Entrades

L’artrosi segons la seva localització

Mans

Afecta sobre tot les articulacions interfalàngiques proximals i interfalàngiques distals i trapezi metacarpiana.

Acostuma a ser de desenvolupament asimptomàtic, encara que l’afecció de la trapezi metacarpiana o rizartrosi del polze amb freqüència és dolorosa, en especial en els moviments.

Un quadre especial és el corresponent a l’artrosi erosiva, que afecta a les articulacions interfalàngiques distals, a les interfalàngiques proximals i a les metacarpofalàngiques, amb freqüents episodis de brots inflamatoris. Radiològicament hi ha importants erosions.

Es planteja el diagnòstic diferencial amb l’artritis reumatoide.

Maluc

És més freqüent en l’home, és la més simptomàtica, des de l’inici hi ha dolor.

Inicialment aquest es presenta solament amb la deambulació o la càrrega, però després es pot desenvolupar amb els canvis de posició i fins i tot en repòs.

Al mateix temps hi ha una limitació important de la mobilitat amb tendència a la rigidesa o posició en flexió i rotació externa.

L’afectació difusa és la millor tolerada, atès que es manté millor la congruència articular malgrat la profundització del cap femoral a l’acetàbul.

El dolor pot ser referit a l’engonal, glutis, regió troc anterea, cresta ilíaca i fins i tot el genoll.

Genoll

S’afecten sobre tot els compartiments intern i femoro patel·lar (la patel·la és la ròtula).

És molt freqüent la presència d’artrosi secundària a  genu varum o genu valgum  X .

Són freqüents els cruixits.

En ocasions pot haver graus moderats de sinovitis amb lleu tumefacció o brots aguts amb gran vessament de líquid sinovial, en general de tipus mecànic.

Amb l’evolució acostuma a haver tendència a la fixació en flexió e incapacitat funcional, que pot provocar graus importants d’inestabilitat.

Afectació vertebral

És la localització on més fàcilment s’atribueix un significat patològic a signes radiològics.

Els osteòfits vertebrals  (prominències vertebrals a les vores) són molt freqüents a partir dels 40 anys en persones que mai no han tingut cap molèstia.

El síndrome cervical cefàlic s’atribueix en moltes ocasions a l’artrosi quan es troba una radiologia positiva sense que aquesta sigui la responsable.

Altres localitzacions

L’afectació primària del colze, l’espatlla i el turmell és molt poc freqüent.

Més comú és l’esterno-clavicular, així com la primera metatars falàngica.

Artrosi generalitzada

Es parla d’artrosi generalitzada quan hi ha afectació de més de tres grups articulars.

Existeixen dos patrons clínics: un patró que afecta més a les dones: interfalàngica proximal, interfalàngica distal, trapeciometacarpiana, primer metatars falàngica, genolls, i un segon patró que afecta més als homes: canells i maluc.

 

Dr Antoni L Muñoz

Aquesta informació no substitueix el consell mèdic, i abans de prendre qualsevol decisió sobre el tema sempre és recomanable consultar l’especialista.

Podeu trobar més informació a: http://canalsalut.gencat.cat/ca/detalls/article/Artrosi

Sessió informativa sobre el rol dels cuidadors informals i el procés de dol

GAM: Grups d’Ajuda Mútua

Aquest any 2019 hem volgut continuar amb el Projecte de Sessions Informatives per a famílies i/o tutors legals, arrel de la bona acollida que ha tingut i el volum d’assistents que han assistit a les darreres xerrades durant el 2018 i el 2019.

Emmarcada dins d’aquest Projecte, el passat 11 de desembre a les 11:30h va tenir lloc al Centre Residencial i CAE Les Hortènsies la xerrada sobre “EL ROL DELS CUIDADORS INFORMALS I EL PROCÉS DE DOL”.

En primer lloc, la treballadora social del centre, la Sra. Cristina Gordillo va donar la benvinguda a tots els assistents, tot i que en aquesta ocasió, el contingut de la present xerrada va ser desenvolupat pel Sr. Sergi Canal, alumne de pràctiques de Treball Social del centre, i posteriorment per la Sra. Judit Monterde, educadora del centre, la qual va fer una posterior reflexió sobre el criteri dels professionals del centre en relació a la necessitat d’informar als usuaris sobre les possibles defuncions dintre dels seus respectius nuclis familiars.

