La distància ens acostarà
Com prendre’s la vida amb distància i que dins aquesta distància no ens perdem…
És difícil, mantenir-se serè, davant aquesta bogeria…..
Em separo, però vull estar proper, tan a prop teu que pugui dibuixar-te a les fosques.
M’aparto i em giro, t’ignoro… tinc por per tu, per mi, per tots…
Et miro de reüll, d’amagat, analitzant els moviments més lleus… escairat, a l’aguait.
Observo noves formes, per a reconèixer-te…
Les olors han canviat, un tamís filtra unes aromes que abans m’eren familiars, ara m’aclimato a formes originals per a identificar-te.
Les mascaretes són tan iguals que ens fan semblar anònims, despersonalitzats.
De vegades em perdo en un sense sentit, dins un caos que em genera incertesa, neguit, causat per quelcom que mai no hauria imaginat, alguna cosa que mai no m’havien explicat…
Em creia tan segur…
No és la por d’emmalaltir, és la por a morir…
Les notícies parlen d’un virus que viu a l’aire, que no es veu ni es toca, però pot matar-te…
Això em fa sentir petit, vacil·lant, com oscil·lat sobre una corda fluixa on no veus la mà que la tiba.
En la distància que tant m’aclapara, no vull perdre’t.
Sé que aquesta és la millor manera que tenim per a tornar a trobar-nos a reunir-nos, a celebrar i gaudir.
Més aviat que tard, tot passarà, però el sacrifici mutu és necessari.
Jo estic disposat a fer-lo, segueix-me, el camí cada vegada és més curt.
Amb la teva ajuda, la distància ens acostarà.
