Vigília de Tots Sants
Novament, el túnel del terror va ser l’escenari triat pels nostres hostes que, com cada any, ocupen gairebé sense adonar-nos totes les dependències de la nostra casa.
Una mica especials ho són, però ningú no és perfecte i nosaltres, com a bons amfitrions, assumim la seva presència.
Iniciats, mil·lenni rere mil·lenni en les tècniques de l’escarn, de l’espant i del feréstec, són uns mestres en l’art de la sorpresa i el desconcert.
Passadissos ennegrits i intimidatoris, guanyen terreny a les aules asèptiques i ordenades, a les habitacions polides i als passadissos amplis i lluminosos.
Una torbadora opacitat campa sobre nosaltres, com una boira aclaparadora que et va indicant un camí sense itinerari, sense ressenyes ni indicacions.
I aquest camí vetllat no està exempt de sons, extraordinaris i inquietants…
Els crits dels sense nom reboten al costat dels xiscles d’animals incerts, i en la boira apareixen rostres inexpressius que van adoptant solidesa.
Ens miren, ens observen… Riuen… ens envolten… i de sobte… es difuminen…
Desconfiats i amb una hilaritat irònica i desconcertant comparteixen el dia on dos mons contraposats, el prosaic i el sobrenatural, es fusionen, i ambdues realitats són corpòries i tangibles.
…I la boira, tal com va arribar va desaparèixer, al costat d’aquests pelegrins d’ombres, que en la seva curiositat ens visiten any després d’anys, per sentir-se potser, menys orfes.
