Entrades

Les vacunes funcionen !!!

Les vacunes funcionen !!!

S’ha parlat fins a l’extenuació de les vacunes covid, els negacionistes s’han encarregat de menysprear els avanços de la ciència i el no reconeixement als científics que en ple segle XXI poden trobar un remei eficaç contra aquesta pandèmia en menys temps que en d’altres moments històrics.

Segons estudis realitzats, després de la primera vacunació als centres residencials i sociosanitaris, la incidència de positivitat per Covid-19 ha baixat considerablement, trobant-nos en aquests moments en un escenari molt més estable i controlat.

La vacuna està demostrant que és segura i efectiva.

Ja la primera dosi proporciona una certa protecció enfront del virus, però amb la segona dosi el sistema immunitari queda reforçat, de manera que es generen cèl·lules de memòria que protegirien enfront d’una ocasional infecció.

Una immunitat àmplia s’aconsegueix una setmana després de la segona dosi.

Per a aconseguir una immunitat col·lectiva és necessari que una gran quantitat de persones estiguin vacunades, d’aquí la importància de vacunar a tota la població en el menys temps possible.

Les variants que han sorgit recentment són per als científics un repte, el coneixement de l’eficàcia aconseguida amb la inoculació de les vacunes.

Segons els últims estudis, davant les noves variants pot haver-hi una baixada d’immunitat però no es perd la protecció inicial.

La vacuna fa que el cos reconegui la infecció i pugui lluitar contra ella.

En previsió a possibles infeccions per noves variants, ja s’està treballant en noves actualitzacions de les vacunes.

Mai no s’ha descartat dosi de reforç i/o de record.

Com menys es propaga un virus, menys muta. D’aquí importància la vacunació: evitant la propagació s’aconseguirà minvar la capacitat adaptativa del patogen.

Però no oblidem que fins i tot amb la vacuna, i amb les possibles flexibilitats a les restriccions vigents, hem de continuar mantenint les mesures de prevenció i protecció.

Ja tenim un arma, ara tan sols fa falta perfeccionar-la.

 

Més informació:

/by

La discapacitat intel.lectual (D.I.). Què és i com afecta la salut?

,

Durant la formació d’un metge es parla de passada de la discapacitat intel·lectual quan s’ aborden les malalties psiquiàtriques.

Les persones amb discapacitat intel.lectual i els seus cuidadors necessiten un esforç per part del metge i dels altres professionals implicats per a fer-se entendre. D’ una banda, per reduir l’angoixa i l’estrès en intentar comprendre el que se li demana, i de l’altra, per aconseguir comunicar-se.

Com podem definir la discapacitat intel·lectual?

Segons la darrera definició de l’American Association on Intellectual and Developmental Disabilities (AAIDD) (antigament Associació americana de Retard Mental), la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (D.I.) es caracteritza per limitacions significatives tant en el funcionament intel·lectual com en la seva conducta expressada en les habilitats adaptatives, socials i altres.

L’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual ha de ser necessàriament multidisciplinària.

L’atenció és complexa, i més encara si presenta malalties cròniques.

Està descrit que les persones amb D.I. freqüenten menys els recursos sanitaris que la població general, quan haurien d’anar-hi més; diversos estudis suggereixen que la falta d’assistència sanitària d’aquest col·lectiu és la principal causa de mort prematura en les persones amb D.I.

Hi ha 3 motius principals:

  • Un grau alt d’infradiagnòstic, i/o mal diagnòstic, o diagnòstic emmascarat
  • Un risc de iatrogènia superior (efectes que produïm els professionals mèdics amb els tractaments)
  • Una menor efectivitat dels tractaments, quant a l’adherència a tractaments.

Evolució en l’atenció a persones amb D.I.

Actualment hi ha un augment en la sensibilitat i el reconeixement de seves capacitats de les persones amb D.I., així com dels seus drets fonamentals.

Les Administracions tenen una posició més favorable pel que fa a la seva atenció.

No sempre ha estat així. Aquest col·lectiu de persones era sovint motiu d’incomprensió, temor i “diversió” en el passat.

S’ha hagut de lluitar molt per part dels familiars de les persones amb discapacitat intel·lectual per tal de remoure consciències.

No va ser fins a mitjans el segle XIX que es començà a reconèixer la necessitat d’educar-los.

Finalment, a partir dels anys 70 del segle passat, es va anar imposant una nova etapa de normalització, caracteritzada per la prevalença del model educatiu.

Incidència en la població general

La Discapacitat intel·lectual (D.I.) afecta entre el 1% i el 3% de la població.

A Catalunya afecta entre 75.000 i 225.000 persones (segons població IDESCAT a 1/1/2014).

Hi ha diferents factors que poden produir D.I. , i es poden agrupar en quatre categories:

  1. Trastorns genètics, com la síndrome X fràgil, la fenilcetonúria p la síndrome de Lesch-Nyhan.
  2. Trastorns cromosòmics, con la síndrome de Down, la síndrome de Prader- Willi i la síndrome d’Angelman.
  3. Causes biològiques, orgàniques i ambientals.
  4. Causes desconegudes

Altres malalties que afecten les persones amb D.I.

