creença que intervenint sobre aquest òrgan, la persona afectada millorava o canviava.

EL CERVELL A L’EGIPTE

Els egipcis van ser els primers a deixar-nos constància escrita d’una paraula específica per al cervell, cosa que podria considerar-se un indicatiu que aquest òrgan va ser objecte d’estudi per part dels metges d’aquesta civilització: 

El Papir d’Edwin Smith, anomenat així per l’home que el va comprar el 1862, data de l’any 1600 aC, encara que es creu que és una còpia d’un altre papir molt més antic (sobre l’any 3000 aC). Es tracta del primer document de caràcter mèdic de la història i hi trobem les primeres referències a procediments neuroquirúrgics i als termes cervell, meninges, sutures cranianes i líquid cefalorraquidi. 

EL MÓN CLÀSSIC: GRÈCIA I ROMA 

Tot i això, han de passar més de 1000 anys per trobar el següent avenç en l’estudi del cervell del qual tenim constància i per això hem d’anar al món grec i, posteriorment, al romà. Des de l’any 500 aC fins a la caiguda de l’Imperi Romà s’escriuen els tractats mèdics que es convertiran en els pioners de la medicina actual, però no seran només els naturalistes i els metges els que es dedicaran a parlar sobre el cervell, també trobarem filòsofs. Al llarg d’aquests segles, les dues classes d’estudiosos s’influiran mútuament a intentar explicar des de la seva perspectiva el funcionament del cos humà, incloent-hi el cervell i les malalties.  

Els primers, naturalistes i metges, van anar abandonant la idea d’un origen màgic-religiós de les malalties per passar a utilitzar una metodologia basada en l’observació, l’anatomia comparada entre éssers humans i animals i l’estudi dels signes i els símptomes de les malalties.

Destacarem alguns d’ells exposant els seus estudis sobre el cervell i ometent les referències sobre la resta d’òrgans del cos, ja que no són l’objectiu d’aquest article. 

 

Alcmeó de Crotona (s. V aC)

Va proposar una sèrie de teories revolucionàries per a l’època afirmant que era el cervell i no el cor “l’eina” del pensament, pel fet que hi radicava la intel·ligència, el coneixement i la memòria (a la que li va donar un paper fonamental), va exposar la primera teoria del funcionament del son, va descriure l’origen dels nervis òptics i el quiasma, va refutar la creença popular en el seu temps que el semen es produïa al cervell i va establir la relació i connexió del cervell amb els òrgans dels sentits. 

 

Hipòcrates de Cos (s. V aC)

Descriu l’anatomia del cervell que considera seu de l’activitat mental. També va assenyalar aquest òrgan com el lloc on s’originen les malalties mentals, on es percep i on se somnia (va plantejar que els somnis eren una continuació de l’activitat mental desenvolupada durant el dia). Al tractat Sobre la Malaltia Sagrada i al Corpus Hippocraticum (compendi d’estudis mèdics que s’atribueixen a Hipòcrates i als seus deixebles) es parla de malalties com l’epilèpsia a la qual es considera un trastorn fisiològic relacionat amb el cervell rebutjant així l’estesa idea del seu origen diví, la mania (actualment seria l’equivalent al Trastorn Bipolar) l’origen del qual atribueixen a un excés d’humitat al cervell, la frenitis (deliri agut amb febre), l’apoplexia, la letargia, el delírium, la paràlisi facial, les psicosis o la malenconia.

 

Heròfil de Calcedònia i Erasístrat de Ceos (s. IV aC)

Se’ls considera els pioners dels estudis d’anatomia humana. El primer va descriure la configuració del còrtex cerebral, va identificar el cervell com el centre del sistema nerviós i seu de la intel·ligència, va considerar la medul·la espinal com una prolongació del cervell, va reconèixer la importància dels ventricles cerebrals (els laterals, el tercer i el quart, on ell considerava que residia l’ànima) i va descriure els nervis òptics i les meninges. 

Mentre que Erasístrat va descriure amb bastant exactitud l’estructura del cervell, comparant els cervells d’éssers humans i d’altres animals i va fer una distinció entre cervell i cerebel. A més, i seguint amb les teories d’Alcmeó de Crotona, va afirmar que el cervell era la base del pensament, les facultats mentals i intel·ligència concloent que, a major nombre de circumvolucions (girs), més intel·ligència. 

 

Galè (s. II dC)

En el seu tractat Sobre el cervell va mantenir la teoria que aquest òrgan controla la cognició i les accions voluntàries i per realitzar aquesta afirmació es va basar que els cinc sentits tenien les seves terminacions allà. La hipòtesi d’aquest metge va ser que la informació que aportaven els sentits era organitzada en una part del cervell que acabava generant el concepte d’un objecte comú a tots els sentits i a aquesta part del cervell la va anomenar l’àrea del sentit comú. Galè va considerar que el sentit comú, la cognició, la voluntat, la memòria, la fantasia, les sensacions, la intel·ligència, així com el pensament i la comprensió eren funcions pròpies del cervell, mentre que la personalitat i les emocions les generava el cos com un tot. També va localitzar set parells cranials, els nervis raquidis i àrees com el cos callós i els dos hemisferis cerebrals o la glàndula pineal. Com a metge de gladiadors va tenir accés a lesions de diversa gravetat a tot el cos, inclosos casos en què aquestes lesions afectaven el cervell, i en què va aplicar trepanacions per drenar hematomes intracranials i per alleujar la pressió intracranial. També va observar que “les lesions posteriors produeixen trastorns de la memòria i les del ventricle mitjà produeixen problemes de raonament”.

Pel que fa als filòsofs que van tractar sobre el cervell ho van fer utilitzant la metodologia pròpia de la filosofia, és a dir a través de la reflexió, teorització, deducció… de manera que aquests pensadors van enfocar els seus estudis cap a les funcions i capacitats del cervell i no cap a la seva anatomia o cap a les correspondències anatòmic-funcionals que sí que van interessar als metges i naturalistes. Destacarem en aquest article tres filòsofs per la seva influència al llarg dels segles a l’estudi del cervell i les seves funcions. 

 

Anaxàgores de Clazomene (s.V aC)

Va ser contemporani d’Alcmeó de Crotona i considerava que el cervell s’encarregava dels processos mentals relacionats amb el coneixement i la percepció, memòria, imaginació, les emocions i el comportament social, el llenguatge parlat i l’escrit, l’art així com el judici i la creativitat.

 

Plató (s.V aC)

Coneixia el treball d’Hipòcrates i considerava que el cap (cervell) és el lloc on resideixen el que avui coneixem com a funcions cognitives superiors i que ell anomenava “ànima immortal” o “ànima intel·lectual” i des d’aquí es comunicava amb la resta del cos (físic). En aquesta cita, Plató exposa la seva visió sobre el paper d’aquest òrgan a l’ésser humà i la seva repercussió en el pensament: “El cervell pot ser l’origen de les percepcions de l’audició, la visió i l’olfacte…, i la memòria i l’opinió en poden venir (d’elles)… i la ciència pot estar basada en la memòria i l’opinió”.

