Caga tió
Era de nit, quan la finestra de la meva habitació es va obrir a poc a poc, sigilosament, i una lluna rodona, encegadora i amable, il·luminava una cambra que fins ara havia romàs opaca.
Vaig saltar sense pensar, descalç, aventurer, curiós… i un bosc ignot als meus ulls, es començava a obrir al meu voltant.
La llum de la lluna il·luminava un camí inexplorat, una invitació a emprendre un particular viatge on cada pedra semblava reproduir el cabalístic joc de l’oca.
L’herba gebrada marcava cada trepitjada i els ressons del bosc començaven a conjecturar-se en el meu cap. Sabia que el meu viatge acabaria allà on tu et trobessis.
Vaig escoltar uns sons que no m’eren aliens, i un punt vermell llunyà em va fer pensar que ja et tenia proper.
Vas aparèixer davant meu, impertèrrit, esfèric i somrient.
Em vas guiar al teu bosc, al màgic bosc on tots els Tions s’oculten, al costat de fades, elfs i gnoms.
Tu, el meu petit tronc d’arbre, que des de petit m’has acompanyat tots i cadascun dels meus Nadals, ja estàs trigant.
A aquestes dates, com sempre, a casa tens el teu lloc d’honor.
Tió, l’any que ve, tenim una altra cita.
T’estimem.