Segons l’informe SENECA, les malalties que afecten les persones amb D.I. serien neurològiques (epilèpsia) 18%, psiquiàtriques 18%, cardiovasculars 12%, urogenitals 11%, endocrinològiques 8%, dermatològiques 6%, hepàtiques i digestives (destaquen reflux i restrenyiment) 5%, respiratòries (pneumònies ) 4%, Otorrino (ORL) 3%, metabòliques 3% , al·lèrgies 2%, al·lèrgies medicamentoses 2%, renals 2%, reumàtiques 1%.

A totes aquestes patologies, cal afegir problemes de salut bucodental, patologia sensorial i trastorns de conducta.

Atenció a les persones amb D.I.
Els equips multidisciplinars

Hem de valorar la persona amb D.I. en cadascuna de les dimensions de vida, tenint en compte el model actual social i ecològic.

Sobre aquesta base formularem els problemes, els objectius i les estratègies o accions que emprendrem per a millorar les limitacions que hem detectat en cadascuna de les dimensions.

Aquesta tasca planificadora ha de comptar amb diferents professionals (psicòleg/ga, metge/ssa, fisioterapeuta, infermer/a, educador/a, treballador/a social, logopeda, etc) que han de fer una valoració conjunta de les accions a realitzar.

Pel que fa a la dimensió de la salut, moltes persones amb D.I. presenten patologia associada: neurològica, osteomuscular, conductes anòmales (agitació, auto i heteroagressions .

Aquestes patologies limiten el dia a dia, i a més a més cal afegir els efectes adversos o interaccions de múltiples fàrmacs; tractaments neurolèptics que ocasionen sedació, desmotivació, i afecten la interacció social, que es poden transformar en conductes disruptives.

Aquestes situacions poden dificultar processos d’aprenentatge quant a cura personal, i a tot allò que els hi faciliti l’autonomia.

Per tant, el metge ha d’intentar planificar la medicació que pugui produir els mínims efectes adversos, i al mateix temps sigui efectiva per a la simptomatologia que es vol tractar.

Així, facilitarem les intervencions d’altres professionals per a desenvolupar.

És important reconèixer les persones amb D.I. com a pacients crònics complexos, si es compleixen la combinació dels següents criteris:

  • La persona pateix diverses malalties alhora (multimorbiditat), o en pateix només una, però amb prou gravetat.
  • El seu abordatge conté alguns d’aquests elements:
    • Alta probabilitat de patir crisis amb molta simptomatologia i mal control.
    • Moltes derivacions a Urgències.
    • Malaltia progressiva.
  • Elevat consum de recursos i fàrmacs i risc iatrogènic (efectes secundaris que fan els fàrmacs sobre tot, o les nostres intervencions).
  • Entorn d’especial incertesa en les decisions i de dubtes en el maneig.
  • Necessitat d’activar i de gestionar l’accés a diferents dispositius i recursos, sovint per vies preferents.
  • Associació a fragilitat de base, pèrdua funcional, probabilitat de davallada aguda (funcional o cognitiva) o nova aparició de síndromes geriàtrics.
  • Situacions psicosocials adverses.

Dr. Antonio Luis Muñoz

 

Bibliografia.

Quaderns de la bona praxi. Col·legi de metges de Barcelona.

/by

Què cal saber sobre les vacunes Covid-19 i la seva administració?

, , ,

Les vacunes actuals tenen la missió de fer que el propi cos sintetitzi anticossos (Ac) contra les espícules del coronavirus ( Proteïna S) que es presenten a les cèl·lules sanes, de manera que els virus no puguin entrar a les cèl·lules perquè són destruïts.

La investigació de les vacunes actuals (COVID 19) es basa en investigacions prèvies per altres coronavirus.

No s’ha saltat cap fase, s’han solapat algunes fases de la investigació clínica.

Els governs dels USA, UE, Xina i Rússia, així com la iniciativa privada, han posat molts diners per al desenvolupament de les vacunes.

Quin percentatge de la població hauria de vacunar-se?

Perquè les vacunes siguin segures, eficaces i disponibles, almenys un 70% (75-80%) de la població hauria de vacunar-se. Si la vacuna fos menys eficaç caldria que es vacunessin més persones per arribar al grau òptim d’ efectivitat.

És important que es vacuni un 60%-70% de la població mundial, és a dir uns 5.600 milions de persones, per tal de crear immunitat de grup.

La vacuna serà eficaç en la mesura que baixi la mortalitat, els símptomes greus i la progressió de la malaltia.

No sabem quant de temps duren els Ac després de tenir la malaltia, i tampoc no sabem quant duraran els Ac creats pel sistema immunitari després de la vacunació.

Hi ha una disminució dels títols d’Ac en aquells que s’han recuperat de la infecció de SARS-COV2.

