Pèrdua auditiva, mal d’oïda, acúfens i otitis externes
Pèrdua auditiva o hipoacúsia
Un examen físic (otoscòpia) és el primer pas per a establir el diagnòstic d’una pèrdua auditiva, ja que habitualment permet determinar-ne la causa:
- infeccions en el conducte auditiu extern
- taps de cerumen
- infeccions de l’oïda mitjana
Sempre s’ha de fer un examen audimètric complet en els pacients que presenten una hipoacúsia persistent.
L’examen audimètric ens permet quantificar la pèrdua auditiva i, probablement, localitzar el lloc de la lesió de la via auditiva. En altres casos, el seguiment audimètric permet observar fluctuacions auditives, accentuació de la hipoacúsia o evolució vers a la bilateralitat, aspectes que seran bàsics en el diagnòstic de la malaltia causal.
Cal evitar l’adaptació de pròtesis auditives en pacients amb dèficit auditius que no hagin estat avaluats prèviament per l’otorrino.
L’adaptació protèsica de forma indiscriminada pot retardar el diagnòstic de la malaltia causal de la hipoacúsia, en solucionar temporalment el problema auditiu.
Mal d’oïda o otàlgia
El 50% de les otàlgies presents en la clínica tenen un origen extern a l’oïda. Les causes més freqüents de dolor referit a l’oïda són les originades per:
- impactació del molar inferior
- faringoamigdalitis
- innervació sensitiva del pavelló auricular, el CAE, l’oïda mitjana
Qualitativament, té molta importància l’otàlgia reflexa homolateral (del mateix costat) de la lesió que acompanya al càncer faringeo laringeo, i pot ser un símtoma precoç de la malaltia, vehiculitzada pel nervi glosofaringi ovi laringi superior o pel nervi laringi superior.
L’otitis, de les otitis externes, es caracteritza per ser de gran intensitat, i per augmentar en comprimir el pavelló auricular i l’articulació tèmporo-mandibular.
És específic de les otàlgies externes d’origen micòtic l’existència d’una discreta otàlgia basal ininterrompuda per crisis de dolor molt intens de curta durada.
Acúfens
Els acúfens són una percepció auditiva no musical i no verbal d’origen intern.
Normalment és un símptoma paral·lel comú i proporcional a la pèrdua auditiva.
Qualsevol causa que origini un dèficit auditiu de transmissió o augment del flux sanguini local degut a la inflamació pot provocar acúfens.
Quan s’aconsegueix corregir el dèficit de transmissió, i/o desapareix el procés inflamatori, els acúfens tendeixen a desaparèixer.
Cerumen
El cerumen només ha de ser extret quan obstrueixi per complet la llum del conducte auditiu extern i causi una pèrdua auditiva.
Les “neteges” periòdiques preventives i la utilització de bastonets de cotó afavoreixen l’aparició d’otitis externes que alteren el pH (l’acidesa) del conducte.
La irrigació amb aigua a 37º C per a l’extracció d’un tap de cerumen sempre s’ha de fer després d’estovar el tap amb irrigació prèvia i repetida durant 48 hores.
Otitis externes
La forma localitzada correspon al furóncol, responsable d’intensa otàlgia (mal d’oïda) que, com en totes les otitis externes, s’accentua amb la mobilització del pavelló auricular. El tractament d’elecció és amb antibiòtics amb suport de medicació analgèsica.
La forma difusa més freqüent correspon a la proliferació de gèrmens per augment en l’epiteli del conducte. Els factors causals més comuns en són la manipulació per rascat i la sobreinfecció d’un èczema de la zona.
Hi ha dos fases clíniques diferenciades: després d’una fase d’intensa picor apareix una otàlgia molt intensa que s’accentua amb els moviments de l’articulació temporomandibular i del pavelló auricular, amb el tancament de la llum del conducte per la tumefacció (hipoacúsia).
En les persones amb risc augmentat de desenvolupar otitis externes difuses (pacient amb eczemes seborreics en el conducte) és aconsellable la instil·lació de gotes d’àcid acètic al 2% després del bany en les piscines. D’aquesta manera, en acidificar el conducte, s’evitenles infeccions.
Les otomicosi (otitis per fongs) es diferencien de l’anterior per la presència de un dolor sord constant de baixa intensitat amb episodis d’otàlgia aguda molt intensa de curta durada.
No hi ha molta secreció, no és de mala olor, i el conducte auditiu extern es veu ocupat per una membrana grisosa en què s’observen uns punts negres.
Dr Antoni Lluis Muñoz.