 

Aristòtil (s.IV aC)

Va relegar a un segon lloc el cervell com a òrgan que s’ocupa del que avui anomenem funcions mentals per donar–li aquest paper i tot el protagonisme al cor. Va afirmar que el cervell era un òrgan que servia per refrigerar la sang per tal de mantenir la temperatura adequada per a les funcions mentals del cor. Aquesta noció aristotèlica del cor com a centre de totes les funcions i capacitats de l’ésser humà va ser difícil de superar, i cal esperar fins al Renaixement per veure un canvi de paradigma. Avui dia encara fem servir expressions que ens recorden la influència del cardiocentrisme a la història: se’m trenca el cor, els dictats del cor, pren la decisió amb el cap i no amb el cor.

 

Pel que fa al cervell, l’antiguitat va ser l’inici d’estudis anatòmics i reflexions, convivència de teories sobre les funcions i el funcionament i tot això a través d’una metodologia que va establir les bases per a la medicina i la filosofia que coneixem actualment. 

M’agradaria acabar aquest primer article citant Hipòcrates: “Els homes haurien de saber que del cervell i només del cervell venen les alegries, el plaer, el riure, l’oci, les penes, el dolor, l’abatiment i les lamentacions. A través del cervell en particular nosaltres pensem, veiem, sentim i distingim el lleig del que és bell, el que és dolent del que és bo, el que és agradable del que és desagradable… Sostinc que el cervell és l’òrgan més poderós del cos humà… i així mantinc que el cervell és l’intèrpret de la consciència…”. Han passat més de 2000 anys i aquesta afirmació no ha perdut vigència. 

Següents publicacions sobre l’estudi del cervell: 

EL CERVELL DURANT L’EDAT MITJANA i EDAT MODERNA: S. XV (RENAIXEMENT) 

EL CERVELL DURANT L’EDAT MODERNA: s. XVII I s. XVIII (BARROC I IL·LUSTRACIÓ). 

EL CERVELL DURANT L’EDAT CONTEMPORÀNIA: s. XIX 

EL CERVELL DURANT L’EDAT CONTEMPORÀNIA: s. XX I s. XXI 

BIBLIOGRAFIA 

El arte de abrir cráneos: neurocirugía y trepanaciones durante el imperio inca 

The Edwin Smith papyrus in the history of medicine 

Aspectos neuroquirúrgicos parciales del Papiro de Edwin Smith 

Alcmeon de Crotona. El cerebro y las funciones psíquicas 

La manía en el corpus hippocraticum 

Galen’s ideas on neurological function

Galen and the neurosciences 

Anaxagoras on Mind

Bosquejo histórico de las neurociencias

Concepción de la mente y de la enfermedad en la antigüedad clásica

Consideraciones epistemológicas sobre la medicina y las enfermedades mentales en la antigua Grecia 

El estudio del problema mente-cerebro. Condicionantes históricos 

Historia de la neurociencia. El conocimiento del cerebro y la mente desde una perspectiva interdisciplinar 

Historia de la neuroanatomía 

BIBLIOGRAFIA IMATGES  

What Is Trepanation? | Live Science 

Rick Baker’s Thoughts | The ancient Egyptians threw away their brains 

https://www.sciencephoto.fr/image/11699319-Edwin-Smith-Papyrus-Egyptian-surgery 

Hipócrates | CancerQuest 

Galeno, médico y filósofo griego antiguo Fotografía de stock – Alamy 

Plató

 

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

 

 

 

 

 

/by

AFÀSIA

Cap Lletres Afasia

QUÈ ÉS L’AFÀSIA? 

El 30 de març del 2022 va saltar la notícia que l’actor Bruce Willis (La Jungla de Cristal, Doce monos, Pulp fiction, El cinquè element o El sisè sentit entre moltes altres pel·lícules) abandonava la interpretació. El motiu el va tuitejar una de les filles: se li havia diagnosticat Afàsia, una malaltia que li impedia actuar. A partir d’aquell moment alguns mitjans van explicar breument en què consisteix l’afàsia i avui, Dia internacional de l’Afàsia, vam aprofitar per explicar-ho a la nostra web. 

L’afàsia es defineix com una alteració total o parcial de les habilitats del llenguatge (expressió, comprensió o ambdós aspectes), sense que sigui necessària la pèrdua de la resta de capacitats cognitives (com la memòria) o la capacitat per moure els músculs utilitzats a la parla. Aquesta patologia es pot presentar de diverses maneres en funció de les causes que la provoquen, l’àrea del cervell afectada i la gravetat i extensió de la lesió. 

Localització cerebral de les capacitats lingüístiques i causes de l’afàsia 

És important tenir en compte que el cervell està compost per àrees que es troben implicades en diferents funcions. Malgrat aquestes diferències, no funcionen de forma aïllada entre si, sinó més aviat es tracta d’una xarxa interdependent, dinàmica i fortament unida on, depenent de la tasca que s’estigui duent a terme, certes zones cerebrals exerceixen control sobre altres. 

En el cas del llenguatge, hi ha diferents zones del cervell que es responsabilitzen de les seves habilitats i, com s’esmenta prèviament, funcionen interrelacionades. En aquest article no es descriurà el funcionament d’aquestes àrees, ja que ens donaria per escriure un treball sobre cadascuna, molt més si tenim en compte les troballes recents gràcies a les noves tècniques de mapeig cerebral. Així que, en aquest cas, s’utilitzen les definicions clàssiques de les àrees principals que, encara que es poden matisar en alguns aspectes, continuen sent vàlides i són les utilitzades per al diagnòstic de l’afàsia. 

Àrea de Broca: s’encarrega de l’aspecte motor del llenguatge, és a dir, l’articulació correcta i dels sons (fonemes) o lletres i, a més, organitzar-los de manera coherent per produir un discurs tant parlat com escrit (gramàtica). És a dir, si volem dir “casa”, ell àrea de Broca s’encarregaria que articuléssim bé cada so i que els diguéssim en l’ordre correcte: no és el mateix dir casa, que saca, o asca. 

Àrees de Wernicke central i estesa: en aquest cas, s’encarreguen del reconeixement del llenguatge i la interpretació del mateix (comprensió) així com la selecció de les paraules que volem produir. 

I el Fascicle Arquejat, un feix de fibres (axons de les neurones) que comunica les dues àrees anteriors. Aquesta connexió es troba protegida en nivells subcorticals (interns). 

L’alteració del llenguatge resultant de la lesió d’una o diverses d’aquestes estructures provocarà un tipus d’afàsia diferent, és a dir, depenent de la zona alterada, podrem observar una afectació de la comprensió, l’expressió o els dos aspectes del llenguatge. 

Entre les causes de l’afàsia trobem ictus, traumatismes cranioencefàlics, demències, aneurismes cerebrals, encefalitis, tumors cerebrals o metàstasis cerebrals de tumors que es troben a una altra zona del cos. Tenint en compte l’origen de l’afàsia, el pronòstic canvia. Per exemple, si l’afàsia és conseqüència d’un procés neurodegeneratiu com és el cas d’una demència, l’afàsia no és rehabilitable i es pot estancar o anar empitjorant. Tot i això, una afàsia com a seqüela d’un ictus en principi té millor pronòstic i, depenent de la gravetat i extensió de la lesió, la rehabilitació del llenguatge és possible. 

