Sempre havia sentit a parlar d’en Pablo Picasso, però desconeixia la seva obra, encara que sabia que era un dels grans.

Quan vaig trepitjar el museu per primera vegada i vaig contemplar una exposició d’obres tan extensa i variada, no sabia realment per on començar, encara sort que el nostre educador ens va fer de cicerone.

L’època rosa, l’època blava… Tot artista passa per clarobscurs on la seva creació es fa gran, ferotge i reflexiva.

A cada obra, tant l’artista com l’observador perceben sentiments i sensacions molt dispars, fins i tot de vegades t’assalten records, vivències, i empatitzes més amb el pintor.

Cadascun de nosaltres gaudim de les obres d’en Picasso a la nostra manera.

Inclinant caps, dreta, esquerra… m’acosto, m’allunyo, i àdhuc en la distància, percebo objectes diferents.
Però… que vol dir, l’autor, entre que sentiments oposats es debat… és el gran misteri de l’art, en qualsevol de les seves modalitats.

El Museu Picasso ens va oferir un taller sorprenent, dibuixar-nos i que ens dibuixin.
Com em veig… com em veus.

Les mirades de sorpresa entre nosaltres es multiplicaven, la imatge que tinc de mi mateix i la que tenen els meus companys de mi, és totalment dispar.

Em vaig sentir estrany en mirar al meu col·lega …

D’ambdues imatges en farem una, dos, o diverses realitats, això ja depèn de cadascun.

Ara no sé com mirar-me… com mirar-te…

Solament et diré company, que amb els teus ulls o amb els meus, ets el mateix que he admirat i estimat sempre.

Hi ha excursions que ens sorprenen, i aquesta és una d’elles, El Mirador d’Avions.

Impressionants, enigmàtics i torbadors, així podríem qualificar els avions, que generalment veiem per dins, i poques vegades hem pogut contemplar en tota la seva magnificència, enlairant-se , aterrant o ja en ple vol com un immens ocell de metall.

El Prat posseeix diversos miradors, des d’on els curiosos i els aficionats al món de l’aeronàutica poden albirar-los com en una exhibició d’ocells alats.

A tan sols 30 metres d’altura, aquests immensos aparells es passegen sobre nosaltres  tan a prop, que sembla que haguessin  de sacsar-nos el cap.

El tràfic aeri a l’aeroport del Prat és continu i sense pausa, cada dos minuts s’albira un avió, és un punt d’arribada i partida cap a centenars de destinacions, i això el fa ser un dels més transitats d’Europa.

És un espectacle.

El soroll no és tan ensordidor com podem imaginar. És notable, però fluid, s’assembla a una llarga i intensa xiulada.

Hi ha cartells informatius que ens expliquen els diferents tipus d’avions que podem contemplar, realment, les grandàries són variades.

Ens sentíem com a caçadors d’avions, gairebé podíem tocar-los amb les puntes dels dits.

En les gandules de formigó, podies passar-te hores observant els avions i divagant quina destinació prendria cadascun d’ells. Llocs als quals tan sols la nostra imaginació ha pogut viatjar.

Ícar es va cremar les ales en acostar-se al sol, i l’enginy humà, ha fet que puguem volar i aproximar-nos al sol sense perdre les ales.

Com en un gegantesc Nautilus, immers en un oceà ple d’animals desconeguts, som espectadors no autoritzats de la sintonia dels peixos amb el mar.

Gegantescs taurons passen per sobre dels nostres caps com si d’un moment a l’altre, amb un dels seus espertenecs, poguessin sacsejar-nos, i en una fracció de segon girar-se i mirar-nos amb aquests ulls freds, ensenyant amenaçadors les seves cinc fileres de dents.

Una raja ens mira curiosa, tan sorpresa com nosaltres de veure’ns; ens observem…

Corals, calamars, pingüins, peixos de colors cridaners, uns altres que es mimetitzen a la sorra… és la recreació del seu hàbitat natural enmig d’una gran ciutat.
Un espai concebut per poder conèixer el que en llibertat solament està a l’abast d’uns pocs aventurers.

Els sons del mar ens emboliquen, com en una càlida placenta, calmant aquesta angoixa que sovint ens copeja.

És una descomunal peixera, on trobem coneixement, sorpresa i harmonia.

Si.. Voldria quedar-me, enfront de la mar, dins d’aquest oceà…

En sueños la marejada 
me tira del corazón;
se lo quisiera llevar.

R. Alberti.

El teatre, de vegades, l´etern secundari, et fa experimentar les representacions d’una manera més vívida que el cel·luloide.

El contacte entre els actors i el públic és tan proper que t’acabes imbuint en l’escenari com un personatge més de l’espectacle.

Pinotxo, l’obra de teatre que vam anar a veure, és un conte màgic i trist, amb un transfons moral molt clar i evident.

Una història que a ningú deixa indiferent.

D’un tronc inanimat, però sobrenatural, Geppetto crea Pinotxo, i la fada blava, li insufla vida, naixent així aquest petit malandrí que es convertirà en el fill del peculiar fuster.

La varietat de personatges i el seu significat fan que la trama d’aquest conte sigui trepidant.

El creixement personal, els dubtes, els embolics dels quals és partícip Pinotxo, com despertant en una eterna adolescència, el situen en un caos personal no aliè d’experiències dures, alliçonadores i pedagògiques, que el faran convertir-se, com si es tractés d’un procés alquímic, en un nen de carn i os.

Morta la marioneta i deixant enrere l’egoisme i la mentida, és quan l’humà es materialitza, cobrant vida i prenent consciència no solament de la seva pròpia existència, sinó de tots els personatges que l’envolten.

Pinotxo i el seu nas creixent mentre sumava mentides feia què mirés el meu contínuament al mirall, per si la mida pogués delatar-me.