Entrades

Trastorns somatoformes i hipocondria. Problemes en salut mental

Cervell

Trastorn per somatització

Són persones amb tres trets fonamentals:

  1. alt grau de sugestionabilitat i recerca de l’atenció de l’entorn social,
  2. sensibilitat davant canvis mínims de tipus somàtic, i
  3. falta de contenció familiar als seus símptomes, amb certa “comprensió” o certs guanys secundaris que cronifiquen un model de relacionar-se basat en la queixa.

Aquest trastorn s’inicia en etapes precoç de la vida (abans de la tercera dècada) i s’instaura com a forma de ser a la persona: sempre queixant-se per una o una altra cosa, aconseguint l’atenció de la família que, al final, reacciona amb indiferència (malgrat que el pacient prossegueix), però mai amb contenció emocional.

La sexualitat i, en general, la capacitat de gaudir estan alterades.

S’ha de ser prudent i recordar que el pacient no domina la producció dels símptomes, encara que secundàriament pugui utilitzar-los. És una utilització “ingènua”, doncs segueix el patró de cridar l’atenció d’aquells qui l’envolten fins el punt d’arribar a avorrir-los.

Hipocondria

Convicció de “tenir alguna cosa dolenta”, convicció que persisteix en absència de proves mèdiques que així ho indiquin.

L’hipocondríac pot ser obsessiu, ansiós o depressiu.

L’obsessiu pot examinar-se diàriament en la recerca de allò que “avui em funciona malament”. S’ha d’estar alerta si existeix molta ansietat continguda o una conformació molt obsessiva, doncs pot tractar-se d’un trastorn obsessiu-compulsiu amb “màscara hipocondríaca”.

L’ansiós pot iniciar una hipocondria a partir de crisis de pànic que va atribuint a “coses que funcionen malament del meu cos”.

Al llarg dels anys pot desaparèixer l’angoixa i persistir la hipocondria, com un vestigi de l’antic procés, però molt actiu.

Per últim, s’ha d’estar molt alerta davant els hipocondríacs que invariablement s’activen quan es deprimeixen, doncs encara que no sapiguem del cert si és un hipocondríac o un depressiu amb “màscara hipocondríaca”, podria ser bo administrar-li antidepressius.

Dolor somatoforme

S’ha de pensar en aquesta entitat davant d’un pacient que reiteradament es queixa d’un dolor per al qual no existeix explicació orgànica, o que presenta trastorns orgànics menors que no justifiquen l’extensió del quadre.

S’ha d’analitzar la comunicació no verbal malgrat que el pacient negui que estigui “baix d’ànim”.

Moltes vegades hi ha hostilitat envers l’entorn social – i més concretament envers el metge-. Resoldre aquesta hostilitat és imprescindible per a una acció terapèutica.

Un cop superat aquest obstacle, s’ha de pensar de nou i tenir en compte que es pot tractar d’una depressió en què el símptoma principal, la tristesa, s’expressa com un dolor (i a vegades ràbia), i analitzar els elements biogràfics que han incidit en la seva producció, sobre tot l’existència de períodes vitals en què l’individu ha hagut de realitzar esforços continuats de tipus sòcio-laboral sense veure’s gratificat, fins el punt de trobar-se extenuat.

S’ha de considerar també la possibilitat que el pacient sigui incapaç de comunicar-se de manera fluida amb el metge i expressar els seus sentiments o emocions bàsiques.

Altres vegades el pacient declara que “em sento trist per com em veig”, però “si millorés estaria normal”, milloria que no li proporcionen els analgèsics i sí en canvi (a vegades) els antidepressius.

Finalment , s’ha de valorar la possibilitat que el patiment del pacient expressi una disfunció familiar.

Un dolor pot encobrir, per exemple, una pobre comunicació o males relacions sexuals, i el marit pot reclamar agressivament que “arreglem a la senyora” i ens deixem d’històries “de nervis”.

Trastorn conversiu

És freqüent i pot manifestar-se en persones sense símptomes “d’histèria”.

El tret fonamental és la utilització simbòlica del trastorn, però no és evident per al pacient.

S’ha de tenir especial cura a les maternitats frustrades, expressades, per exemple, com a dolors abdominals, a l’hipogàstric (la part baixa) posteriors a histerectomies (quan s’han intervingut de la matriu, per treure-la), així com els símptomes que impedeixen relacions sexuals normals i afonies (disfonies) que impedeixen la normal comunicació.

En els homes són més típiques les lumbàlgies i altres símptomes que invaliden per a treballs o tasques socials.

Dr Antoni Lluis Muñoz.

El cor i el sistema circulatori

Cor humà

Parlarem de processos que afecten al cor i al sistema circulatori.

El cor

El cor és un múscul buit notablement dur, del tamany d’un puny.

És relativament simple: no presenta les complexitats del fetge, amb els seus processos químics, o del cervell.

En principi, el cor és una bomba estimulada elèctricament, que es contrau i es dilata en un punt d’un sistema tancat de vasos flexibles, per a mantenir líquids en constant circulació a l’interior dels vasos sanguinis.

Tots els teixits depenen d’aquesta circulació per a la seva nutrició i per eliminar els seus residus.

La quantitat de treball que realitza un cor sa, encara que es trobi en repòs, és molt gran.

El cor batega unes setanta vegades per minut. Menys d’un mes després de la concepció, el cor d’un fetus comença a bategar i continuarà bategant durant tota la vida. Un cor adult batega al voltant de 70 ml de sang en cada bategada, es a dir uns 15.000 litres diaris.

Malgrat aquestes dades, el cor no està en continu moviment. Reposa en cada bategada.