Les persones que han passat la Covid-19 es poden vacunar.

Com actuen les vacunes contra la Covid-19?

Existeixen diversos tipus de vacunes:

1. Virus atenuats. Molt eficaç (Triple vírica, xarampió).
2. Virus inactivats. Es destrueixen els virus amb calor, o substàncies químiques.
3. Proteïnes (Grip)

Les vacunes noves com les de la COVID són a partir de vectors replicatius (fragments del RNA del virus), o a partir d’adenovirus.

La vacuna del coronavirus que provoca la Covid es fa al laboratori a partir d’un fragment del RNA del virus.

Aquest fragment de RNA s’embolcalla en una bossa lipídica, atès que les membranes cel·lulars estan formades per fosfolípids.

Quan entra al citoplasma produeix moltes còpies als ribosomes, i de tres fragments es formen les espícules de coronavirus, o també anomenada proteïna S, que sortirà de la cèl·lula. Durant dos dies es mostra fora de les cèl·lules, i és aleshores quan el sistema immunitari localitza aquesta anomalia a les cèl·lules sanes de l’individu i forma Ac (Immunoglobulines).

El tros de RNA no POT ENTRAR en el nucli cel·lular, que és on es troba el genoma, i per tant, no es pot barrejar amb el DNA.

La vacuna pot ser causa de Covid?

La vacuna amb RNA no conté el virus que provoca la Covid. Per tant, si un pacient contrau la malaltia després de la vacunació, aquesta no en pot ser la causa. Es pot haver contagiat dies abans o bé en dies successius.

Com s’ha d’administrar per generar immunitat?

La vacuna de Pfizer-BioNTech s’ha d’administrar dues vegades, separades 21 dies. La de Moderna també dues vegades, en aquest cas amb 29 dies de separació.

Un cop descongelada poden passar cinc dies abans de la seva degradació.

Als dotze dies de la primera dosi ja es pot veure una disminució de la corba de contagis, però l’eficàcia màxima es produeix als dotze dies de la segona dosi.

Queden dos temes pendents:

1. Quant duren els Ac que es formen a partir de la vacunació
2. En cas que un individu s’hagi vacunat o contragui la malaltia, i es mostri asimptomàtic, també pot contagiar.

Quins efectes secundaris pot produir la vacuna de Pfizer-BioNTech?

Els efectes secundaris es poden presentar als dos dies de la vacunació, i poden ser:

1. Dolor al lloc de la injecció 84%
2. Cansament 63%
3. Mal de cap 55%
4. Miàlgies 38%
5. Cefalea 32%
6. Artràlgies 24%
7. Febre 14%.
8. També urticària.

La vacuna no produeix pèrdua de gust ni d’ olfacte, i tampoc mal de gola.

Si es presenta febre, s’hauria de realitzar TAR ó PCR per a descartar COVID+.

Als 12 dies de la 1ª vacunació ja comença l’eficàcia.

Són recomanables per a tothom?

Les vacunes no són recomanables en dones embarassades o en dones que estan alletant perquè no en tenim casuística, és a dir, no s’ ha provat. Però en principi no estan contraindicades de manera absoluta.

Els pacients en tractament amb anticoagulants (Sintrom) poden rebre la vacuna,
l’únic problema és que cal pressionar sobre el punt d’injecció uns 2 minuts perquè podria sagnar. Els antiagregants no estan contraindicats.

I no hi ha altres fàrmacs ó patologies mèdiques que contraindiquin la vacuna.

Un altre aspecte és que, així que tinguem més vacunes diferents, es podrà decidir quin tipus de vacuna és la més convenient per a cada tipus de pacient (per edats, etc.).

Altres consideracions

En cas que un pacient tingui la malaltia amb símptomes, no es vacunarà. Podem esperar fins que ja no en tingui.

Cal continuar fent PCR de control a tothom, fins i tots als que es vacunaran per control de contagis. L´única diferència és que estem més protegits.

Cal mantenir les mesures de prevenció que s’estan seguint actualment.

En el cas que un pacient hagi patit COVID i tingui una serologia positiva AC IgG+, es podria esperar 3 mesos abans de procedir a la vacunació.

No es creu que la vacuna pugui ser la causa de malalties autoimmunes pel fet que l’exposició de la partícula (proteïna S) a les cèl·lules dura dos dies.

No es farà test d’Ac després de la vacunació, excepte en cas d’estudi de cobertures de la vacunació.

En cas d’un vacunat que presenti símptomes de COVID, per la vacunació no cal aïllament perquè la PCR seria Negativa.

Cal deixar clar que no s’administra el virus, sinó solament fragments de RNA que permeten la síntesi d’una proteïna del virus (Spike – proteïna S).

Dr. Antoni L Muñoz.

Més informació

/by

Les vacunes de la Covid-19 i la responsabilitat social

Vacunes

Ja ha començat la campanya de vacunació front la Covid-19.

