La pell és l’òrgan més extens, i al mateix temps és molt complex . És l’embolcall del cos adult en aproximadament 2,5 m2, i té un pes d’uns 3 Kg.

Hi ha estructures impermeabilitzants que impedeixen l’entrada de bactèries i d’elements nocius del món exterior, terminacions nervioses que transmeten missatges elèctrics de dolor, de fred o de calor al cervell, productes químics que elaboren la vitamina D amb l’ajuda de la llum solar, estructures secretores i d’altres que prenen part en la producció d’anticossos contra proteïnes estranyes.

La pell ha estat anomenada “el mirall del cos”.

En efecte, les connexions de la pell assoleixen les parts més internes del cos.

Alguns símptomes visibles en la pell no tenen l’origen en ella, si no en d’altres òrgans, de tal forma que la pell constitueix un sistema d’alerta precoç i el seu examen, molt important i informatiu en el diagnòstic físic, proporciona ocasionalment la primera pista per a la identificació de malalties sistèmiques greus.

Acné vulgaris

L’acné comú és una de les malalties més corrents i, en la forma benigna acompanya l’adolescència. És degut a la hiperactivitat de l’aparell pilós i sebaci (fol·licles capil·lars i glàndules sebàcies).

La majoria d’aquestes glàndules es troben dins o a prop dels fol·licles capil·lars i segreguen una substància greixosa a través del fol·licle.

En les glàndules, les matèries grasses es transformen en una complicada substància oleaginosa anomenada sebum. La seva funció, com en totes les grasses, és la lubrificació: en aquest cas, de les capes còrnies de la pell. A més, els productes químics del sebum tenen un important paper en mantenir àcida la pell.

La superfície de la pell sana és lleugerament àcida en reacció; una tendència a l’alcalinitat augmenta la susceptibilitat de la pell a les infeccions per fongs.

L’acné està associat amb l’augment fisiològic d’hormones sexuals en la pubertat. Les lesions de l’acné es manifesten al centre del rostre, el pit, la part alta de l’esquena i les espatlles.

Acostumen a anar lligades a un augment de greix del cap, amb més o menys caspa.

La lesió primària és el “comedón” (barbs). Aquesta lesió adquireix un color negre degut a l’oxigen de l’aire. Hi ha colonització d’un bacteri anomenat Corynebacterium acnes. Clínicament és una erupció polimorfa formada per barbs oberts i tancats i lesions inflamatòries, com pàpules (lesions sobre elevades i de contingut sòlid), pústules , quistos i nòduls.

Tractament de l’acné

Les mesures tòpiques estan destinades a obtenir un assecat suau i continu de la pell, a eliminar l’excés de greix i a evitar l’obstrucció dels fol·licles que condueix a la formació de lesions.

La mesura més senzilla és l’us de sabó corrent i aigua dos vegades al dia, o més sovint.

Poden utilitzar-se sabons especials que intensifiquen l’acció netejadora.

Per al tractament és millor classificar l’acné en:

• lleu (barbs) i menys de 10-15 lesions (papulopustuloses)
• moderat (més de 10-16 lesions)
• greu, quan existeixen múltiples lesions papulopustuloses o nòdul quístiques .

L’acné lleu es tracta amb antibiòtics (clindamicina o eritromicina), peroxido de benzoïl o àcid retinòic tòpic, durant diversos mesos, i poden utilitzar-se sols o combinats entre sí. Durant els estius es recomana banys de sol.

En els pacients amb acné comedonià el tractament d’elecció és l’àcid retinòic tòpic. La concentració i el temps d’aplicació han d’ajustar-se al tipus de pell del pacient perquè és irritant.

L’acné moderaat i l’acné greu requereixen en la majoria dels casos la col·laboració del dermatòleg. El tractament d’elecció és un retinoide oral, l’àcid 13-cis-retinòic.

Dr. Antoni Muñoz

Trastorn per somatització

Són persones amb tres trets fonamentals:

1. alt grau de sugestionabilitat i recerca de l’atenció de l’entorn social,
2. sensibilitat davant canvis mínims de tipus somàtic, i
3. falta de contenció familiar als seus símptomes, amb certa “comprensió” o certs guanys secundaris que cronifiquen un model de relacionar-se basat en la queixa.