Està situat gairebé en el centre de la caixa toràcica, darrera del estèrnum, en posició diagonal, amb la part ampla amunt, i el vèrtex (la part inferior, o part estreta) cap avall i a l’esquerra. El batec es nota a la punta.

El cor està protegit per la caixa toràcica i té una considerable “elasticitat”, atès que està més o menys penjat d’uns vasos sanguinis que li proporcionen un recolzament flexible i li permeten certa mobilitat.

Funcionalment, tenim dos cors separats i que en realitat bateguen com un de sol.

El cor complet està separat en dos- el dret i l’esquerre-, per una sòlida paret muscular, el septe, que el divideix pel centre, i evita que es barregi la sang dels dos costat del cor.

El costat dret del cor rep sang venosa “usada”, procedent de les venes del cor, i les bombeja als pulmons, on es desprèn del CO2 (anhídrid carbònic) i agafa Oxigen de l’aire inhalat.

El costat esquerre del cor rep la sang que ja ha estat oxigenada als pulmons i la bombeja cap al cos mitjançant una àmplia xarxa de vasos ( arteries) .

Cada un dels costats del cor te dues càmeres buides, una aurícula i un ventricle.

L’aurícula és principalment una espai receptor, i les seves parets són relativament primes. L’aurícula té una vàlvula que s’obre cap al ventricle situat avall.

Els ventricles efectuen la major part del treball de bombeig i les parets són més gruixudes. El ventricle esquerre és més gruixut que el ventricle dret.

A l’igual que en el cas d’un motor d’un automòbil, el qual no desenvolupa energia sense compressió, en el cor són necessàries les vàlvules per tancar les aurícules dels ventricles, de tal manera que els músculs contràctils tinguin alguna cosa per a recolzar el seu esforç i proporcionar una via “d’escapament”.

Això es realitza mitjançant quatre vàlvules cardíaques, les quals s’obren i tanquen de cop rítmicament, impedint el reflux de sang i mantenint el moviment en una sola direcció.

En el costat dret del cor, la sang és impulsada des de l’aurícula al ventricle a través de la vàlvula tricúspide, la qual tres valves de forma triangular. La contracció del ventricle impulsa la sang a través d’una vàlvula semilunar (la qual té tres cúspides en forma de mitja lluna) vers una arteria que va als pulmons. La vàlvula semilunar s’obre immediatament després que es tanca la vàlvula tricúspide.

Simultàniament, el costat esquerre del cor completa el mateix cicle. La sang de l’aurícula passa al ventricle mitjanant la vàlvula mitral. La vàlvula es tanca i la contracció del ventricle impulsa la sang a través d’un altre joc de vàlvules semilunars envers una arteria principal, l’arteria aorta, per a la seva distribució al cos.

En condicions normals, aquests cicles es repeteixen amb un ritme de setanta, més o menys, per minut: al ritme del pols. El ritme dels batecs del cor varia amb l’activitat corporal, el descans o l’excitació.

Reguladors dels batecs del cor

Els dos costats del cor bateguen al mateix temps.

Primer es contrauen les aurícules i després els ventricles.

La part del batec durant la qual el cor es relaxa i els ventricles s’emplenen de sang es diu diàstole. El períodes de contracció es diuen sístole.

Així, de la mateixa manera que tenim un cor amb dos costats, tenim dues classes de pressió sanguínia: sistòlica i diastòlica.

La pressió diastòlica és la més baixa de les dues xifres (per exemple 120/90). En les xifres anomenades, 90 és el nivell baix de pressió en les arteries durant el període en el qual el cor està “descansant”.

 

Dr. Antoni Lluis Muñoz

El pacient deprimit. Problemes en salut mental.

El pacient deprimit

Tipologia de pacients amb depressió

A la pràctica clínica podem trobar tres tipologies de pacients amb depressió:

  1. Degut a una situació social penosa.
  2. Degut a una malaltia corporal, sobretot si causa dolor.
  3. Com a manifestació d’un trastorn primari de l’estat d’ànim, és a dir, d’un trastorn depressiu.

Símptomes i diagnòstic

A vegades es fa difícil arribar al diagnòstic, degut a que alguns pacients no expressen les seves emocions, i hem d’estar atents tant al llenguatge verbal com al no verbal.

Hem d’observar l’expressivitat facial per a la detecció de la disfòria.

La irritabilitat excessiva ens ha de posar a la pista, doncs acostuma a ser una conducta compensatòria de la depressió.

Una altra característica del deprimit és posar-se a plorar davant un comentari com: “Em sembla que vostè està més apagat- o trist- del que és habitual…”

Davant aquest tipus de comentaris, un pacient fins llavors contingut pot començar a plorar.

A la inversa, s’ha de sospitar del pacient que es declara deprimit, però que arriba perfectament arreglat a la consulta.

Hem de fer algunes consideracions abans d’emetre el diagnòstic de depressió.

Em primer lloc, la tristesa es pot trobar en quadres diferents dels esmentats.

Pot ser una reacció normal davant de problemes vitals, a més d’un símptoma gairebé sempre present en pacients que somatitzen i en psicòtics en algun moment de la seva evolució.

Solament podem pensar en un trastorn de l’estat d’ànim si la tristesa, o la incapacitat per trobar plaer en algun tipus d’activitat, és persistent i protagonitza la vida afectiva del pacient.