Una vacunació a escala mundial és un repte a què estan compromesos tots els governs. Diferents vacunes per a un mateix objectiu: aconseguir frenar l’expansió de la malaltia.

La Covid-19 continua avançant i l’única manera d’afrontar la seva envestida són les vacunes preventives que permetin assolir la immunitat de grup.

Arreu del món els laboratoris han treballat en una carrera contra rellotge. Dia rere dia, s’han dedicat a intentar contrarestar ferrament la pandèmia, fins a trobar la resposta més precisa.

Aquesta situació tan complexa ha posat des de l’inici de la pandèmia a tota la comunitat científica en peus de guerra. S’ha estat buscant el tractament més adequat i menys agressiu per a l’organisme tot intentant evitar els efectes més adversos.

Un virus que es transmet per vies respiratòries és imparable si no es realitza una profilaxi eficaç i contundent. Per aquesta circumstància és tan necessària la vacuna.

Aquesta pandèmia ha deixat al seu voltant un cost social i econòmic devastador, quelcom que és peremptori frenar i liquidar.

La vacuna, ara com ara, no exclou seguir mantenint les mesures de prevenció ja que la immunitat de grup del 70% no es preveu que es pugui assolir fins a la fi de l’estiu del 2021.

La primera dosi de la vacuna és efectiva en un 50%

La segona dosi, que ha d’injectar-se, passat el temps preceptiu establert pels científics, ja arribaria al 95% d’efectivitat.

No es descarten dosis d’actualització cada determinat temps, com en el cas de la vacuna de la grip.

No s’ha de tenir por a les vacunes, ara vivim més anys gràcies a elles, ja que ens han proporcionat immunitat enfront d’innombrables patògens.

La vacuna és l’única contenció de què disposem, la necessitem amb urgència per a poder parar aquesta pandèmia que ens ha impactat d’una forma tan desmesurada.

Com més persones vacunades hi hagi, més protecció tindrem en l’àmbit col·lectiu.

La vacunació és voluntària i gratuïta. Depèn de la voluntat de cadascú posar un gra més de sorra en aquest mur de contenció que precisem per a seguir avançant.

Vacunar-nos és una responsabilitat social que tots nosaltres hem de tenir present.

Més informació

/by

Test d’antígens per accelerar la recerca dels contagis de Covid-19

Test ràpid d'antígens

Els testos d’antigens s’implementaran en el sistema sanitari per al diagnòstic ràpid de la Covid-19.

Aquest tipus de tests es fan fonamentalment quan hi ha simptomatologia compatible amb la Covid-19,

El resultat tarda aproximadament uns 20 minuts, mentre que el de la prova PCR no acostuma a estar disponible fins 48 h després de la presa de la mostra.

En aquests moments, els testos d’antígens mostren una alta sensibilitat, millor que la dels que s’utilitzaven a l’inici, i poden complementar les proves PCR. Els tests d’antígens perden una mica de capacitat a l’hora de detectar positius asimptomàtics.

Es volen implementar en paral·lel a les PCR, per a una major detecció i control de la Covid-19.

La diferència entre tots dos és que els test PCR detecten material genètic del virus, i en canvi els testos ràpids d’antígens es basen en la detecció de les seves proteïnes característiques, que estan a la superfície del virus, a través dels antígens.

Quant a la seva fiabilitat, aquests testos aconsegueixen en aquests moments una sensibilitat aproximada del 95%.

La seva efectivitat dependrà sempre de si la responsabilitat individual és fèrria i disciplinada.

Cal recordar que una persona positiva (ja sigui asimptomàtica o no) ha de realitzar la quarantena corresponent que indiqui el seu facultatiu i/o el grup de seguiment Covid.

El control del Departament de Sanitat publica i l’Atenció Primària és imprescindible per a un òptim seguiment dels casos positius.

Amb els testos d’antígens s’accelera la capacitat de detecció del SARS-CoV-2, ja que els resultats s’obtenen d’una manera ràpida i senzilla i permeten descongestionar part del sistema sanitari fent un extens cribratge dins de grups poblacionals. D’aquesta manera es pot reduir la seva transmissió en la comunitat.

En aquesta segona onada de l’impacte de la Covid-19 els testos ràpids són una aposta de futur i una altra eina més per a frenar una ràpida expansió de la pandèmia.

Una gran ajuda per a poder anar recuperant part de la normalitat en el nostre dia a dia.

Més informació

/by

Malalties infeccioses

Com es produeixen

Tothom sap que la causa de les infeccions són els anomenats “gèrmens” o microorganismes: bacteris, virus, fongs,… N’hi ha de “bons” i de “dolents”, si és que es poden anomenar així. Sabem que molts conviuen amb nosaltres però són inofensius i que d’altres, com els que viuen al budell, són útils.