En aquesta ocasió, es va decidir triar aquesta temàtica, en primer lloc, perquè considerem, correspon a un tema d’interès general i amb el que ens podem trobar tots en un moment determinat de la nostra vida, i en segon lloc, amb l’objectiu d’informar i empoderar a totes aquelles famílies que cuiden els usuaris del centre, especialment d’aquelles que tenen els seus familiars en règim de CAE, i per tant, diàriament adopten el rol de cuidadores informals de persones amb discapacitat intel·lectual.

Així doncs, els objectius principals d’aquesta xerrada van ser:

  • Proporcionar una informació d’interès sobre el rol dels cuidadors informals i el procés de dol.
  • Informar sobre els principals recursos dels que disposen les persones cuidadores informals.
  • Integrar ambdós temàtiques: els processos de dol que viuen les persones cuidadores no professionals.
  • Resoldre els possibles dubtes relació als temes tractats.

Els temes principals que es van tractar i desenvolupar es van dividir en dos parts: primerament es va realitzar una aproximació a la realitat dels cuidadors informals, i posteriorment, es va tractar en profunditat el concepte de dol i procés de dol, amb l’objectiu principal d’explicar els principals dols que pateixen les persones cuidadores, especialment, en el moment que adopten el rol de cuidadores principals de familiars en situació de dependència i vulnerabilitat. D’aquesta manera, els principals temes que es van tractar són els següents:

  • Què entenem per cuidador/a informal?
  • Principals diferències entre els cuidadors informals / no professionals i els cuidadors formals / professionals.
  • Principals funcions del cuidador/a informal responsable de l’atenció d’un familiar amb discapacitat intel·lectual i/o amb trastorns de conducta.
  • La importància de cuidar-se per poder cuidar.
  • Recursos dels que disposen les persones cuidadores no professionals (acompanyament, cursos formatius, espais virtuals, Grups d’Ajuda Mútua, recursos econòmics i serveis, etc.)
  • Realitat del procés de dol: definició del concepte, principals tipus i etapes dels dols existents i els dols que poden patir els cuidadors en l’atenció de persones amb discapacitat intel·lectual.

Posteriorment, la Sra. Judit Monterde, com a professional de l’àrea educativa del centre, va facilitar una sèrie d’orientacions per a les famílies i/o tutors legals d’usuaris del centre, per la comunicació i acompanyament del dol als seus familiars en situació de dependència. En aquest context, va remarcar la importància i necessitat de comunicar les defuncions als familiars amb discapacitat intel·lectual, sempre i quan, els hi facilitin un “espai” que permeti potenciar l’expressió de sentiments, reconèixer les reaccions pròpies del dol, acceptar les emocions viscudes, treballar els records, participar als rituals funeraris, etc.

A tots els assistents se’ls hi va fer entrega d’un dossier amb la informació que s’havia exposat a la xerrada. En aquesta ocasió es va considerar rellevant facilitar informació sobre el llistat d’ entitats que realitzen cursos formatius per a cuidadors informals a Barcelona i municipis propers, sobre el llistat de pàgines webs que ofereixen orientació i acompanyament als cuidadors, i sobre els municipis de Catalunya que disposen de Grups d’Ajuda Mútua per a cuidadors informals.

Podeu trobar aquests llistats aquí:

També es va fer entrega d’un qüestionari per valorar el contingut de la xerrada i  el grau de satisfacció obtingut d’aquesta i, finalment, es va oferir un espai on els assistents poguessin fer propostes de temes del seu interès personal per tractar en futures sessions.

Esmentar per últim que les persones que vulguin rebre el dossier informatiu que es va lliurar a la sessió, es poden posar en contacte amb la Sra. Cristina Gordillo, treballadora social del centre.

