Ètica de les organitzacions sanitàries i els Comitès d’Ètica Assistencial

,

Els deures de les organitzacions sanitàries (a partir d’ara sols direm organitzacions), més enllà de les responsabilitats legals i econòmiques, sorgeixen de la interrelació amb el seu entorn, de les noves i cada cop més reivindicades demandes socials i dels acords assumits en matèria de les pròpies polítiques corporatives (OBID 2004).

En aquest sentit, i concretament en l’àmbit sanitari, els comitès d’ètica assistencial (CEA) o els darrerament anomenats comitès d’ètica de les organitzacions (CEO), a més d’ocupar-se de l’ètica clínica han d’avançar cap a una reflexió centrada en les organitzacions i com la seva cultura assistencial, estructura i funcionament condicionen els conflictes ètics o en fan aparèixer de nous.

Per entendre en què consisteix l’ètica de les organitzacions i quin paper hi juguen els comitès d’ètica cal descriure dos marcs referencials confluents; per un cantó és necessari definir l’ètica dins les organitzacions sanitàries i, per altra banda, conèixer quines són les funcions dels CEA i el seu recorregut durant aquests darrers anys.

Sols les persones es poden considerar agents morals donat que gaudeixen d’autonomia i capacitat per exercir-la. És a dir, la persona pren decisions sobre la base d’un coneixement interioritzat dels seus valors, creences i interessos, pondera les decisions abans de prendre-les i n’assumeix les conseqüències.

Alhora, la qualitat intrínseca de la persona com a ésser en relació amb si mateix, amb els altres i amb l’entorn al qual pertany la situa dins la gradació de la vulnerabilitat, és a dir, la persona també és subjecte moral. Subjecte i agent moral són qualitats arrelades en el que entenem per moral autònoma i heterònoma.

La primera té a veure amb el que, a partir de les pròpies creences i valores, vertebra la identitat moral de la persona. La moral heterònoma és externa a l’individu, prové del seu entorn, un entorn estructurat a partir de creences, valors i normes acceptades per la col·lectivitat.

Aquestes distincions són una de les primeres causes de dilemes ètics donat que l’exercici de l’autonomia moral de la persona sovint entra en conflicte amb la de l’altre o amb la del seu entorn. L’ètica organitzacional ve determinada per com incideix en les persones que la integren i per com l’entorn al qual pertany influeix en la mateixa organització. En paraules de Quintana (2015) es pot definir com: “… l’articulació, aplicació i avaluació dels valors rellevants i posicionaments morals d’una organització, que la defineixen tant internament com externament”.

Les organitzacions també prenen decisions basades en valors, principis i estratègies, les ponderen i n’assumeixen les conseqüències; per analogia, comparteixen les característiques i atributs de les persones, així que, fent-ne un paral·lelisme, podem defensar la tesi que les organitzacions són agents morals (donat que configuren un entorn) i alhora, subjectes morals (donat que pertanyen a un entorn).

En tant que integrades per persones i entenent que l’eix de qualsevol ètica d’una organització sanitària és la persona, l’ètica de les organitzacions se circumscriu dins un marc conceptual que compren la persona des d’una ètica de la responsabilitat i conscient de la inherent complexitat que es dona en l’entramat de les relacions humanes.

Així que, els valors (com a principis rectors), la responsabilitat i consciència corporativa construeixen la identitat ètica de qualsevol organització. Quan les persones ateses se senten tractades com a persones i no com casos clínics, quan els professionals se senten valorats i empoderats i quan els gestors perceben que el seu lideratge ètic és acollit amb credibilitat, s’estableix un clima de qualitat en les relacions humanes que determina el nivell ètic de l’organització.

Una gestió ètica aporta valor al bon govern en nodrir de principis i valors les seves estratègies, model i cultura assistencial. Es tracta d’assegurar que les seves estructures, objectius, processos i resultats siguin coherents amb uns valors ètics compartits i alhora respectuosos amb l’autonomia moral de les persones que la integren.