Les preguntes claus a respondre són les següents:

  • Es tracta d’un episodi reactiu a una situació d’estrès psicosocial? En cas afirmatiu, pensar en un trastorn adaptatiu amb ànim deprimit.
  • Estem en presència d’una persona amb múltiples episodis depressius greus, relativament greus, sense episodis eufòrics ni antecedents familiars de malaltia bipolar? En cas afirmatiu, cal pensar en una depressió major cronificada o en una depressió major recurrent, segons existeixin o no períodes d’eutímia (estat d’ànim normal) entre els episodis esmentats.
  • Es tracta d’un pacient progressivament disfòric, l’estat d’ànim del qual fluctua en el temps, però que almenys en els darrers dos anys ha tingut dos dels següents símptomes: alteració de la gana, del son, pèrdua d’energia, de l’autoestima, de la concentració i desesperança ? En cas afirmatiu, pensar en una distímia.
  • La disfòria es presenta en períodes de l’any ben definits, sobretot canvis estacionals? En cas afirmatiu, pensar en el trastorn afectiu estacional, que pot evolucionar amb símptomes lleus d’eufòria.
  • Hi ha símptomes d’eufòria (mania o hipomanía) entre els símptomes depressius? Pensar en ciclotímia si es tracta de símptomes lleus (tant de l’ aspecte eufòric com depressiu), o en malaltia bipolar.

Diagnòstic diferencial de depressió en pacients ancians

Cal considerar: inici de demència, malaltia de Parkinson i hipotiroïdisme.

A. Inici de demència

La desorientació, l’apatia i la pèrdua de memòria es manifesten tant en la depressió com en la demència.

B. Malaltia de Parkinson

Comparteix amb la depressió la falta d’iniciativa i de concentració i l’expressivitat facial, en quadres inicials no es poden gairebé distingir.

C. Hipotiroïdisme

Podria ser fàcil distingir entre les dues entitats: hipercolesterolèmia, intolerància al fred, hiporreflexia (reflexos de baixa intensitat), bradipsíquia (pensament lent), bradicàrdia, són símptomes de l’hipotiroïdisme.

 

Dr Antoni Luis Muñoz

Sinusitis aguda i crònica i apnea obstructiva del son

Sinusitis aguda i crònica

Possibles causes

Qualsevol factor anatòmic o fisiopatològic que dificulti el drenatge dels sinus afavoreix el desenvolupament de processos infecciosos: la desviació del tabic nasal, la paralització de l’activitat ciliar (utilització de vasoconstrictors, inhalació te tabac) i la hiperactivitat nasal són, entre altres, factors que predisposen al desenvolupament de sinusitis.

Símptomes

Els símptomes clàssics de la malaltia són:

  • cefalea de predomini matutí
  • congestió nasal
  • rinorrea purulenta

En el nen la presentació clínica de la malaltia pot succeir de dues formes; en primer lloc, com un refredat més sever del que és habitual, amb febre elevada, rinorrea purulenta i un edema a les parpelles, que té la característica de ser més evident al matí, desapareix al llarg del dia i torna a aparèixer al dia següent.

Sovint aquest quadre s’acompanya de cefalea. La segona forma de presentació és la més comú en el nen; es tracta d’una rinorrea unilateral o més de 10 dies bilateral que persisteix.

A l’adult els símptomes són més localitzats i el diagnòstic clínic resulta més fàcil.

Com a símptoma principal destaca el dolor que es localitza en la regió afectada, quan es tracta de sinusitis de les cavitats anteriors (sinus frontal, maxil·lar i cel·les etmoïdals).

En general, la cefalea d’origen sinusal s’accentua amb la flexió del cap i presenta un ritme diari, sent més intens al matí.

La congestió nasal acompanyant provoca trastorns de l’olfacció.

El diagnòstic de la malaltia es basa en la clínica i en la radiologia.

Tractament

El tractament antibiòtic es basa en el coneixement de la microbiologia habitual de la infecció.

No està indicada la utilització de vasoconstrictors nasals en la sinusitis aguda.

Els antihistamínics, que abans s’administraven en els processos aguts sinusals per a disminuir la secreció de mocs, no tenen eficàcia .

Síndrome d’apnea obstructiva del son

Símptomes

Aquest trastorn respiratori es defineix per la presència d’apnees obstructives (absències del flux aeri durant més de 10 segons, malgrat la presència de moviments toracoabdominals) durant el son.

Les apnees són més freqüents en l’home (95%), roncador d’anys d’evolució; l’apnea determina
que el pacient es desperti, alterant el cicle normal del son, la qual cosa, a la llarga, ocasiona somnolència diürna, que serà el símptoma més evident (80% dels pacients).

Altres simptomatologies són: hipertensió, enuresi, cefalees, alteració de la personalitat.

Possibles causes

El mecanisme de desenvolupament de la malaltia és el col·lapse de la faringe i la reducció de la via aèria; la major part de la faringe està formada per teixits tous, els quals durant la relaxació muscular que acompanya al son, poden provocar l’obstrucció.

Hi ha factors anatòmics presents i també d’altres: obesitat, alcohol, benzodiazepines, andrògens, hipotiroïdisme.

Tractament

La utilització de pressió positiva continua en la via aèria (CPAP)* té l’avantatge de la immediata desaparició de les apnees, però també el desavantatge que obliga al pacient a utilitzar-la de per vida, amb la reaparició dels símptomes de forma immediata quan es deixa la seva aplicació.

Tanmateix el tractament quirúrgic ofereix l’avantatge de solucionar el problema de forma definitiva.

Com s’aplica la pressió positiva continua en la via aèria (CPAP)?

La persona amb síndrome d’apnees del son utilitza un aparell amb una mascareta, per la qual respira,  en què l’aire inspirat surt a una velocitat molt elevada (alta pressió). Això fa que les estructures anatòmiques de la faringe deixin un pas suficient d’aire per poder respirar bé.

 

Dr. Antoni Lluís Muñoz

Pèrdua auditiva, mal d’oïda, acúfens i otitis externes

Problemes d'oïda

Pèrdua auditiva o hipoacúsia

Un examen físic (otoscòpia) és el primer pas per a establir el diagnòstic d’una pèrdua auditiva, ja que habitualment permet determinar-ne la causa:

  • infeccions en el conducte auditiu extern
  • taps de cerumen
  • infeccions de l’oïda mitjana

Sempre s’ha de fer un examen audimètric complet en els pacients que presenten una hipoacúsia persistent.