Aquest trastorn s’inicia en etapes precoç de la vida (abans de la tercera dècada) i s’instaura com a forma de ser a la persona: sempre queixant-se per una o una altra cosa, aconseguint l’atenció de la família que, al final, reacciona amb indiferència (malgrat que el pacient prossegueix), però mai amb contenció emocional.

La sexualitat i, en general, la capacitat de gaudir estan alterades.

S’ha de ser prudent i recordar que el pacient no domina la producció dels símptomes, encara que secundàriament pugui utilitzar-los. És una utilització “ingènua”, doncs segueix el patró de cridar l’atenció d’aquells qui l’envolten fins el punt d’arribar a avorrir-los.

Hipocondria

Convicció de “tenir alguna cosa dolenta”, convicció que persisteix en absència de proves mèdiques que així ho indiquin.

L’hipocondríac pot ser obsessiu, ansiós o depressiu.

L’obsessiu pot examinar-se diàriament en la recerca de allò que “avui em funciona malament”. S’ha d’estar alerta si existeix molta ansietat continguda o una conformació molt obsessiva, doncs pot tractar-se d’un trastorn obsessiu-compulsiu amb “màscara hipocondríaca”.

L’ansiós pot iniciar una hipocondria a partir de crisis de pànic que va atribuint a “coses que funcionen malament del meu cos”.

Al llarg dels anys pot desaparèixer l’angoixa i persistir la hipocondria, com un vestigi de l’antic procés, però molt actiu.

Per últim, s’ha d’estar molt alerta davant els hipocondríacs que invariablement s’activen quan es deprimeixen, doncs encara que no sapiguem del cert si és un hipocondríac o un depressiu amb “màscara hipocondríaca”, podria ser bo administrar-li antidepressius.

Dolor somatoforme

S’ha de pensar en aquesta entitat davant d’un pacient que reiteradament es queixa d’un dolor per al qual no existeix explicació orgànica, o que presenta trastorns orgànics menors que no justifiquen l’extensió del quadre.

S’ha d’analitzar la comunicació no verbal malgrat que el pacient negui que estigui “baix d’ànim”.

Moltes vegades hi ha hostilitat envers l’entorn social – i més concretament envers el metge-. Resoldre aquesta hostilitat és imprescindible per a una acció terapèutica.

Un cop superat aquest obstacle, s’ha de pensar de nou i tenir en compte que es pot tractar d’una depressió en què el símptoma principal, la tristesa, s’expressa com un dolor (i a vegades ràbia), i analitzar els elements biogràfics que han incidit en la seva producció, sobre tot l’existència de períodes vitals en què l’individu ha hagut de realitzar esforços continuats de tipus sòcio-laboral sense veure’s gratificat, fins el punt de trobar-se extenuat.

S’ha de considerar també la possibilitat que el pacient sigui incapaç de comunicar-se de manera fluida amb el metge i expressar els seus sentiments o emocions bàsiques.

Altres vegades el pacient declara que “em sento trist per com em veig”, però “si millorés estaria normal”, milloria que no li proporcionen els analgèsics i sí en canvi (a vegades) els antidepressius.

Finalment , s’ha de valorar la possibilitat que el patiment del pacient expressi una disfunció familiar.

Un dolor pot encobrir, per exemple, una pobre comunicació o males relacions sexuals, i el marit pot reclamar agressivament que “arreglem a la senyora” i ens deixem d’històries “de nervis”.

Trastorn conversiu

És freqüent i pot manifestar-se en persones sense símptomes “d’histèria”.

El tret fonamental és la utilització simbòlica del trastorn, però no és evident per al pacient.

S’ha de tenir especial cura a les maternitats frustrades, expressades, per exemple, com a dolors abdominals, a l’hipogàstric (la part baixa) posteriors a histerectomies (quan s’han intervingut de la matriu, per treure-la), així com els símptomes que impedeixen relacions sexuals normals i afonies (disfonies) que impedeixen la normal comunicació.

En els homes són més típiques les lumbàlgies i altres símptomes que invaliden per a treballs o tasques socials.

Dr Antoni Lluis Muñoz.

Parlarem de processos que afecten al cor i al sistema circulatori.

El cor

El cor és un múscul buit notablement dur, del tamany d’un puny.

És relativament simple: no presenta les complexitats del fetge, amb els seus processos químics, o del cervell.

