Dia Internacional d’Infermeria
Avui dia 12 de maig és el Dia Internacional de la Infermeria en honor al naixement de F. Nightingale considerada precursora de la infermeria professional.
En primer lloc, voldria felicitar i fer un reconeixement molt sincer a totes aquelles infermeres i infermers que formen o han format part de l’equip del Servei d’Infermeria de la FSFA, així com a totes les companyes que estan dia a dia treballant des dels diferents àmbits per poder oferir unes cures de qualitat.
La pràctica infermera és complexa, dinàmica i canviant. Són temps difícils per la disciplina. Per un costat perquè venim d’una pandèmia que encara no ens la traiem de sobre i que ha generat un gran desgast físic i emocional, que ha tensat un sistema sanitari i social, i especialment en aquells àmbits com els de l’atenció a la gent gran, l’atenció intermèdia i la discapacitat, amb unes limitacions preexistents en matèria d’infraestructures o de dotacions de personal.
Iniciatives com la que han tingut recentment entre el Departament de Salut i el de Recerca i Universitats en incrementar quasi 600 places l’oferta acadèmica d’infermeria poden pal·liar les greus dificultats que hi ha per reposar un personal mermat pels abandonaments i la previsió de jubilacions en els pròxims anys. Però també caldria repensar seriosament altres qüestions com podria ser què fer amb les infermeres especialistes o les Infermeres de Pràctica Avançada (IPAs).
Per altre costat, també hi ha oportunitats en les quals el rol de la infermera és essencial com pot ser per exemple l’aposta per l’atenció integrada social i sanitària com a eina estratègica per garantir una resposta de qualitat i equitativa a les persones amb necessitats d’atenció: persones grans, amb discapacitat o amb problemàtica social derivada de salut mental.
Albert Llistar i Bosch
Director de Cures de la Fundació Sant Francesc d’Assís
UN PASSEIG PER CAN TORRAS: Una experiència de creixement.
Hi havia una vegada… A principis del segle XXI dues infermeres de vocació van creuar les seves vides a Can Torras unint-se a un equip de grans professionals que ha anat creixent al llarg dels anys.
Vam entrar amb una maleta plena d’il·lusió i pocs coneixements a un centre sociosanitari amb moltes característiques residencials. Érem una mica inexpertes, amb caràcters molt diferents però amb un objectiu comú: CUIDAR i millorar cada dia l’atenció al pacient i el seu entorn. Durant tots aquests anys ens hem format, hem viscut moltes experiències, hem rigut i plorat, hem acollit i dit adeu. Tot el que hem viscut ens ha fet créixer com a professionals i encara mes com a persones.
Actualment, el nostre és un Centre d’Atenció Intermèdia ja establert, en constant creixement i conformat per un gran equip assistencial amb ganes de convertir-se en referent de la zona.
Entre altres vivències cal destacar la més recent i menys esperada: viure una pandèmia. Cadascú ha sostingut aquesta situació com ha sabut, però podem dir que tots hem madurat i hem pres consciència de l’essència de la nostra professió. Tots els col·lectius hem estat les mans d’aquell fill que no podia estar amb el pare, els ulls d’aquella filla que no podia estar amb la mare, la veu d’aquell net que encoratjava el seu avi, les llàgrimes d’aquell marit que no podia veure la seva esposa… Hem curat, però quan no hem pogut curar hem alleujat, quan no hem pogut alleujar hem consolat i quan no hem pogut ni consolar hem acompanyat. I tot això gràcies a l’amor que dipositem cada dia tots nosaltres a la nostra professió.
En aquests moments les dues infermeres que van créixer amb el centre han esdevingut Supervisores d’Infermeria, no sense cap reticència per deixar una part de la infermeria assistencial encara que agraint la confiança dipositada en nosaltres. Però els reptes estan per lluitar-los i hem acceptat amb moltíssima il·lusió per poder millorar, col·laborar i contribuir als canvis i als nous projectes, sempre amb el suport dels nostres companys.
Ara seguim maleta en mà caminant, marcant un nou rumb, de vegades deixant-nos portar per la corrent. No sabem que ens oferirà el destí, però estem tranquil·les davant de la incertesa perquè diuen que tots els camins porten a Roma.
