Entrades

Dia Mundial de la MPOC

El Dia Mundial de la MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica) se celebra el tercer dimecres de novembre. És una data destacada per l’OMS i la Iniciativa Mundial contra la Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica en la qual es promou a nivell mundial una major comprensió de la malaltia i una millor atenció als pacients afavorint estratègies de prevenció, detecció precoç i intervenció primerenca de la patologia.  

La prevalença ha augmentat en els últims deu anys, sobretot en dones, així com la taxa d’infradiagnòstics.  

Actualment, és la tercera causa de mortalitat en la població general i l’OMS preveu que l’any 2030 la MPOC representi la tercera causa més important de mortalitat a tot el món.  

Una de les principals causes de la malaltia és l’exposició a llarg termini a gasos o partícules, en la majoria dels casos fum de tabac, irritants com la contaminació ambiental i l’exposició a partícules de pols i substàncies químiques en el lloc de treball.  

La MPOC pot ser causa de multitud de complicacions en l’àmbit de la salut. Constitueix el factor de risc més freqüent per a l’ingrés hospitalari per pneumònia, els problemes cardíacs, el càncer de pulmó, la hipertensió pulmonar i fins i tot la depressió ocasionada per la dificultat per a respirar i l’impediment per a fer determinades activitats.  

La grip també constitueix un risc afegit en aquests pacients, de fet, l’MPOC es troba sempre dins dels 3 factors de risc més freqüents per a patir grip complicada o greu, conjuntament amb la diabetis i les malalties cardiovasculars.  

La MPOC diagnosticada a temps i amb el tractament adequat pot retardar la seva progressió. Ha d’evitar-se que es produeixin exacerbacions, pel fet que augmenten la morbi-mortalitat i empitjoren la qualitat de vida dels pacients. Una única exacerbació clínicament rellevant pot associar-se a un augment significatiu de la taxa de deteriorament de la funció pulmonar, una reducció de l’esperança de vida i un major risc de mortalitat.  

Per tot això, és molt important que les persones amb MPOC es vacunin cada any enfront de la grip i enfront del pneumococ, mantinguin un pes adequat, realitzin activitat física, segueixin una dieta equilibrada, evitin el tabac i els ambients amb pols o amb productes químics irritants en l’aire.  

Per saber-ne més: 

Organització Mundial de la Salut (OMS)  

http://www.who.int/respiratory/copd/es/ 

Jennifer Knäpper
Directora Assistèncial – Fundació Sant Francesc d’Assís
Directora – CSAI Can Torras

 

Dia Internacional de la Dislèxia

En el marc del dia mundial de la Dislèxia, parlem amb la Mercè Nogué, logopeda jubilada de més de 40 anys de carrera professional i que actualment és usuària del CR el Montseny. En aquest article, ella és qui ens explicarà què és, com es manifesta i eines terapèutiques per tal de poder arribar a conviure de manera satisfactòria amb aquest trastorn.

La dislèxia és un trastorn específic de l’aprenentatge de caràcter neurològic, que incideix principalment en la capacitat de reconèixer les paraules, la comprensió de la lectura, dificultat en l’escriptura, confusió i alteració de les lletres. Són també trets característics, les afectacions en la lateralitat, les confusions en els termes horaris, en els rellotges i les agulles. Habitualment les persones que pateixen dislèxia tenen dificultat en la concentració i l’atenció, en adquirir hàbits i rutines. En les diferents definicions de dislèxia que trobem, es diagnostiquen de tres tipus i en diferents graus, on els professionals de l’àmbit desplegaran els programes necessaris per pal·liar les afectacions i dotar d’eines a les persones que la pateixen.

La Mercè ens explica que al llarg de la seva trajectòria professional ha tractat diversos casos d’infants amb dislèxia, ben diferents i amb afectacions vàries i a més a més, l’ha viscut a casa seva, on la seva filla petita va haver de posar-se en tractament de seguida que ella ho va detectar. En aquest últim cas, va decidir no fer ella el tractament i va deixar el repte a una companya seva de professió amb qui va poder compartir i realitzar el seguiment de manera activa. Ens explica que en el cas de la seva filla, la proposta de fer teràpia amb el grup no li va resultar satisfactori i van decidir de fer un treball individual per poder assolir els objectius plantejats amb ella.

Ens relata i fa evident, que cada persona és única i que la dislèxia es manifesta de manera diversa. Així doncs, explica exercicis per treballar i adquirir l’escriptura de manera adequada. Ens fa èmfasi que quan parlem de dislèxia sempre anem a les lletres, però és important remarcar que en els números i en el càlcul mental, també hi ha afectació i s’ha d’estimular la praxis d’aquests exercicis. Com a anècdota i, alhora exercici terapèutic, ens explica que quan les seves filles eren petites, el seu pare els feia fer càlcul mental ràpid mentre anaven a l’escola, fent servir els números de la matrícula dels cotxes així com sumar, multiplicar i fer operacions simples per exercitar el càlcul mental i les matemàtiques.

La clau de l’èxit en tractar la dislèxia, segons la Mercè, és la detecció en un dels moments clau que és l’adquisició de la lectoescriptura entre els 4 i els 6 anys. En aquest complex procés cognitiu, com molts professionals el descriuen, és on afloren i es descobreixen més alteracions i problemes i seria el moment per tractar-los. Com a professional dedicada principalment a la primera infància (una bona part de la seva carrera), ens explica que el vincle amb el nen/a i el joc com a eina, són fonamentals per poder estimular i dotar d’eines a l’infant perquè sigui autònom i pugui superar reptes sense dificultat.

Acabem fent diverses reflexions dels casos que ha conegut i tractat a nivell professional i també amb les dificultats amb què ha hagut de conviure la seva filla i és interessant entendre que una part d’aquest trastorn és de caràcter patològic i un altre aspecte de caràcter evolutiu i d’adquisició d’eines (pròpies o mitjançant professionals), on cada persona al llarg de la seva vida anirà aprenent estratègies per a compensar totes aquestes dificultats.

