Dia mundial dels Psicòlegs

 

El psicòleg, com a professional de la salut, s’enfronta a reptes importants actualment: mentre que els mitjans es fan ressò de la creixent demanda de professionals de la salut mental, els organismes oficials segueixen sense augmentar els serveis d’atenció sanitària per atendre-la. La taxa de psicòlegs a Catalunya és de 5-6 professionals per cada 100.000 habitants, quan la recomanació europea és de 18. Els col·legis oficials de psicòlegs fa anys que exposen la necessitat de dotar dels professionals necessaris els sistemes de salut per poder exercir la seva feina de manera que els usuaris puguin beneficiar-se d’una valoració i teràpia (en cas de ser necessària) correctament estructurades i amb la durada adequada a cada cas.

Un altre dels reptes a què ens enfrontem els psicòlegs és el de fer pedagogia de la nostra tasca, és a dir, explicar quina és la nostra feina depenent de l’especialitat que hàgim desenvolupat. En aquest breu espai no és possible explicar com treballen els psicòlegs depenent de la seva formació, però sí que s’aprofita aquest dia per anomenar les principals especialitats d’aquesta disciplina: Psicologia clínica, Neuropsicologia, Psicologia de l’educació i desenvolupament, Psicologia jurídica i forense, Psicologia de les organitzacions i del treball, Psicologia de la intervenció social i comunitària, Psicologia de la publicitat i màrqueting, Psicologia de l’esport, Intervenció psicosocial en emergències i catàstrofes i Psicologia de les drogodependències (a cavall entre l’especialitat de psicologia clínica i la d’intervenció social i comunitària).

Com es pot deduir de tot això, cadascuna d’aquestes especialitats té un àmbit de treball molt definit, encarregant-se d’avaluar i/o tractar aspectes de la conducta diferents: mentre que un psicòleg clínic tractarà trastorns de l’estat d’ànim com la depressió, trastorns de la personalitat o trastorns d’ansietat com fòbies o trastorn obsessivocompulsiu; un neuropsicòleg ho farà de malalties neurodegeneratives com la Malaltia d’Alzheimer, Malaltia de Parkinson o Demència frontotemporal i del dany cerebral adquirit com un ictus o un traumatisme cranioencefàlic (per posar-ne dos exemples).

Voldria finalitzar recomanant acudir al psicòleg adequat a la seva necessitat sense sentir vergonya o amb sentiment de minusvalidesa, els psicòlegs no jutgen i, en els casos en què ha de fer tractaments, s’encarreguen de dotar la persona d'”eines personalitzades” perquè les pugui aplicar al llarg de la vida sempre que les necessiti.

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

/by

Dia Mundial de la Salut Mental

 

La salut mental és de vital importància per a tothom, a tot arreu. 

La salut mental és una part integrant de la nostra salut i benestar generals i un dret humà fonamental. 

La salut mental significa ser més capaços de relacionar-se, desenvolupar-se, afrontar dificultats i prosperar. 

En qualsevol moment de la vida, un conjunt de diversos factors individuals, familiars, comunitaris i estructurals es poden combinar per protegir o soscavar la nostra salut mental. 

 

Les necessitats en matèria de salut mental són considerables, però les respostes són insuficients i inadequades. 

Aproximadament una de cada vuit persones al món pateix algun trastorn mental. 

Els trastorns mentals estan greument desatesos: els sistemes de salut mental a tot el món pateixen importants deficiències i desequilibris en matèria d’informació i investigació, governança, recursos i serveis. De mitjana, els països dediquen menys del 2% dels seus pressupostos d’atenció de salut a la salut mental i es prioritzen altres afeccions de salut en detriment dels trastorns mentals. La majoria de persones que pateixen trastorns mentals no rep cap tractament. 

 

El compromís amb la salut mental és una inversió en una vida i un futur millors per a tothom. 