Però què és Roma?
En honor a la nostra tan estimada professió fem referència a dues infermeres molt importants en la història de la infermeria i alguns dels seus escrits perquè els pugueu gaudir:
“La infermeria posa el pacient en les millors condicions perquè la naturalesa pugui guarir les ferides.”
Florence Nightingale
“El que és important no és el que ens fa el destí, sinó el que nosaltres en fem”
Florence Nightingale
“La infermera és temporalment la consciència de l’inconscient, l’amor per la vida del suïcida, la cama de l’amputat, els ulls del cec recent, el coneixement i la confiança d’una nova mare i la veu d’aquells massa febles per parlar.”
Virginia Henderson
Cristina Suero Martín – Infermera
Sonia García Barrera – Infermera especialista en Geriatria
Una mica d’Història:
Al llarg de la història de la professió infermera hi ha hagut moltes pioneres que han contribuït al creixement i empoderament de la infermera a la nostra societat.
Però en aquest dia Internacional de la Infermeria m’agradaria compartir amb tots el descobriment d’una infermera del nostre temps i que ha dedicat la seva vida a millorar a la infermeria a casa nostra.
Pilar Argelès Masó, nascuda a La Trepa (Ourense) el 10 de maig de 1934-, fou infermera, i col·legiada del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona.
Va estudiar a l’Escola de les Carmelites de la Caritat de Barcelona i a l’Escola de les Teresianes de Tarragona. I va estudiar Infermeria per vocació. Finalitza els estudis d’ATS a l’Escola de l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona l’any 1958. Va realitzar les pràctiques al servei d’urgències a l’Hospital Clínic de Barcelona.
El 1958 va viatjar a Costa Rica on va treballar a l’Hospital de San Juan de Dios de San José, i va exercir de professora a l’Escola d’Auxiliars d’Infermeria de l’Hospital de San Juan de Dios de San Jose, i al International Center for Medical Research and Training (Louisiana State Univeristy) i d’allà va marxar a la seu d’Hondures on va estar fins el 1967.
El 1967 torna a Espanya on va treballar al Servei de Cures Intensives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. I l’any 1968 comença a treballar com a Cap d’Infermeria dels Serveis de Consultes Externes, Urgències, Laboratori, Radiologia i Quiròfans de l’Hospital Mútua de Terrassa. El 1977 publica un manual de procediments infermers.
El 1983 va començar a treballar com a Directora d’Infermeria de l’Hospital Clínic de Barcelona. I l’any 1985 va passar com a Directora d’Infermeria a l’Hospital de l’Esperit Sant de Coloma de Gramenet, fins al 2000, va implantar una organització basada en el model holístic, que considera el pacient com un tot, des d’un punt de vista biopsicosocial.
Va impartir l’assignatura d’Infermeria Fonamental i Gestió a l’Escola Universitària d’Infermeria de la Universitat de Barcelona, i també va fer classes de gestió a l’Escola Universitària d’Infermeria de Gimbernat, i a l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses.
Va destacar com a gestora on va aplicar el model de gestió “mètode en equip”, que va aprendre a Costa Rica i Hondures. Va realitzar canvis en la gestió del treball i va introduir el concepte de procés d’atenció d’infermeria, aplicant el model de necessitats de Virginia Henderson. L’objectiu central va ser millorar la qualitat de les cures i la seguretat del pacient, mitjançant una atenció individualitzada. Va revolucionar la infermeria i la va projectar cap al futur, assentant les bases sobre les quals se sustenta el model actual.
Als seus 82 anys va concedir una entrevista per la celebració dels 100 anys de l’Hospital Esperit sant. M’agradaria fer-vos un tast:
En què consistia aquesta visió de la infermeria?
Consistia en la introducció del concepte de procés d’atenció d’infermeria segons el model de necessitats de Virginia Henderson. Aquesta visió girava entorn de l’atenció integral del pacient: cures competents, segures i científiques que cobrissin les necessitats físiques, psicològiques, espirituals i d’aprenentatge del malalt. Tot això, tenint molt en compte el personal, perquè si el personal està bé, el malalt també estarà bé.