En el marc del dia mundial de la dislèxia, hem volgut donar veu a l’experiència vital de la Mercè, que ens ha ajudat a entendre més aquest trastorn de l’aprenentatge i com l’ha abordat al llarg de la seva experiència professional i personal. Agraïm des de la FSFA la dedicació en aquest espai i el fet de voler compartir-ho amb tots i totes.

 

Mercè Nogué
Usuària – CR El Montseny

Laia Noy
Direcció Tècnica – CR El Montseny

Dia Internacional de l’Ictus

Aquest dia va ser creat per l’OMS per sensibilitzar-nos sobre aquesta malaltia, el nombre d’afectats de la qual no para de créixer: a Europa la pateixen unes 780.000 persones a l’any i, en el cas de Catalunya, en són 13.000. Es tracta a més de la primera causa de mort a les dones i la segona als homes. 

L’ictus es produeix per una alteració on es disminueix o directament s’obstrueix l’arribada de sang al cervell. Aquesta afectació sobtada de la circulació sanguínia provoca que no arribi l’oxigen ni els nutrients necessaris perquè funcionin les neurones (un dels tipus de cèl·lules que componen el cervell), cosa que acaba ocasionant els símptomes següents: 

  • Alteració sobtada de les funcions cognitives com ara el llenguatge (alteració de la parla o de la comprensió) o de la capacitat per percebre correctament l’entorn (només presten atenció a la meitat del seu entorn, semblant que han perdut la visió d’un ull).
  • Aparició de mareig, pèrdua d’equilibri o del coneixement.
  • Visió borrosa o ennegrida en un o tots dos ulls.
  • Mal de cap sobtat i intens.
  • Entumiment, debilitat o paràlisi d’un costat del cos (cara, braç i cama).

Els ictus es poden classificar en tres tipus: 

  1. Ictus isquèmic: és el més freqüent i es produeix com a resultat que un coàgul bloqueja o disminueix el flux de sang a les artèries que es dirigeixen al cervell o a les mateixes artèries cerebrals. Aquest coàgul es denomina trombe si es forma en una de les artèries esmentades prèviament i si es genera lluny del cervell (com, per exemple, al cor) i va viatjant fins a arribar a les artèries esmentades, s’anomena èmbol. 
  2. Ictus hemorràgic: és el més destructiu i amb més taxes de mortalitat. Es produeix a causa del trencament d’un vas sanguini al cervell provocant, a més del cessament de flux per la resta del vas, la sortida de sang cap al cervell. Aquesta sang forma un hematoma que comprimeix les cèl·lules del cervell (neurones i glia) alhora que les va destruint.
  3. Accident isquèmic transitori (AIT): es tracta d’una disminució o bloqueig del flux sanguini a una zona del cervell, els símptomes dels quals s’assemblen als d’un ictus, però la durada és temporal (uns minuts). Després d’aquest temps, la persona torna al seu estat previ. L’aparició d’un AIT és una advertència del risc de patir un ictus en el futur. 

Per acabar, és important destacar que l’OMS continua amb la campanya iniciada l’any passat amb el lema “Els minuts poden salvar vinyes. Coneix els símptomes. Avisa que és un ictus. Guanya un #TempsPreciós” on es promou el coneixement dels símptomes que ens avisarien que està tenint lloc un ictus i poder sol·licitar atenció mèdica com més aviat millor. A Catalunya es compta amb el Codi ictus, que es tracta d’un protocol d’actuació urgent que compren l’activació i la coordinació d’una xarxa de dispositius assistencials adreçats a prestar l’atenció immediata i adequada quan un pacient és sospitós de patir un ictus (Canal Salut, Gencat). 

  

RECURSOS 

Associació Catalana de persones amb Accident Cerebral – AVECE & ICTUS 

Fundació Ictus 

Federación Española del Ictus – FEI 

Bibliografia de la imatge – Federación Española de Asociaciones de Anticoagulados FEASAN 

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

Dany Cerebral Adquirit

,

 

El Dany Cerebral Adquirit (DCA) és el resultat d’una lesió sobtada que provoca una alteració de l’estructura i el funcionament d’un cervell sa. Les causes serien els accidents cerebrovasculars, traumatismes cranioencefàlics, tumors cerebrals, anòxies (manca d’oxigen de forma temporal al cervell) i les infeccions (com la provocada pel virus de l’herpes).

Pel que fa a les seqüeles poden ser molt variades, ja que el cervell té el control de totes les funcions: des de les més bàsiques com la respiració, pressió arterial o la freqüència cardíaca fins a les més complexes com les funcions cognitives, la conducta i les emocions. En general es podrien agrupar en 5 grups:

• Alteració del nivell d’alerta de la persona: coma, estat vegetatiu, estat de consciència mínima…

• Alteracions motores i sensorials: problemes de mobilitat, dolor crònic, rigidesa muscular, augment o disminució del to muscular, dificultats auditives o visuals.

• Alteracions cognitives: trastorns de la memòria, l’atenció, el llenguatge, les funcions executives i la presència d’anosognòsia (la persona afectada no és conscient dels seus dèficits, sobretot dels cognitius).

• Alteracions emocionals i de la conducta: ansietat, depressió, irritabilitat, agressivitat.

• Alteracions socials: aïllament social o incapacitat per tornar a la vida laboral activa.

La gravetat de les seqüeles està relacionada amb la intensitat de la lesió, la seva extensió i localització al cervell i del temps que hagi trigat a ser atesa la persona des que es produeix el dany. D’aquí la diversitat de les seqüeles i que hi hagi diferències entre unes persones afectades i d’altres.

La recuperació després d’un DCA estarà determinada per l’eficàcia dels programes de rehabilitació, que s’han de basar en una visió integral de la persona i que té per objectiu assolir el nivell òptim de les funcions perdudes: la seva activitat física, cognitiva, emocional, social i/o funcional (el nivell òptim dependrà de cada persona i de la gravetat del DCA). Per obtenir tot allò esmentat és fonamental comptar amb equips interdisciplinaris els professionals dels quals estiguin especialitzats en el maneig del DCA: metges, neuropsicòlegs, psicòlegs clínics, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, infermers, treballadors socials, auxiliars d’infermeria, tècnics en reinserció laboral i educadors socials. El seu treball de manera conjunta amb el pacient i la família ajudarà a aconseguir els objectius de la rehabilitació.

