Entrades

Venes varicoses o “varius”

Consells mèdics

Què són?

Una formació varicosa és un terme mèdic que correspon al que col.loquialment s’anomena varius. Les venes afectades de varicosi estan permanentment dilatades i porten al mal funcionament de les vàlvules venoses.

Les venes varicoses visibles semblen realment cordills blau-negre, inflats, tortuosos, antiestètics.

Quina funció fan les vàlvules venoses?

La xarxa de venes serveix per a drenar la sang “utilitzada” de les venes capil·lars i els teixits del cos, i per tornar aquesta sang al cor.

La circulació venosa és ajudada en el seu retorn al cor per la rítmica acció absorbent de la respiració, la contracció muscular en les extremitats i les vàlvules situades en les venes de les cames.

Si les parets de les venes fossin rígides, els rítmics moviments respiratoris de la paret toràcica podrien ser suficients per arrossegar cap ella tota la sang disponible en el sistema venós.

Al contrari, les parets de les venes no són rígides, ni tan sols similars a les parets de les artèries, fortament musculars i elàstiques.

La gravetat ajuda a la sang venosa del cap i del coll a tornar al cor.

Però la circulació venosa de les cames ha d’ascendir contra la força de la gravetat, i les vàlvules situades a les venes profundes i superficials donen un indispensable “impuls ascendent” a la sang en el seu camí de tornada.

Les vàlvules venoses estan disposades de tal manera que el corrent sanguini que es dirigeix al cor ha de passar a través d’ elles. Impedeixen “el retrocés” de la sang i estan situades a intervals irregulars al llarg de les venes principals, trobant-se en els punts de comunicació entre els sistemes venosos profund i superficial en les extremitats inferiors.

Els dos conjunts de venes (profund i superficial) de les cames es troben ubicats, com els seus noms indi-quen, prop de la superfície de la pell i profundament sota d’ella.

El joc superficial de venes, el sistema safé, s’estén entre les capesprofundes de la cama i la pell, envoltat de greix subcutani.

El conjunt profund, anomenat venes femorals , s’estén entre compartiments musculars molt a l’interior de la cama.

Aquests dos sistemes es connecten a la zona del genoll i les engonals. En aquestes zones es troben situades importants vàlvules.

Els dos sistemes es connecten també per mitjà de cert número de venes de comunicació proveïdes de vàlvules. D’aquesta manera, el corrent sanguini pot recórrer molts camins alterns.

Les venes afectades de varicosi estan permanentment dilatades i porten al mal funcionament de les vàlvules que regulen el retorn de la sang de les extremitats fins al cor.

L’anomalia és visible principalment en les venes superficials de les cames.

Hi ha més dones que homes amb venes varicoses.

Com es desenvolupen les venes varicoses?

El responsable de les varicositats en les cames és la fallida de les vàlvules encarregades de regular la comunicació entre els sistemes venosos profunds i superficial.

Quan les vàlvules no eviten ja el retrocés de la columna de sang venosa superficial, causa la detecció i l’estancament de la sang.

Hi ha diversos factors que contribueixen al desenvolupament d’aquesta patologia:

  • infeccions
  • lesions que provoquen obstrucció de la circulació venosa
  • sang venosa poc oxigenada
  • productes residuals metabòlics
  • factors congènits
  • embaràs
  • obesitat

Restar molt de temps dempeus pot agreujar una tendència preexistent a la formació de venes varicoses.

L’ obesitat és un factor que contribueix al desenvolupament o agravació de venes varicoses existents.

Factors congènits

Els factors congènits són importants. Sembla existir un defecte innat presentat com una debilitació de les parets de les venes.

S’ha observat una tendència familiar a les varicositats, que es manifesten a una edat més jove en aquells individus els progenitors dels quals, un d’ells o ambdós, han patit el defecte.

Riscos durant l’embaràs

L’augment de la incidència de venes varicoses durant l’embaràs no coincideix amb la idea que l’augment de la pressió sobre les venes de les cames produeixen aquest fenomen. Les venes dilatades apareixen a vegades en el segon o tercer mes d’embaràs.

Les vens varicoses que es presenten o desenvolupen durant l’ embaràs, o que són agreujades per l’embaràs, han de ser objecte d’ una acurada vigilància a causa del perill d’infecció (flebitis) de la vena.

Una mitja elàstica fins al genoll serà suficient en la majoria dels casos.