Donem les gràcies a tots els participants per la seva assistència i convidem a totes les persones, tant de dintre com de fora de la Fundació Sant Francesc d’Assis, a participar en futures sessions que organitzarem i de les quals els anirem informant.

 

Sergi Canal Aguilera

Alumne de pràctiques de Treball Social
CR i CAE Les Hortènsies

Sessió informativa per a famílies a la FSFA

Els ponents.

Patologia osteoarticular

Poliartritis

El terme poliartritis constitueix un repte en el diagnòstic i és molt freqüent en la pràctica mèdica diària.

El primer que s’ha d’ establir és si es tracta d’un pacient amb poliartritis, o si el quadre de dolor es deu a altres causes: tendinitis, miositis, neuropaties, malalties òssies, fibromialgia.

El terme artritis implica inflamació articular, que no és difícil d’objectivar. La tumefacció i el dolor són les característiques més constants. L’envermelliment és freqüent en algunes malalties, com la gota i l’artritis infecciosa, i és més rar en l’ artritis reumatoidea  i el lupus eritematós sistèmic. El vessament articular pot fer-se més evident en algunes localitzacions (genolls, colzes, turmells). En articulacions més profundes (malucs, espatlles) els signes inflamatoris són menys aparents o estan absents: en aquests casos, la limitació articular en tots els plans suggereix l’existència d’una artritis.

Diagnòstic

Història Clínica

El símptoma principal que refereix el pacient acostuma a ser el dolor. L’inici  brusc del dolor és més freqüent en les artritis per microcristalls (gota, condrocalcinosi), i en les bacterianes, que, malgrat ser més freqüent l’afectació d’ una sola articulació, poden presentar-se també en forma de dos articulacions o més afectades.

La distribució de les articulacions afectades constitueix un punt important pel diagnòstic. L’artritis reumatoidea acostuma a iniciar-se en les petites articulacions de mans, canells i peus, amb una distribució simètrica. Les espondili artropaties (espondilitis anquilosant, artritis reactiva associada a malaltia inflamatòria intestinal o artropatia psoriàsica) acostumen a mostrar una distribució asimètrica, amb predomini a les extremitats inferiors.

L’artritis que comença en una articulació i després se’n va a una altra és pròpia de la febre reumàtica i d’alguns casos d’artritis gonocòccia. En el lupus és freqüent l’afecció de petites articulacions de mans i acostuma a existir una dissociació entre el dolor i la impotència funcional que refereix el malalt i els signes inflamatoris objectivats.

La rigidesa matutina és un criteri per al diagnòstic de l’artritis reumatoidea. L’antecedent de dolor lumbar de característiques inflamatòries, que el que no va relacionant amb el moviment, pot tenir dolor en repòs, és suggestiu de l’espondilitis.

Les artritis víriques, l’artritis reumatoidea, el lupus i altres malalties generals poden cursar amb febre que no solen pujar de més de 38º. Cal tenir en compte que els antiinflamatoris tipus (Voltarén, Ibuprofeno…) són potents antitèrmics, per això si interessa conèixer les característiques de la febre, és aconsellable evitar la seva administració durant 48h, i donar altres fàrmacs.

L’astènia (cansament) és un dels símptomes més freqüents del lupus i pot constituir una manifestació inicial d’un brot de lupus.

La història sobre els hàbits sexuals del pacient pot ser important. L’artritis gonocòccia, l’artritis associada a l’ hepatitis B o els trastorns reumatològics relacionats amb el virus de la immunodeficiència humana (VIH) són més freqüents en pacients amb major promiscuïtat sexual.

L’afectació ocular pot acompanyar a nombroses malalties reumàtiques inflamatòries. La afectació cardíaca és freqüent en la febre reumàtica, en l’espondilitis i en molts pacients amb lupus i artritis reumatoidea. La nefropatia és característica del lupus i d’algunes formes de vasculitis sistèmica.

Les parestèsies (sensació com de formigueig, de rampes) acostuma a estar en relació amb una neuropatia per atrapament (síndrome del túnel carpià) o bé ser conseqüència d’una mononeuritis múltiple, com passa en diverses formes  de vasculitis.