L’examen audimètric ens permet quantificar la pèrdua auditiva i, probablement, localitzar el lloc de la lesió de la via auditiva. En altres casos, el seguiment audimètric permet observar fluctuacions auditives, accentuació de la hipoacúsia o evolució vers a la bilateralitat, aspectes que seran bàsics en el diagnòstic de la malaltia causal.

Cal evitar l’adaptació de pròtesis auditives en pacients amb dèficit auditius que no hagin estat avaluats prèviament per l’otorrino.

L’adaptació protèsica de forma indiscriminada pot retardar el diagnòstic de la malaltia causal de la hipoacúsia, en solucionar temporalment el problema auditiu.

Mal d’oïda o otàlgia

El 50% de les otàlgies presents en la clínica tenen un origen extern a l’oïda. Les causes més freqüents de dolor referit a l’oïda són les originades per:

  • impactació del molar inferior
  • faringoamigdalitis
  • innervació sensitiva del pavelló auricular, el CAE, l’oïda mitjana

Qualitativament, té molta importància l’otàlgia reflexa homolateral (del mateix costat) de la lesió que acompanya al càncer faringeo laringeo, i pot ser un símtoma precoç de la malaltia, vehiculitzada pel nervi glosofaringi ovi laringi superior o pel nervi laringi superior.

L’otitis, de les otitis externes, es caracteritza per ser de gran intensitat, i per augmentar en comprimir el pavelló auricular i l’articulació tèmporo-mandibular.

És específic de les otàlgies externes d’origen micòtic l’existència d’una discreta otàlgia basal ininterrompuda per crisis de dolor molt intens de curta durada.

Acúfens

Els acúfens són una percepció auditiva no musical i no verbal d’origen intern.

Normalment és un símptoma paral·lel comú i proporcional a la pèrdua auditiva.

Qualsevol causa que origini un dèficit auditiu de transmissió o augment del flux sanguini local degut a la inflamació pot provocar acúfens.

Quan s’aconsegueix corregir el dèficit de transmissió, i/o desapareix el procés inflamatori, els acúfens tendeixen a desaparèixer.

Cerumen

El cerumen només ha de ser extret quan obstrueixi per complet la llum del conducte auditiu extern i causi una pèrdua auditiva.

Les “neteges” periòdiques preventives i la utilització de bastonets de cotó afavoreixen l’aparició d’otitis externes que alteren el pH (l’acidesa) del conducte.

La irrigació amb aigua a 37º C per a l’extracció d’un tap de cerumen sempre s’ha de fer després d’estovar el tap amb irrigació prèvia i repetida durant 48 hores.

Otitis externes

La forma localitzada correspon al furóncol, responsable d’intensa otàlgia (mal d’oïda) que, com en totes les otitis externes, s’accentua amb la mobilització del pavelló auricular. El tractament d’elecció és amb antibiòtics amb suport de medicació analgèsica.

La forma difusa més freqüent correspon a la proliferació de gèrmens per augment en l’epiteli del conducte. Els factors causals més comuns en són la manipulació per rascat i la sobreinfecció d’un èczema de la zona.

Hi ha dos fases clíniques diferenciades: després d’una fase d’intensa picor apareix una otàlgia molt intensa que s’accentua amb els moviments de l’articulació temporomandibular i del pavelló auricular, amb el tancament de la llum del conducte per la tumefacció (hipoacúsia).

En les persones amb risc augmentat de desenvolupar otitis externes difuses (pacient amb eczemes seborreics en el conducte) és aconsellable la instil·lació de gotes d’àcid acètic al 2% després del bany en les piscines. D’aquesta manera, en acidificar el conducte, s’evitenles infeccions.

Les otomicosi (otitis per fongs) es diferencien de l’anterior per la presència de un dolor sord constant de baixa intensitat amb episodis d’otàlgia aguda molt intensa de curta durada.

No hi ha molta secreció, no és de mala olor, i el conducte auditiu extern es veu ocupat per una membrana grisosa en què s’observen uns punts negres.

 

Dr  Antoni Lluis Muñoz. 

La discapacitat intel·lectual. Professionalitat i ètica en el tracte.

,
Atenció a persones amb discapacitat intel·lectual - Les Hortènsies

El treball diari genera preguntes: el que faig en el dia a dia, és correcte? L’atenció és l’adequada, inclou a la persona com un valor essencial?

En definitiva, actuem sobre una base ètica?.

Base ètica: Aquella que parla de la persona i adreça els seus esforços a entendre la persona. Parlem d’ètica quan ens referim a les actituds i comportaments que té la persona, a l’hora de tractar i de ser tractats.

La dependència en l’atenció

Tenir una discapacitat no significa estar malalt, no tenir criteri, no poder decidir, no tenir desig.

Cal partir d’una atenció centrada en la persona, que inclogui la detecció de necessitats, la participació en les decisions que l’afecten, en el fet d’estar informat, el respecte i la possibilitat d’assumir la pròpia responsabilitat vers la seva salut i la cura personal.

Evidentment, en casos en què no sigui possible la participació i la informació a la persona amb discapacitat, haurem ser més rigorosos i suplir-les amb la participació de les seves famílies o entitats tutelars.

Cal posar-se en el lloc de l’altre.

S’ha d’entendre que tot allò que li passa a la persona no és producte de la patologia.

Cal tenir en compte els seus drets, prendre’ls seriosament, i considerar-los reals.

Ètica professional

Una posició ètica és que la s’interroga permanentment per la tasques que fem.