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

Dia mundial dels Psicòlegs

 

El psicòleg, com a professional de la salut, s’enfronta a reptes importants actualment: mentre que els mitjans es fan ressò de la creixent demanda de professionals de la salut mental, els organismes oficials segueixen sense augmentar els serveis d’atenció sanitària per atendre-la. La taxa de psicòlegs a Catalunya és de 5-6 professionals per cada 100.000 habitants, quan la recomanació europea és de 18. Els col·legis oficials de psicòlegs fa anys que exposen la necessitat de dotar dels professionals necessaris els sistemes de salut per poder exercir la seva feina de manera que els usuaris puguin beneficiar-se d’una valoració i teràpia (en cas de ser necessària) correctament estructurades i amb la durada adequada a cada cas.

Un altre dels reptes a què ens enfrontem els psicòlegs és el de fer pedagogia de la nostra tasca, és a dir, explicar quina és la nostra feina depenent de l’especialitat que hàgim desenvolupat. En aquest breu espai no és possible explicar com treballen els psicòlegs depenent de la seva formació, però sí que s’aprofita aquest dia per anomenar les principals especialitats d’aquesta disciplina: Psicologia clínica, Neuropsicologia, Psicologia de l’educació i desenvolupament, Psicologia jurídica i forense, Psicologia de les organitzacions i del treball, Psicologia de la intervenció social i comunitària, Psicologia de la publicitat i màrqueting, Psicologia de l’esport, Intervenció psicosocial en emergències i catàstrofes i Psicologia de les drogodependències (a cavall entre l’especialitat de psicologia clínica i la d’intervenció social i comunitària).

Com es pot deduir de tot això, cadascuna d’aquestes especialitats té un àmbit de treball molt definit, encarregant-se d’avaluar i/o tractar aspectes de la conducta diferents: mentre que un psicòleg clínic tractarà trastorns de l’estat d’ànim com la depressió, trastorns de la personalitat o trastorns d’ansietat com fòbies o trastorn obsessivocompulsiu; un neuropsicòleg ho farà de malalties neurodegeneratives com la Malaltia d’Alzheimer, Malaltia de Parkinson o Demència frontotemporal i del dany cerebral adquirit com un ictus o un traumatisme cranioencefàlic (per posar-ne dos exemples).

Voldria finalitzar recomanant acudir al psicòleg adequat a la seva necessitat sense sentir vergonya o amb sentiment de minusvalidesa, els psicòlegs no jutgen i, en els casos en què ha de fer tractaments, s’encarreguen de dotar la persona d'”eines personalitzades” perquè les pugui aplicar al llarg de la vida sempre que les necessiti.

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

Dia Mundial de la Salut Mental

 

La salut mental és de vital importància per a tothom, a tot arreu. 

La salut mental és una part integrant de la nostra salut i benestar generals i un dret humà fonamental. 

La salut mental significa ser més capaços de relacionar-se, desenvolupar-se, afrontar dificultats i prosperar. 

En qualsevol moment de la vida, un conjunt de diversos factors individuals, familiars, comunitaris i estructurals es poden combinar per protegir o soscavar la nostra salut mental. 

 

Les necessitats en matèria de salut mental són considerables, però les respostes són insuficients i inadequades. 

Aproximadament una de cada vuit persones al món pateix algun trastorn mental. 

Els trastorns mentals estan greument desatesos: els sistemes de salut mental a tot el món pateixen importants deficiències i desequilibris en matèria d’informació i investigació, governança, recursos i serveis. De mitjana, els països dediquen menys del 2% dels seus pressupostos d’atenció de salut a la salut mental i es prioritzen altres afeccions de salut en detriment dels trastorns mentals. La majoria de persones que pateixen trastorns mentals no rep cap tractament. 

 

El compromís amb la salut mental és una inversió en una vida i un futur millors per a tothom. 

Hi ha tres motius principals per invertir en salut mental: 

1) Representa un impuls per a la salut pública, reduint el patiment i millorant la salut, la qualitat de vida, la forma de desenvolupar-se i l’esperança de vida de les persones amb trastorns mentals 

2) Posar fi a les violacions dels drets humans: a tot el món, les persones amb trastorns mentals solen ser excloses de la vida comunitària i se’ls nega l’exercici de drets fonamentals. 

3) Pot permetre el desenvolupament social i econòmic: una mala salut mental frena el desenvolupament en reduir la productivitat, tensar les relacions socials i agreujar els cicles de pobresa i desavantatge. 

 

La transformació de la salut mental comença per posar les bases d’uns sistemes i serveis de salut mental que funcionin bé. 

Tots els països haurien de: 

1) Ampliar el personal especialitzat en salut mental i que aquest tingui un bon nivell de competència i motivació. 

2) Reforçar les competències en matèria datenció de salut mental daltres proveïdors datenció de salut, en particular, el personal datenció primària i una àmplia gamma de proveïdors comunitaris, dotant-los de noves habilitats per detectar els trastorns mentals, facilitar intervencions i suports bàsics, derivar les persones quan calgui i fer seguiments. 

 

Transformar la salut mental significa reforçar la promoció i la prevenció multisectorials per a tothom. 

En totes les etapes de la vida, la promoció i la prevenció són necessàries per millorar el benestar mental i la resiliència, prevenir laparició de trastorns mentals i el seu impacte i reduir la necessitat datenció de salut mental. 

El sector de la salut pot aportar una contribució considerable en integrar els esforços de promoció i prevenció en els serveis de salut, i en promoure, iniciar i, quan escaigui, facilitar la col·laboració i coordinació multisectorials. 