Hi ha tres motius principals per invertir en salut mental: 

1) Representa un impuls per a la salut pública, reduint el patiment i millorant la salut, la qualitat de vida, la forma de desenvolupar-se i l’esperança de vida de les persones amb trastorns mentals 

2) Posar fi a les violacions dels drets humans: a tot el món, les persones amb trastorns mentals solen ser excloses de la vida comunitària i se’ls nega l’exercici de drets fonamentals. 

3) Pot permetre el desenvolupament social i econòmic: una mala salut mental frena el desenvolupament en reduir la productivitat, tensar les relacions socials i agreujar els cicles de pobresa i desavantatge. 

 

La transformació de la salut mental comença per posar les bases d’uns sistemes i serveis de salut mental que funcionin bé. 

Tots els països haurien de: 

1) Ampliar el personal especialitzat en salut mental i que aquest tingui un bon nivell de competència i motivació. 

2) Reforçar les competències en matèria datenció de salut mental daltres proveïdors datenció de salut, en particular, el personal datenció primària i una àmplia gamma de proveïdors comunitaris, dotant-los de noves habilitats per detectar els trastorns mentals, facilitar intervencions i suports bàsics, derivar les persones quan calgui i fer seguiments. 

 

Transformar la salut mental significa reforçar la promoció i la prevenció multisectorials per a tothom. 

En totes les etapes de la vida, la promoció i la prevenció són necessàries per millorar el benestar mental i la resiliència, prevenir laparició de trastorns mentals i el seu impacte i reduir la necessitat datenció de salut mental. 

El sector de la salut pot aportar una contribució considerable en integrar els esforços de promoció i prevenció en els serveis de salut, i en promoure, iniciar i, quan escaigui, facilitar la col·laboració i coordinació multisectorials. 

 

Transformar la salut mental vol dir reforçar l’atenció comunitària per a tots els qui la necessiten. 

Els països han de prioritzar la prestació de serveis de salut mental a la comunitat pel fet que és més accessible i acceptable que l’atenció institucional i ofereix millors resultats a les persones amb trastorns mentals. L’atenció centrada en la persona, orientada a la recuperació i basada en els drets humans és essencial. 

A tots els nivells de l’atenció de salut, els serveis de suport entre iguals aporten un nivell addicional de suport on les persones aprofiten les seves pròpies experiències per ajudar-se mútuament, intercanviant coneixements, oferint suport emocional, creant oportunitats d’interacció social, oferint ajuda pràctica o participant en la promoció i la sensibilització. 

 

Bibliografia (text i imatge): 

Organització Mundial de la Salut (16 de juny de 2022). Informe mundial sobre salud mental: Transformar la salud mental para todos. Recuperat de: https://www.who.int/es/publications/i/item/9789240050860 

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

/by

Dia Mundial de les Cures Pal·liatives

Dia Mundial de les Cures Pal·liatives

Avui dia 8 d’octubre es commemora el dia mundial de les Cures Pal·liatives.
  • Les Cures Pal·liatives són un model d’atenció que s’aplica a persones amb malalties en situació avançada per millorar el seu benestar i qualitat de vida.
  • Les Cures Pal·liatives busquen alleujar el dolor i altres símptomes físics, el malestar emocional, donar suport a les famílies i atendre les necessitats espirituals dels pacients.
  • Les Cures Pal·liatives són més beneficioses com més abans en el procés de malaltia s’apliquen de manera coordinada amb els tractaments de les malalties.
  • Les Cures Pal·liatives no són exclusives dels pacients oncològics: se’n poden beneficiar pacients amb qualsevol malaltia progressiva en situació avançada.
Podeu tenir més informació sobre les Cures Pal·liatives a: canalsalut.gencat.cat/ca/vida-saludable/etapes-de-la-vida/final-vida/cures-palliatives

Dr. Joaquim Julià Torra
Especialista en Cures Pal·liatives
Adjunt Direcció Assistencial FSFA

/by

ALZHEIMER

,

Des del 1994 tots els 21 de setembre se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer, data escollida per la Federació Internacional d’Associacions d’Alzheimer (Alzheimer’s Disease International). 