L’elaboració d’un codi ètic, el seguiment de la RSC i l’elaboració d’un pla de qualitat són línies mestres que marquen una intenció ètica que ha d’anar més enllà d’una declaració d’intencions, ha de venir il·lustrada de la mà d’una ètica institucional ben definida i compromesa.

D’altra banda, l’organització està sotmesa a un entorn dinàmic i canviant que ve determinat per diferents tipus de polítiques que influeixen sobre el seu comportament i insinuen les línies a seguir. L’aparició de noves lleis, la situació econòmica, les polítiques socials, les noves tecnologies i els avenços científics, atien les polítiques internes i el marc ètic de les organitzacions. Així que l’ètica d’una organització ve determinada per la seva doble condició d’agent i subjecte moral i la confluència amb aquesta doble condició intrínseca a tota persona.

Els primers CEA es van constituir amb finalitats de caràcter decisori (Jonsen 1998) evolucionant cap a la reflexió i la recomanació no vinculant al mateix temps que la societat començava a reivindicar l’autonomia de la persona en la presa de decisions en l’àmbit de la salut.

Actualment, les funcions dels CEA continuen sent les mateixes que les que tradicionalment han ocupat les seves principals activitats: assessoria i reflexió en la presa de decisions, elaboració de protocols, recomanacions i guies, i formació en bioètica. Des de la creació del primer CEA a l’estat espanyol l’any 1981 a l’Hospital Sant Joan de Déu fins a l’actualitat, els CEA s’han anat estenent per tot el territori.

Però, tot i el gran desplegament dels CEA a les institucions sanitàries i el consens que les que no disposin d’un CEA de referència operatiu (propi o extern) els mancarà un organigrama complet (Altisent 2019), els comitès d’ètica continuen sent els grans desconeguts dins les organitzacions sanitàries. Potser s’ha arribat a una situació d’estancament i la bioètica aplicada a l’ètica clínica, la que aborda la relació metge-pacient i el sentit ètic de les professions sanitàries ha d’avançar cap a l’ètica de les organitzacions, considerada el segon estadi evolutiu de la bioètica (Simón 2002).

Fruit d’un cert esgotament del model dels CEA vigents, la necessitat d’una ètica de les organitzacions es va començar a plantejar l’any 1995 gràcies a la JCAHO (Joint Comission for Accreditation of Healthcare Organization) en incloure dins el seu manual d’acreditació “ètica de les Organitzacions” referències als drets dels pacients amb nous criteris i estàndards vinculats a la qualitat assistencial. Juntament amb l’evolució dels drets humans, el reconeixement dels principis de dignitat i autonomia de la persona i el seu reclam per part de la població, els primers anys del segle XXI han vingut marcats pel desig d’assolir un desenvolupament que apunta cap a objectius de sostenibilitat (OBID 2004) incorporant-hi a més, conceptes fins ara menystinguts com la no discriminació, equitat, igualtat i gènere (OBID 2004); conceptes reivindicats històricament per la bioètica i transversals als seus principis.

L’aprovació de l’Agenda 2030 per a un desenvolupament sostenible recull aspectes en els quals la bioètica ha de participar, i és en l’àmbit de les organitzacions sanitàries, a través dels CEA o CEO, on ha de trobar el seu espai.

En institucions sanitàries amb una marcada vocació social com ho és la nostra, cal disposar d’un marc ètic que ajudi a construir un entorn primmirat amb els drets de les persones i la defensa de la seva autonomia moral. Podem considerar que l’ètica, en tant que resposta a la demanda de l’antre (Mèlich 2018), també pot ser terapèutica si ajuda a corregir el biaix existent entre les necessitats de les persones i la capacitat de l’organització i els seus professionals per a satisfer-les.

Els CEA han d’actuar com a gota malaia proposant i reclamant espais d’intervenció que afavoreixin la reflexió i l’acció ètica, impregnant el conjunt de l’organització amb una manera de fer responsable, conscient i compromesa amb els drets i dignitat de totes les persones que la integren.

 

 

Joan Fsc. Romero
Infermer – CSAI Can Torras
Coordinador del CEA – FSFA

0 comentaris

Escriu un comentari

Tens alguna cosa a dir?
Deixa'ns la teva opinió!

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.