En principi, el cor és una bomba estimulada elèctricament, que es contrau i es dilata en un punt d’un sistema tancat de vasos flexibles, per a mantenir líquids en constant circulació a l’interior dels vasos sanguinis.

Tots els teixits depenen d’aquesta circulació per a la seva nutrició i per eliminar els seus residus.

La quantitat de treball que realitza un cor sa, encara que es trobi en repòs, és molt gran.

El cor batega unes setanta vegades per minut. Menys d’un mes després de la concepció, el cor d’un fetus comença a bategar i continuarà bategant durant tota la vida. Un cor adult batega al voltant de 70 ml de sang en cada bategada, es a dir uns 15.000 litres diaris.

Malgrat aquestes dades, el cor no està en continu moviment. Reposa en cada bategada.

Està situat gairebé en el centre de la caixa toràcica, darrera del estèrnum, en posició diagonal, amb la part ampla amunt, i el vèrtex (la part inferior, o part estreta) cap avall i a l’esquerra. El batec es nota a la punta.

El cor està protegit per la caixa toràcica i té una considerable “elasticitat”, atès que està més o menys penjat d’uns vasos sanguinis que li proporcionen un recolzament flexible i li permeten certa mobilitat.

Funcionalment, tenim dos cors separats i que en realitat bateguen com un de sol.

El cor complet està separat en dos- el dret i l’esquerre-, per una sòlida paret muscular, el septe, que el divideix pel centre, i evita que es barregi la sang dels dos costat del cor.

El costat dret del cor rep sang venosa “usada”, procedent de les venes del cor, i les bombeja als pulmons, on es desprèn del CO2 (anhídrid carbònic) i agafa Oxigen de l’aire inhalat.

El costat esquerre del cor rep la sang que ja ha estat oxigenada als pulmons i la bombeja cap al cos mitjançant una àmplia xarxa de vasos ( arteries) .

Cada un dels costats del cor te dues càmeres buides, una aurícula i un ventricle.

L’aurícula és principalment una espai receptor, i les seves parets són relativament primes. L’aurícula té una vàlvula que s’obre cap al ventricle situat avall.

Els ventricles efectuen la major part del treball de bombeig i les parets són més gruixudes. El ventricle esquerre és més gruixut que el ventricle dret.

A l’igual que en el cas d’un motor d’un automòbil, el qual no desenvolupa energia sense compressió, en el cor són necessàries les vàlvules per tancar les aurícules dels ventricles, de tal manera que els músculs contràctils tinguin alguna cosa per a recolzar el seu esforç i proporcionar una via “d’escapament”.

Això es realitza mitjançant quatre vàlvules cardíaques, les quals s’obren i tanquen de cop rítmicament, impedint el reflux de sang i mantenint el moviment en una sola direcció.

En el costat dret del cor, la sang és impulsada des de l’aurícula al ventricle a través de la vàlvula tricúspide, la qual tres valves de forma triangular. La contracció del ventricle impulsa la sang a través d’una vàlvula semilunar (la qual té tres cúspides en forma de mitja lluna) vers una arteria que va als pulmons. La vàlvula semilunar s’obre immediatament després que es tanca la vàlvula tricúspide.

Simultàniament, el costat esquerre del cor completa el mateix cicle. La sang de l’aurícula passa al ventricle mitjanant la vàlvula mitral. La vàlvula es tanca i la contracció del ventricle impulsa la sang a través d’un altre joc de vàlvules semilunars envers una arteria principal, l’arteria aorta, per a la seva distribució al cos.

En condicions normals, aquests cicles es repeteixen amb un ritme de setanta, més o menys, per minut: al ritme del pols. El ritme dels batecs del cor varia amb l’activitat corporal, el descans o l’excitació.

Reguladors dels batecs del cor

Els dos costats del cor bateguen al mateix temps.

Primer es contrauen les aurícules i després els ventricles.

La part del batec durant la qual el cor es relaxa i els ventricles s’emplenen de sang es diu diàstole. El períodes de contracció es diuen sístole.

Així, de la mateixa manera que tenim un cor amb dos costats, tenim dues classes de pressió sanguínia: sistòlica i diastòlica.

La pressió diastòlica és la més baixa de les dues xifres (per exemple 120/90). En les xifres anomenades, 90 és el nivell baix de pressió en les arteries durant el període en el qual el cor està “descansant”.

 

Dr. Antoni Lluis Muñoz