Aquest any, la federació Alzheimer’s Disease International (ADI) centrarà el seu informe en el suport posterior al diagnòstic que reben tant la persona afectada per la demència com la família. Com avanço a aquesta publicació, comenten que hi ha una important variabilitat a nivell mundial, trobant-se que tant els afectats com les seves famílies i cuidadors no sempre compten amb el suport i serveis que necessiten. 

En aquest article parlarem sobre el tema central de l’informe esmentat a partir d’algunes de les àrees clau que l’ADI ha anticipat. 

L’impacte del diagnòstic en les persones que viuen amb demència, els cuidadors i les famílies. 

Un cop s’han aconseguit superar les llistes d’espera aparentment interminables per accedir a l’especialista i s’han realitzat les proves corresponents, arriba el temut moment del diagnòstic. En cas que l’especialista confirmi la sospita de Malaltia d’Alzheimer (o de qualsevol altre tipus de demència), tant la persona amb aquesta patologia com la seva família es troben amb un diagnòstic i poc més (una cita per fer-ne el seguiment sol ser-ho únic que se’ls comunica a més del diagnòstic). En alguns casos la família, i poques vegades la persona amb demència, fan preguntes com es pot curar? Hi ha medicació per a l’Alzheimer? I ara què he de fer?… Les respostes que obtenen no són les esperades: “no hi ha cura”, “la medicació que existeix només serveix per intentar alentir el procés, però arribarà un moment en què deixaran de ser efectiva i es retirarà” i “vagi vostè al treballador social del seu CAP i pregunti si hi ha alguna ajuda”. Amb poques variacions, aquestes són les respostes amb què sortiran del despatx, sense voler creure’s la informació i desorientats davant d’un futur incert i dolorós. 

En un estudi realitzat per Lladó al 2008, es va estudiar l’impacte psicològic del diagnòstic de l’EA tant a les persones amb la malaltia com als seus familiars. Pel que fa a les persones a qui els van donar el diagnòstic d’EA no es va observar un impacte psicològic significatiu (comenten que els pocs estudis que existeixen sobre aquest tema indiquen que les persones que reben aquest diagnòstic no pateixen efectes negatius importants). 

Tot i això, sí que es van trobar canvis emocionals significatius en els cuidadors  familiars en rebre el diagnòstic sobre la persona valorada, observant-se símptomes de depressió lleu. És a dir, aquests canvis emocionals en els cuidadors es deuen al diagnòstic en si, no a si la persona afectada d’EA presenta canvis conductuals deguts a la malaltia. L’estudi conclou indicant la importància d’oferir suport psicològic als cuidadors. 

 

  

L’impacte de la cultura i la societat en el suport posterior al diagnòstic de les persones que viuen amb demència. 

Al llarg dels anys s’han estudiat les conseqüències que es poden donar als cuidadors d’un familiar amb malaltia d’Alzheimer o altres demències. Prendrem com a guia per a aquest apartat un article de Losada fet al (2017) que tracta sobre l’impacte psicològic de les demències a les famílies. S’hi esmenta que els cuidadors familiars de persones amb demència presenten nivells superiors de malestar psicològic (per ex., depressió) i físic que els no cuidadors. Al mateix treball es parla sobre els motius pels quals s’associa tenir cura amb malestar: les persones cuidadores ho fan durant moltes hores al dia i durant molts anys; però a més de donar unes cures per a les que no solen tenir formació ni informació, han de continuar amb les exigències del seu dia a dia i amb ajudes insuficients per part dels organismes oficials o d’altres recursos (p.ex. resta de la família) . 

