Carnestoltes

I arriba la celebració més absurda, desorganitzada i esbojarrada de totes les festes que és fan i és desfan.

Carnestoltes!!!

Les normes, de vegades imprecises del rei de la disbauxa, un cràpula consentidor, ens sumen en un estat de demència permanent, que acaba quan la quaresma es planta davant nostre per frenar el llibertinatge i la bogeria.

Crits, balls, càntics, així comencen les festivitats d’aquest rei tan atípic, riures i bullícia d’obligat compliment.

Les disfresses ens imprimeixen personalitats duals, i podem ser herois o trapelles.

En una assenyada bipolaritat, assumim la personalitat del nostre uniforme, apoderant-nos d’unes vivències i idiosincràsia alienes al nostre temps i al nostre tarannà diari.

Trenquem motlles, regles establertes, gèneres dispars…

És un homenatge a la demesia, als artificis, una burla, a allò socialment determinat, a la fugacitat de la vida… infringint regles encara per redactar.

Una arenga de les hostes del Rei carnavalesc, que complim emmudits davant un desig intrínsec de voler ser el que no serem.

El frenesí del carnestoltes ens portarà per indeterminats indrets que tenen un mateix fi
… la felicitat de gaudir junts d’uns dies d´esbarjo.