 Tipus d’afàsia 

Tenint en compte tot el que hem vist fins ara, es pot parlar de diferents tipus d’afàsia en funció de dues classificacions: 

  1. Llenguatge fluent vs No-fluent: per a això es té en compte la longitud de les frases utilitzades, el ritme i la melodia i l’agilitat articulatòria. Tot això determina la quantitat de paraules que emet una persona en un temps determinat (fluïdesa).
  2. La localització de la lesió cerebral. 

A continuació es nomenen els diferents tipus d’afàsia i podrem fer-nos una idea de la complexitat de la seva valoració i diagnòstic. 

  • Afàsia Global 
  • Afàsia de Broca 
  • Afàsia de Wernicke 
  • Afàsia Transcortical Motora 
  • Afàsia Transcortical Sensorial 
  • Afàsia Transcortical Mixta 
  • Afàsia de Conducció 
  • Afàsia anòmica 
  • Afàsia Progressiva Primària o Afàsia no fluent 

En un altre article es descriuran els tipus d’afàsia, explicant els aspectes del llenguatge compromesos en cadascun. 

Diagnòstic i Rehabilitació 

Diagnosticar una afàsia implica una valoració exhaustiva per part d’un professional format a les capacitats lingüístiques des d’un punt de vista neurològic i cognitiu. Aquesta exploració de les capacitats lingüístiques abasta tots els aspectes de les mateixes: des del control dels òrgans implicats en la producció del llenguatge (control de la llengua, llavis, estat funcional de les cordes vocals), a la repetició, comprensió, denominació, lectura i escriptura, passant per la fluència o el ritme i melodia. 

També és important comptar amb neuroimatges (TAC cranials o Ressonàncies Magnètiques Cerebrals) on poder veure la localització del dany cerebral de la persona. 

Un cop s’ha avaluat la persona, els resultats obtinguts indicaran el tipus d’afàsia i permetran triar la rehabilitació adequada. Com s’ha esmentat prèviament, si l’afàsia és la seqüela d’una demència, l’objectiu del professional canvia, passant de ser rehabilitador a estimulador per tal de retardar en la mesura que sigui possible el seu deteriorament. 

Els professionals especialitzats en el llenguatge, tant per diagnosticar com per rehabilitar, són els logopedes. Altres professionals que poden realitzar valoracions del llenguatge són els neuropsicòlegs, però, encara que podrien encarregar-se d’estimular certs aspectes (no tots) del llenguatge no en són rehabilitadors especialitzats, per la qual cosa els logopedes són, o haurien de ser, la primera opció. Els neuropsicòlegs s’encarregarien de valorar la resta de funcions cognitives així com la presència o no de trastorns de conducta sempre que l’afectació del llenguatge no ho impedeixi. 

Pronòstic de l’afàsia 

Les persones amb afàsia poden recuperar totalment el llenguatge o en diferents graus depenent de l’extensió del dany, la gravetat i si existia dany cerebral previ (microinfarts o microictus cerebrals, ictus previs o demència). 

Agraïments

Voldria aprofitar per agrair als logopedes la seva feina, és molt complicada i exigent i la pandèmia de SARS-COV-2 ha fet realment difícil, quan no ha impedit, la seva tasca: ús d’EPIS com les mascaretes que dificulten la rehabilitació o, per exemple, la utilització d’utensilis per fer bufar el pacient per tal de treballar determinats aspectes del llenguatge i que acaben exposant el logopeda i el seu pacient encara més a la malaltia, etc. 

Bibliografia 

Bear, M.F., Connors, B.W. y Paradiso, M.A. (1998). Neurociencia. Explorando el cerebro. Masson 

Beynel, L., Deng, L., Crowell, C., Dannhauer, M., Palmer, H., Hilbig, S., Peterchev, A., Luber, B., Lisanby, S., Cabeza, R., Appelbaum, B., Davis, S. (26 de Agosto de 2020).  Structural controllability predicts functional patterns and brain stimulation beneficts associated with Working Memory. Journal of Neuroscience https://www.jneurosci.org/content/40/35/6770 

Más Formación. Imatge (títol): Funciones Cognitivas y Rehabilitación Neuropsicológica https://masformacion.es/producto/funciones-cognitivas-y-rehabilitacion-neuropsicologica/ 

MEDBULLETS. Imatge text: Aphasia https://step1.medbullets.com/neurology/113017/aphasia 

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras
/by

ESQUIZOFRÈNIA

Realitat o Percepció

QUÈ ÉS LA ESQUIZOFRÈNIA? 

Es tracta d’una malaltia mental greu de caràcter crònic en què fluctuen episodis on els símptomes es fan molt evidents amb altres períodes de normalitat aparent.  

Quan parlem d’esquizofrènia, en realitat ens estem referint a un grup de trastorns neuropsiquiàtrics amb símptomes força dispars (Thomas Nickl-Jockschat, 2012) que acaben alterant la interpretació que fan de la realitat les persones afectades per aquesta malaltia. 

CAUSES DE LA ESQUIZOFRÈNIA 

Per explicar les causes o l’etiologia de l’esquizofrènia prenem els resultats de les investigacions que es descriuen a l’article Les arrels de l’esquizofrènia (Las raíces de la esquizofrenia), on es parla de l’origen genètic i els factors ambientals que determinen l’aparició d’aquesta malaltia. 

L’origen genètic de la malaltia queda constatat en evidenciar-se que com més proper és el parentiu amb una persona que pateix esquizofrènia, més gran és el risc de presentar aquest trastorn. Així que s’han posat en marxa múltiples investigacions que tenen com a finalitat esbrinar quins gens són els implicats i, fins ara, s’han descobert que es troben als cromosomes 1, 8, 11 i 22 (veure l’article esmentat anteriorment per a explicació de les mutacions dels gens ). 

Però malgrat la rellevància de les troballes en aquest sentit, cal destacar que per si sols els gens implicats no decideixen l’aparició de la malaltia. És a dir, hi ha una sèrie de factors que també han de ser presents perquè es manifesti l’esquizofrènia i són els anomenats factors ambientals. Aquests factors que poden afavorir l’aparició de la malaltia han estat dividits en dos grups: 

  • Influències perjudicials que es donen primerencament en el desenvolupament del cervell com a traumatismes o falta d’oxigen durant el naixement o malalties infeccioses a la mare sobretot durant el darrer terç de l’embaràs (p.e. la toxoplasmosi que es transmet a través de la femta del gat) .
  • Influències perjudicials que es donen durant la pubertat o a l’edat adulta. Entre aquests factors s’ha confirmat el consum de drogues com el cànnabis, cocaïna, al·lucinògens o opioides, així com l’estrès psicosocial o la pobresa.

Les hipòtesis que es contemplen actualment sobre les causes desencadenants de l’esquizofrènia incideixen que, a més d’existir una vulnerabilitat o predisposició innata/genètica, cal donar un o més factors ambientals que col·laborin en la seva aparició. 

esquizofrènia

SÍMPTOMES DE LA ESQUIZOFRÈNIA

Generalment els símptomes es classifiquen en: 

  • Positius: Es tractaria d’al·lucinacions (percebre estímuls que no existeixen com sentir o veure persones desconegudes o que no hi són presents, o també olors o sensacions a la pell d’estímuls inexistents en el moment és que la persona els percep) i/o deliris ( interpretació errònia/anormal de fets reals com si fossin en contra de la persona, que la televisió ens parla o es parla amb ella, sensació de sentir-se observat, vigilat o, fins i tot, amenaçat pels transeünts amb els que es troba al carrer, creença que són altres els que controlen o insereixen pensaments a la seva ment, o els que els fan realitzar determinades accions o fins i tot que els seus pensaments estan sent transmesos a altres.