Per finalitzar amb la informació obtinguda d’aquest treball, ens permetrem citar part de les conclusions sobre els cuidadors: “En molts casos, influïts per expectatives culturals o socials, els cuidadors assumeixen majoritàriament de forma unilateral i coherent amb el que “s’espera” una tasca desorbitada i dolorosa per a la qual no estan preparats ni tenen recursos. En el procés de cura, i amb la finalitat de respondre a les demandes de la cura, els cuidadors redueixen o releguen els seus interessos a un segon pla i rebutgen o no sol·liciten recursos de suport (recursos formals o ajuda d’altres familiars). Aquestes circumstàncies els situen en posició de vulnerabilitat en reduir les fonts de reforços o descans a què s’enfronten”. Així mateix, en un altre moment, diuen que “no resulta estrany que la cura familiar de persones amb demència s’hagi considerat una situació prototípica d’estrès crònic i hagi estat definida com un experiment natural d’estrès extrem“. 

Tota aquesta situació que viuen diàriament els cuidadors familiars de persones amb Malaltia d’Alzheimer o altres demències deixa en evidència la necessitat de suport social per a ells dotant-los de recursos econòmics, d’informació i formació, així com de xarxes de suport per poder portar amb èxit cura sense que la sobrecàrrega física, però, sobretot, l’emocional els passi una factura que difícilment puguin superar sense ajuda professional. 

 

Intervencions farmacològiques, cognitives i multicomponent actuals i futures a la demència. 

Els tractaments de persones amb demències tenen com a objectiu el maneig dels símptomes cognitius (alteració de la memòria, atenció, llenguatge, raonament i abstracció, càlcul…), símptomes conductuals (presència d’apatia, inquietud psicomotora, psicosi…) i símptomes funcionals i motors (caigudes de repetició, alteració de la marxa, pèrdua de to muscular, alteració de les activitats bàsiques, instrumentals i avançades de la vida diària…) i es duen a terme partint de dos enfocaments diferents: una aproximació farmacològica i una altra “no farmacològica”. 

 Entre els tractaments farmacològics o teràpies farmacològiques destinades a pal·liar els efectes negatius sobre la cognició hi ha diversos medicaments com el Donepezilo, Rivastigmina, Galantamina i Memantina. I en el cas dels trastorns conductuals, els medicaments utilitzats serien els antipsicòtics i les benzodiazepines. 

L’altre enfocament terapèutic per tractar els diferents símptomes de les demències s’anomena Teràpies no farmacològiques (TNF). Aquest terme s’utilitza per referir-se a intervencions no químiques que pretenen millorar la qualitat de vida de les persones (sanes o malaltes) i de les famílies. O, dit altrament, les TNFs es defineixen com a intervencions no químiques, teòricament sustentades, focalitzades i reproduïbles, realitzades sobre el pacient i potencialment capaces d’obtenir un benefici rellevant (Olazarán i Muñiz, 2009). Aquests procediments van començar a aplicar-se de forma sistemàtica a les demències per part de diversos grups de professionals (terapeutes ocupacionals, psicòlegs, fisioterapeutes, etc.) en un intent de pal·liar els efectes d’aquests processos mancant tractaments curatius. Les investigacions han demostrat que les TNF, combinades amb les TF, poden ser tant o més efectives que l’ús exclusiu de fàrmacs per al tractament d’alguns dels símptomes principals d’aquesta malaltia. 

Dins de les teràpies no farmacològiques trobaríem les que intervenen en les capacitats cognitives, les que ho fan sobre la funcionalitat de la persona o la capacitat de moviment i to muscular, les que contribueixen a millorar l’àrea emocional i treballar els trastorns de conducta i les que s’encarreguen de l’àrea lúdica. 

S’ha demostrat que intervenir sobre una combinació de les àrees nomenades i no només en una obté els millors resultats per a la persona afectada per una demència. Aquesta combinació d’intervencions s’anomena intervenció multicomponent. 

Un altre tipus d’intervenció multicomponent seria l’orientada cap als cuidadors i els familiars de la persona afectada per EA (o un altre tipus de demència). Aquestes teràpies es basarien en el suport psicològic particular o mitjançant Grups d’Ajuda Mútua (GAM) especialitzats en demències i en la formació en aquest tipus de malalties i el seu maneig. 