 

Transformar la salut mental vol dir reforçar l’atenció comunitària per a tots els qui la necessiten. 

Els països han de prioritzar la prestació de serveis de salut mental a la comunitat pel fet que és més accessible i acceptable que l’atenció institucional i ofereix millors resultats a les persones amb trastorns mentals. L’atenció centrada en la persona, orientada a la recuperació i basada en els drets humans és essencial. 

A tots els nivells de l’atenció de salut, els serveis de suport entre iguals aporten un nivell addicional de suport on les persones aprofiten les seves pròpies experiències per ajudar-se mútuament, intercanviant coneixements, oferint suport emocional, creant oportunitats d’interacció social, oferint ajuda pràctica o participant en la promoció i la sensibilització. 

 

Bibliografia (text i imatge): 

Organització Mundial de la Salut (16 de juny de 2022). Informe mundial sobre salud mental: Transformar la salud mental para todos. Recuperat de: https://www.who.int/es/publications/i/item/9789240050860 

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

Dia Mundial de les Cures Pal·liatives

Dia Mundial de les Cures Pal·liatives

Avui dia 8 d’octubre es commemora el dia mundial de les Cures Pal·liatives.
  • Les Cures Pal·liatives són un model d’atenció que s’aplica a persones amb malalties en situació avançada per millorar el seu benestar i qualitat de vida.
  • Les Cures Pal·liatives busquen alleujar el dolor i altres símptomes físics, el malestar emocional, donar suport a les famílies i atendre les necessitats espirituals dels pacients.
  • Les Cures Pal·liatives són més beneficioses com més abans en el procés de malaltia s’apliquen de manera coordinada amb els tractaments de les malalties.
  • Les Cures Pal·liatives no són exclusives dels pacients oncològics: se’n poden beneficiar pacients amb qualsevol malaltia progressiva en situació avançada.
Podeu tenir més informació sobre les Cures Pal·liatives a: canalsalut.gencat.cat/ca/vida-saludable/etapes-de-la-vida/final-vida/cures-palliatives

Dr. Joaquim Julià Torra
Especialista en Cures Pal·liatives
Adjunt Direcció Assistencial FSFA

ALZHEIMER

,

Des del 1994 tots els 21 de setembre se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer, data escollida per la Federació Internacional d’Associacions d’Alzheimer (Alzheimer’s Disease International). 

Aquest any, la federació Alzheimer’s Disease International (ADI) centrarà el seu informe en el suport posterior al diagnòstic que reben tant la persona afectada per la demència com la família. Com avanço a aquesta publicació, comenten que hi ha una important variabilitat a nivell mundial, trobant-se que tant els afectats com les seves famílies i cuidadors no sempre compten amb el suport i serveis que necessiten. 

En aquest article parlarem sobre el tema central de l’informe esmentat a partir d’algunes de les àrees clau que l’ADI ha anticipat. 

L’impacte del diagnòstic en les persones que viuen amb demència, els cuidadors i les famílies. 

Un cop s’han aconseguit superar les llistes d’espera aparentment interminables per accedir a l’especialista i s’han realitzat les proves corresponents, arriba el temut moment del diagnòstic. En cas que l’especialista confirmi la sospita de Malaltia d’Alzheimer (o de qualsevol altre tipus de demència), tant la persona amb aquesta patologia com la seva família es troben amb un diagnòstic i poc més (una cita per fer-ne el seguiment sol ser-ho únic que se’ls comunica a més del diagnòstic). En alguns casos la família, i poques vegades la persona amb demència, fan preguntes com es pot curar? Hi ha medicació per a l’Alzheimer? I ara què he de fer?… Les respostes que obtenen no són les esperades: “no hi ha cura”, “la medicació que existeix només serveix per intentar alentir el procés, però arribarà un moment en què deixaran de ser efectiva i es retirarà” i “vagi vostè al treballador social del seu CAP i pregunti si hi ha alguna ajuda”. Amb poques variacions, aquestes són les respostes amb què sortiran del despatx, sense voler creure’s la informació i desorientats davant d’un futur incert i dolorós. 

En un estudi realitzat per Lladó al 2008, es va estudiar l’impacte psicològic del diagnòstic de l’EA tant a les persones amb la malaltia com als seus familiars. Pel que fa a les persones a qui els van donar el diagnòstic d’EA no es va observar un impacte psicològic significatiu (comenten que els pocs estudis que existeixen sobre aquest tema indiquen que les persones que reben aquest diagnòstic no pateixen efectes negatius importants). 

Tot i això, sí que es van trobar canvis emocionals significatius en els cuidadors  familiars en rebre el diagnòstic sobre la persona valorada, observant-se símptomes de depressió lleu. És a dir, aquests canvis emocionals en els cuidadors es deuen al diagnòstic en si, no a si la persona afectada d’EA presenta canvis conductuals deguts a la malaltia. L’estudi conclou indicant la importància d’oferir suport psicològic als cuidadors. 

 

  

L’impacte de la cultura i la societat en el suport posterior al diagnòstic de les persones que viuen amb demència. 

Al llarg dels anys s’han estudiat les conseqüències que es poden donar als cuidadors d’un familiar amb malaltia d’Alzheimer o altres demències. Prendrem com a guia per a aquest apartat un article de Losada fet al (2017) que tracta sobre l’impacte psicològic de les demències a les famílies. S’hi esmenta que els cuidadors familiars de persones amb demència presenten nivells superiors de malestar psicològic (per ex., depressió) i físic que els no cuidadors. Al mateix treball es parla sobre els motius pels quals s’associa tenir cura amb malestar: les persones cuidadores ho fan durant moltes hores al dia i durant molts anys; però a més de donar unes cures per a les que no solen tenir formació ni informació, han de continuar amb les exigències del seu dia a dia i amb ajudes insuficients per part dels organismes oficials o d’altres recursos (p.ex. resta de la família) . 