    Aquests símptomes es tracten amb medicaments (psicofàrmacs) per tal de reduir la seva intensitat i freqüència. 
  •  Negatius: Aquests tipus de símptomes es caracteritzen per dificultat d’expressió de les emocions; apatia; anhedonia (incapacitat per experimentar plaer); abúlia (manca de voluntat per realitzar qualsevol activitat, inclòs moure’s); llenguatge limitat tant en la seva fluència (són més aviat pobres en paraules, arribant al mutisme de vegades) com en el contingut del seu discurs (temes de conversa molt reduïts); aïllament social i, també, ideacions delirants de perjudici que es manifesten en una important suspicàcia o desconfiança. Són els símptomes que tenen un tractament més difícil.
  • Cognitius: alteració de l’atenció i la concentració, raonament desorganitzat que s’observa en un discurs confús i ple d’incoherències, alteració de la memòria i de les funcions executives com són la gestió de la informació i la presa de decisions. 

A la llum dels símptomes mostrats és força fàcil concloure que les persones afectades per l’esquizofrènia presenten un comportament molt desorganitzat, però és important no perdre de vista que estan actuant en funció de la seva percepció de la realitat i del sentit que tingui per a elles aquesta percepció.  

És a dir, si perceben que les al·lucinacions i/o deliris són amenaçadors o si estan convençudes que el presentador del telenotícies està comentant-li notícies en exclusiva o mantenint-hi un diàleg, actuaran en conseqüència podent semblar que les seves accions no tenen un propòsit o són estranyes, l’emoció que mostren no és l’adequada al context, presència d’inquietud psicomotora (agitació) molt elevada o un alentiment important del moviment, fins i tot l’adopció de postures rares. 

Tot i que se’ls intenti demostrar que les seves al·lucinacions o deliris són percepcions equivocats de la realitat, normalment no sol ser possible treure’ls del seu error.  

FASES

En general, es pot considerar que els episodis de brot a l’esquizofrènia es componen de 3 fases: 

  • Pròdroms: s’observen els primers canvis de personalitat, de mica en mica s’abandonen les relacions socials, i sol aparèixer irritabilitat.
  • Fase psicòtica: és en aquesta fase on té lloc la clínica típica de pèrdua de contacte amb la realitat. Apareixen els deliris i al·lucinacions i les alteracions del pensament, del llenguatge i de la conducta.
  • Fase residual: en aquesta fase el pacient no presenta la simptomatologia positiva típica, però es presenta retret, amb llenguatge pobre, amb molt escasses relacions socials i pensaments i conductes estranyes

DIAGNÒSTIC DE LA ESQUIZOFRÈNIA

No hi ha una prova diagnòstica específica per a l’esquizofrènia, així que el professional de la salut mental ha de realitzar una recollida de dades clíniques a través d’una entrevista amb el pacient i, si és possible, amb els seus familiars o amics on es recopila informació sobre els símptomes de la persona, els seus antecedents familiars, les altres patologies, si existeix o ha existit consum de drogues així com la seva realitat social (amistats, relacions, lloc on viu, treball, etc…). També ha de descartar que aquests símptomes es deguin a altres patologies. 

A partir de la informació obtinguda, el professional realitza el diagnòstic basant-se en els criteris recollits en manuals com el DSM-V (manual diagnòstic dels trastorns mentals publicat per l’Acadèmia Americana de Psiquiatria) o el CIE-11 (manual de la Classificació Internacional de Malalties publicat per l’Organització Mundial de la Salut). 

TRACTAMENT DE LA ESQUIZOFRÈNIA

El tractament d’aquesta patologia ha de tenir en compte la persona que la pateix i, també, la família en cas de tenir-la i mantenir-hi relació. 

El primer pas en l’abordatge de l’esquizofrènia el fa el psiquiatre i ho fa mitjançant l’ús de fàrmacs per tractar els símptomes, és a dir, els antipsicòtics. Aquest tipus de medicaments poden causar efectes secundaris que cal tenir en compte per manejar-los correctament.  

El més important que han de recordar les persones amb esquizofrènia és que és una patologia crònica i que, per tant, la medicació també ho és. 

Un segon punt és realitzar teràpia per a l’acceptació de l’esquizofrènia, les seves repercussions tant a la vida del propi afectat com a la del seu entorn i el desenvolupament de “eines conductuals individualitzades” per intentar evitar en la mesura que sigui possible, que la malaltia impedeixi desenvolupar una vida plena. D’aquesta part se n’encarregaria un psicòleg clínic. 

I finalment, utilitzar els recursos de la comunitat com les associacions de malalts amb esquizofrènia o amb trastorns mentals on també es fan teràpies de suport tant per a les persones que la pateixin com per als seus familiars. En aquestes associacions treballen diferents tipus de professionals que serveixen de suport i ajuda a través de GAM, xerrades i conferències. 

ESQUIZOFRÈNIA EN DISCAPACITATS INTEL·LECTUALS

Al llarg de l’article s’ha intentat mostrar la complexitat d’aquesta patologia mental, però els professionals de Les Hortènsies, centre pertanyent a la Fundació Sant Francesc d’Assís (FSFA) on tracten pacients amb discapacitat intel·lectual, han volgut mostrar que la situació encara pot ser més complicada quan es tracta de diagnosticar esquizofrènia en pacients amb discapacitat intel·lectual. 

Fins fa relativament poc, els psiquiatres es trobaven amb un dilema important a l’hora de diagnosticar pacients amb discapacitat intel·lectual i que també tinguessin un trastorn mental. Tal com s’esmenta més amunt, el psiquiatre ha de fer una recollida d’informació sobre el pacient a través d’entrevistes. Però com es pot fer aquesta tasca quan el pacient és una persona amb discapacitat intel·lectual profunda? És adequat utilitzar els criteris diagnòstics recollits a manuals de població general?  

El 2004 diversos investigadors van decidir que s’havia de fer un pas endavant en la matèria i acabar amb l’anomenat “eclipsi diagnòstic” pel qual es reduïa la importància diagnòstica d’un problema conductual paral·lel a la presència de discapacitat intel·lectual en una persona (Diagnòstic psiquiàtric, discapacitat intel·lectual i criteris de diagnòstic per a trastorns psiquiàtrics en adults amb discapacitat d’aprenentatge/ retard mental). 

Van crear un nou sistema de classificació psiquiàtric dissenyat específicament per utilitzar amb adults amb discapacitat intel·lectual amb la idea de millorar la pràctica clínica. 

Però deixem que siguin els professionals de Les Hortènsies els que ens parlin de les dificultats que es troben en el diagnòstic de l’adult amb discapacitat intel·lectual i esquizofrènia. 

El primer que cal tenir en compte en parlar d’esquizofrènia en discapacitat intel·lectual és que molts dels símptomes associats a aquests trastorns poden ser diferents dels de la població general i que poden ser difícils de diferenciar de la discapacitat intel·lectual subjacent. Destacar també que aquest tipus de trastorns poden ser pràcticament impossibles de diagnosticar quan les persones no són capaces d’explicar o comunicar experiències complexes. 