L’anàlisi ètica té dues lectures: una de negativa, basada en l’evitació de conductes, i sancions de les males accions; i una altra de positiva, orientada a respondre a preguntes sobre cap on anem?, cap on volem anar?

Alguns problemes ètics tenen a veure amb l’oblit del professional respecte a la persona amb DI:

  • La progressiva substitució de l’anàlisi de les necessitats reals dels usuaris per l’anàlisi de les obligacions i drets laborals.
  • La tendència a la renúncia progressiva de la pròpia responsabilitat professional en forma del compliment de les normatives.
  • La tendència al predomini dels criteris quantitatius sobre els qualitatius.

Comportaments ètics

Tenen a veure amb la moral, la llibertat, la humanització i la dignitat.

Llibertat és bàsicament poder escollir, i alhora ser conscient d’ haver-ho fet.

Llibertat és poder dir: “sí o no”, “ho faig o no ho faig”, diguin el que diguin els altres, “això em convé, i ho vull, allò no em convé i no ho vull”. Però, sobretot, prendre consciència del que s’està fent.

Poder escollir significa ser més lliure.

Es pot escollir la manera de respondre, d’adaptar-se, d’assimilar, de rebel·lar-se, de combatre…

Bibliografia

Quaderns de la bona praxi. “Evolució de l’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament”. Centre d’Estudis Col·legials. Col·legi de Metges de Barcelona.

 

Dr. Antoni Lluis Muñoz

El dol. Problemes en salut mental

El dol, una resposta natual

El dol és el sofriment emocional que sentim davant d’una pèrdua.

És una resposta natural, motivada pel canvi brusc que experimenten les nostres vides, per la constatació que la vida és fràgil, per la sensació de desolació i buit.

Quan experimentem una pèrdua ens hem d’adaptar a una situació nova i especialment complicada.

En el cas d’éssers estimats, no només ens hem d’habituar a l’absència física de l’altre, sinó que a aquest fet, ja difícil, li hem de sumar el repte de conviure amb la memòria i els records, que incrementen la sensació de pèrdua.

Dol actiu i dol enquistat, encapsulat o negat

Es distingeixen dos presentacions del dol:

  1. El dol actiu, que estimula el plor a la persona recordada, en els records, i fàcilment surt en el diàleg.
  2. El dol enquistat, negat, que presideix igualment la vida psíquica del pacient però a través de símbols indirectes, com a vegades resulta ser el propi dolor o altres símptomes.

Fases normals d’un dol

Les fases normals d’un dol es caracteritza per:

  1. Shock i desorganització, seguits d’una fase en què les manifestacions d’ansietat i tristesa són bàsicament somàtiques (pèrdua de la gana, debilitat, dispnea sospirosa).
  2. Sentiments de buit, pèrdua de calidesa en el tracte, distància emocional; el pacient pot fer esforços per minimitzar la pèrdua o fins i tot negar-la.
  3. Preocupacions per imatges del difunt.
  4. Sentiments esporàdics de culpa en el sentit de “el que jo o altres hauríem d’haver fet”, i exageració de determinats detalls; es pot acompanyar de disminució de l’autoestima i tristesa.
  5. Canvi en el patró d’activitats, falta d’energia i motivació, i
  6. Acceptació progressiva i plans per recompondre el futur.

El dol pot complicar-se o derivar en una depressió major. En aquests casos cal fer un diagnòstic.

Abordatge psicoterapèutic

La persona que reconeix el dol es beneficia d’una psicoteràpia, expressant els sentiments que possiblement en el seu moment no pot alliberar.

Un pregunta incisiva pot provocar aquest alliberament.

Els dols encapsulats de més de sis mesos de durada requereixen gairebé sempre un abordatge més complex i cal remetre’ls a l’equip de salut mental.

Dr Antoni Lluis Muñoz.

Les vacunes funcionen !!!

Les vacunes funcionen !!!

S’ha parlat fins a l’extenuació de les vacunes covid, els negacionistes s’han encarregat de menysprear els avanços de la ciència i el no reconeixement als científics que en ple segle XXI poden trobar un remei eficaç contra aquesta pandèmia en menys temps que en d’altres moments històrics.

Segons estudis realitzats, després de la primera vacunació als centres residencials i sociosanitaris, la incidència de positivitat per Covid-19 ha baixat considerablement, trobant-nos en aquests moments en un escenari molt més estable i controlat.

La vacuna està demostrant que és segura i efectiva.

Ja la primera dosi proporciona una certa protecció enfront del virus, però amb la segona dosi el sistema immunitari queda reforçat, de manera que es generen cèl·lules de memòria que protegirien enfront d’una ocasional infecció.

Una immunitat àmplia s’aconsegueix una setmana després de la segona dosi.

Per a aconseguir una immunitat col·lectiva és necessari que una gran quantitat de persones estiguin vacunades, d’aquí la importància de vacunar a tota la població en el menys temps possible.

Les variants que han sorgit recentment són per als científics un repte, el coneixement de l’eficàcia aconseguida amb la inoculació de les vacunes.

Segons els últims estudis, davant les noves variants pot haver-hi una baixada d’immunitat però no es perd la protecció inicial.

La vacuna fa que el cos reconegui la infecció i pugui lluitar contra ella.

En previsió a possibles infeccions per noves variants, ja s’està treballant en noves actualitzacions de les vacunes.

Mai no s’ha descartat dosi de reforç i/o de record.

Com menys es propaga un virus, menys muta. D’aquí importància la vacunació: evitant la propagació s’aconseguirà minvar la capacitat adaptativa del patogen.

Però no oblidem que fins i tot amb la vacuna, i amb les possibles flexibilitats a les restriccions vigents, hem de continuar mantenint les mesures de prevenció i protecció.