Els gèrmens “dolents” són els organismes patògens. és a dir, els que causen malalties.  Aquests microorganismes penetren en el cos de diverses maneres: poden ser inhalats, empassats amb el menjar o la beguda, passar de la mà a la boca, de persona a persona, ser adquirits per contacte amb matèries contaminades o amb persones infectades, ser inoculats per la picada d’un mosquit o d’un altre animal, entrar a la pell a través d’ una esgarrapada o una ferida.

En aquest món ple de gèrmens, resulta impossible evitar tots els microbis.

Com es poden prevenir

La neteja domèstica, la higiene personal, el rentat de mans, l’aigua i el sabó contribueixen a disminuir la quantitat de gèrmens amb els quals entrem en contacte. Les mesures sanitàries públiques, la depuració de l’aigua, la pasteurització de la llet, etc. lluiten eficaçment contra moltes de les infeccions.

La majoria poden evitar-se per mitjà d’inoculacions que confereixen una immunització. Els antibiòtics i d’altres quimioteràpics són grans armes terapèutiques que existeixen fa relativament poc.

La prevenció i el control de les malalties infeccioses és un gran triomf de la medicina moderna. Però les infeccions continuen produint-se, i no podem baixar la guàrdia pensant que un fàrmac les pot curar. Aquest fàrmac pot no existir.

Quins són els símptomes

La febre és el símptoma més corrent d’una infecció. La conducta d’ una febre – si arriba a la cúspide més alta a determinades hores, si és sobtada, insidiosa, … – proporciona sovint al metge una pista per a descobrir la naturalesa d’una infecció.

A vegades la febre no és aparent. Un calfred no és aparent.

Un calfred pot precedir el seu atac. Un procés infecciós pot produir inflamació, dolor i formació de pus.

El pus està constituït per les restes de glòbuls blancs de la sang que han estat en contacte per eliminar els gèrmens.

Les infeccions poden anar acompanyades de cefalea, mal de coll, nàusees, pèrdua de coneixement,…

Com es diagnostiquen

Molt sovint el metge pot diagnosticar una infecció de manera satisfactòria a les primeres de canvi, però a vegades és necessari fer anàlisis de laboratori i presa de cultius a fi d’identificar gèrmens específics per tal de donar els medicaments addients.

Moltes malalties infeccioses són conegudes vulgarment per l’òrgan el qual afecten d’una manera primordial. La pneumònia, per exemple, és una infecció pulmonar. Però hi ha diversos tipus de pneumònia causades per organismes diferents.

La clau del problema és: quins organismes han provocat la infecció?.  Els bacteris , els virus, els protozous i els fongs causen diferents infeccions.

Per tant es poden classificar les malalties infeccioses, d’ una manera  general, d’acord amb els organismes patògens implicats.

Tipus d’infeccions per bacteris

Els bacteris són microorganismes unicel·lulars (formats per una sola cèl·lula). Són els éssers vius més petits dotats de processos metabòlics. Els bacteris més petits no són gaire visibles amb un microscopi corrent.

Els bacteris posseeixen membranes cel·lulars exteriors que envolten els processos químics vitals, i que poden ser tan complicades com les de qualsevol cèl·lula animal o humana.

Hi ha moltes famílies de bacteris i nombrosos grups de soques diferents dins de cada família. Alguns precisen oxigen per a multiplicar-se:  són els anomenats bacteris aeròbics.

D’ altres bacteris, els anomenats anaeròbics, no creixen en presència d’oxigen.

Alguns tenen apèndixs vibràtils que els hi donen mobilitat. Alguns bacteris creixen a baixes temperatures, d’altres únicament a una temperatura similar a la del cos; uns quants creixen en ambients càlids.

Els bacteris tenen diferents formes i són classificats d’acord amb elles:

  • Els cocos són esfèrics.
  • Els estreptococos creixen en cadenes. Alguns són hemolítics (destructors dels glòbuls vermells de la sang).
  • Els estafilococos tendeixen a agrupar-se en forma de raïm. Els cocos creixen també individualment i alguns, com els pneumococs van en parells.
  • Els bacils tenen forma de bastonet. Hi ha bacteris en espiral (espirils) i en forma de coma (vibrions) .

La diversitat de formes i de grups reflecteixen una diversitat en la capacitat inofensiva i perjudicial.

 

 

Dr. Antonio Luis Muñoz. 

/by

Detecció i diagnòstic de l’osteoporosi

Consells mèdics

Detecció: què ens pot fer sospitar d’osteoporosi

La sospita d’osteoporosi en l’atenció mèdica primària pot partir de tres situacions diferents:

  • una fractura simptomàtica després d’un traumatisme mínim
  • una troballa radiològica
  • que la persona tingui alt risc de presentar la malaltia

La sospita d’osteoporosi en Atenció Primària s’ha de basar en l’anamnesi, l’exploració física, una analítica i la radiologia.

Diagnòstic: com arribar-hi

El diagnòstic es basa en la determinació del contingut mineral ossi.

Mitjançant la densitometria òssia podem objectivar la densitat mineral òssia en qualsevol zona de l’esquelet amb baixes dosi d’irradiació.