Per finalitzar amb la informació obtinguda d’aquest treball, ens permetrem citar part de les conclusions sobre els cuidadors: “En molts casos, influïts per expectatives culturals o socials, els cuidadors assumeixen majoritàriament de forma unilateral i coherent amb el que “s’espera” una tasca desorbitada i dolorosa per a la qual no estan preparats ni tenen recursos. En el procés de cura, i amb la finalitat de respondre a les demandes de la cura, els cuidadors redueixen o releguen els seus interessos a un segon pla i rebutgen o no sol·liciten recursos de suport (recursos formals o ajuda d’altres familiars). Aquestes circumstàncies els situen en posició de vulnerabilitat en reduir les fonts de reforços o descans a què s’enfronten”. Així mateix, en un altre moment, diuen que “no resulta estrany que la cura familiar de persones amb demència s’hagi considerat una situació prototípica d’estrès crònic i hagi estat definida com un experiment natural d’estrès extrem“. 

Tota aquesta situació que viuen diàriament els cuidadors familiars de persones amb Malaltia d’Alzheimer o altres demències deixa en evidència la necessitat de suport social per a ells dotant-los de recursos econòmics, d’informació i formació, així com de xarxes de suport per poder portar amb èxit cura sense que la sobrecàrrega física, però, sobretot, l’emocional els passi una factura que difícilment puguin superar sense ajuda professional. 

 

Intervencions farmacològiques, cognitives i multicomponent actuals i futures a la demència. 

Els tractaments de persones amb demències tenen com a objectiu el maneig dels símptomes cognitius (alteració de la memòria, atenció, llenguatge, raonament i abstracció, càlcul…), símptomes conductuals (presència d’apatia, inquietud psicomotora, psicosi…) i símptomes funcionals i motors (caigudes de repetició, alteració de la marxa, pèrdua de to muscular, alteració de les activitats bàsiques, instrumentals i avançades de la vida diària…) i es duen a terme partint de dos enfocaments diferents: una aproximació farmacològica i una altra “no farmacològica”. 

 Entre els tractaments farmacològics o teràpies farmacològiques destinades a pal·liar els efectes negatius sobre la cognició hi ha diversos medicaments com el Donepezilo, Rivastigmina, Galantamina i Memantina. I en el cas dels trastorns conductuals, els medicaments utilitzats serien els antipsicòtics i les benzodiazepines. 

L’altre enfocament terapèutic per tractar els diferents símptomes de les demències s’anomena Teràpies no farmacològiques (TNF). Aquest terme s’utilitza per referir-se a intervencions no químiques que pretenen millorar la qualitat de vida de les persones (sanes o malaltes) i de les famílies. O, dit altrament, les TNFs es defineixen com a intervencions no químiques, teòricament sustentades, focalitzades i reproduïbles, realitzades sobre el pacient i potencialment capaces d’obtenir un benefici rellevant (Olazarán i Muñiz, 2009). Aquests procediments van començar a aplicar-se de forma sistemàtica a les demències per part de diversos grups de professionals (terapeutes ocupacionals, psicòlegs, fisioterapeutes, etc.) en un intent de pal·liar els efectes d’aquests processos mancant tractaments curatius. Les investigacions han demostrat que les TNF, combinades amb les TF, poden ser tant o més efectives que l’ús exclusiu de fàrmacs per al tractament d’alguns dels símptomes principals d’aquesta malaltia. 

Dins de les teràpies no farmacològiques trobaríem les que intervenen en les capacitats cognitives, les que ho fan sobre la funcionalitat de la persona o la capacitat de moviment i to muscular, les que contribueixen a millorar l’àrea emocional i treballar els trastorns de conducta i les que s’encarreguen de l’àrea lúdica. 

S’ha demostrat que intervenir sobre una combinació de les àrees nomenades i no només en una obté els millors resultats per a la persona afectada per una demència. Aquesta combinació d’intervencions s’anomena intervenció multicomponent. 

Un altre tipus d’intervenció multicomponent seria l’orientada cap als cuidadors i els familiars de la persona afectada per EA (o un altre tipus de demència). Aquestes teràpies es basarien en el suport psicològic particular o mitjançant Grups d’Ajuda Mútua (GAM) especialitzats en demències i en la formació en aquest tipus de malalties i el seu maneig. 

 

REFERÈNCIES: 

  • Alzheimer’s Disease International. (2022). World Alzheimer Report 2022. Life after diagnosis: Navigating treatment, care and support. [LINK]   
  • Alzheimer’s Disease International. (2022). World Alzheimer Report 2022. Report launch and panel discussion. [LINK] 
  • Lladó, A; Ántón Aguirre, S; Villar, A; Rami, L; Molinuevo, J. L. Impacto psicológico del diagnóstico de la enfermedad de Alzheimer. Neurología. 2008; 23(5): 294-298. [LINK] 
  • Muñiz, R. y Olazarán, J. Mapa de Terapias No Farmacológicas para Demencias Tipo Alzheimer. Guía de iniciación técnica para profesionales. Fundación Maria Wolff e International Non Pharmacological Therapies Project. 2009. 
  • Olazarán J, Reisberg B, Clare L, Cruz I, Peña-Casanova J, Del Ser T, Woods B, Beck C, Auer S, Lai C, Spector A, Fazio S, Bond J, Kivipelto M, Brodaty H, Rojo JM, Collins H, Teri L, Mittelman M, Orrell M, Feldman HH, Muñiz R. Nonpharmacological therapies in Alzheimer’s disease: a systematic review of efficacy. Dement Geriatr Cogn Disord. 2010;30(2):161-78.  
  •  Losada, Andres & Márquez-González, María & Vara, Carlos & Gallego-Alberto, Laura & Romero-Moreno, Rosa & Rodríguez, Javier. Impacto psicológico de las demencias en las familias: propuesta de un modelo integrador. Clínica Contemporánea. 2017; 8. E4, 1-27. [LINK] 

 

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

HEPATITIS

28 juliol dia Mundial Hepatitis

QUÈ ÉS L’HEPATITIS? 