Les principals diferències que ens trobem són: 

  • Els símptomes poden aparèixer més tard a causa del retard en el seu desenvolupament i la formació de la seva personalitat, per això no és recomanable diagnosticar aquests trastorns en persones amb discapacitat intel·lectual abans dels 21 anys.
  • Cal tenir en compte les característiques personals i l’entorn de cada persona (avaluació exhaustiva de la persona i informació de tercers).
  • Tenir en compte que moltes persones amb discapacitat intel·lectual s’han desenvolupat en ambients protectors, on s’ha limitat la possibilitat d’aprendre normes socials i habilitats comunitàries.
  • Les persones amb discapacitat intel·lectual que viuen en un entorn molt estructurat o institucionalitzats poden sentir-se “controlats” sense que això pugui ser un símptoma delirant. Tinguem en compte que en aquestes situacions realment es controlen les seves vides des que s’aixequen fins que s’adormen.
  • És poc probable fer el diagnòstic d’esquizofrènia en discapacitat intel·lectual severa o profunda.

Però hi ha factors, les característiques bàsiques dels quals són compartides amb les persones amb esquizofrènia de la població general: 

  • Dificultats a l’adaptació, sobretot en contextos interpersonals.
  • Naturalesa inflexible.
  • Crònics.
  • Fluctuacions longitudinals.
  • Deteriorament de manera significativa en la capacitat de la persona per funcionar correctament.
  • Produeix malestar a l’entorn de la persona.

 ASSOCIACIONS: 

ASSOCIACIÓ CATALANA DE FAMILIARS I MALALTS D’ESQUIZOFRÈNIA – ACFAMES – Associació Catalana de Familiars i Malalts d’Esquizofrènia 

L’ASSOCIACIÓ DE FAMILIARS I MALALTS MENTALS DE CATALUNYA – Associació de familiars de malalts mentals de catalunya (afammca.org) 

ESQUIMA – ASSOCIACIÓ PER ORIENTACIÓ I INFORMACIÓ PER FAMILIARS I MALALTS MENTALS (EL MASNOU) – ESQUIMA – Associació de Familiars de Persones amb Malaltia Mental 

FEDERACIÓ SALUT MENTAL CATALUNYA – www.salutmental.org  

ASSOCIACIÓ PER A LA REHABILITACIÓ DE LES PERSONES AMB MALALTIA MENTAL (AREP) – www.arep.cat 

BIBLIOGRAFIA: 

1 Nickl-Jockschat, T. (Julio/Agosto 2012). Las raíces de la esquizofrenia. Investigación y Ciencia

https://www.investigacionyciencia.es/revistas/mente-y-cerebro/neuropsicologa-del-yo-555/las-races-de-la-esquizofrenia-9327#:~:text=El%20trastorno%20surge%20por%20la,nombre%20sugiere%20una%20personalidad%20dividida

(Lectura completa del artículo en https://docer.com.ar/doc/e55s588) 

2 Einfeld, Stewart L., Cooper, Sally-Ann, Melville, Craig A. (2004). Diágnostico psiquiátrico, discapacidad intelectual y criterios de diagnóstico para trastornos psiquiátricos en adultos con discapacidad de aprendizaje/retraso mentalDC-LD (Diagnostic criteria – Learning disabilities). Servicio de Información sobre Discapacidad

https://sid-inico.usal.es/idocs/F8/ART6811/articulos3.pdf 

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

Amb la col·laboració dels i les següents professionals de la FSFA:

  • Eli Roiger
    Educadora – CR Les Hortènsies
  • Marino Escañuelo
    Educador – CR Les Hortènsies
  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras
/by

PARKINSON

Qui va descobrir el Parkinson?

El metge James Parkinson, nascut l’11 d’abril del 1755, va ser el primer científic en descriure per primera vegada aquesta patologia. Durant el 1817 va escriure un tractat descrivint aquesta malaltia a la qual va anomenar Paràlisi Tremolosa o Paràlisi Agitant, depenent de les traduccions.

Què és el Parkinson?

Durant molt de temps es va considerar que la Malaltia de Parkinson implicava un tremolor involuntari amb força muscular disminuïda afectant únicament el moviment de la persona (tal com va descriure originàriament el Dr. Parkinson); no obstant això, avui dia els coneixements obtinguts de les moltes recerques realitzades i la tecnologia que tenim a la nostra disposició han canviat aquesta noció inicial de la patologia.

Actualment la Malaltia de Parkinson es defineix com una patologia neurodegenerativa, les causes de la qual es consideren multifactorials (factors genètics, ambientals, el mateix envelliment, etc.). El diagnòstic clínic s’estableix a partir de la presència dels símptomes motors principals que la defineixen com el tremolor de repòs, lentitud, rigidesa; sense oblidar que el Parkinson també presenta símptomes no motors com són els trastorns del son, alteracions gastrointestinals, trastorns conductuals i deteriorament cognitiu per destacar-ne alguns i que avui dia estan àmpliament acceptats com a part de la malaltia. Malauradament, totes aquestes afectacions no motores solen estar infradiagnosticades malgrat l’alt impacte que tenen sobre la funcionalitat i la qualitat de vida del pacient i del seu entorn.

Consells i cures per a pacients amb Parkinson

En aquest article diferents professionals de la Fundació Sant Francesc d’Assís aporten idees que ajuden als afectats per aquesta patologia, tenint com a objectiu l’alentiment de la pèrdua de la seva funcionalitat i qualitat de vida. Perspectives diverses nascudes de diferents formacions i una àmplia experiència en aquest tipus de problemàtica.

El paper d’Infermeria en pacients amb Parkinson

El servei d’infermeria en l’inici i el seguiment del maneig del pacient amb malaltia de Parkinson té el paper d’educar, fomentar l’autocura, l’exercici físic, una nutrició adequada i el bon ús dels fàrmacs per aconseguir l’adherència al tractament.

A l’estadi inicial de la malaltia és important mantenir-se tant com es pugui, continuar treballant i sortir amb els amics, procurant portar una vida el més normal possible, però sempre de forma realista en relació a la seva situació i les seves capacitats. Quan la malaltia avança, és important adaptar-se a la situació i deixar-se ajudar.

Durant la progressió de la malaltia, és freqüent que la persona afectada noti que l’efecte de la medicació li dura unes hores alternant moments bons (ON) amb dolents (OFF), fins i tot moviments involuntaris produïts per la medicació. És recomanable anotar-los en un diari per facilitar al metge l’ajust de la medicació. Si es tenen moments OFF una opció és picar les pastilles i prendre-les juntament amb beguda carbonatada perquè s’absorbeixi més ràpid i la medicació faci efecte abans.

També hi apareixen altres complicacions associades a la progressió de la malaltia i en l’ús crònic de la medicació. A continuació es mostren les més rellevants i algunes propostes per sortejar-les:

Estrenyiment

  • Menjar a poc a poc i mastegant bé.
  • Beure líquids abundants.
  • Prendre verdures, fruita amb pell, hortalisses i pa integral.
  • Evitar aliments: codonyat, plàtan, poma crua, arròs o pastanaga (produeixen restrenyiment).
  • El iogurt equilibra la flora intestinal.
  • Anar al W.C. sempre a la mateixa hora
  • Evitar esforços excessius per prevenir hemorroides o fissures anals.