L’ús de la densitometria està indicat en:

  1. Valoració de les dones post menopàusiques per indicar teràpia estrogènica substitutiva, encara que no està justificat realitzar una densitometria en tots els casos
  2. Establiment d’un diagnòstic veritable d’osteoporosi sospitada per la clínica i/o radiologia (per exemple davant d’un aixafament vertebral)
  3. Monitorització de la densitat mineral òssia en el curs d’un tractament
  4. Seguiment de pacients en tractament prolongat amb glucocorticoides

Anamnesi

  • Cal interrogar sobre el dolor i traumatismes previs.
  • L’osteoporosi no produeix dolor vertebral a no ser que existeixin fractures o aixafaments.
  • La forma més característica de presentació és el dolor dorsal o lumbar agut, intens i incapacitant, produït per un aixafament vertebral.
  • El dolor acostuma a desaparèixer progressivament sobre les 4-6 setmanes.
  • En ocasions persisteix un dolor residual de característiques mecàniques (millora amb el repòs, però pot reaparèixer després de mantenir una mateixa posició, fins i tot en sedestació o bipedestació.)
  • Fractures prèvies
  • Detecció de les principals causes d’osteoporosi secundàries

Exploració física

  • Estàtica vertebral, comprovar si hi ha cifosi, punts dolorosos, pes i talla.

Analítica general

  • Hemograma, VSG, funció hepàtica, funció renal, calci, fòsfor i fosfatases alcalines.
  • En l’osteoporosi primària l’analítica és normal.

Radiologia

  • És el mitjà més accessible per a l’Atenció Primària però és inespecífic, no es pot parlar d’osteoporosi sinó de disminució de la radio densitat òssia de la placa.

La densitometria ens donarà un diagnòstic veritable.

Tractament de l’osteoporosi

El tractament ideal seria el que pogués prevenir o retardar la pèrdua òssia i evitar l’aparició de fractures.

Tractament d’un episodi agut per aixafament vertebral

  • Gairebé sempre repòs al llit durant 2-3 setmanes.
  • S’ha d’ intentar que el pacient adopti una postura còmoda (coixí sota els genolls per a relaxar la musculatura lumbar).
  • S’ha d’ estimular al pacient a que iniciï una mobilització el més aviat possible.
  • Es poden administrar analgèsics, relaxants musculars o calor i massatge suau a la musculatura para vertebral. Si no hi ha millora del dolor després de dos o tres setmanes, es pot avaluar la col·locació d’un corsé.

Tractament de fons

  • L’objectiu seria augmentar la massa òssia. És dubtós d’assolir, però com a mínim cal intentar aturar o reduir la seva disminució progressiva a fi de disminuir el risc de fractures.
  • També cal reduir el dolor residual.

Mesures no farmacològiques

  • Exercicis moderats, evitant els que provoquen flexió de la columna
  • Alimentació equilibrada, amb una aportació addient de calci. Es recomana una ingesta de 1,5 – 2 gr / dia (un got de llet conté 240 mg de calci i 100 gr de formatge, 400 mg). Es poden utilitzar suplements en forma de comprimits 500 mg cada 12h .
  • Cal insistir en l’abandonament del tabac i de l’alcohol.
  • Cal evitar situacions de risc: obstacles domèstics, calçat còmode, bastó per a caminar si és necessari, …

 

Dr Antoni Lluis Muñoz.

/by

Vacunació antigripal a la FSFA

Vacunació antigripal a la FSFA

Per fer més senzilla i accessible la vacunació antigripal, la FSFA facilitarà a tots els treballadors i treballadores la seva vacunació dins els tres centres de la Fundació, sense haver d’anar al CAP de referència.

De manera voluntària cada treballador podrà vacunar-se dins un horari i espai que es determinarà d’aquí a poc temps.

Posar la vacuna a disposició dels professionals dins el propi centre agilita i garanteix que tots treballadors tinguin l’opció de vacunar-se sense la necessitat d’esperar als serveis d’atenció primària.

En aquests moments tan delicats de la pandèmia de Covid 19, aquesta és una més de les mesures de protecció que la FSFA posa a disposició dels nostres residents i treballadors.

Els índexs epidemiològics de la Covid 19 van en augment i els hospitals comencen a tibar-se…

Evitar l’augment de casos de grip que poden derivar en quadres simptomatològics greus o en una coinfecció és un dels grans reptes d’aquest hivern.

Com a sanitaris i treballadors d’atenció directa a grups de risc tenim el deute moral que ens dicta la nostra professió, la de poder garantir una atenció segura i preventiva.

Evitem complicacions derivades d’una grip en temps de Covid 19.

Un còctel de Covid i grip és summament inquietant, tant per als facultatius com per als hospitals, ja que es desconeixen les reaccions de tots dos virus en connivència.

És a les nostres mans facilitar-los la tasca i evitar complicacions.

Aquest any més que mai… no t’ho pensis més, vacuna’t!

