Patologia osteoarticular
Poliartritis
El terme poliartritis constitueix un repte en el diagnòstic i és molt freqüent en la pràctica mèdica diària.
El primer que s’ha d’ establir és si es tracta d’un pacient amb poliartritis, o si el quadre de dolor es deu a altres causes: tendinitis, miositis, neuropaties, malalties òssies, fibromialgia.
El terme artritis implica inflamació articular, que no és difícil d’objectivar. La tumefacció i el dolor són les característiques més constants. L’envermelliment és freqüent en algunes malalties, com la gota i l’artritis infecciosa, i és més rar en l’ artritis reumatoidea i el lupus eritematós sistèmic. El vessament articular pot fer-se més evident en algunes localitzacions (genolls, colzes, turmells). En articulacions més profundes (malucs, espatlles) els signes inflamatoris són menys aparents o estan absents: en aquests casos, la limitació articular en tots els plans suggereix l’existència d’una artritis.
Diagnòstic
Història Clínica
El símptoma principal que refereix el pacient acostuma a ser el dolor. L’inici brusc del dolor és més freqüent en les artritis per microcristalls (gota, condrocalcinosi), i en les bacterianes, que, malgrat ser més freqüent l’afectació d’ una sola articulació, poden presentar-se també en forma de dos articulacions o més afectades.
La distribució de les articulacions afectades constitueix un punt important pel diagnòstic. L’artritis reumatoidea acostuma a iniciar-se en les petites articulacions de mans, canells i peus, amb una distribució simètrica. Les espondili artropaties (espondilitis anquilosant, artritis reactiva associada a malaltia inflamatòria intestinal o artropatia psoriàsica) acostumen a mostrar una distribució asimètrica, amb predomini a les extremitats inferiors.
L’artritis que comença en una articulació i després se’n va a una altra és pròpia de la febre reumàtica i d’alguns casos d’artritis gonocòccia. En el lupus és freqüent l’afecció de petites articulacions de mans i acostuma a existir una dissociació entre el dolor i la impotència funcional que refereix el malalt i els signes inflamatoris objectivats.
La rigidesa matutina és un criteri per al diagnòstic de l’artritis reumatoidea. L’antecedent de dolor lumbar de característiques inflamatòries, que el que no va relacionant amb el moviment, pot tenir dolor en repòs, és suggestiu de l’espondilitis.
Les artritis víriques, l’artritis reumatoidea, el lupus i altres malalties generals poden cursar amb febre que no solen pujar de més de 38º. Cal tenir en compte que els antiinflamatoris tipus (Voltarén, Ibuprofeno…) són potents antitèrmics, per això si interessa conèixer les característiques de la febre, és aconsellable evitar la seva administració durant 48h, i donar altres fàrmacs.
L’astènia (cansament) és un dels símptomes més freqüents del lupus i pot constituir una manifestació inicial d’un brot de lupus.
La història sobre els hàbits sexuals del pacient pot ser important. L’artritis gonocòccia, l’artritis associada a l’ hepatitis B o els trastorns reumatològics relacionats amb el virus de la immunodeficiència humana (VIH) són més freqüents en pacients amb major promiscuïtat sexual.
L’afectació ocular pot acompanyar a nombroses malalties reumàtiques inflamatòries. La afectació cardíaca és freqüent en la febre reumàtica, en l’espondilitis i en molts pacients amb lupus i artritis reumatoidea. La nefropatia és característica del lupus i d’algunes formes de vasculitis sistèmica.
Les parestèsies (sensació com de formigueig, de rampes) acostuma a estar en relació amb una neuropatia per atrapament (síndrome del túnel carpià) o bé ser conseqüència d’una mononeuritis múltiple, com passa en diverses formes de vasculitis.
Dr. Antoni Lluís Muñoz
