Teatre, Pinotxo
El teatre, de vegades, l´etern secundari, et fa experimentar les representacions d’una manera més vívida que el cel·luloide.
El contacte entre els actors i el públic és tan proper que t’acabes imbuint en l’escenari com un personatge més de l’espectacle.
Pinotxo, l’obra de teatre que vam anar a veure, és un conte màgic i trist, amb un transfons moral molt clar i evident.
Una història que a ningú deixa indiferent.
D’un tronc inanimat, però sobrenatural, Geppetto crea Pinotxo, i la fada blava, li insufla vida, naixent així aquest petit malandrí que es convertirà en el fill del peculiar fuster.
La varietat de personatges i el seu significat fan que la trama d’aquest conte sigui trepidant.
El creixement personal, els dubtes, els embolics dels quals és partícip Pinotxo, com despertant en una eterna adolescència, el situen en un caos personal no aliè d’experiències dures, alliçonadores i pedagògiques, que el faran convertir-se, com si es tractés d’un procés alquímic, en un nen de carn i os.
Morta la marioneta i deixant enrere l’egoisme i la mentida, és quan l’humà es materialitza, cobrant vida i prenent consciència no solament de la seva pròpia existència, sinó de tots els personatges que l’envolten.
Pinotxo i el seu nas creixent mentre sumava mentides feia què mirés el meu contínuament al mirall, per si la mida pogués delatar-me.