L’hepatitis és una malaltia que provoca la inflamació del fetge i que, a causa de la importància de les funcions bàsiques d’aquest òrgan, es donaran una sèrie de seqüeles que variaran en funció del temps que es pateixi, del seu origen i, per descomptat, de la gravetat. 

Des d’una perspectiva temporal, si l’aparició és recent es considera aguda i si dura més de 6 mesos es considera crònica. 

CAUSES DE L’HEPATITIS 

Origen Viral

hi ha cinc ceps que són les hepatitis A (VHA), B (VHB), C (VHC), D (VHD) i E (VHE). 

Els tipus VHA i VHE es transmeten principalment quan una persona no infectada (i no vacunada) menja aliments i beu aigua contaminada per femtes d’una persona infectada pel virus (glaçons de gel, fruites i verdures crues rentades amb aigua infectada…) i/o que no s’han tractat per convertir-se en innocus per a l’ésser humà, associant-se amb el sanejament deficient i la mala higiene personal. La prevenció passa per una bona higiene corporal i que l’aigua i els aliments rebin un tractament adequat perquè quedin lliures d’aquest virus i d’altres, així com de bacteris, fongs i substàncies químiques com els pesticides. 

Els ceps B i D es transmeten per contacte amb la sang d’una persona infectada o altres fluids corporals sent les vies de transmissió: la sexual, percutània (compartir les agulles p.e. drogues intravenoses, tatuatges, acupuntura…), perinatal (de mare a fill), transfusió de sang i trasplantaments d’òrgans de bancs no segurs (aquesta possibilitat actualment no es dóna, però els transfosos en el passat sí que es van poder contagiar d’aquesta manera). La prevenció per part dels organismes oficials es va posar en marxa ja fa anys examinant tant les donacions de sang com d’òrgans per evitar aquesta forma de contagi. A manera de prevenció recordem que es desaconsella totalment a les persones que utilitzen drogues intravenoses compartir les xeringues i que si la persona vol fer-se un tatuatge, hauria d’assegurar-se que el local compleixi amb la normativa higienicosanitària, destacant que tot l’instrumental que travessi la pell ha de ser estèril i d’un sol ús. 

Pel que fa al tipus C cal esment a part, ja que es transmet per contacte directe de la sang de la persona infectada amb VHC amb la sang de la persona no infectada per aquest virus concret. La via sexual de transmissió es considera “poc eficaç” i NO es transmet per tocar-se, abraçar-se, besar-se, compartir aliments o begudes o per via aèria com a esternuts o tos. 

 

Origen no viral

L’hepatitis alcohòlica és causada pel consum cronificat i excessiu d’alcohol. No obstant això, és important assenyalar que no tots els alcohòlics acaben desenvolupant hepatitis alcohòlica i, també, que es pot presentar en persones amb un consum més aviat moderat. 

L’hepatitis tòxica pot ser causada per certs verins, productes químics, medicaments o suplements. 

L’hepatitis autoimmune es dóna quan el sistema immunitari de la persona ataca les cèl·lules hepàtiques. Se’n desconeix la causa, però pel que sembla la interacció de factors genètics i ambientals al cap del temps acaba provocant aquesta patologia. 

Esteatohepatitis no alcohòlica: el fetge gras és una acumulació excessiva de lípids al fetge que produeix poca o cap inflamació de les seves cèl·lules i, per tant, no sol causar complicacions en aquest òrgan. Però de vegades aquesta acumulació de greix sí que afecta el fetge, danyant-lo i inflamant-lo convertint-se així en esteatosi hepàtica o esteatohepatitis no alcohòlica. 

Entre les seqüeles més importants de l’hepatitis quan no es fa un bon control per part de l’especialista i no es canvien certs hàbits es troben: 

La cirrosi: cada cop que el fetge es lesiona aquest intenta reparar-se a si mateix creant un teixit de cicatrització. Aquest teixit no funciona com les cèl·lules sanes del fetge i, per tant, aquest òrgan perd funcionalitat. Si aquest cicle es continua donant, el fetge començarà a fallar. Si la cirrosi hepàtica es diagnostica de forma primerenca i se’n tracta la causa, se’n pot reduir l’avenç encara que no es reverteixi. 

El càncer de fetge: entre els diferents factors de risc de desenvolupar càncer de fetge hi ha la cirrosi a conseqüència dels diferents tipus d’hepatitis (sobretot en el cas de la VHB i VHC). 

L’encefalopatia hepàtica: quan el fetge no és capaç d’eliminar les toxines a la sang aquestes acaben afectant el funcionament del cervell observant-se en la persona afectada alteracions cognitives (problemes d’atenció i concentració, de memòria o del llenguatge) i conductuals (al·lucinacions, agitació, canvi de personalitat, canvi d’estat ànim) o fins i tot del seu estat de connexió amb el seu entorn (confusió, adormiment i, en els casos més greus, coma). 

A Barcelona hi ha l’Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis (ASSCAT), amb vocació d’informar i posar fi a l’estigmatització de les persones amb aquesta malaltia. 

 

FONTS: 

MedlinePlus 

Redacción Médica 

Clínica Mayo 

Manual MSD 

Revista Sanitaria de Investigación 

American Cancer Society 

National Institute of Diabetes and Digestive and Kidney Diseases 

Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis (ASSCAT) 

Dia Internacional del Sarcoma

DIA_INTERNACIONAL_DEL_SARCOMA

Dia Internacional del Sarcoma 

Avui 13 de juliol és el Dia Internacional del Sarcoma que es defineix com un tumor maligne que s’origina als teixits tous del cos (músculs, vasos sanguinis, nervis, teixit adipós, etc.). D’entre la varietat de càncers que existeixen, els sarcomes són considerats els més estranys. Les àrees més afectades del cos són les extremitats (cames i braços), tot i que també es poden desenvolupar al tronc, cap, coll o cavitat abdominal. 
 
El sarcoma, en general no produeix cap símptoma a les primeres etapes, però ja quan es localitza a les extremitats es produeix inflor i tumefacció a nivell del tumor, que no sempre s’acompanyen de dolor. Quan el sarcoma es localitza a la cavitat abdominal els símptomes més freqüents són el sagnat i l’obstrucció intestinal. 
 