 

Dr. Antoni Lluís Muñoz

La prevenció de les errades de medicació a la FSFA

Xerrada sobre prevenció d'errors de medicació - FSFA

El passat 21 de novembre de 2019 dues infermeres de l’ equip assistencial de la Residencia Les Hortènsies, la Neus Manzano i l’Elizabeth Pedrosa, van presentar la forma de preparació i administració de Medicaments que fem a la Residència , i com afecta a la prevenció d’ errades de medicació.

Vam exposar també com serà el sistema de preparació i administració amb les innovacions que hem realitzat a la Fundació Sant Francesc d’ Assis.

 

Presentació de la xerrada en PDF

Consulta aquí la xerrada sobre prevenció d’errors en la medicació (PDF).

 

 

 

Funcionalitats del nou programa de gestió de persones Integrho

De cara a l’adaptació a les noves tecnologies i augurant reptes futurs, hem optat per la implementació del programa de gestió de personal Integrho, que és a tots els efectes un desafiament, no solament tecnològic, sinó també social.

Un programa de recursos humans que simplificarà, optimitzarà i agilitarà el sistema de comunicació i gestió del departament de RH amb els treballadors i serveis externs contractats.

Una eina que prestarà un vincle transversal, fluid i precís, amb el departament de RRHH.

El programa està compost per set mòduls creats a la intranet de la FSFA a més de la signatura digital, una eina, que agilitarà del procés de contractació.

  • Mòdul itg/*CORE: Regularitza i relaciona tots els mòduls del sistema.
  • Mòdul itg/*PAYTROLL: Gestió de nòmines.
  • Mòdul itg/*EIS: Portal per a empleat i mànagers, d’ús personal.
  • Mòdul itg/*MOBILE: App per a telèfons mòbils Android/IOS.
  • Mòdul itg/TIME: Planificació horària i de torns de treball.
  • Mòdul itg/*HRP: Gestió de calendaris i llocs de treball.
  • Mòdul itg/E4BI: Gestió de dades.
  • Mòdul / E-SING: Sistema de signatura electrònica.

Un canvi exponencial en la gestió de personal, pensat per i per a les persones.

En els següents enllaços tindreu una informació molt més precisa:

I aquí us podeu descarregar els articles complets:

Problemes otorrinolaringològics: què són i com es tracten

estetoscopi

Patologia de la faringe

La faringe es divideix en tres regions: la nasofaringe, l’orofaringe i la laringofaringe.

Nasofaringe

La patologia més freqüent és la derivada de la presència d’una hipertròfia adenoidea, sempre a l’infància, que poden originar una obstrucció de les trompes d’Eustaqui i provocar l’aparició d’otitis secretora.

Com a conseqüència de la hipertrofia adenoidea, la respiració nasal pot estar compromesa, i la veu estarà afectada, originant canvis a l’estructura nasal i oclusions dentals defectuoses.

Però el més important és l’aparició d’una insuficiència respiratòria nasal, sobre tot en nens de menys de 2 anys, ja que són fonamentalment respiradors nasals.

A l’adult la patologia més freqüent de la nasofaringe (o també anomenada cavum) és el carcinoma, que pot presentar-se com una otitis secretora unilateral.

Altres signes i símptomes que poden estar presents a l’inici clínic de la malaltia: són obstrucció nasal, aparició d’un gangli laterocervical posterosuperior.

Orofaringe

La majoria de les faringitis agudes o amigdalitis són víriques, originades per un microorganisme adenovirus i rinovirus.

La bacteria streptococo és la causant de la majoria de les infeccions bacterianes.

S’ha de poder diagnosticar primer si la causa és vírica o bacteriana.

Es tracta d’un procés febril, amb dolor faringi, presència d’exsudat amigdalar i ganglis inflamats ( adenitis) cervicals.

La infecció bacteriana cursarà habitualment amb febre més elevada, dolor més intens i major exsudat i reacció ganglionar que les infeccions per adenovirus.

Les complicacions de les faringitis bacterians poden donar abscessos al voltant de les amígdales, amb major incidència en adults joves.

