En Miguel fa patxoca.

És culte, educat i una mica murri.

Un dia va venir a veure’m, seriós, circumspecte…
I em va dir:

Vull escriure articles per a aquesta revista que es diu Tarannà, i ser partícip en la mesura de les meves possibilitats en la creació d’aquest projecte que sé que és important per tots nosaltres, ja que ens poseu cares, veus… una biografia.

No som només usuaris anònims que convivim en una residència, sinó persones que treballem, sentim i fruïm.

Vull que els que viuen fora d’aquesta realitat, siguin conscients que la diferència marca un camí únic i que en aquest camí, hi ha moltes persones implicades i interessades.

Que la nostra veu no quedi mai silenciada, sinó que sigui gaudida també pels que no la coneixen.

Darrere de cada rostre, darrere de cada frase hi ha una història, o moltes, això ja depèn de cada individu, però us ben asseguro que totes són reals i les vivim amb tanta intensitat, que ens encanta compartir-la amb la resta del món.

Espero que els meus articles no els mesureu per ser petits, calculeu-ne la seva intensitat.

Sóc conscient que no sempre us podré escriure – jo tinc les meves limitacions – però el temps que ho faci, seré feliç.

Gràcies.

Davant d’una sorpresa que no vaig poder ni vaig voler dissimular, vam signar un contracte de col·laboració.

Miguel, és un plaer comptar amb tu i, les gràcies te les haig de donar jo.

Benvingut a aquest projecte, tots junts… PODEM!!!

“En Domingo de Ramos, al que no estrena se le caen las manos”

 

Quan era petita, cada any la meva mare em repetia aquest refrany.

Jo la mirava i observava les meves diminutes extremitats superiors, on es distingien només dos petits munyons inerts.
Les meves mans desapareixien com per mandat diví.
“Virgencita virgencita, que em quedi como estoy”

 

La nit anterior al Diumenge de Rams amb prou feines podia agafar el son.
Se’n recordaria la meva mare … Seria benevolent el Senyor …
I en somnis veia rodar les meves mans del cinquè al soterrani.
I al matí… Sorpresa, un petit paquetet vermell em feia despertar dels meus somnis.

 

Sí, la meva mare se n’havia recordat, ja tenia alguna cosa per estrenar!!!
I tota orgullosa sortia de casa aquest Diumenge de Rams, agafant amb força el palmó, sabent que les meves petites extremitats superiors no sofririen cap amputació.

Ja de gran, vaig entendre el significat del refrany…

Maleïda imaginació, la de nits que m’havia deixat sense somni…

 

I com no, gràcies a la meva mare per tenir-me preparat sempre aquest petit paquetet vermell, que dissipava la meva por com per art d´encanteri.

La Laura va venir a viure amb nosaltres, i sí, tenia una mica de morriña de la seva altra residència, és normal, portava allí vivint vuit anys, que es diu ràpid…

La Laura ha volgut compartir amb nosaltres la seva experiència de vida, així la coneixerem millor.

Va néixer fa ja alguns anys a l’Uruguai i als 14 anys va venir amb la seva mare i els seus germans en vaixell a Barcelona.

 

El seu pare se’n va anar al Perú; sembla ser que a Uruguai la situació econòmica era complicada.

Recorda un viatge llarg, molt llarg… gairebé un mes de travessia.

Amb els amics de l’Uruguai, va perdre el contacte. Ni cartes ni trucades telefòniques… això l’apesara; són molts quilòmetres els que els separen.

No va tornar a veure el seu pare, va morir al Perú d’un infart.
Amb ell es portava molt bé i el recorda amb molt d’afecte.

 

A Espanya amb la seva mare i germans va portar una vida tranquil·la i relaxada. Anava a un taller i li agradava passejar per la Rambla de les Flors, anar al cinema i llegir llibres d’història i de poesia.

Sí, també es va enamorar, però això forma part d’una altra història.

Aquí diu que els nois de vegades es barallen; però esclar, això ho fa la convivència, que té la seva part negativa.

 

Li agrada parlar amb l’Elena i amb la Cari; són les seves amigues, potser les més properes.

És fan d’en Manolo Escobar, i aquí tenim la discografia completa…

Els divendres és el dia de l’espectador a Les Hortènsies; si no és en Manolo Escobar, és la Marisol…; són fanàtics del cinema espanyol dels 70.

Està contenta, a poc a poc s’ha anat aclimatant a aquesta nova vida, a aquesta nova casa.

 

És una dona molt riallera, té aquesta candidesa que t’enamora, una d’aquestes persones que no ha perdut la capacitat de sorprendre’s cada dia, malgrat els estralls que li hagin pogut exercir els anys.

Companya, gaudiré amb tu cada minut que em dediquis.