Disfàgia

  • Estar bé assegut, còmode, amb l’esquena recta.
  • En empassar inclinar el cap endavant per a una bona deglució.
  • Modificar la consistència dels aliments, evitant sòlids molt durs i secs i aliments que s’esmicolen.
  • Textures han de ser de fàcil masticació, evitar consistències mixtes (fruites amb molt de suc: taronja o meló, sopes molt líquides, verdura crua…)
  • No distreure’s en menjar.
  • Petites quantitats a la boca.
  • Beure a glopets.
  • Mastegar a poc a poc i amb la boca tancada.
  • Abans de començar a menjar-ne, llimonades o begudes fredes estimula el reflex de la deglució.
  • En cas d’ennuegaments amb líquids s’han d’utilitzar espessidors i gelatines.
  • Menjar en fase ON.

Sialorrea: acumulació de saliva a la boca

  • Beure glops d’aigua amb freqüència per tonificar els músculs en empassar
  • Mastegar bé els aliments
  • Higiene bucal
  • Mastegar xiclet o mantenir caramels a la boca mentre hi hagi un bon nivell cognitiu.

Trastorns del somni

  • Activitat física regular.
  • Evitar abans d’anar a dormir a prendre: cafè, te o cafeïna.
  • Evitar l’activitat mental o física massa intensa abans de ficar-se al llit.
  • Establir patró de son: hora determinada, no tenir la TV encesa, foscor a l’habitació, temperatura del dormitori confortable, restriccions de migdiades (30 minuts com a màxim).

Cures neuropsiquiàtriques

  • Es recomana l’estimulació cognitiva (es parlarà més endavant)
  • Evitar canvis freqüents a la rutina habitual
  • Realitzar exercicis de relaxació
  • Sortir al carrer, respirar aire pur

Hipotensió ortostàtica

  • Llevar-se amb precaució
  • Elevació del capçal del llit
  • Beure un got d’aigua abans d’aixecar-se
  • Evitar altes temperatures, menjars copiosos, evitar els girs bruscs que poden produir marejos i inestabilitat
  • Aneu amb compte amb la maniobra de Valsalva (fer més força del compte per eliminar deposicions tallant així la respiració, cosa que pot provocar un desmai).

El paper de la Fisioteràpia en pacients amb Parkinson

L’objectiu principal de la fisioteràpia en aquesta malaltia és millorar l’estat físic i endarrerir l’evolució dels trastorns funcionals, permeten una major autonomia i independència per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, el que dona com a resultat una major qualitat de vida.

El tractament de la fisioteràpia no dona resultats immediats. És una carrera de fons, que s’inicia en una primera avaluació del malalt per conèixer el grau d’afectació funcional. Amb aquesta primera avaluació es determinar el tractament més adequat en cada cas particular, i és crucial reavaluar al malalt per poder adaptar-se a cada fase de la malaltia.

Els exercicis van sempre dirigits a millorar la percepció del cos i a millorar la planificació del moviment, en especial d’aquells alterats per la malaltia:

  • Lentitud alhora d’iniciar o realitzar el moviment
  • Tremolor i rigidesa
  • Inestabilitat postural i pèrdua de reflexes posturals
  • Alteració de la marxa i de l’equilibri

Per altra banda, és important un treball multidisciplinari i una bona comunicació entre els diferents professionals de la salut, així com aconseguir la implicació del malalt i la família en la realització del tractament, millorant la motivació i l’èxit.

El paper de la Teràpia Ocupacional en pacients amb Parkinson

La Teràpia Ocupacional té com objectiu principal que les persones afectades per la malaltia de Parkinson puguin portar una vida el més autònoma possible segons l’estadi en el que es trobin. El principi que guia la intervenció del terapeuta ocupacional és la prevenció dels dèficits funcionals associats a la malaltia de Parkinson i el manteniment de les funcions preservades.

Entre les intervencions per assolir aquest objectiu es troben:

  • Assessorament per mantenir la rutina diària.
  • Entrenament de noves habilitats per aconseguir formes alternatives de realitzar les activitats.
  • Assessorament a l’hora d’adaptar el domicili i l’orientació sobre productes de suport.
  • Educació per la salut del pacient, familiars i cuidadors.

La primera acció que fa el terapeuta ocupacional és valorar l’estadi funcional en el que es troba la persona tenint en compte les activitats que realitza, el seu entorn i la forma que les fa a diari. A posterior marca, conjuntament amb la persona afectada i la seva família, els objectius específics a aconseguir. Com per exemple:

  • Millorar l’amplitud del moviment i prevenir les limitacions articulars provocades per la rigidesa.
  • Millorar o mantenir la coordinació motriu de les extremitats superiors.
  • Mantenir la funcionalitat de la mà.
  • Augmentar la velocitat motriu mitjançant estímuls visuals, pautes verbals o ritmes.
  • Entrenar les activitats bàsiques i instrumentals de la vida diària.
  • Entrenar sobre l’ús dels productes de suport.
  • Millorar i mantenir les funcions cognitives, sensorials i perceptuals.

D’acord amb aquests objectius es planifica i dissenya un pla de tractament que s’adapta segons evolucioni la malaltia i s’alteri la funcionalitat de la persona. A continuació, algunes recomanacions d’adaptacions per les activitats de la vida diària i el domicili:

Consells generals

  • Simplificar, seqüenciar i automatitzar totes les tasques. Mantenir una rutina diària.
  • Mobiliari disposat de manera que durant els desplaçaments es facin els mínims canvis de direcció.
  • Cadires i butaques amb recolza-braços que facilitin seure i aixecar-se.
  • Eliminar catifes i estores.
  • Canviar el smartphone per un mòbil de teclat amb les tecles el més grans possibles.

Consell d’alimentació

  • Els coberts han de ser de mànec gruixut.
  • Els gots amb doble assa.
  • Les estovalles antilliscants.
  • Disposar d’obre pots antilliscant.

Consell d’higiene personal i dutxa

  • Fer servir un raspall de dents elèctric.
  • Posar un seient davant de la pica del lavabo.
  • Col·locar una alça al WC per facilitar seure i aixecar-se.
  • Instal·lar agafadors i barres tant a la dutxa com al voltant del wc.
  • Tenir una cadira/seient i estora antilliscant dins la dutxa.
  • Assecar-se posant-se un barnús després de dutxar-se.

Consell a l’hora de vestir-se

  • Preparar la roba en l’odre que se la posarà.
  • Fer servir roba ample i de teixits fàcils de posar.
  • Vestir-se assegut per evitar caigudes.
  • Fer servir un botonador o substituir els botons per velcro.
  • Les sabates han de ser tancades amb velcro, no fer-ne sevir de cordons.
  • Posar anelles a les cremalleres.

Consells d’adaptació de l’habitació

  • Amb bona il·luminació i sense obstacles.
  • Llit i mobles adequats per l’alçada de la persona.
  • Si la persona està en una fase avançada disposar de matalàs antiescares.