Alguns dels factors de risc que poden causar un sarcoma són l’exposició a la radiació, extirpació quirúrgica dels ganglis limfàtics, exposició a certes substàncies químiques (clorur de vinil, dioxina i alguns pesticides) i la predisposició a malalties d’origen genètic. 
 
Malauradament, aquest tipus de càncer no es pot prevenir i no hi ha programes de detecció precoç. Malgrat això, el tractament del sarcoma és fonamentalment la cirurgia per a l’extirpació del tumor (prèvies sessions de radioteràpia per tal de reduir-ne la grandària) i sovint requereix la col·laboració de diferents especialistes, depenent de la localització on es desenvolupa aquest tipus de neoplàsia.

 

Helena Fuentes
Psicòloga – CR El Montseny

Dia Mundial de les Al·lèrgies

Dia Mundial de les Al·lèrgies

Dia Mundial de les Al·lèrgies 

Avui 8 de juliol és el Dia Mundial de l’Al·lèrgia que, segons l’OMS, es defineix com una resposta exagerada del sistema immunitari a diferents al·lèrgens ambientals, alimentaris, medicaments, etc. 

Els al·lèrgens són substàncies que el sistema immunitari considera “estranyes” o “perilloses” i reacciona creant anticossos per defensar-se’n. 

En aquesta ocasió ens ocuparem de l’al·lèrgia als fàrmacs, és a dir, parlarem de la resposta del sistema immunitari quan identifica com a al·lergen un medicament. 

No s’ha de confondre amb un efecte secundari ni una toxicitat: 

  • Un efecte secundari és un resultat no desitjat a l’administrar-lo i estan enumerats a l’etiqueta del medicament. 
  • La toxicitat és la reacció a una sobredosi del medicament.  

Símptomes: els més freqüents són urticària, erupció cutània, inflamació (llengua, llavis, parpelles…), febre o picor a la pell o als ulls; però també pot provocar anafilaxi, una reacció greu que pot posar en risc la vida. Solen donar-se durant l’hora posterior d’haver-se pres el medicament, encara que alguns, com les erupcions, poden manifestar-se força temps després (hores, dies i, fins i tot, setmanes). Normalment, els símptomes desapareixen poques hores després de retirar el medicament, encara que en algunes ocasions poden persistir dies o setmanes. 

Diagnòstic: es basa en una detallada història clínica realitzada a partir d’una entrevista amb el metge, on se l’informa dels medicaments que pren i ha pres, els antecedents clínics i els símptomes. Si el metge ho considera, el derivarà a l’al·lergòleg perquè faci proves específiques. 

Tractament: el tractament farmacològic pot abastar antihistamínics, broncodilatadors, corticoesteroides i, en els casos més greus, epinefrina. Si resulta imprescindible un medicament a què una persona és al·lèrgica es poden dur a terme altres tècniques com dessensibilització o inducció de tolerància. 

Fàrmacs més comuns a desenvolupar al·lèrgies: antiinflamatoris, penicil·lines (sobretot l’amoxicil·lina) i sulfamides, pirazolones, vacunes, anticonvulsius, substàncies que continguin iode i algunes formes d’insulina.

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

Trastorn bipolar

,
Trastorn bipolar

El 30 de març es celebra el Dia Mundial del Trastorn Bipolar, data triada per ser l’aniversari del pintor Vincent Van Gogh, en sospitar-se que aquest era el seu diagnòstic més probable.

Però, què és el Trastorn bipolar o Trastorn afectiu bipolar?

Es tracta d’una patologia crònica i recurrent, per a la qual no existeix cura i que es caracteritza per l’alteració en la regulació de l’estat d’ànim.

Aquesta alteració provoca ascensos i descensos patològics de l’humor que poden durar dies, setmanes o mesos si no es tracten adequadament i que no tenen res a veure amb els alts i baixos emocionals que es donen de manera normal davant esdeveniments vitals.

Les oscil·lacions van des d’episodis maníacs o hipomaníacs fins als depressius, podent variar en intensitat i gravetat.

Durant la fase maníaca la persona es troba en un estat d’exaltació caracteritzat per una disminució de la necessitat de dormir, un nivell alt d’energia, acceleració del metabolisme, impulsivitat, consum de drogues (legals i/o il·legals) o augment de l’hàbit de les mateixes si la persona és consumidor habitual, augment de la despesa econòmica (sobretot en coses/situacions innecessàries o per joc patològic), augment de la velocitat de pensament, loquacitat, presència d’humor expansiu, grandiós i, a vegades irritable, hiperactivitat, augment de l’impuls sexual i excés de confiança.

En els casos de mania més greus aquests símptomes poden acompanyar-se d’ideacions delirants de diversos tipus i d’al·lucinacions.

La diferència entre mania i hipomania és que en el segon cas els símptomes relacionats amb l’exaltació es donen amb menor intensitat i no tindrien lloc els símptomes psicòtics.

No obstant això, a la fase depressiva s’adverteixen símptomes totalment oposats evidenciant-se baixa autoestima, estat depressiu caracteritzat per una gran apatia (reducció de la motivació), absència d’interès en qualsevol tasca o persona, ansietat, cansament, sentiments de tristesa, culpa i solitud, insomni o excés de somni, melancolia i una forta sensació de fracàs.

També poden aparèixer idees de suïcidi.

Si tenim en compte les variacions anímiques descrites, és fàcil arribar a la conclusió que totes elles influeixen de manera significativa en la vida d’una persona amb aquesta malaltia: relacions personals, àmbit laboral i/o acadèmic i fins i tot aspectes socials.

L’associació del tractament farmacològic amb una intervenció psicològica, és a dir, un psiquiatre i un psicòleg clínic treballant de manera coordinada, es considera fonamental per a obtenir els millors resultats i desenvolupar una vida normalitzada.