/by

El pacient ansiós

Ansietat

Primers símptomes

L’ansietat es detecta fàcilment quan és el propi pacient qui l’admet o declara sentir-se ansiós. Tanmateix, en la pràctica clínica la forma de presentació més freqüent és mitjançant símptomes com:

  • crisi de marejos o palpitacions
  • estat d’ aprensivitat corporal que es pot confondre amb l’hipocondria
  • activitat o tensió motora

És molt important la comunicació verbal i no verbal de la persona, perquè és molt característica l’activitat motora del pacient ansiós.

Què és l’ansietat?

La primera pregunta que ens hem de fer és la següent: es tracta d’una ansietat apropiada per a una situació conflictiva?

L’ansietat és un estat anímic que ens permet posar-nos en tensió i donar la millor resposta psicomotriu en moments clau de la nostra existència.

L’ansietat és un mecanisme adaptatiu útil per a moltes circumstàncies vitals.

Gairebé tots tenim bons motius per “tenir nervis”, però ens hem de preguntar si es tracta d’un estat en els límits de la normalitat.

No és normal quan representa una disminució en el paper social i en la qualitat de vida del individu.

De la síndrome ansiosa al trastorn per ansietat

Quan l’ansietat es torna en sí mateixa un problema, fins i tot superior al petit estrès que la ha provocada, cal pensar en un trastorn primari d’ ansietat.

Revisem quins són els diversos tipus de transtorns per ansietat.

Trastorn per ansietat generalitzada

Parlem de trastorn per ansietat generalitzada quan durant més de 6 mesos l’individu ha estat preocupat la major part del dia per dos o més circumstàncies vitals .

Poden existir símptomes de tensió motora (tremolor, inquietud).

El pacient pot viure la seva malaltia com si es tornés boig.

Tastorn d’angoixa

L’ansietat evoluciona en crisis sobtades, acompanyades de crisis de pànic.

Les crisis més típiques consisteixen en:

  • predomini dels marejos o les palpitacions
  • predomini de dolor en el pit, amb palpitacions i altres símptomes
  • predomini de nàusees o molèsties abdominals
  • sensació de sentir-se estrany

Agorafòbia

Es defineix com a “por a trobar-se en llocs o situacions dels quals pugui ser difícil escapar o obtenir ajuda en cas que apareguin sobtadament els símptomes somàtics incapacitants”.

Trastorn obsessiu-compulsiu

L’ansietat va lligada a pensaments pertorbadors i repetitius, pensaments que algunes vegades obliguen a realitzar conductes estranyes.

 

Dr. Antoni Lluis Muñoz.

/by

Avui demanem una mica més de vosaltres

Protegim-nos!

Hola!!!

 

 

Avui t’escric per a demanar-te una cosa, senzilla, indolora, asèptica… però que a mi, a les meves amigues i amics pot ajudar-nos molt, sobretot en referència a la nostra salut.

La campanya antigripal està en marxa i de vegades és difícil vacunar-se, per mandra, por…

En aquests temps que estem passant hem vist i sentit des de molt a prop la solidaritat, l’afecte i la dedicació que ens heu proferit.

A tu que m’atens, que em cuides que vetlles per la meva salut: una sola punxada pot fer que jo no la pateixi, ni que se’m compliqui amb altres patologies prèvies o esdevenidores…

Per a retrobar-nos abans, falta un sobreesforç, i aquest… us el demanem a vosaltres, els qui mai no ens falleu … Sí… un altre més, i sabem que ja n’heu fet molts…

Vindran dies, moments inoblidables …. el temps és relatiu….

Sabent-vos a prop, uns mesos poden ser segons condensats en petits moments imperibles.

Tornarem a gaudir d’abraçades com aquestes quan aquesta pandèmia ens ho permeti.

Gràcies a tots i cadascuns de vosaltres !!!!!!

/by

Què es considera un “contacte estret” en relació a la Covid-19?

Contactes Covid

Aquests dies es parla molt del concepte de “contacte estret” en relació al risc de contraure la Covid-19, però què és exactament?

Es consideren “contactes estrets” d’un cas positiu confirmat de Covid-19:

  • Els qui hagin compartit el mateix lloc durant més de 15 minuts seguits sense les mesures de seguretat establertes
  • Els convivents de la mateixa unitat familiar, companys de treball que mantenen un contacte físic molt pròxim i/o amics o coneguts amb qui aquestes mesures de seguretat no s’hagin pres des de les 48 h abans de l’inici dels possibles símptomes o de la positivitat de la persona afectada.
  • Si el contacte és estret però s’han pres totes les mesures de seguretat establertes per les autoritats competents, es considera un contacte de baix risc.

Com a prevenció, cal recordar que hem de seguir totes les mesures marcades pel Departament de Salut. Les més significatives són:

  • l’ús de la mascareta
  • la distància personal
  • el rentat de mans.

