L’altra perspectiva del confinament
Perquè has trigat tant, mare, què ha passat tot aquest temps….?
Sentia paraules que no estaven al meu diccionari habitual… confinament, virus…. què ha significat tot això, què ha passat, perquè no he pogut veure’t… em costa entendre-ho…
M’he sentit estrany, però feliç en escoltar-te i veure’t a través d’aquesta pantalla multicolor que ens oferia el telèfon.
Els monitors ens explicaven moltes coses, una realitat molt aliena a la que estava acostumat, anaven i venien amb màscares, gorres….
Els espais van variar, es van extremar les cures, els contactes…
Però… no tenia por, em sabia segur… però així i tot, em faltaves tu.
A vegades no entenc el que passa dins un entorn tan gran, només sóc conscient que en el meu petit món tot havia canviat i he notat moltes absències.
… No podia veure’t, però si pensar-te…
Recordar els nostres passejos em reconfortava, les olors, fins i tot en l’espai, s’incrementaven… i et sabia propera…
Em recreava mirant-te als ulls dins un mirall imaginari i allí estaves tu, com sempre puntual, parlant-me en silenci, reconfortant-me, acariciant-me els palmells de les mans, sabent que jo a la distància et somiava.
Per a mi, el més estrany en aquests mesos ha estat aquest exili forçat i sobtat…
Però t’he reinventat, idèntica, sense l’influx del temps que al costat de la perennitat que dóna el record, em retornava la teva imatge sense immutar-se.
Aquest temps m’ha ensenyat que si això torna a passar, jo seré feliç sabent-te a prop fins i tot sense veure’t. Tu no pateixis, ara ja sé mes o menys què ha passat.