La penicil·lina és el tractament més segur per les amigdalitis.

Indicacions de l’amigdalectomia

  • Amigdalitis recurrents
  • Amigdalitis causants de convulsions febrils
  • Abscessos periamigdalar (a prop de les amígdales)
  • Hipertròfia amigdalat obstructiva

S’ha de valorar bé, perquè és una intervenció que comporta riscos.

Faringitis crònica (faringitis seca)

El símptoma fonamental és la sensació de cos estrany que s’acompanya de dolor localitzat a la faringe, i en ocasions irradiats vers els oïdes, que té com a característica comuna la milloria de les molèsties amb la humidificació.

El tractament consisteix en eliminar els factors agreujants, proporcionant humidificació i evitar l´estossec voluntari.

Es pot humidificar mitjançant la instil·lació de sèrum fisiològic a través de les foses nasals.

En els casos de dolor molt intens es pot administrar antiinflamatoris.

Laringofaringe

Alteracions de la veu

Des del punt de vista clínic les alteracions de la veu es classifiquen en tres grups: la veu hipernasal, la veu hiponasal i les disfonies.

La veu hipernasal està present és característica de pacients que presenten un paladar enfonsat. Problema anatòmic.

La veu hiponasal és el tipus de veu característica que apareix en una obstrucció (refredat).

Les disfonies agudes són habitualment degudes a laringitis bacterianes o víriques, que apareixen en el curs d’infeccions del tracte respiratori superior (gola, nas).

El seu tractament es basa en el repòs de veu, la humidificació local amb l’aplicació d’inhalacions i l’administració d’antiinflamatoris.

A les disfonies que persisteixen més d 10 dies cal instaurar un tractament específic.

S’ha d’explorar la laringe, ja que poden estar afectades les cordes vocals.

El mateix s’ha de fer amb una veu ennassada secundaria a lesions ocupants d’espai a l’hipofaringe i a d’epiglotis.

Els nòduls són causats per la mala utilització de les cordes vocals, sovint agreujat pel tabaquisme. Molt freqüent en mestres, cantants…).

Cal fer teràpia de la veu mitjançant reeducació.

Els  pòlips són formacions pediculades, que no desapareixen malgrat de fer foniatria .

Han de ser tractats amb cirurgia.

Dr Antoni Luis Muñoz 

(Foto: Sharon McCutcheon)

L’auca, una eina generadora de propostes i reptes per al nostre canvi de model assistencial

,

Els professionals de la Residència el Montseny han publicat un article, pioner en el sector, a la plataforma SCiO Health.

SCiO Health és una comunitat de professionals que comparteixen bones pràctiques en gestió en l’àrea de la salut.

Aquesta plataforma permet publicar i consultar les experiències dutes a terme per part de diferents organitzacions, creant alhora un fons comú de d’experiències.

Els professionals del Montseny expliquem la nostra experiència de canvi de model assistencial i presentem un document de treball: l’Auca, que és el resultat de tot aquest procés entorn una idea impulsora, la necessitat de recollir, compartir i transmetre una informació essencial per a nosaltres i que consisteix en saber quina vida volen dur a terme les persones que viuen a casa nostra i què fer perquè això sigui possible.

Un únic document implica tot l’equip de suport i sintetitza el Pla d’Atenció i Vida de cada persona. Unifica els criteris a l’hora de dissenyar i donar suport el Pla d’Atenció i Vida (AUCA) de cada persona.

L’AUCA  és un conjunt de pictogrames on es plasmen diferents episodis del dia a dia de cada persona a fi de conèixer per part de tothom què volen, com volen ser atesos, quins suports necessiten, quines capacitats  tenen i quins són els seus interessos i projectes.

L’AUCA és nou, original i pràctic.

Es un procés on treballen en conjunt els propis usuaris, els professionals i si es considera necessari els seus familiars.

És una síntesi del Pla d’Atenció i Vida de cada persona ingressada a la nostra residència, a casa nostra.

La idea és facilitar el dia a dia dels usuaris ingressats, fent-los més senzill un procés d’adaptació al tarannà residencial.

