El mar, la mar… s’instal·la en la nostra vida, sense adonar-nos-en, com en marors, ens cerca, ens troba i ens retorna a la riba, d’on potser mai deguérem partir.

El mar, el salnitre, la brisa, l’onatge i les tempestes emboliquen la vida de cada marí, que amb les seves xarxes esmicola el que sa profunditat ens ofereix.

No és només una professió, és una forma de vida on les tonalitats blavoses varien i es combinen, a la profunditat, entre la llum, el silenci i l’abisme.

La humitat cala els ossos…
Vaixells de petit i gran calat solquen mars inhòspits i embravits.

Homes i dones adobats a base de tempestats i calitges, de mestral, llevant, tramuntana, garbí…

Entre àncores i xarxes observen l’estrella polar que en el seu trajecte, sempre guiarà la seva travessia.

Una copa de rom al compàs de les cançons marineres, crearà vincles imperibles de connivència i companyonia.

Llargs viatges, ports interminables…

I a la mar s’esperen… braçada a braçada.

Portugal al costat d’Espanya, conformen la península Ibèrica.

La història de tots dos països durant molts anys avançava en paral·lel, fins que a causa de la idiosincràsia de cadascun d’ells, van prendre rumbs diferents.

Portugal, encara conserva l’encant de ciutats i pobles antics, tradicions oposades…

Les seves gents, afables i acollidores fan d’aquest país un lloc idíl·lic per a visitar gaudir.

El seu patrimoni cultural és ampli i ric, la mescla de civilitzacions, ha fet de Portugal un conglomerat de tradicions, costums i estils variats, oferint-li un encant singular.

Pels seus carrers poden veure els vestigis de civilitzacions pretèrites que van deixar una empremta que ha perdurat en el temps.

Portugal ha estat un país de navegants, d’exploradors, obrint els ulls a nous mons, noves cultures.

El gall de Barcelos, és l’emblema oficial lusità, el significat del qual diu molt d’aquest país, representa l’honestedat, la confiança, la integritat i l’honor, també li confereix ser portador de bona fortuna.

Bon vi i bona taula, una cuina típicament mediterrània.

Els fados, música típica portuguesa, ens parlen de malenconia i duel, tragèdia i dolor, sons intimistes que t’endinsen en la reflexió, arribant pel cap alt profund, al més ocult …

El festival de les flors, típic de l’illa de Madeira és un homenatge a la primavera, al sol, al color… és la metamorfosi, el renaixement… Un missatge d’amor i respecte a la naturalesa.

És una explosió de vitalitat i alegria.

Portugal és un país on la imaginació et transporta a històries no viscudes, però si somiades.

El verd inunda una Irlanda, humida, aguerrida, intrèpida, lluitadora, i familiar.

Al llarg de la seva història, ha sabut reconduir situacions socialment conflictives.

Sempre debatent-se entre dues opcions religioses, àdhuc a costa d’un alt preu…

Han arribat a un consens davant la disparitat, i totes dues Irlandes, La República Irlandesa i la Irlanda del Nord, pertanyent al Regne Unit, conviuen i es respecten, acceptant les seves diferències.

Degustant una pinta, negra o rossa, una Guinness, et farà recordar part de la seva història, del seu folklore, de la màgia dels seus boscos, els seus castells, les seves gents…

La tradició popular irlandesa és àmplia i rica, en ella destaca una de les seves llegendes més famoses, els Leprenchauns.
Petits homenets verds que apareixen i desapareixen al seu atzar.

Éssers màgics, entremaliats i divertits, custodis de grans tresors, són portadors de sort si aconsegueixes atrapar-los.
Acostumen a aparèixer després de la sortida de l’Arc de Sant Martí, juganers i esquius.

El dia de l’orgull irlandès o The Patrick Day, s’inunda d’aquests follets verds protagonistes dels festeigs propis del dia.

El trèvol de tres fulles, de connotacions cèltiques, i l’arpa, tots dos símbols irlandesos, ens parlen d’una terra misteriosa i sobrenatural, imaginativa on fades i gnoms és barregen amb els seus habitants.

A Irlanda podem aprendre a perdre’ns i retrobar-nos a dimensions alternatives.

Àfrica és color, llum, música… Penombra

Potser és la seva manera de superar les adversitats a les quals aquest continent ha d’enfrontar-se diàriament.

Per al forà, Àfrica és un misteri, una incògnita, un continent ampli i extravagant.

Per a l’africà, l’oriünd, Àfrica és treball, duresa, sequedat…. Lament.

És aspra per fora però dolça i acollidora per dins.

Generosa, gentil i agosarada.

L’atzabeja, té una dilatada gradació de tonalitats, brillants, mats… el mateix color, és en si diferent.
Colonitzada per altres països, Àfrica és eclèctica, la base de la seva cultura i història, es barreja sobretot amb l’europea i l’americana, retroalimentant-se mútuament, i aportant-se entre si, doctrines, tradicions i dogmes dispars.

Primitives tribus i clans, com en una bretxa atemporal, coexisteixen amb altres cultures més avançades tecnològicament, creant així, un ventall variat d’usos i confessions.

Santeria, superstició, vudú… interrogants a una existència que no respon ni a preguntes ni a precs.

Àfrica, la fascinació, la disparitat, la sorpresa… el rigor.