No obstant, si les varius s’agreugen o es fan massa molestes, pot ser necessària una intervenció quirúrgica. Per regla general, les varius disminueixen de tamany després del part.

Símptomes

Les varicositats produeixen símptomes de tensió, cremor, o coïssor de la pell.

Els primers símptomes són la pesadesa i una sensació d’entumiment a nivell dels turmells.

Sovint, després de caminar molt o de romandre dempeus durant llargs períodes de temps, es nota una sensació de rigidesa de les cames.

No hi ha sensacions doloroses, excepte quan existeix una ulceració de la pell o una infecció de la vena.

La presència de petites venes dilatades immediatament per sota de la superfície de la pell és també un símptoma de la presència de varicositats.

Complicacions

Una zona de pigmentació o decoloració marró de la pell pot ser un símptoma d’irritació i desnutrició local de la pell degut a un estancament de la sang venosa.

Amb molta freqüència, això succeeix abans de la formació d’una úlcera cutània.

Altra complicació varicosa potser la ruptura d’una de les venes, amb pèrdua d’una considerable quantitat de sang. Aquest tipus d’hemorràgia pot controlar-se fàcilment elevant i la cama i aplicant un fort embenatge en el lloc afectat.

Una altra complicació freqüent és la dermatitis varicosa o inflamació de la pell damunt de la vena varicosa. Acostuma a produir-se en el terç inferior de la cama.

Aquesta dermatitis varicosa anuncia freqüentment una úlcera cutània, produïda per una desnutrició local i irritació de la pell deguda a un estancament venós de la zona .

Es pot infectar per bactèries o fongs.

Tractaments no quirúrgics

El tractament no operatori de les venes varicoses de les cames té en compte la utilització de mitja elàstica.

El principi dels embenatges o mitges elàstiques és molt simple: la pressió elàstica sobre les venes dilatades obliga la sang a discórrer per altres canals venosos que poden transportar-la més eficaçment envers el cor.

Els embenatges o mitges elàstiques comprimeixen les venes superficials, desvien la sang venosa a través de la vena profunda i ajuden eficaçment al seu retorn al cor.

Cirurgia

La cirurgia de les venes varicoses està destinada a extirpar les venes superficials inflades o dilatades juntament amb el sistema de vàlvules defectuós.

D’aquesta manera s’evita l’estancament de la sang venosa i s’ajuda a la circulació normal envers al cor desviant la sang de la resta de venes al sistema venós profund de la cama.

La intervenció més senzilla és potser la lligadura i separació del sistema venós superficial en la seva unió amb el sistema venós profund a les engonals, i la sutura de totes les petites ramificacions venoses que parteixen d’aquesta zona.

 

Dr. Antoni Lluis Muñoz

 

Informació addicional

L’artrosi segons la seva localització

Mans

Afecta sobre tot les articulacions interfalàngiques proximals i interfalàngiques distals i trapezi metacarpiana.

Acostuma a ser de desenvolupament asimptomàtic, encara que l’afecció de la trapezi metacarpiana o rizartrosi del polze amb freqüència és dolorosa, en especial en els moviments.

Un quadre especial és el corresponent a l’artrosi erosiva, que afecta a les articulacions interfalàngiques distals, a les interfalàngiques proximals i a les metacarpofalàngiques, amb freqüents episodis de brots inflamatoris. Radiològicament hi ha importants erosions.

Es planteja el diagnòstic diferencial amb l’artritis reumatoide.

Maluc

És més freqüent en l’home, és la més simptomàtica, des de l’inici hi ha dolor.

Inicialment aquest es presenta solament amb la deambulació o la càrrega, però després es pot desenvolupar amb els canvis de posició i fins i tot en repòs.

Al mateix temps hi ha una limitació important de la mobilitat amb tendència a la rigidesa o posició en flexió i rotació externa.

L’afectació difusa és la millor tolerada, atès que es manté millor la congruència articular malgrat la profundització del cap femoral a l’acetàbul.

El dolor pot ser referit a l’engonal, glutis, regió troc anterea, cresta ilíaca i fins i tot el genoll.

Genoll

S’afecten sobre tot els compartiments intern i femoro patel·lar (la patel·la és la ròtula).

És molt freqüent la presència d’artrosi secundària a  genu varum o genu valgum  X .

Són freqüents els cruixits.

En ocasions pot haver graus moderats de sinovitis amb lleu tumefacció o brots aguts amb gran vessament de líquid sinovial, en general de tipus mecànic.