 

ENLLAÇOS D’INTERÈS:

  • #Alzheimer ¿Quieres saber más sobre esta enfermedad neurológica? [Veure vídeo]
  • Decálogo para mantener un cerebro saludable [LINK]

REFERÈNCIES: 

  • Alzheimer’s Disease International. (2022). World Alzheimer Report 2022. Life after diagnosis: Navigating treatment, care and support. [LINK]   
  • Alzheimer’s Disease International. (2022). World Alzheimer Report 2022. Report launch and panel discussion. [LINK] 
  • Lladó, A; Ántón Aguirre, S; Villar, A; Rami, L; Molinuevo, J. L. Impacto psicológico del diagnóstico de la enfermedad de Alzheimer. Neurología. 2008; 23(5): 294-298. [LINK] 
  • Muñiz, R. y Olazarán, J. Mapa de Terapias No Farmacológicas para Demencias Tipo Alzheimer. Guía de iniciación técnica para profesionales. Fundación Maria Wolff e International Non Pharmacological Therapies Project. 2009. 
  • Olazarán J, Reisberg B, Clare L, Cruz I, Peña-Casanova J, Del Ser T, Woods B, Beck C, Auer S, Lai C, Spector A, Fazio S, Bond J, Kivipelto M, Brodaty H, Rojo JM, Collins H, Teri L, Mittelman M, Orrell M, Feldman HH, Muñiz R. Nonpharmacological therapies in Alzheimer’s disease: a systematic review of efficacy. Dement Geriatr Cogn Disord. 2010;30(2):161-78.  
  •  Losada, Andres & Márquez-González, María & Vara, Carlos & Gallego-Alberto, Laura & Romero-Moreno, Rosa & Rodríguez, Javier. Impacto psicológico de las demencias en las familias: propuesta de un modelo integrador. Clínica Contemporánea. 2017; 8. E4, 1-27. [LINK] 

 

Coordinadora de l’article:

  • Carolina López
    Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras
/by

Signem la Carta de la Diversitat 2022-2024

La Fundació Sant Francesc d’Assis (FSFA) ha signat la carta de la diversitat 2022-2024, amb la Fundación Diversidad amb el compromís de respectar els deu principis de la normativa vigent en matèria d’igualtat d’oportunitats i no discriminació.

Aquesta iniciativa està promoguda per la Comissió Europea en el marc de la plataforma de Cartes de la Diversitat de la Unió Europea.

Segell Carta Diversitat 2022-2024

10 Principis de la Carta de la Diversitat

  1. Sensibilitzar sobre els principis d’igualtat d’oportunitats i de respecte a la diversitat, incloent-los com a valors de l’empresa i difonent-los entre el personal.
  2. Avançar en la construcció d’una plantilla diversa, tot fomentant la integració de professionals amb perfils diversos independentment del seu gènere, orientació sexual, raça, nacionalitat, procedència ètnica, religió, creences, edat, discapacitat, o qualsevol altra circumstància personal o social.
  3. Promoure la inclusió, afavorint la integració efectiva, evitant qualsevol mena de discriminació (directa o indirecta) a la feina.
  4. Considerar la diversitat en totes les polítiques de recursos humans, gestionant la diversitat de manera transversal, com a base i principi de totes les decisions que es prenguin en aquest àmbit.
  5. Impulsar la conciliació a través d’un equilibri en els temps de treball, família i lleure, establint mecanismes que permetin l’harmonització de la vida laboral amb la familiar i el personal de tot el personal.
  6. Reconèixer la diversitat dels seus clients, i aquesta també és font d’innovació i desenvolupament.
  7. Estendre i comunicar el compromís cap al seu personal, compartint i estenent a tota l’empresa la responsabilitat que l’organització adquireix en ser signatària de la Carta de la Diversitat.
  8. Difondre el compromís entre les seves empreses proveïdores, convidant-los a unir-se a la comunitat d’empreses que a Espanya s’adhereixen al compromís voluntari que promou la Carta.
  9. Traslladar i fer arribar aquest compromís a administracions, organitzacions empresarials, sindicats, i altres agents socials.
  10. Reflectir les activitats de suport a la no discriminació, així com els resultats que es van obtenint de la posada en pràctica de les polítiques de diversitat a la memòria anual de l’empresa.
/by