Ja tenim un arma, ara tan sols fa falta perfeccionar-la.

 

Més informació:

La discapacitat intel.lectual (D.I.). Què és i com afecta la salut?

,

Durant la formació d’un metge es parla de passada de la discapacitat intel·lectual quan s’ aborden les malalties psiquiàtriques.

Les persones amb discapacitat intel.lectual i els seus cuidadors necessiten un esforç per part del metge i dels altres professionals implicats per a fer-se entendre. D’ una banda, per reduir l’angoixa i l’estrès en intentar comprendre el que se li demana, i de l’altra, per aconseguir comunicar-se.

Com podem definir la discapacitat intel·lectual?

Segons la darrera definició de l’American Association on Intellectual and Developmental Disabilities (AAIDD) (antigament Associació americana de Retard Mental), la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (D.I.) es caracteritza per limitacions significatives tant en el funcionament intel·lectual com en la seva conducta expressada en les habilitats adaptatives, socials i altres.

L’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual ha de ser necessàriament multidisciplinària.

L’atenció és complexa, i més encara si presenta malalties cròniques.

Està descrit que les persones amb D.I. freqüenten menys els recursos sanitaris que la població general, quan haurien d’anar-hi més; diversos estudis suggereixen que la falta d’assistència sanitària d’aquest col·lectiu és la principal causa de mort prematura en les persones amb D.I.

Hi ha 3 motius principals:

  • Un grau alt d’infradiagnòstic, i/o mal diagnòstic, o diagnòstic emmascarat
  • Un risc de iatrogènia superior (efectes que produïm els professionals mèdics amb els tractaments)
  • Una menor efectivitat dels tractaments, quant a l’adherència a tractaments.

Evolució en l’atenció a persones amb D.I.

Actualment hi ha un augment en la sensibilitat i el reconeixement de seves capacitats de les persones amb D.I., així com dels seus drets fonamentals.

Les Administracions tenen una posició més favorable pel que fa a la seva atenció.

No sempre ha estat així. Aquest col·lectiu de persones era sovint motiu d’incomprensió, temor i “diversió” en el passat.

S’ha hagut de lluitar molt per part dels familiars de les persones amb discapacitat intel·lectual per tal de remoure consciències.

No va ser fins a mitjans el segle XIX que es començà a reconèixer la necessitat d’educar-los.

Finalment, a partir dels anys 70 del segle passat, es va anar imposant una nova etapa de normalització, caracteritzada per la prevalença del model educatiu.

Incidència en la població general

La Discapacitat intel·lectual (D.I.) afecta entre el 1% i el 3% de la població.

A Catalunya afecta entre 75.000 i 225.000 persones (segons població IDESCAT a 1/1/2014).

Hi ha diferents factors que poden produir D.I. , i es poden agrupar en quatre categories:

  1. Trastorns genètics, com la síndrome X fràgil, la fenilcetonúria p la síndrome de Lesch-Nyhan.
  2. Trastorns cromosòmics, con la síndrome de Down, la síndrome de Prader- Willi i la síndrome d’Angelman.
  3. Causes biològiques, orgàniques i ambientals.
  4. Causes desconegudes

Altres malalties que afecten les persones amb D.I.

Segons l’informe SENECA, les malalties que afecten les persones amb D.I. serien neurològiques (epilèpsia) 18%, psiquiàtriques 18%, cardiovasculars 12%, urogenitals 11%, endocrinològiques 8%, dermatològiques 6%, hepàtiques i digestives (destaquen reflux i restrenyiment) 5%, respiratòries (pneumònies ) 4%, Otorrino (ORL) 3%, metabòliques 3% , al·lèrgies 2%, al·lèrgies medicamentoses 2%, renals 2%, reumàtiques 1%.

A totes aquestes patologies, cal afegir problemes de salut bucodental, patologia sensorial i trastorns de conducta.

Atenció a les persones amb D.I.
Els equips multidisciplinars

Hem de valorar la persona amb D.I. en cadascuna de les dimensions de vida, tenint en compte el model actual social i ecològic.

Sobre aquesta base formularem els problemes, els objectius i les estratègies o accions que emprendrem per a millorar les limitacions que hem detectat en cadascuna de les dimensions.

Aquesta tasca planificadora ha de comptar amb diferents professionals (psicòleg/ga, metge/ssa, fisioterapeuta, infermer/a, educador/a, treballador/a social, logopeda, etc) que han de fer una valoració conjunta de les accions a realitzar.

Pel que fa a la dimensió de la salut, moltes persones amb D.I. presenten patologia associada: neurològica, osteomuscular, conductes anòmales (agitació, auto i heteroagressions .

Aquestes patologies limiten el dia a dia, i a més a més cal afegir els efectes adversos o interaccions de múltiples fàrmacs; tractaments neurolèptics que ocasionen sedació, desmotivació, i afecten la interacció social, que es poden transformar en conductes disruptives.

Aquestes situacions poden dificultar processos d’aprenentatge quant a cura personal, i a tot allò que els hi faciliti l’autonomia.

Per tant, el metge ha d’intentar planificar la medicació que pugui produir els mínims efectes adversos, i al mateix temps sigui efectiva per a la simptomatologia que es vol tractar.

Així, facilitarem les intervencions d’altres professionals per a desenvolupar.

