Decisió difícil, creuament de raons i sentiments
Es fa gran, em faig gran.
Es fa gran i això és sinònim de pèrdua progressiva d’autonomia, de deixar d’anar als llocs habituals, de necessitat d’ajuda. Primer unes hores, després un control més intensiu i finalment la total dependència.
Després de passar per un acompanyament a domicili les vint-i-quatre hores del dia, va arribar el moment de prendre la decisió, convertir la resdència en la futura llar de la mare.
Ha estat una decisió complexa, estava ben segura que estaria ben cuidada, més acompanyada al llarg de tot el dia, més estimulada, amb més oportunitats de compartir i de gaudir de petits moments i fins i tot de tornar l’espurna d’il·lusió del dia a dia.
Però malgrat tot, no em treia un ru-rau, aquell rau-rau que no saps per què el tens però que el tens i que moltes vegades passa del rau-rau localitzat al ventre a sentir un tap dens que t’oprimeix el mig del pit.
En definitiva una contradicció sense motius aparents, convençuda que és la millor opció la decisió presa, però viscuda d’una manera entristida.
Si tan convenúda n’estic, per què em passa?
Perquè tanco definitivament la llar familiar,
perquè tinc la certesa que aquesta nova llar és el darrer tram,
perquè encara que sigui d’una manera velada em fa respecte la vellesa,
perquè conscient o inconscientment em projecto a mi mateixa,
o senzillament perquè el seu progressiu deteriorament se’m fa difícil de viure.
Ja vivint a la residència i després de passar, com és d’esperar, amb una rigurositat escrupulosa pel procés d’adaptació d’ambdues, toca viure la nova quotidianitat.
Tinc la sort d’acompanyar-la una estona quasi cada dia i de mica en mica arriba el plaer de passar l’estona sense més, amb xerrades desordenades que evoquen novament històries recurrents, que no per sabudes perden l’interès. Sobretot ara que són reviscudes amb gran intensitat, immerses en l’emoció i les llàgrimes indefinides entre l’alegria i la tristesa, orgulloses del que hem viscut i nostàlgiques de que no ho tornarem a viure.
És un moment de despullar-nos de tot allò que és sobrer, del que és imposat sense motius, dels prejudicis apresos, on cal destriar les branques de les fulles i, sobretot, saber mirar el fons, el valor de l’autèntic i de l’universal.
Passar una estona amb la mare, sense cap altra preocupació més que l’ocupació d’acompanyar-la.
Els dies passen i la nova etapa és un procés mutant on cal novament adaptar-nos. El que és vàlid per avui no és vàlid per demà.
La seva longevitat s’expressa en pèrdua de capacitats i habilitats, en canvis bruscos, en una confusió de l’espai i del temps, una descontextualització sense sentit. Per això ARA, més que mai, ACOMPANYAR, GAUDIR DEL MOMENT I ESTIMAR, són els tres motius de la nostra relació.
Mercè
Filla d’una pacient ingressada a la Residència El Montseny