TIPUS DE TRASTORNS BIPOLARS:

Existeixen diversos tipus de Trastorn Bipolar (Font: Associació de Bipolars de Catalunya):

• Trastorn bipolar tipus I:

Les persones presenten com a mínim una fase maníaca que dura més d’una setmana (símptomes propis d’un estat d’exaltació i símptomes psicòtics) i que sol ser prou intensa per a requerir un ingrés hospitalari. La majoria de les persones també tenen episodis depressius durant els quals poden aparèixer deliris i al·lucinacions.

• Trastorn bipolar tipus II:

Es caracteritza per presentar episodis depressius recurrents i episodis hipomaníacs. Les fases depressives serien com en el tipus I, però a diferència d’aquest tipus, la fase d’exaltació és menys greu (hipomania) i els símptomes psicòtics (ideacions delirants i al·lucinacions) són poc freqüents, per la qual cosa no sol donar-se l’hospitalització. A pesar que podria dir-se que el tipus I és més greu que el tipus II, és en aquest últim on s’observen més recaigudes i una major tendència cap al suïcidi.

• Trastorn bipolar tipus III:

Es donarien episodis depressius sense hipomania, però sí que s’evidenciaria hipertímia (estat d’exaltació de l’estat d’ànim d’intensitat intermèdia entre la hipomania i la normalitat); existirien antecedents familiars de bipolaritat i només tindria lloc la fase hipomaníaca a conseqüència de l’ús d’antidepressius.

• Ciclotímia:

Es caracteritza per una alternança constant entre fases hipomaníaca i depressions lleus, que no podrien classificar-se com a episodis de Depressió Major; la persona presenta pocs moments d’eutímia (estat d’ànim caracteritzat per l’equilibri, sense tristesa, ansietat o eufòria); la inestabilitat d’aquestes persones és tan freqüent,que s’arriba a confondre amb el seu propi caràcter (el 80% dels ciclotímics viu més de 12 episodis d’aquest tipus a l’any) pel que no sol acudir a un professional de la salut mental (psiquiatre o psicòleg clínic).

Aquestes subdivisions es considerarien les principals, encara que depenent de les fonts i autors es poden enumerar més.

CAUSES DELS TRASTORNS BIPOLARS

Les causes són bàsicament biològiques i genètiques:

El trastorn bipolar es deuria a un mal funcionament dels processos bioquímics que regulen l’estat d’ànim perquè aquest sigui estable i concorde a les circumstàncies que es viuen.

Aquests processos bioquímics en els quals intervenen neurotransmissors (missatgers químics que utilitzen les neurones per a comunicar-se entre si o, en casos determinats, amb altres cèl·lules diana) tenen lloc en una àrea cerebral anomenada sistema límbic que és l’encarregada de processar i regular les nostres emocions i les conductes associades a aquestes.

És a dir, el sistema límbic no funcionaria correctament pel que la persona amb trastorn bipolar sofriria alteracions brusques del seu estat d’ànim sense que existeixi una causa personal, laboral, social o familiar que ho justifiqui i, per tant, les conductes associades a aquest estat d’ànim tampoc serien coherents amb la situació que estigui vivint aquesta persona.

A pesar que l’origen sigui biològic és important ressaltar que no tothom amb vulnerabilitat genètica a desenvolupar un Trastorn Bipolar l’acaba patint:

A més d’una predisposició cap a aquesta patologia, els factors desencadenants es converteixen en decisius en alguns casos.

Un esdeveniment vital negatiu (defunció d’una persona amb la qual es manté un fort vincle emocional, un divorci, acomiadament laboral…) i fins i tot positiu (començar una relació, ascens laboral…) pot ser el detonant perquè un sistema límbic vulnerable genèticament, però funcional fins a aquest moment, acabi no sent-ho.

El signe de les situacions detonants (tant si es tracta del debut de la malaltia com al llarg de la mateixa) no determinarà si es provocarà un episodi maníac o depressiu. O, dit d’una altra forma, una situació estressant de tipus negatiu com la defunció d’una persona no té per què provocar un episodi depressiu, sent més comú que ocasioni un episodi maníac.

MEDICACIÓ PEL TRASTORN BIPOLAR

Els medicaments més importants que s’utilitzen per a controlar i prevenir els símptomes del trastorn bipolar són els estabilitzadors de l’ànim. El metge també pot prescriure altres medicaments simptomàtics per insomni, ansietat, inquietud, depressió o símptomes psicòtics.

Seguir el tractament farmacològic és la millor manera d’evitar recaigudes. De la mateixa manera, abandonar-lo implicaria un augment de la probabilitat de recaure a més de crear resistència al fàrmac.

PER ACABAR…

Aquesta patologia mental requereix que la persona que la pateix accepti i assumeixi que és crònica, per la qual cosa la presa de la medicació també ha de ser-ho, ja que és la manera de pal·liar la inestabilitat química en la zona del cervell afectada.

Les teràpies psicològiques i la psico-educació també són bàsiques. La cronicitat d’una patologia, sobretot en el cas de les malalties mentals, té un alt cost psicològic per al malalt i la seva família.

Les associacions de malalts i els seus familiars compleixen un paper molt important, sent claus com a lloc de suport, informació i formació tant del malalt bipolar com de la seva família.

A Barcelona es troba l’Associació de Bipolars de Catalunya: http://www.bipolars.org/

RECOMANACIONS:

Pel·lícules i sèries on alguns dels seus protagonistes tenen trastorn bipolar:

  • Pel·lícules: Mr. Jones (1993), Las cosas que nunca mueren (1994), El lado bueno de las cosas (2012), Amor Loco (1995), Normal life (1997), Las horas (2002), El Escocés volador (2006).
  • Sèries: Homeland, Lady Dynamite o Stephen Fry: the secret life of the Manic Depressive (documental de 2006 on l’actor parla d’aquesta malaltia, com li va ser diagnosticada i el seu dia a dia amb ella, a més d’entrevistar altres persones amb aquesta patologia).

 

Carolina López Arenillas
Especialista en Neuropsicologia, Serveis de Psicologia.