HEPATITIS

28 juliol dia Mundial Hepatitis

QUÈ ÉS L’HEPATITIS? 

L’hepatitis és una malaltia que provoca la inflamació del fetge i que, a causa de la importància de les funcions bàsiques d’aquest òrgan, es donaran una sèrie de seqüeles que variaran en funció del temps que es pateixi, del seu origen i, per descomptat, de la gravetat. 

Des d’una perspectiva temporal, si l’aparició és recent es considera aguda i si dura més de 6 mesos es considera crònica. 

CAUSES DE L’HEPATITIS 

Origen Viral

hi ha cinc ceps que són les hepatitis A (VHA), B (VHB), C (VHC), D (VHD) i E (VHE). 

Els tipus VHA i VHE es transmeten principalment quan una persona no infectada (i no vacunada) menja aliments i beu aigua contaminada per femtes d’una persona infectada pel virus (glaçons de gel, fruites i verdures crues rentades amb aigua infectada…) i/o que no s’han tractat per convertir-se en innocus per a l’ésser humà, associant-se amb el sanejament deficient i la mala higiene personal. La prevenció passa per una bona higiene corporal i que l’aigua i els aliments rebin un tractament adequat perquè quedin lliures d’aquest virus i d’altres, així com de bacteris, fongs i substàncies químiques com els pesticides. 

Els ceps B i D es transmeten per contacte amb la sang d’una persona infectada o altres fluids corporals sent les vies de transmissió: la sexual, percutània (compartir les agulles p.e. drogues intravenoses, tatuatges, acupuntura…), perinatal (de mare a fill), transfusió de sang i trasplantaments d’òrgans de bancs no segurs (aquesta possibilitat actualment no es dóna, però els transfosos en el passat sí que es van poder contagiar d’aquesta manera). La prevenció per part dels organismes oficials es va posar en marxa ja fa anys examinant tant les donacions de sang com d’òrgans per evitar aquesta forma de contagi. A manera de prevenció recordem que es desaconsella totalment a les persones que utilitzen drogues intravenoses compartir les xeringues i que si la persona vol fer-se un tatuatge, hauria d’assegurar-se que el local compleixi amb la normativa higienicosanitària, destacant que tot l’instrumental que travessi la pell ha de ser estèril i d’un sol ús. 

Pel que fa al tipus C cal esment a part, ja que es transmet per contacte directe de la sang de la persona infectada amb VHC amb la sang de la persona no infectada per aquest virus concret. La via sexual de transmissió es considera “poc eficaç” i NO es transmet per tocar-se, abraçar-se, besar-se, compartir aliments o begudes o per via aèria com a esternuts o tos. 

 

Origen no viral

L’hepatitis alcohòlica és causada pel consum cronificat i excessiu d’alcohol. No obstant això, és important assenyalar que no tots els alcohòlics acaben desenvolupant hepatitis alcohòlica i, també, que es pot presentar en persones amb un consum més aviat moderat. 

L’hepatitis tòxica pot ser causada per certs verins, productes químics, medicaments o suplements. 

L’hepatitis autoimmune es dóna quan el sistema immunitari de la persona ataca les cèl·lules hepàtiques. Se’n desconeix la causa, però pel que sembla la interacció de factors genètics i ambientals al cap del temps acaba provocant aquesta patologia. 

