Problemes otorrinolaringològics: què són i com es tracten
Patologia de la faringe
La faringe es divideix en tres regions: la nasofaringe, l’orofaringe i la laringofaringe.
Nasofaringe
La patologia més freqüent és la derivada de la presència d’una hipertròfia adenoidea, sempre a l’infància, que poden originar una obstrucció de les trompes d’Eustaqui i provocar l’aparició d’otitis secretora.
Com a conseqüència de la hipertrofia adenoidea, la respiració nasal pot estar compromesa, i la veu estarà afectada, originant canvis a l’estructura nasal i oclusions dentals defectuoses.
Però el més important és l’aparició d’una insuficiència respiratòria nasal, sobre tot en nens de menys de 2 anys, ja que són fonamentalment respiradors nasals.
A l’adult la patologia més freqüent de la nasofaringe (o també anomenada cavum) és el carcinoma, que pot presentar-se com una otitis secretora unilateral.
Altres signes i símptomes que poden estar presents a l’inici clínic de la malaltia: són obstrucció nasal, aparició d’un gangli laterocervical posterosuperior.
Orofaringe
La majoria de les faringitis agudes o amigdalitis són víriques, originades per un microorganisme adenovirus i rinovirus.
La bacteria streptococo és la causant de la majoria de les infeccions bacterianes.
S’ha de poder diagnosticar primer si la causa és vírica o bacteriana.
Es tracta d’un procés febril, amb dolor faringi, presència d’exsudat amigdalar i ganglis inflamats ( adenitis) cervicals.
La infecció bacteriana cursarà habitualment amb febre més elevada, dolor més intens i major exsudat i reacció ganglionar que les infeccions per adenovirus.
Les complicacions de les faringitis bacterians poden donar abscessos al voltant de les amígdales, amb major incidència en adults joves.
La penicil·lina és el tractament més segur per les amigdalitis.
Indicacions de l’amigdalectomia
- Amigdalitis recurrents
- Amigdalitis causants de convulsions febrils
- Abscessos periamigdalar (a prop de les amígdales)
- Hipertròfia amigdalat obstructiva
S’ha de valorar bé, perquè és una intervenció que comporta riscos.
Faringitis crònica (faringitis seca)
El símptoma fonamental és la sensació de cos estrany que s’acompanya de dolor localitzat a la faringe, i en ocasions irradiats vers els oïdes, que té com a característica comuna la milloria de les molèsties amb la humidificació.
El tractament consisteix en eliminar els factors agreujants, proporcionant humidificació i evitar l´estossec voluntari.
Es pot humidificar mitjançant la instil·lació de sèrum fisiològic a través de les foses nasals.
En els casos de dolor molt intens es pot administrar antiinflamatoris.
Laringofaringe
Alteracions de la veu
Des del punt de vista clínic les alteracions de la veu es classifiquen en tres grups: la veu hipernasal, la veu hiponasal i les disfonies.
La veu hipernasal està present és característica de pacients que presenten un paladar enfonsat. Problema anatòmic.
La veu hiponasal és el tipus de veu característica que apareix en una obstrucció (refredat).
Les disfonies agudes són habitualment degudes a laringitis bacterianes o víriques, que apareixen en el curs d’infeccions del tracte respiratori superior (gola, nas).
El seu tractament es basa en el repòs de veu, la humidificació local amb l’aplicació d’inhalacions i l’administració d’antiinflamatoris.
A les disfonies que persisteixen més d 10 dies cal instaurar un tractament específic.
S’ha d’explorar la laringe, ja que poden estar afectades les cordes vocals.
El mateix s’ha de fer amb una veu ennassada secundaria a lesions ocupants d’espai a l’hipofaringe i a d’epiglotis.
Els nòduls són causats per la mala utilització de les cordes vocals, sovint agreujat pel tabaquisme. Molt freqüent en mestres, cantants…).
Cal fer teràpia de la veu mitjançant reeducació.
Els pòlips són formacions pediculades, que no desapareixen malgrat de fer foniatria .
Han de ser tractats amb cirurgia.
Dr Antoni Luis Muñoz
(Foto: Sharon McCutcheon)