Hem de ser molt conscients que, encara que de vegades pot ser difícil, cal procurar relacionar-nos tan sols amb el nostre nucli de convivència i extremar les mesures de protecció i prevenció a l’hora de socialitzar amb persones d’altres bombolles de convivència.

La prevenció és, en aquests moments, la millor de les vacunes.

Més informació

 

/by

Trastorns del son

Trastorns de la son

Els trastorns del son poden ser de molt diversos tipus segons el problema sigui la dificultat per agafar el son, per dormir un mínim d’hores, per no adormir-se en moments inapropiats, per un excés de son o per conductes anormals mentre s’està adormit.

Les causes poden ser també molt diverses, i cal fer una bona anàlisi prèvia per tal de trobar amb el tractament més adequat.

El Dr. Muñoz, metge de la Fundació, resumeix què cal tenir en compte a l’hora d’avaluar-los.

Dades anamnèsiques i exploratòries

Exposem a continuació les principals dades anamnèsiques i exploratòries a obtenir en l’estudi de trastorns del son.

1. Dades anamnèsiques

Cal buscar dades de malalties sistèmiques que poden interferir en el son: insuficiència respiratòria, si el pacient ronca amb pauses respiratòries, insuficiència cardíaca, cefalees migranyoses, etc. Cal buscar fàrmacs que poden interferir.

Història del son: patrons normals previs, aparició de símptomes durant el son (ansietat, malsons, etc ), factors desencadenants, seqüeles diürnes de descansar malament.

Història psicopatològica: antecedents familiars de trastorn del son, ansietat o depressió o altre quadre psiquiàtric intercurrent i canvis de personalitat.

2. Dades exploratòries

Pols, pressió arterial, pes/alçada, exploració cardiopulmonar, ventilació nasal, úvula o paladar tou, macroglòssia (llengua gran), absència de dentició.

En casos seleccionats: analítica (hemograma, proves hepàtiques, creatinina, ions, proves de tiroides), ECG (electrocardiograma), EEG (electroencefalograma, laboratori de son per a polisomnografia).

Hipersomnia

S’ ha de sospitar quan el pacient es queixa perquè “dorm malament”, però en canvi  declara “haver de dormir durant el dia de forma irrefrenable” varies vegades.

Hipersòmnia orgànica

Apnea del son: Detecció de la respiració durant uns 10 segons més de 5 vegades per hora, en general en homes que ronquen i obesos. Produeix símptomes colaterals com cefalea, pèrdua de memòria, canvis de personalitat, depressió, etc. El diagnòstic i l’abordatge terapèutic d’ambdues entitats correspon a centres especialitzats (laboratoris del son). 

Narcolèpsia

Existeixen atacs irresistibles de son que acostumen a associar-se a:

  1. Cataplèxia (pèrdua del to muscular al riure o experimentar emocions intenses)
  2. Al·lucinacions (visuals o tàctils )
  3. Paràlisi del son (el pacient és incapaç de moure’s, però “sent” el que succeeix a l’habitació, sense despertar-se.

Trastorns psicopatològics. Inclou ansietat, depressió (amb insomni o hipersòmnia), psicosi, trastorns de la personalitat, etc.

Hipersòmnia primària. El seu diagnòstic i teràpia corresponen a un centre especialitzat.

 

Insomni

Aquest diagnòstic solament s’estableix si s’adverteix una falta de son que provoca un deteriorament de l’activitat general o un cansament important durant la vigília. La falta de son pot quantificar-se en menys de 6 hores dormides en 24h, almenys durant 3 dies de la setmana al llarg d’un mes.

Insomni per causes orgàniques: Pot ser patiments directament causants de dolor o malestar (angina, insuficiència respiratòria, mioclònies nocturnes, apnea nocturna. etc).

Alguns fàrmacs poden alterar la fase REM: antihipertensius (reserpina, metildopa, bloquejadors Beta liposolubles com el propanolol), antiparkinsonians, opiacis, corticoides a altes dosis. Així com els estimulants com cafè, tabac i alcohol.

Ansietat i/o depressió: Els trastorns adaptatius (ansietat reactiva a patiment orgànic o a un estrès psicosocial) la depressió major, la distímia i l’ansietat generalitzada, l’angoixa o el trastorn obsessiu acostumen a cursar amb insomni.

Trastorn del ritme son-vigília

  1. Avançat-retardat: Alteració del ritme circadià. La persona de manera natural se’n va al llit a les 20.00h per llevar-se a les 3.00h del matí o, al contrari, se n’aniria al llit, per llevar-se a les 10.00h del mati  (tipus retardat). Aquest ritme circadià s’oposa a les normes socials i, per tant, és viscut com un problema.
  2. Desorganitzat: Degut a una falta de requeriments externs, la qual cosa porta a la persona a dormir durant el dia.
  3. Canviant, produït per requeriments ambientals que obliguen a la persona a canvis de torns laboral o a desfasament horari (viatges freqüents, reunions socials, etc..)

 

 

Dr. Antoni Lluis Muñoz

/by