Esteatohepatitis no alcohòlica: el fetge gras és una acumulació excessiva de lípids al fetge que produeix poca o cap inflamació de les seves cèl·lules i, per tant, no sol causar complicacions en aquest òrgan. Però de vegades aquesta acumulació de greix sí que afecta el fetge, danyant-lo i inflamant-lo convertint-se així en esteatosi hepàtica o esteatohepatitis no alcohòlica. 

Entre les seqüeles més importants de l’hepatitis quan no es fa un bon control per part de l’especialista i no es canvien certs hàbits es troben: 

La cirrosi: cada cop que el fetge es lesiona aquest intenta reparar-se a si mateix creant un teixit de cicatrització. Aquest teixit no funciona com les cèl·lules sanes del fetge i, per tant, aquest òrgan perd funcionalitat. Si aquest cicle es continua donant, el fetge començarà a fallar. Si la cirrosi hepàtica es diagnostica de forma primerenca i se’n tracta la causa, se’n pot reduir l’avenç encara que no es reverteixi. 

El càncer de fetge: entre els diferents factors de risc de desenvolupar càncer de fetge hi ha la cirrosi a conseqüència dels diferents tipus d’hepatitis (sobretot en el cas de la VHB i VHC). 

L’encefalopatia hepàtica: quan el fetge no és capaç d’eliminar les toxines a la sang aquestes acaben afectant el funcionament del cervell observant-se en la persona afectada alteracions cognitives (problemes d’atenció i concentració, de memòria o del llenguatge) i conductuals (al·lucinacions, agitació, canvi de personalitat, canvi d’estat ànim) o fins i tot del seu estat de connexió amb el seu entorn (confusió, adormiment i, en els casos més greus, coma). 

A Barcelona hi ha l’Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis (ASSCAT), amb vocació d’informar i posar fi a l’estigmatització de les persones amb aquesta malaltia. 

 

FONTS: 

MedlinePlus 

Redacción Médica 

Clínica Mayo 

Manual MSD 

Revista Sanitaria de Investigación 

American Cancer Society 

National Institute of Diabetes and Digestive and Kidney Diseases 

Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis (ASSCAT) 

/by

Dia de les àvies i els avis

26 de juliol Dia de les àvies i dels avis

Sovint quan pensem en unitat familiar ens ve al cap la figura de pare, mare i fills, però si hi ha una figura que sempre ha tingut un paper fonamental aquests han estat els avis. 
 
Els avis i les àvies són un pou de saviesa i acostumen a ser els transmissors de la història de la família. Tenir-los a prop afavoreix el sentit de pertinença de l’infant, reforçant-los l’autoestima i creant forts vincles –diferents dels que es creen amb els seus progenitors-. Ells són els “explicadors” d’anècdotes dels nostres pares, ens fan veure que ells també havien estat nens i “eduquen amb altres normes” de manera que es fomenta un diàleg que afavorint una relació sana entre tots els membres de la família. 
 
Hi ha una creença popular que diu que els avis “estan per malcriar els nets” i això certament reforça que les relacions intergeneracionals són molt beneficioses per les ambdues parts, ja que ningú pot substituir la seva tasca i sovint els infants i adolescents respecten molt més (o de forma diferent) la seva autoritat. Els avis i àvies reviuen etapes d’infantesa, tornen a jugar, se senten valorats i respectats, aporten espais de complicitat que només comparteixen amb els seus nets i netes, i veuen com les seves vides es revitalitzen. 
 
Un altre factor important avui dia és l’importantíssim paper que desenvolupen els avis en la conciliació laboral i familiar. Qui no els ha demanat mai que ens donin un cop de mà en moments puntuals “d’urgència” en què cap dels progenitors se n’ha pogut ocupar? Des del punt de vista pràctic saber que els avis hi podran respondre i posar-hi solució és un gran alleujament pels pares. 
 
Malgrat això, s’ha d’anar amb compte amb algun model de relació basada en una mena d’esclavitud, ja que pot arribar a esdevenir en abús, sobretot envers els avis i àvies, que no gaudeixen de la llibertat d’escollir quan i com volen cuidar dels seus nets. 
 