Amb l’evolució acostuma a haver tendència a la fixació en flexió e incapacitat funcional, que pot provocar graus importants d’inestabilitat.

Afectació vertebral

És la localització on més fàcilment s’atribueix un significat patològic a signes radiològics.

Els osteòfits vertebrals  (prominències vertebrals a les vores) són molt freqüents a partir dels 40 anys en persones que mai no han tingut cap molèstia.

El síndrome cervical cefàlic s’atribueix en moltes ocasions a l’artrosi quan es troba una radiologia positiva sense que aquesta sigui la responsable.

Altres localitzacions

L’afectació primària del colze, l’espatlla i el turmell és molt poc freqüent.

Més comú és l’esterno-clavicular, així com la primera metatars falàngica.

Artrosi generalitzada

Es parla d’artrosi generalitzada quan hi ha afectació de més de tres grups articulars.

Existeixen dos patrons clínics: un patró que afecta més a les dones: interfalàngica proximal, interfalàngica distal, trapeciometacarpiana, primer metatars falàngica, genolls, i un segon patró que afecta més als homes: canells i maluc.

 

Dr Antoni L Muñoz

Aquesta informació no substitueix el consell mèdic, i abans de prendre qualsevol decisió sobre el tema sempre és recomanable consultar l’especialista.

Podeu trobar més informació a: http://canalsalut.gencat.cat/ca/detalls/article/Artrosi

Patologia osteoarticular

Poliartritis

El terme poliartritis constitueix un repte en el diagnòstic i és molt freqüent en la pràctica mèdica diària.

El primer que s’ha d’ establir és si es tracta d’un pacient amb poliartritis, o si el quadre de dolor es deu a altres causes: tendinitis, miositis, neuropaties, malalties òssies, fibromialgia.

El terme artritis implica inflamació articular, que no és difícil d’objectivar. La tumefacció i el dolor són les característiques més constants. L’envermelliment és freqüent en algunes malalties, com la gota i l’artritis infecciosa, i és més rar en l’ artritis reumatoidea  i el lupus eritematós sistèmic. El vessament articular pot fer-se més evident en algunes localitzacions (genolls, colzes, turmells). En articulacions més profundes (malucs, espatlles) els signes inflamatoris són menys aparents o estan absents: en aquests casos, la limitació articular en tots els plans suggereix l’existència d’una artritis.

Diagnòstic

Història Clínica

El símptoma principal que refereix el pacient acostuma a ser el dolor. L’inici  brusc del dolor és més freqüent en les artritis per microcristalls (gota, condrocalcinosi), i en les bacterianes, que, malgrat ser més freqüent l’afectació d’ una sola articulació, poden presentar-se també en forma de dos articulacions o més afectades.

La distribució de les articulacions afectades constitueix un punt important pel diagnòstic. L’artritis reumatoidea acostuma a iniciar-se en les petites articulacions de mans, canells i peus, amb una distribució simètrica. Les espondili artropaties (espondilitis anquilosant, artritis reactiva associada a malaltia inflamatòria intestinal o artropatia psoriàsica) acostumen a mostrar una distribució asimètrica, amb predomini a les extremitats inferiors.

L’artritis que comença en una articulació i després se’n va a una altra és pròpia de la febre reumàtica i d’alguns casos d’artritis gonocòccia. En el lupus és freqüent l’afecció de petites articulacions de mans i acostuma a existir una dissociació entre el dolor i la impotència funcional que refereix el malalt i els signes inflamatoris objectivats.

La rigidesa matutina és un criteri per al diagnòstic de l’artritis reumatoidea. L’antecedent de dolor lumbar de característiques inflamatòries, que el que no va relacionant amb el moviment, pot tenir dolor en repòs, és suggestiu de l’espondilitis.

Les artritis víriques, l’artritis reumatoidea, el lupus i altres malalties generals poden cursar amb febre que no solen pujar de més de 38º. Cal tenir en compte que els antiinflamatoris tipus (Voltarén, Ibuprofeno…) són potents antitèrmics, per això si interessa conèixer les característiques de la febre, és aconsellable evitar la seva administració durant 48h, i donar altres fàrmacs.

L’astènia (cansament) és un dels símptomes més freqüents del lupus i pot constituir una manifestació inicial d’un brot de lupus.

La història sobre els hàbits sexuals del pacient pot ser important. L’artritis gonocòccia, l’artritis associada a l’ hepatitis B o els trastorns reumatològics relacionats amb el virus de la immunodeficiència humana (VIH) són més freqüents en pacients amb major promiscuïtat sexual.