El model incorporava des de la filosofia que ha d’emanar de Gerència fins a aspectes de formació. I tot traduït en objectius. Això, lògicament, comportava importants canvis en la gestió del treball. Cada persona tenia assignades unes funcions i sabia què s’esperava d’ella. Les competències estaven molt ben definides. I els processos, molt sistematitzats.
I amb aquest model, va arribar a l’Hospital i ho va capgirar tot.
Sí, la veritat és que vaig trencar molts motlles. Em vaig formar als Estats Units quan aquí encara no se sabia què era la gestió. Quan vaig arribar a l’Hospital, l’any 85, els vaig avisar que ho canviaria tot. Vaig entrar com a directora d’Infermeria però depenent del director mèdic. De seguida, i promogut pel mateix director mèdic, es va crear la Direcció d’Infermeria, que va començar a ser autònoma. La veritat és que vaig poder treballar amb molta llibertat.
Com va canviar en el dia a dia l’aplicació del model?
A l’Hospital es feia molta feina, però no hi havia res escrit; no estava sistematitzat. El canvi va ser implantar aquesta filosofia, aquests objectius i aquestes normes. La germana Blanca em va ajudar moltíssim; aleshores feia de cap d’infermeres i em va posar totes les facilitats; de fet, vaig tenir col·laboració de tothom. L’estructura, evidentment, va canviar molt: es va haver de contractar molt personal. Penso que perquè funcionin les coses hi ha d’haver un bon ambient, bona col·laboració, i s’ha de tractar la gent amb humanitat. A la feina hi estàs moltes hores. El benestar del professional és molt important, com també ho és la formació i el creixement personal.
Va potenciar el desenvolupament professional.
En espanyol hi havia molt poca literatura científica d’infermeria; en canvi, als Estats Units es gastaven sis mil milions de pessetes en investigació d’infermeria! Per accedir al coneixement calia entendre l’anglès, així que vaig posar una professora d’anglès perquè les infermeres poguessin fer classe abans o després del torn. Cal orientació al personal de nova incorporació; després se l’ha d’orientar en el lloc de treball i, finalment, s’ha de fer formació continuada perquè vagi progressant i pugui donar millor qualitat d’assistència. Nosaltres ho vam fer així. Va haver-hi una època que no hi havia infermeres, i a nosaltres mai no en ens faltaven. Venien a l’hospital perquè sabien que allà no les deixaríem soles; que quan arribessin acabades de graduar, tindrien tot l’acompanyament per créixer professionalment.
Van ser pioners en la informatització de les cures d’infermeria.
Vam implantar un programa informàtic, basat en el model de Virginia Henderson, i una experta venia a fer formació. Cada infermera havia de tenir un PC, i això en aquella època era inaudit; ni els metges en tenien, d’ordinador. Es va haver de formar tot el personal, que aleshores no tenia coneixements d’informàtica. Es va començar a treballar conjuntament amb l’equip mèdic per fer les guies mèdiques i d’infermeria. Vam ser el primer hospital que va aplicar aquest programa informàtic, un programa d’infermeria, amb plans de cures, etc., per donar atenció integral al malalt, de forma individualitzada i per als diferents processos.
Discrepa de qui diu que “els problemes personals es deixen a casa”.
Els problemes personals ningú no els deixa a la porta; quan tens un problema, el portes a sobre i això et neguiteja i et pot fer rendir menys. Per tant, el que hem de fer és ajudar aquesta persona; cal garantir una bona col·laboració i un bon ambient. I penso que, aquí, la cosa va anar bé. Hi havia una gent molt maca, estic molt contenta amb la gent que tenia treballant a l’Hospital; me’n recordo moltíssim. Jo m’hi hagués volgut quedar més temps; fins i tot el Comitè d’Empresa va demanar que jo pogués continuar. Però no va poder ser i em vaig haver de jubilar. Fa un temps em van demanar que publiqués el model de gestió que havia aplicat a l’Hospital i ara estic treballant en això. O sigui que als 82 anys encara continuo amb la Infermeria al cap.
Entrevista completa en pdf: aquí
Inés Gómez Bueno – Infermera especialista en Geriatria
