L’alzheimer, l’enemic de la memòria

De vegades equivoco el significat de les paraules, els vocables s’amalgamen com un puzle inconnex que no puc desxifrar… em confonc submergit dins una mar d’incerteses, de pensaments, de records…

El meu cap es col·lapsa i el no saber em sobrepassa, em costa reaccionar, m’amago dins un món imaginari, on de vegades trobo pau, tranquil·litat i una mica de més de temps per a trobar-me.

Però el temps és per a mi un gran enemic, no m’ajuda… tot avança molt de pressa i jo em sento estàtic.

Retrocedeixo, se’m trenquen uns records i s’aviven uns altres molt amagats.

M’invento escenaris nous, paral·lels a la meva realitat, la meva ment juga als daus amb un resultat incert… I jo no en tinc el control…

No tinc l’alternativa d’una reinicialització de memòria, ni opció a una còpia de seguretat…

La meva mirada es perd en uns ulls que em miren amb un amor infinit… que sap de mi, que em recorda… i em sento petit, molt petit… indefens…

Em parla d’històries compartides, com un llibre màgic del qual gaudeixo… l’escolto amb delit i l’observo… em vull veure en ella.

Les veus adquireixen tonalitats diferents… recerco a la meva memòria i trobo algun acord familiar, petit, minúscul… que per un instant em porta a ella…

Quan m’acaricia sento tota aquesta vida que em detalla amb tant d’amor, recordo les fotos que em mostra… però no sé, no puc explicar-li-ho… la boira ho torna a inundar tot.

La boirina em porta a un lloc indeterminat que m’aliena… No em retorna al punt d’inici, m’abdueix…

La boira em paralitza, no puc avançar cap a un punt concret, el camí posseeix mil bifurcacions… com triar… la meva ment és un petit desert buscant un oasi on recapitular…

Només la teva veu, com una brúixola, em retorna… els teus dits em tornen… Però la boira avança, abocant-me cap a un abisme del qual no puc escapar.

El camí es fa opac a poc a poc i el so es fa murmuri fins a tornar-se silenci…

Fins i tot creient-me perdut, retorna’m, encara que no pronunciï paraules connexes, murmura’m el teu nom…perquè estàs a cada racó d’una memòria perduda dins una boira tan espessa de la qual no puc ni sé escapar.