El paper del Treball Social en pacients amb Parkinson

Quan es parla de malalties neurodegeneratives, des de la vessant del treball social, de seguida es pensa en els familiars cuidadors. L’evolució de la medicina posa el seu focus en el pacient i en els possibles tractaments per tractar la malaltia, però moltes vegades, a banda de la persona malalta, es troba un entorn cuidador que pateix directament els efectes devastadors de la mateixa. En aquest sentit, cal fixar-se amb molta cura en la figura del cuidador /a principal, que és la persona que aglutina el major número d’hores de dedicació i també de responsabilitat a l’hora de prendre decisions relacionades amb l’atenció del pacient. Significar que existeixen instruments validats per tal de poder calibrar el grau d’esgotament i risc de claudicació que puguin presentar per tal de avaluar actuacions preventives. En aquests casos, es recomanable complementar l’atenció familiar amb ajut extern parcial, i també, de vegades, amb algun ingrés temporal que faciliti la recuperació del/a cuidador/a principal.

També es considera molt important traslladar la situació de malaltia a la resta de la família en el seu conjunt, a fi efecte de poder valorar possibilitats de suport puntual que ajudin a rebaixar la càrrega emocional d’aquesta persona cuidadora. Aquest fet, ajuda a que la resta de membres del nucli familiar puguin ser més conscients de les necessitats del familiar afectat per aquesta tipologia de malaltia i del desgast que es produeix al estar en contacte permanent amb les seves necessitats.

En resum, com diuen de forma col·loquial “compartir és viure”, diria que el compartir l’atenció d’un pacient afectat de parkinson és també donar vida al cuidador/a principal. I alhora, una forma de garantir la continuïtat d’atencions a domicili del mateix.

El paper de la Neuropsicologia en pacients amb Parkinson

Des del punt de vista de la Neuropsicologia, el treball comença just després que el neuròleg hagi diagnosticat aquesta patologia. Tenint en compte que es tracta d’una malaltia neurodegenerativa, les funcions cognitives de l’afectat es veuran alterades en algun moment al llarg de la seva evolució, de la mateixa manera que també apareixeran trastorns conductuals que variaran en intensitat i freqüència.

Una valoració neuropsicològica completa als estats inicials és molt important per crear una línia base a partir de la qual monitoritzar la progressió de la malaltia des del punt de vista cognitiu, la seva velocitat i l’aparició de noves afectacions. Tota aquesta informació obtinguda a partir de les revaloracions neuropsicològiques, i l’obtinguda de les entrevistes amb el cuidador principal, donarà la mesura en què es veu afectada la qualitat de vida del pacient i la del seu entorn.

Les alteracions cognitives que es donen amb més freqüència en una persona amb aquesta malaltia es donen en aquestes àrees:

Funcions Executives: Alteració de les capacitats cognitives relacionades amb la gestió d’informació, planificació, atenció (selectiva, sostinguda, alternant i dividida), adaptació a situacions noves (flexibilitat mental), presa de decisions i en la inhibició de respostes.

Velocitat de processament de la informació: procés referit al temps entre la recepció d’un estímul i l’emissió d’una resposta. A la Malaltia de Parkinson es manifesta com una lentitud cognitiva general (bradipsíquia).

Memòria: no és el problema cognitiu “central” a la Malaltia de Parkinson, almenys no en les fases lleus i/o moderades. En algunes ocasions es pot deure a l’alteració de l’atenció i de la velocitat de processament de la informació.

Llenguatge: alteracions del volum de veu (hipofonia), monotonia del to, reducció de l’accentuació i entonació (disprosòdia), aparició d’esforç articulatori (a la persona li costa cada vegada més articular els sons), de silencis inapropiats i inicis sobtats de la parla. El llenguatge verbal pot arribar a convertir-se en inintel·ligible a causa de tot allò esmentat.

Capacitats visuoespacials: dificultats en la percepció i la manipulació mental d’objectes i figures, en l’abstracció espacial així com en tasques de reconeixement facial i fins i tot en la praxi visuoconstructiva.

La forma més eficaç d’alentir el progrés de deteriorament cognitiu és fer estimulació cognitiva, és a dir, exercitar certes funcions cognitives a través de tasques dissenyades específicament per a aquest fi. Perquè l’estimulació cognitiva tingui efecte, cal donar una sistematització del treball, per la qual cosa sempre s’aconsella que la persona acudeixi a un Centre de Dia on els diferents professionals dissenyaran un treball físic i cognitiu adequat al pacient en cada fase de la malaltia.

El moment per començar amb l’estimulació cognitiva és des que es diagnostica la malaltia de Parkinson, i com més inicialment es trobi la patologia, millors resultats s’obtindran, ja que els efectes retardaran la progressió del deteriorament cognitiu i, per tant, l’autonomia de la persona es mantindrà durant més temps.

Un altre punt important a tenir en compte és que els familiars sàpiguen que també hi ha recursos per poder ajudar-los a adaptar-se a tot allò que comporta per a ells aquesta patologia. Aquests recursos són les associacions de familiars de malalts de Parkinson i els seus grups de suport emocional i d’ajuda mútua (GSAM). Un cuidador i/o un familiar ben informat sobre aquesta malaltia i que tingui suport, és una persona amb més probabilitats d’assimilar i acceptar tots els canvis que es donaran a la seva vida, reduint el cost emocional d’aquest procés.

Links d’interès:

Associació Catalana per al Parkinson (ACAP)

Parkinson – Federación Española

Parkinson – Canal Salut – Generalitat de Catalunya

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària

Amb la col·laboració dels i les següents professionals de la FSFA:

  • Inés Gómez
    Infermera especialista en geriatria
  • Miquel Canal
    Fisioterapeuta
  • Raquel Rodrigo
    Terapeuta ocupacional
  • Xavier Martín
    Treballador social i mediador
  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària
/by

Trastorn bipolar

,
Trastorn bipolar

El 30 de març es celebra el Dia Mundial del Trastorn Bipolar, data triada per ser l’aniversari del pintor Vincent Van Gogh, en sospitar-se que aquest era el seu diagnòstic més probable.

Però, què és el Trastorn bipolar o Trastorn afectiu bipolar?

Es tracta d’una patologia crònica i recurrent, per a la qual no existeix cura i que es caracteritza per l’alteració en la regulació de l’estat d’ànim.

Aquesta alteració provoca ascensos i descensos patològics de l’humor que poden durar dies, setmanes o mesos si no es tracten adequadament i que no tenen res a veure amb els alts i baixos emocionals que es donen de manera normal davant esdeveniments vitals.

Les oscil·lacions van des d’episodis maníacs o hipomaníacs fins als depressius, podent variar en intensitat i gravetat.

Durant la fase maníaca la persona es troba en un estat d’exaltació caracteritzat per una disminució de la necessitat de dormir, un nivell alt d’energia, acceleració del metabolisme, impulsivitat, consum de drogues (legals i/o il·legals) o augment de l’hàbit de les mateixes si la persona és consumidor habitual, augment de la despesa econòmica (sobretot en coses/situacions innecessàries o per joc patològic), augment de la velocitat de pensament, loquacitat, presència d’humor expansiu, grandiós i, a vegades irritable, hiperactivitat, augment de l’impuls sexual i excés de confiança.