L’afectació ocular pot acompanyar a nombroses malalties reumàtiques inflamatòries. La afectació cardíaca és freqüent en la febre reumàtica, en l’espondilitis i en molts pacients amb lupus i artritis reumatoidea. La nefropatia és característica del lupus i d’algunes formes de vasculitis sistèmica.

Les parestèsies (sensació com de formigueig, de rampes) acostuma a estar en relació amb una neuropatia per atrapament (síndrome del túnel carpià) o bé ser conseqüència d’una mononeuritis múltiple, com passa en diverses formes  de vasculitis.

 

Dr. Antoni Lluís Muñoz

Problemes otorrinolaringològics: què són i com es tracten

estetoscopi

Patologia de la faringe

La faringe es divideix en tres regions: la nasofaringe, l’orofaringe i la laringofaringe.

Nasofaringe

La patologia més freqüent és la derivada de la presència d’una hipertròfia adenoidea, sempre a l’infància, que poden originar una obstrucció de les trompes d’Eustaqui i provocar l’aparició d’otitis secretora.

Com a conseqüència de la hipertrofia adenoidea, la respiració nasal pot estar compromesa, i la veu estarà afectada, originant canvis a l’estructura nasal i oclusions dentals defectuoses.

Però el més important és l’aparició d’una insuficiència respiratòria nasal, sobre tot en nens de menys de 2 anys, ja que són fonamentalment respiradors nasals.

A l’adult la patologia més freqüent de la nasofaringe (o també anomenada cavum) és el carcinoma, que pot presentar-se com una otitis secretora unilateral.

Altres signes i símptomes que poden estar presents a l’inici clínic de la malaltia: són obstrucció nasal, aparició d’un gangli laterocervical posterosuperior.

Orofaringe

La majoria de les faringitis agudes o amigdalitis són víriques, originades per un microorganisme adenovirus i rinovirus.

La bacteria streptococo és la causant de la majoria de les infeccions bacterianes.

S’ha de poder diagnosticar primer si la causa és vírica o bacteriana.

Es tracta d’un procés febril, amb dolor faringi, presència d’exsudat amigdalar i ganglis inflamats ( adenitis) cervicals.

La infecció bacteriana cursarà habitualment amb febre més elevada, dolor més intens i major exsudat i reacció ganglionar que les infeccions per adenovirus.

Les complicacions de les faringitis bacterians poden donar abscessos al voltant de les amígdales, amb major incidència en adults joves.

La penicil·lina és el tractament més segur per les amigdalitis.

Indicacions de l’amigdalectomia

  • Amigdalitis recurrents
  • Amigdalitis causants de convulsions febrils
  • Abscessos periamigdalar (a prop de les amígdales)
  • Hipertròfia amigdalat obstructiva

S’ha de valorar bé, perquè és una intervenció que comporta riscos.

Faringitis crònica (faringitis seca)

El símptoma fonamental és la sensació de cos estrany que s’acompanya de dolor localitzat a la faringe, i en ocasions irradiats vers els oïdes, que té com a característica comuna la milloria de les molèsties amb la humidificació.

El tractament consisteix en eliminar els factors agreujants, proporcionant humidificació i evitar l´estossec voluntari.

Es pot humidificar mitjançant la instil·lació de sèrum fisiològic a través de les foses nasals.

En els casos de dolor molt intens es pot administrar antiinflamatoris.

Laringofaringe

Alteracions de la veu

Des del punt de vista clínic les alteracions de la veu es classifiquen en tres grups: la veu hipernasal, la veu hiponasal i les disfonies.

La veu hipernasal està present és característica de pacients que presenten un paladar enfonsat. Problema anatòmic.

La veu hiponasal és el tipus de veu característica que apareix en una obstrucció (refredat).

Les disfonies agudes són habitualment degudes a laringitis bacterianes o víriques, que apareixen en el curs d’infeccions del tracte respiratori superior (gola, nas).

El seu tractament es basa en el repòs de veu, la humidificació local amb l’aplicació d’inhalacions i l’administració d’antiinflamatoris.

A les disfonies que persisteixen més d 10 dies cal instaurar un tractament específic.

S’ha d’explorar la laringe, ja que poden estar afectades les cordes vocals.

El mateix s’ha de fer amb una veu ennassada secundaria a lesions ocupants d’espai a l’hipofaringe i a d’epiglotis.