És important reconèixer les persones amb D.I. com a pacients crònics complexos, si es compleixen la combinació dels següents criteris:

  • La persona pateix diverses malalties alhora (multimorbiditat), o en pateix només una, però amb prou gravetat.
  • El seu abordatge conté alguns d’aquests elements:
    • Alta probabilitat de patir crisis amb molta simptomatologia i mal control.
    • Moltes derivacions a Urgències.
    • Malaltia progressiva.
  • Elevat consum de recursos i fàrmacs i risc iatrogènic (efectes secundaris que fan els fàrmacs sobre tot, o les nostres intervencions).
  • Entorn d’especial incertesa en les decisions i de dubtes en el maneig.
  • Necessitat d’activar i de gestionar l’accés a diferents dispositius i recursos, sovint per vies preferents.
  • Associació a fragilitat de base, pèrdua funcional, probabilitat de davallada aguda (funcional o cognitiva) o nova aparició de síndromes geriàtrics.
  • Situacions psicosocials adverses.

Dr. Antonio Luis Muñoz

 

Bibliografia.

Quaderns de la bona praxi. Col·legi de metges de Barcelona.

Què cal saber sobre les vacunes Covid-19 i la seva administració?

, , ,

Les vacunes actuals tenen la missió de fer que el propi cos sintetitzi anticossos (Ac) contra les espícules del coronavirus ( Proteïna S) que es presenten a les cèl·lules sanes, de manera que els virus no puguin entrar a les cèl·lules perquè són destruïts.

La investigació de les vacunes actuals (COVID 19) es basa en investigacions prèvies per altres coronavirus.

No s’ha saltat cap fase, s’han solapat algunes fases de la investigació clínica.

Els governs dels USA, UE, Xina i Rússia, així com la iniciativa privada, han posat molts diners per al desenvolupament de les vacunes.

Quin percentatge de la població hauria de vacunar-se?

Perquè les vacunes siguin segures, eficaces i disponibles, almenys un 70% (75-80%) de la població hauria de vacunar-se. Si la vacuna fos menys eficaç caldria que es vacunessin més persones per arribar al grau òptim d’ efectivitat.

És important que es vacuni un 60%-70% de la població mundial, és a dir uns 5.600 milions de persones, per tal de crear immunitat de grup.

La vacuna serà eficaç en la mesura que baixi la mortalitat, els símptomes greus i la progressió de la malaltia.

No sabem quant de temps duren els Ac després de tenir la malaltia, i tampoc no sabem quant duraran els Ac creats pel sistema immunitari després de la vacunació.

Hi ha una disminució dels títols d’Ac en aquells que s’han recuperat de la infecció de SARS-COV2.

Les persones que han passat la Covid-19 es poden vacunar.

Com actuen les vacunes contra la Covid-19?

Existeixen diversos tipus de vacunes:

1. Virus atenuats. Molt eficaç (Triple vírica, xarampió).
2. Virus inactivats. Es destrueixen els virus amb calor, o substàncies químiques.
3. Proteïnes (Grip)

Les vacunes noves com les de la COVID són a partir de vectors replicatius (fragments del RNA del virus), o a partir d’adenovirus.

La vacuna del coronavirus que provoca la Covid es fa al laboratori a partir d’un fragment del RNA del virus.

Aquest fragment de RNA s’embolcalla en una bossa lipídica, atès que les membranes cel·lulars estan formades per fosfolípids.

Quan entra al citoplasma produeix moltes còpies als ribosomes, i de tres fragments es formen les espícules de coronavirus, o també anomenada proteïna S, que sortirà de la cèl·lula. Durant dos dies es mostra fora de les cèl·lules, i és aleshores quan el sistema immunitari localitza aquesta anomalia a les cèl·lules sanes de l’individu i forma Ac (Immunoglobulines).

El tros de RNA no POT ENTRAR en el nucli cel·lular, que és on es troba el genoma, i per tant, no es pot barrejar amb el DNA.

La vacuna pot ser causa de Covid?

La vacuna amb RNA no conté el virus que provoca la Covid. Per tant, si un pacient contrau la malaltia després de la vacunació, aquesta no en pot ser la causa. Es pot haver contagiat dies abans o bé en dies successius.

Com s’ha d’administrar per generar immunitat?

La vacuna de Pfizer-BioNTech s’ha d’administrar dues vegades, separades 21 dies. La de Moderna també dues vegades, en aquest cas amb 29 dies de separació.

Un cop descongelada poden passar cinc dies abans de la seva degradació.

Als dotze dies de la primera dosi ja es pot veure una disminució de la corba de contagis, però l’eficàcia màxima es produeix als dotze dies de la segona dosi.

Queden dos temes pendents:

1. Quant duren els Ac que es formen a partir de la vacunació
2. En cas que un individu s’hagi vacunat o contragui la malaltia, i es mostri asimptomàtic, també pot contagiar.

Quins efectes secundaris pot produir la vacuna de Pfizer-BioNTech?

Els efectes secundaris es poden presentar als dos dies de la vacunació, i poden ser:

1. Dolor al lloc de la injecció 84%
2. Cansament 63%
3. Mal de cap 55%
4. Miàlgies 38%
5. Cefalea 32%
6. Artràlgies 24%
7. Febre 14%.
8. També urticària.

La vacuna no produeix pèrdua de gust ni d’ olfacte, i tampoc mal de gola.

Si es presenta febre, s’hauria de realitzar TAR ó PCR per a descartar COVID+.

Als 12 dies de la 1ª vacunació ja comença l’eficàcia.

Són recomanables per a tothom?

Les vacunes no són recomanables en dones embarassades o en dones que estan alletant perquè no en tenim casuística, és a dir, no s’ ha provat. Però en principi no estan contraindicades de manera absoluta.

Els pacients en tractament amb anticoagulants (Sintrom) poden rebre la vacuna,
l’únic problema és que cal pressionar sobre el punt d’injecció uns 2 minuts perquè podria sagnar. Els antiagregants no estan contraindicats.

I no hi ha altres fàrmacs ó patologies mèdiques que contraindiquin la vacuna.