Pots consultar aquí l’article: https://www.sciohealth.org/bp/lauca-una-eina-generadora-de-propostes-i-reptes-per-al-nostre-proces-de-canvi-de-model-assistencial

I descarregar-te aquí un exemple d’AUCA: https://fundaciosfda.cat/wp-content/uploads/2019/11/273-PAIV-AUCA.pdf

Exemple AUCA

 

Procés d’acreditació d’infermers i infermeres

,

Procés d'acreditació infermera

Finalment s’ha aprovat el  DECRET 180/2019, de 27 d’agost, pel qual es regula el procediment d’acreditació de les infermeres i els infermers per a l’exercici de la indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà. Amb això s’intenta donar resposta a una situació anòmala i a una demanda històrica de les infermeres de Catalunya.

Aquest pas és important perquè dóna seguretat jurídica a una activitat que les infermeres i els infermers realitzen de manera quotidiana,  posa en valor les relacions interprofessionals i el treball en equip, ajuda a mantenir la qualitat i la continuïtat assistencials i  garanteix la seguretat clínica de les persones ateses. Amb l’acreditació es podrà prescriure medicaments i productes sanitaris no subjectes a la prescripció mèdica

Així doncs, s’ha obert el procés per demanar l’acreditació seguint dos procediments possibles, l’ordinari (de caràcter indefinit i on la implicada haurà de sol·licitar-ho individual i telemàticament) i l’extraordinari. Aquesta darrera via va dirigida a totes aquelles entitats que estiguin adherides al SISCAT i amb una duració de 4 mesos des de la publicació del decret. És per aquest motiu que el Director d’Infermeria de Can Torras ha reunit a tot l’equip d’infermeria per informar dels continguts del RD, del procés a seguir i de recollir la documentació necessària.

Els requisits per poder demanar l’acreditació per a la dispensació de medicaments i productes no subjectes a prescripció mèdica són, en el cas de l’àmbit de cures generals, estar en possessió del títol de grau en infermeria, diplomatura en infermeria o ATS o equivalent i acreditar una experiència laboral mínima d’un any com a infermera. En cas de no tenir aquesta experiència mínima, com és el cas de les recent graduades, aquestes hauran de  superar un curs d’adaptació gratuït i online, de 5h i amb contingut vinculat a la receptació i sistemes d’informació. En el cas de voler-se acreditar en cures especialitzades, cal disposar també del títol d’infermera especialista i acreditar una experiència mínima d’1 any com a infermera especialista, és a dir, en un lloc de treball reconegut com a tal. Les IIR’s, que no tindran l’any d’experiència, poden també aconseguir l’acreditació superant el curs d’adaptació.

Segons el text del projecte de decret, l’administració té un termini de 6 mesos per a respondre a les sol·licituds d’acreditació, moment en què s’hauran d’haver resolt les adaptacions al Sistema Integrat de Recepta Electrònica (SIRE) que possibilitin l’accés de les infermeres acreditades i puguin dispensar medicaments i productes sanitaris no subjectes a prescripció mèdica a través de la recepta electrònica.

Pel que fa als medicaments subjectes a prescripció mèdica, aquests estan pendents de l’elaboració de protocols i guies de pràctica clínica per part de la Comisión Permanente de Farmacia del Consejo Interterritorial del SNS i que disposa de dos anys de termini per a resoldre, segons estableix el Real Decreto 1302/2018.

La donació de sang

Enfermeria Can Torras

La sang només podem obtenir-la d’altres persones, ja que és un compost altament complex, que cap científic ha pogut reproduir de manera artificial.

D’aquí el paper tan important que tenim com a ciutadans perquè els bancs de sang dels nostres hospitals estiguin proveïts de reserves de sang.

Què es fa amb la sang que donem

Una vegada se’ns extreu la sang, aquesta és sotmesa a exhaustives anàlisis, i si hi hagués qualsevol anomalia en alguna d’aquestes anàlisis la comunicació és immediata.