Els nòduls són causats per la mala utilització de les cordes vocals, sovint agreujat pel tabaquisme. Molt freqüent en mestres, cantants…).

Cal fer teràpia de la veu mitjançant reeducació.

Els  pòlips són formacions pediculades, que no desapareixen malgrat de fer foniatria .

Han de ser tractats amb cirurgia.

Dr Antoni Luis Muñoz 

(Foto: Sharon McCutcheon)

Accidents vasculars cerebrals (ictus)

Pacients Can Torras

Què són els ictus i com es manifesten

Els ictus tenen una ampla gama de manifestacions, des dels símptomes transitoris, en què normalment es produeix una isquèmia, es a dir una zona del cervell privada de rec sanguini, momentani, però suficient per donar símptomes: el cap atordit, pèrdua de coneixement, dificultat en la parla, fins l’accident vascular que pot produir la mort.

El terme mèdic que descriu millor els mecanismes dels ictus és la malaltia vascular cerebral, atès que la causa subjacent és una fallida en el subministrament de sang al cervell.

Per què és important actuar amb urgència

En els últims anys, els grans avenços en el diagnòstic i tractament dels trastorns cardiovasculars s’han estès al diagnòstic i tractament del pacient que ha patit un ictus.

En els últims anys s’han desenvolupat uns protocols d’actuació d’urgències mèdiques per activar els equips mèdics- terapèutics en el cas de produir-se un accident vascular cerebral, perquè el temps és un enemic.

Com més temps passi des que es produeix l’episodi fins que es diagnostica i es comença el tractament, pitjor pronòstic hi haurà.

Quan es produeix un bloqueig dins una de les artèries majors que irriguen el cervell, el subministrament de sang queda interromput i la zona afectada deixa de funcionar. Si aquesta situació es prolonga durant minuts, les cèl·lules cerebrals de la zona afectada moren. Aquests efectes són produïts per un coàgul obstructiu a una artèria, o una compressió, espasme o constricció d’una arteria suficient en extensió per interrompre el flux de sang.

L’efecte d’aquesta interrupció de subministrament de sang al cervell és immediat i en molts casos fa que es perdin moltes funcions del cos.

Per exemple, una petita zona del cervell dirigeix el control d’un braç o d’una cama. Si aquesta zona queda afectada, el pacient perd el control d’aquest braç o de la cama. El membre queda debilitat (pèrdua de força) o paralitzat.

Si la zona afectada és força gran, es produeix la paralització de tot un costat del cos (hemiplègia). La zona afectada és la part del cos contrària al costat afectat del cervell.

Quines són les causes dels ictus

La causa més freqüent dels accidents vasculars cerebrals és el bloqueig d’una arteria com a resultat de la formació d’un coàgul in situ o trombo (trombosi).

La segueix en importància l’hemorràgia cerebral produïda per un vessament o ruptura d’una artèria dins el cervell. Això pot ser provocat per un aneurisma arterial que es trenca (l’aneurisma és com una bossa plena de sang formada per la dilatació de les parets arterials), o per la formació d’un angioma (un tumor format per vasos sanguinis).

La tercera de les causes més freqüents és el bloqueig d’una artèria deguda a un èmbol o coàgul que s’ha després d’un coàgul major d’una altra part del cos, habitualment el cor. Aquest coàgul viatja mitjançant la circulació arterial fins al cervell, on s’allotja en un lloc suficientment estret com per a retenir-lo i bloquejar així el flux de sang més enllà d’aquest punt.

La compressió provocada per tumors o per inflamació de teixits cerebrals pot impedir també el flux de sang.
Malgrat els importants progressos realitzats, el tractament dels ictus planteja molts problemes.

Quin és el seu tractament

Avui en dia la terapèutica consisteix en cirurgia, anticoagulants, vasodilatadors, corticoides, agents destinats a dissoldre coàguls…

L’ús de vasodilatadors (agents que dilaten els vasos sanguinis) tendeix a millorar l’espasme arterial que va lligat a certes formes d’hemorràgia intracranial i a permetre que les parts contigües del cervell, no afectades per l’hemorràgia, rebin un subministrament suficient de sang.

El problema que plantegen els vasodilatadors és que la dilatació generalitzada dels vasos sanguinis poden disminuir el subministrament de sang a la zona afectada.

Tanmateix, l’administració d’anticoagulants implica certs riscos, amb la possibilitat d’una posterior extensió de l’hemorràgia intracraniana que ha provocat l’accident vascular cerebral.

Dr Antoni Lluis Muñoz