En els casos de mania més greus aquests símptomes poden acompanyar-se d’ideacions delirants de diversos tipus i d’al·lucinacions.

La diferència entre mania i hipomania és que en el segon cas els símptomes relacionats amb l’exaltació es donen amb menor intensitat i no tindrien lloc els símptomes psicòtics.

No obstant això, a la fase depressiva s’adverteixen símptomes totalment oposats evidenciant-se baixa autoestima, estat depressiu caracteritzat per una gran apatia (reducció de la motivació), absència d’interès en qualsevol tasca o persona, ansietat, cansament, sentiments de tristesa, culpa i solitud, insomni o excés de somni, melancolia i una forta sensació de fracàs.

També poden aparèixer idees de suïcidi.

Si tenim en compte les variacions anímiques descrites, és fàcil arribar a la conclusió que totes elles influeixen de manera significativa en la vida d’una persona amb aquesta malaltia: relacions personals, àmbit laboral i/o acadèmic i fins i tot aspectes socials.

L’associació del tractament farmacològic amb una intervenció psicològica, és a dir, un psiquiatre i un psicòleg clínic treballant de manera coordinada, es considera fonamental per a obtenir els millors resultats i desenvolupar una vida normalitzada.

TIPUS DE TRASTORNS BIPOLARS:

Existeixen diversos tipus de Trastorn Bipolar (Font: Associació de Bipolars de Catalunya):

• Trastorn bipolar tipus I:

Les persones presenten com a mínim una fase maníaca que dura més d’una setmana (símptomes propis d’un estat d’exaltació i símptomes psicòtics) i que sol ser prou intensa per a requerir un ingrés hospitalari. La majoria de les persones també tenen episodis depressius durant els quals poden aparèixer deliris i al·lucinacions.

• Trastorn bipolar tipus II:

Es caracteritza per presentar episodis depressius recurrents i episodis hipomaníacs. Les fases depressives serien com en el tipus I, però a diferència d’aquest tipus, la fase d’exaltació és menys greu (hipomania) i els símptomes psicòtics (ideacions delirants i al·lucinacions) són poc freqüents, per la qual cosa no sol donar-se l’hospitalització. A pesar que podria dir-se que el tipus I és més greu que el tipus II, és en aquest últim on s’observen més recaigudes i una major tendència cap al suïcidi.

• Trastorn bipolar tipus III:

Es donarien episodis depressius sense hipomania, però sí que s’evidenciaria hipertímia (estat d’exaltació de l’estat d’ànim d’intensitat intermèdia entre la hipomania i la normalitat); existirien antecedents familiars de bipolaritat i només tindria lloc la fase hipomaníaca a conseqüència de l’ús d’antidepressius.

• Ciclotímia:

Es caracteritza per una alternança constant entre fases hipomaníaca i depressions lleus, que no podrien classificar-se com a episodis de Depressió Major; la persona presenta pocs moments d’eutímia (estat d’ànim caracteritzat per l’equilibri, sense tristesa, ansietat o eufòria); la inestabilitat d’aquestes persones és tan freqüent,que s’arriba a confondre amb el seu propi caràcter (el 80% dels ciclotímics viu més de 12 episodis d’aquest tipus a l’any) pel que no sol acudir a un professional de la salut mental (psiquiatre o psicòleg clínic).

Aquestes subdivisions es considerarien les principals, encara que depenent de les fonts i autors es poden enumerar més.

CAUSES DELS TRASTORNS BIPOLARS

Les causes són bàsicament biològiques i genètiques:

El trastorn bipolar es deuria a un mal funcionament dels processos bioquímics que regulen l’estat d’ànim perquè aquest sigui estable i concorde a les circumstàncies que es viuen.

Aquests processos bioquímics en els quals intervenen neurotransmissors (missatgers químics que utilitzen les neurones per a comunicar-se entre si o, en casos determinats, amb altres cèl·lules diana) tenen lloc en una àrea cerebral anomenada sistema límbic que és l’encarregada de processar i regular les nostres emocions i les conductes associades a aquestes.

És a dir, el sistema límbic no funcionaria correctament pel que la persona amb trastorn bipolar sofriria alteracions brusques del seu estat d’ànim sense que existeixi una causa personal, laboral, social o familiar que ho justifiqui i, per tant, les conductes associades a aquest estat d’ànim tampoc serien coherents amb la situació que estigui vivint aquesta persona.

A pesar que l’origen sigui biològic és important ressaltar que no tothom amb vulnerabilitat genètica a desenvolupar un Trastorn Bipolar l’acaba patint:

A més d’una predisposició cap a aquesta patologia, els factors desencadenants es converteixen en decisius en alguns casos.

Un esdeveniment vital negatiu (defunció d’una persona amb la qual es manté un fort vincle emocional, un divorci, acomiadament laboral…) i fins i tot positiu (començar una relació, ascens laboral…) pot ser el detonant perquè un sistema límbic vulnerable genèticament, però funcional fins a aquest moment, acabi no sent-ho.

El signe de les situacions detonants (tant si es tracta del debut de la malaltia com al llarg de la mateixa) no determinarà si es provocarà un episodi maníac o depressiu. O, dit d’una altra forma, una situació estressant de tipus negatiu com la defunció d’una persona no té per què provocar un episodi depressiu, sent més comú que ocasioni un episodi maníac.

MEDICACIÓ PEL TRASTORN BIPOLAR

Els medicaments més importants que s’utilitzen per a controlar i prevenir els símptomes del trastorn bipolar són els estabilitzadors de l’ànim. El metge també pot prescriure altres medicaments simptomàtics per insomni, ansietat, inquietud, depressió o símptomes psicòtics.

Seguir el tractament farmacològic és la millor manera d’evitar recaigudes. De la mateixa manera, abandonar-lo implicaria un augment de la probabilitat de recaure a més de crear resistència al fàrmac.

PER ACABAR…

Aquesta patologia mental requereix que la persona que la pateix accepti i assumeixi que és crònica, per la qual cosa la presa de la medicació també ha de ser-ho, ja que és la manera de pal·liar la inestabilitat química en la zona del cervell afectada.

Les teràpies psicològiques i la psico-educació també són bàsiques. La cronicitat d’una patologia, sobretot en el cas de les malalties mentals, té un alt cost psicològic per al malalt i la seva família.

Les associacions de malalts i els seus familiars compleixen un paper molt important, sent claus com a lloc de suport, informació i formació tant del malalt bipolar com de la seva família.

A Barcelona es troba l’Associació de Bipolars de Catalunya: http://www.bipolars.org/

RECOMANACIONS:

Pel·lícules i sèries on alguns dels seus protagonistes tenen trastorn bipolar:

  • Pel·lícules: Mr. Jones (1993), Las cosas que nunca mueren (1994), El lado bueno de las cosas (2012), Amor Loco (1995), Normal life (1997), Las horas (2002), El Escocés volador (2006).
  • Sèries: Homeland, Lady Dynamite o Stephen Fry: the secret life of the Manic Depressive (documental de 2006 on l’actor parla d’aquesta malaltia, com li va ser diagnosticada i el seu dia a dia amb ella, a més d’entrevistar altres persones amb aquesta patologia).

 

Carolina López Arenillas
Especialista en Neuropsicologia, Serveis de Psicologia.
/by