Un altre aspecte és que, així que tinguem més vacunes diferents, es podrà decidir quin tipus de vacuna és la més convenient per a cada tipus de pacient (per edats, etc.).

Altres consideracions

En cas que un pacient tingui la malaltia amb símptomes, no es vacunarà. Podem esperar fins que ja no en tingui.

Cal continuar fent PCR de control a tothom, fins i tots als que es vacunaran per control de contagis. L´única diferència és que estem més protegits.

Cal mantenir les mesures de prevenció que s’estan seguint actualment.

En el cas que un pacient hagi patit COVID i tingui una serologia positiva AC IgG+, es podria esperar 3 mesos abans de procedir a la vacunació.

No es creu que la vacuna pugui ser la causa de malalties autoimmunes pel fet que l’exposició de la partícula (proteïna S) a les cèl·lules dura dos dies.

No es farà test d’Ac després de la vacunació, excepte en cas d’estudi de cobertures de la vacunació.

En cas d’un vacunat que presenti símptomes de COVID, per la vacunació no cal aïllament perquè la PCR seria Negativa.

Cal deixar clar que no s’administra el virus, sinó solament fragments de RNA que permeten la síntesi d’una proteïna del virus (Spike – proteïna S).

Dr. Antoni L Muñoz.

Més informació

Les vacunes de la Covid-19 i la responsabilitat social

Vacunes

Ja ha començat la campanya de vacunació front la Covid-19.

Una vacunació a escala mundial és un repte a què estan compromesos tots els governs. Diferents vacunes per a un mateix objectiu: aconseguir frenar l’expansió de la malaltia.

La Covid-19 continua avançant i l’única manera d’afrontar la seva envestida són les vacunes preventives que permetin assolir la immunitat de grup.

Arreu del món els laboratoris han treballat en una carrera contra rellotge. Dia rere dia, s’han dedicat a intentar contrarestar ferrament la pandèmia, fins a trobar la resposta més precisa.

Aquesta situació tan complexa ha posat des de l’inici de la pandèmia a tota la comunitat científica en peus de guerra. S’ha estat buscant el tractament més adequat i menys agressiu per a l’organisme tot intentant evitar els efectes més adversos.

Un virus que es transmet per vies respiratòries és imparable si no es realitza una profilaxi eficaç i contundent. Per aquesta circumstància és tan necessària la vacuna.

Aquesta pandèmia ha deixat al seu voltant un cost social i econòmic devastador, quelcom que és peremptori frenar i liquidar.

La vacuna, ara com ara, no exclou seguir mantenint les mesures de prevenció ja que la immunitat de grup del 70% no es preveu que es pugui assolir fins a la fi de l’estiu del 2021.

La primera dosi de la vacuna és efectiva en un 50%

La segona dosi, que ha d’injectar-se, passat el temps preceptiu establert pels científics, ja arribaria al 95% d’efectivitat.

No es descarten dosis d’actualització cada determinat temps, com en el cas de la vacuna de la grip.

No s’ha de tenir por a les vacunes, ara vivim més anys gràcies a elles, ja que ens han proporcionat immunitat enfront d’innombrables patògens.

La vacuna és l’única contenció de què disposem, la necessitem amb urgència per a poder parar aquesta pandèmia que ens ha impactat d’una forma tan desmesurada.

Com més persones vacunades hi hagi, més protecció tindrem en l’àmbit col·lectiu.

La vacunació és voluntària i gratuïta. Depèn de la voluntat de cadascú posar un gra més de sorra en aquest mur de contenció que precisem per a seguir avançant.

Vacunar-nos és una responsabilitat social que tots nosaltres hem de tenir present.

Més informació

Test d’antígens per accelerar la recerca dels contagis de Covid-19

Test ràpid d'antígens

Els testos d’antigens s’implementaran en el sistema sanitari per al diagnòstic ràpid de la Covid-19.

Aquest tipus de tests es fan fonamentalment quan hi ha simptomatologia compatible amb la Covid-19,

El resultat tarda aproximadament uns 20 minuts, mentre que el de la prova PCR no acostuma a estar disponible fins 48 h després de la presa de la mostra.

En aquests moments, els testos d’antígens mostren una alta sensibilitat, millor que la dels que s’utilitzaven a l’inici, i poden complementar les proves PCR. Els tests d’antígens perden una mica de capacitat a l’hora de detectar positius asimptomàtics.

Es volen implementar en paral·lel a les PCR, per a una major detecció i control de la Covid-19.

La diferència entre tots dos és que els test PCR detecten material genètic del virus, i en canvi els testos ràpids d’antígens es basen en la detecció de les seves proteïnes característiques, que estan a la superfície del virus, a través dels antígens.

Quant a la seva fiabilitat, aquests testos aconsegueixen en aquests moments una sensibilitat aproximada del 95%.

La seva efectivitat dependrà sempre de si la responsabilitat individual és fèrria i disciplinada.

Cal recordar que una persona positiva (ja sigui asimptomàtica o no) ha de realitzar la quarantena corresponent que indiqui el seu facultatiu i/o el grup de seguiment Covid.

El control del Departament de Sanitat publica i l’Atenció Primària és imprescindible per a un òptim seguiment dels casos positius.

Amb els testos d’antígens s’accelera la capacitat de detecció del SARS-CoV-2, ja que els resultats s’obtenen d’una manera ràpida i senzilla i permeten descongestionar part del sistema sanitari fent un extens cribratge dins de grups poblacionals. D’aquesta manera es pot reduir la seva transmissió en la comunitat.

En aquesta segona onada de l’impacte de la Covid-19 els testos ràpids són una aposta de futur i una altra eina més per a frenar una ràpida expansió de la pandèmia.

Una gran ajuda per a poder anar recuperant part de la normalitat en el nostre dia a dia.

Més informació