Aquesta sang no tan sols és fa servir per a casos d’emergència, sobretot en èpoques d’estiu, quan les reserves baixen de manera alarmant, sinó per l´ús diari a les intervencions quirúrgiques i tractament de diverses malalties:

  • Operació de maluc: 6-8 unitats.
  • Part Complicat: 4-6 unitats.
  • Accident de trànsit: 20-30 unitats.
  • Aneurisma trencat: 30-40 unitats.
  • Trasplantament de cor: 20 unitats.
  • Trasplantament de fetge: 30 unitats.
  • Trasplantament de medul·la òssia: 50 unitats.

Un acte senzill, ràpid i fàcil… la teva sang pot salvar moltes vides.

CONSCIENCIEM-NOS!

Neus Manzano
Infermera de la Residència les Hortènsies

Accidents vasculars cerebrals (ictus)

Pacients Can Torras

Què són els ictus i com es manifesten

Els ictus tenen una ampla gama de manifestacions, des dels símptomes transitoris, en què normalment es produeix una isquèmia, es a dir una zona del cervell privada de rec sanguini, momentani, però suficient per donar símptomes: el cap atordit, pèrdua de coneixement, dificultat en la parla, fins l’accident vascular que pot produir la mort.

El terme mèdic que descriu millor els mecanismes dels ictus és la malaltia vascular cerebral, atès que la causa subjacent és una fallida en el subministrament de sang al cervell.

Per què és important actuar amb urgència

En els últims anys, els grans avenços en el diagnòstic i tractament dels trastorns cardiovasculars s’han estès al diagnòstic i tractament del pacient que ha patit un ictus.

En els últims anys s’han desenvolupat uns protocols d’actuació d’urgències mèdiques per activar els equips mèdics- terapèutics en el cas de produir-se un accident vascular cerebral, perquè el temps és un enemic.

Com més temps passi des que es produeix l’episodi fins que es diagnostica i es comença el tractament, pitjor pronòstic hi haurà.

Quan es produeix un bloqueig dins una de les artèries majors que irriguen el cervell, el subministrament de sang queda interromput i la zona afectada deixa de funcionar. Si aquesta situació es prolonga durant minuts, les cèl·lules cerebrals de la zona afectada moren. Aquests efectes són produïts per un coàgul obstructiu a una artèria, o una compressió, espasme o constricció d’una arteria suficient en extensió per interrompre el flux de sang.

L’efecte d’aquesta interrupció de subministrament de sang al cervell és immediat i en molts casos fa que es perdin moltes funcions del cos.

Per exemple, una petita zona del cervell dirigeix el control d’un braç o d’una cama. Si aquesta zona queda afectada, el pacient perd el control d’aquest braç o de la cama. El membre queda debilitat (pèrdua de força) o paralitzat.

Si la zona afectada és força gran, es produeix la paralització de tot un costat del cos (hemiplègia). La zona afectada és la part del cos contrària al costat afectat del cervell.

Quines són les causes dels ictus

La causa més freqüent dels accidents vasculars cerebrals és el bloqueig d’una arteria com a resultat de la formació d’un coàgul in situ o trombo (trombosi).

La segueix en importància l’hemorràgia cerebral produïda per un vessament o ruptura d’una artèria dins el cervell. Això pot ser provocat per un aneurisma arterial que es trenca (l’aneurisma és com una bossa plena de sang formada per la dilatació de les parets arterials), o per la formació d’un angioma (un tumor format per vasos sanguinis).

La tercera de les causes més freqüents és el bloqueig d’una artèria deguda a un èmbol o coàgul que s’ha després d’un coàgul major d’una altra part del cos, habitualment el cor. Aquest coàgul viatja mitjançant la circulació arterial fins al cervell, on s’allotja en un lloc suficientment estret com per a retenir-lo i bloquejar així el flux de sang més enllà d’aquest punt.

La compressió provocada per tumors o per inflamació de teixits cerebrals pot impedir també el flux de sang.
Malgrat els importants progressos realitzats, el tractament dels ictus planteja molts problemes.

