Don Miguel

En Miguel fa patxoca.

És culte, educat i una mica murri.

Un dia va venir a veure’m, seriós, circumspecte…
I em va dir:

Vull escriure articles per a aquesta revista que es diu Tarannà, i ser partícip en la mesura de les meves possibilitats en la creació d’aquest projecte que sé que és important per tots nosaltres, ja que ens poseu cares, veus… una biografia.

No som només usuaris anònims que convivim en una residència, sinó persones que treballem, sentim i fruïm.

Vull que els que viuen fora d’aquesta realitat, siguin conscients que la diferència marca un camí únic i que en aquest camí, hi ha moltes persones implicades i interessades.

Que la nostra veu no quedi mai silenciada, sinó que sigui gaudida també pels que no la coneixen.

Darrere de cada rostre, darrere de cada frase hi ha una història, o moltes, això ja depèn de cada individu, però us ben asseguro que totes són reals i les vivim amb tanta intensitat, que ens encanta compartir-la amb la resta del món.

Espero que els meus articles no els mesureu per ser petits, calculeu-ne la seva intensitat.

Sóc conscient que no sempre us podré escriure – jo tinc les meves limitacions – però el temps que ho faci, seré feliç.

Gràcies.

Davant d’una sorpresa que no vaig poder ni vaig voler dissimular, vam signar un contracte de col·laboració.

Miguel, és un plaer comptar amb tu i, les gràcies te les haig de donar jo.

Benvingut a aquest projecte, tots junts… PODEM!!!