La castanyada
És impossible pensar en la castanyera sense sentir un polsim de nostàlgia.
L’olor de castanyes acabades de torrar, moniatos dolços, saborosos, gairebé caramel·litzats.
Panellets de diversos sabors, elaborats generalment per les matriarques de la casa.
La família i els amics al costat d’una càlida foguera, que ens recorda l’inici del fred, que al costat del foc que torra les castanyes, ens reconforta.
La castanyera, dona generosa, regala castanyes i dolços que acompanyats amb moscatell, fan més saborós aquest usatge.
Festa dedicada a les ànimes dels difunts, una ofrena als que van traspassar el llindar del conegut i es van endinsar en un món enigmàtic i paradoxal que superposa realitats.
Potser aquesta olor de castanyes recentment rostides pugui travessar els minúsculs porus d’aquestes parets imaginàries, per transportar-los de tornada encara que solament sigui un dia, i poder compartir amb nosaltres la festa que els hi pertany.