Quin és el seu tractament

Avui en dia la terapèutica consisteix en cirurgia, anticoagulants, vasodilatadors, corticoides, agents destinats a dissoldre coàguls…

L’ús de vasodilatadors (agents que dilaten els vasos sanguinis) tendeix a millorar l’espasme arterial que va lligat a certes formes d’hemorràgia intracranial i a permetre que les parts contigües del cervell, no afectades per l’hemorràgia, rebin un subministrament suficient de sang.

El problema que plantegen els vasodilatadors és que la dilatació generalitzada dels vasos sanguinis poden disminuir el subministrament de sang a la zona afectada.

Tanmateix, l’administració d’anticoagulants implica certs riscos, amb la possibilitat d’una posterior extensió de l’hemorràgia intracraniana que ha provocat l’accident vascular cerebral.

Dr Antoni Lluis Muñoz

El consentiment informat

,
Consentiment informat

L’article 43 de la Constitució Espanyola fou objecte d’una regulació específica en l’àmbit de l’Estat a través de la llei 14/1986 de 25/4 general de Sanitat, on es recull el dret a rebre informació completa i continuada, verbal i escrita, sobre el procés assistencial i determinar la necessitat prèvia d’obtenir el consentiment escrit de l’usuari per a la realització de qualsevol intervenció.

5 elements claus del procés de decisió compartida

  1. Coneixement de les característiques i expectatives personals del pacient
  2. Establir una bona relació
  3. Presentar l’evidència i facilitar el diàleg
  4. Facilitar informació recomanada amb criteri mèdic, tenint en compte les preferències del pacient.

Què és el consentiment informat?

El consentiment informat és un procés en que el pacient dóna la conformitat lliure, voluntària i conscient, manifestada en ple ús de les seves facultats després de rebre la informació adequada perquè tingui lloc una actuació que afecta la seva salut.

La informació compren, com a mínim, la naturalesa, la finalitat de l’acte mèdic que es proposa, els seus riscs i les seves conseqüències.

La informació mèdica la donarà sempre el metge responsable de l’acte mèdic.

Què s’ha d’informar?

En què consisteix el procediment o actuació mèdica que es proposa.

  1. Beneficis de la intervenció o tractament mèdic enfront a altres alternatives
  2. Indicacions de l’actuació mèdica
  3. Conseqüències importants del procediment proposat
  4. Riscs típics ( inherents al procediment
  5. Rscs personalitzats

El titular del dret a la informació és el pacient.

En el cas que el pacient no tingui capacitat per entendre la informació a causa del seu estat físic o psíquic, la informació es donarà a les persones anomenades pel malalt, com a representants o vinculades a ell per raons familiars o de fet.

El consentiment atorgat per representació serà quan:

  1. El pacient no sigui capaç de prendre decisions o el seu estat físic o psíquic no el permeti fer-se càrrec de la seva situació.
  2. Que el pacient estigui incapacitat legalment.

Bibliografia: Quaderns de la Bona Praxi. Publicacions Col·legi de metges de Barcelona. Quadern nº 25

Antoni Lluis Muñoz
Metge de la Residència Les Hortènsies

Estudi psicosocial al CSAI Can Torras

,

Aquestes darreres setmanes s’ha estat realitzant al CSAI Can Torras un estudi Psicosocial on han pogut participar tots els treballadors que així ho han desitjat.

Per poder desenvolupar i facilitar la participació en l’estudi, els tècnics de prevenció de l’empresa IPR Laboral, SPA de la FSFA, han realitzat diverses sessions segons els torns i horaris de treball (matí, tarda i nit).

Els tècnics han estat presents en totes i cadascuna les jornades per a prèviament fer una sessió formativa sobre que és un estudi psicosocial, quina era la metodologia a utilitzar, presentar el qüestionari, en aquest cas seguint el model F-Psico del INSHT, i resoldre els possibles dubtes que es poguessin produir durant la seva realització.

Una vegada obtinguts i analitzats els resultats, i a partir de les recomanacions fetes pels tècnics de prevenció treballarem conjuntament per tal der poder posar en valor aquells punts favorables, millorar aquells altres on hi hagi possibilitat, … per tal d’aconseguir el major grau de satisfacció de tots nosaltres dins el nostre ambient de treball.