Trastorns somatoformes i hipocondria. Problemes en salut mental

Cervell

Trastorn per somatització

Són persones amb tres trets fonamentals:

  1. alt grau de sugestionabilitat i recerca de l’atenció de l’entorn social,
  2. sensibilitat davant canvis mínims de tipus somàtic, i
  3. falta de contenció familiar als seus símptomes, amb certa “comprensió” o certs guanys secundaris que cronifiquen un model de relacionar-se basat en la queixa.

Aquest trastorn s’inicia en etapes precoç de la vida (abans de la tercera dècada) i s’instaura com a forma de ser a la persona: sempre queixant-se per una o una altra cosa, aconseguint l’atenció de la família que, al final, reacciona amb indiferència (malgrat que el pacient prossegueix), però mai amb contenció emocional.

La sexualitat i, en general, la capacitat de gaudir estan alterades.

S’ha de ser prudent i recordar que el pacient no domina la producció dels símptomes, encara que secundàriament pugui utilitzar-los. És una utilització “ingènua”, doncs segueix el patró de cridar l’atenció d’aquells qui l’envolten fins el punt d’arribar a avorrir-los.

Hipocondria

Convicció de “tenir alguna cosa dolenta”, convicció que persisteix en absència de proves mèdiques que així ho indiquin.

L’hipocondríac pot ser obsessiu, ansiós o depressiu.

L’obsessiu pot examinar-se diàriament en la recerca de allò que “avui em funciona malament”. S’ha d’estar alerta si existeix molta ansietat continguda o una conformació molt obsessiva, doncs pot tractar-se d’un trastorn obsessiu-compulsiu amb “màscara hipocondríaca”.

L’ansiós pot iniciar una hipocondria a partir de crisis de pànic que va atribuint a “coses que funcionen malament del meu cos”.

Al llarg dels anys pot desaparèixer l’angoixa i persistir la hipocondria, com un vestigi de l’antic procés, però molt actiu.

Per últim, s’ha d’estar molt alerta davant els hipocondríacs que invariablement s’activen quan es deprimeixen, doncs encara que no sapiguem del cert si és un hipocondríac o un depressiu amb “màscara hipocondríaca”, podria ser bo administrar-li antidepressius.

Dolor somatoforme

S’ha de pensar en aquesta entitat davant d’un pacient que reiteradament es queixa d’un dolor per al qual no existeix explicació orgànica, o que presenta trastorns orgànics menors que no justifiquen l’extensió del quadre.

S’ha d’analitzar la comunicació no verbal malgrat que el pacient negui que estigui “baix d’ànim”.

Moltes vegades hi ha hostilitat envers l’entorn social – i més concretament envers el metge-. Resoldre aquesta hostilitat és imprescindible per a una acció terapèutica.

Un cop superat aquest obstacle, s’ha de pensar de nou i tenir en compte que es pot tractar d’una depressió en què el símptoma principal, la tristesa, s’expressa com un dolor (i a vegades ràbia), i analitzar els elements biogràfics que han incidit en la seva producció, sobre tot l’existència de períodes vitals en què l’individu ha hagut de realitzar esforços continuats de tipus sòcio-laboral sense veure’s gratificat, fins el punt de trobar-se extenuat.

S’ha de considerar també la possibilitat que el pacient sigui incapaç de comunicar-se de manera fluida amb el metge i expressar els seus sentiments o emocions bàsiques.

Altres vegades el pacient declara que “em sento trist per com em veig”, però “si millorés estaria normal”, milloria que no li proporcionen els analgèsics i sí en canvi (a vegades) els antidepressius.

Finalment , s’ha de valorar la possibilitat que el patiment del pacient expressi una disfunció familiar.

Un dolor pot encobrir, per exemple, una pobre comunicació o males relacions sexuals, i el marit pot reclamar agressivament que “arreglem a la senyora” i ens deixem d’històries “de nervis”.

Trastorn conversiu

És freqüent i pot manifestar-se en persones sense símptomes “d’histèria”.

El tret fonamental és la utilització simbòlica del trastorn, però no és evident per al pacient.

S’ha de tenir especial cura a les maternitats frustrades, expressades, per exemple, com a dolors abdominals, a l’hipogàstric (la part baixa) posteriors a histerectomies (quan s’han intervingut de la matriu, per treure-la), així com els símptomes que impedeixen relacions sexuals normals i afonies (disfonies) que impedeixen la normal comunicació.

En els homes són més típiques les lumbàlgies i altres símptomes que invaliden per a treballs o tasques socials.

Dr Antoni Lluis Muñoz.