Per acabar, recordem que hi ha avis i àvies que estan a residències i la forma de relacionar-se amb ells té una sèrie de particularitats, ja que ens haurem d’adaptar als horaris del centre i necessitats de la gent gran (problemes de mobilitat, estat cognitiu, etc.). 
 
Per tot el que s’ha comentat només ens queda expressar l’enorme agraïment i reconeixement de la seva tasca i dedicació, no només en la jornada d’avui sinó cada dia de l’any!! 

/by

Teràpia Assistida amb Gossos

TERÀPIA ASSISTIDA AMB GOSSOS – Dia Internacional dels Gossos

El 21 de juliol se celebra el Dia Internacional del Gos com una forma de reconeixement a una espècie que ens ha acompanyat durant milers d’anys ajudant-nos a caçar, a vigilar els ramats, en accions de rescat, detectant drogues o explosius, convertint-se en gossos guia per a invidents i donant-nos companyia. Aquest dia, però, també es va fer per conscienciar sobre l’abandonament que pateixen aquests animals per part de l’home: segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el 70% dels gossos del món no tenen llar. 

Des de la FSFA volem sumar-nos al reconeixement als gossos parlant d’una altra de les grans labors per als quals se’ls ensinistra: assistir persones amb problemes de salut com el càncer, persones amb discapacitat intel·lectual o persones amb demències, entre molts altres problemes de salut o d’un altre tipus. 

La Teràpia Assistida amb Gossos (TAG) o Intervenció Assistida amb Gossos (IAG) és una modalitat de la Teràpia Assistida amb Animals (TAA) i, probablement, la més estesa a causa de la capacitat d’aprenentatge (facilitat d’ensinistrament) i el temperament dels gossos. Es defineix com una intervenció que es realitza en grup o individualment, de forma directa i amb uns objectius preestablerts, en què participa un animal que reuneix una sèrie de criteris específics. Aquesta teràpia ha estat creada fonamentalment per proporcionar beneficis físics, socials, emocionals i cognitius, a més de poder ser aplicada en diversos entorns (Roblejo, Wilson, Saní & Gaínza, 2009) fins i tot s’hi pot arribar a utilitzar com a prevenció de les patologies tant físiques com psíquiques (Vallejo, citat per Martínez, 2012).  

Els aspectes que resulten beneficiats per la IAG segons diferents estudis són:  

Beneficis físics: 

  • Millora de l’esquema corporal i de la deambulació, entrenament de la psicomotricitat fina i gruixuda, millora de la precisió i la coordinació dels membres.
  • Disminució de l’estrès i la pressió arterial.
  • Motiva les sortides a l’exterior i l’exercici físic.

Beneficis emocionals: 

  • Estimulació emocional: estabilització de l’estat d’ànim ajudant a expressar les emocions, activant les emocions positives i desenvolupant l’afectivitat.
  • Augmenten l’autoestima i la confiança.
  • Alleugereix els sentiments de solitud i representa una ajuda en els processos de dol i depressió.
  • Augmenta la percepció de sentir-se útil i necessària.

Beneficis cognitius: 

  • Estimulació sensorial.
  • Estimulació de funcions cognitives: orientació, memòria, pràxies, gnosis, llenguatge i funcions executives.
  • Millora l’atenció i la concentració respecte d’altres activitats.

Beneficis a l’esfera social: 

  • Fomenta l’interès i l’atenció per altres persones i les activitats, augmentant la participació i millorant la motivació.
  • Millora de la sociabilitat, per la qual cosa facilita la creació d’enllaços amb altres persones.

 

Per acabar voldríem destacar que: 

– aquesta interacció, per si sola, no és terapèutica, i és necessària la presència d’un professional que s’asseguri que el vincle que s’estableixi sigui positiu i beneficiós per a ambdues parts. 

– aquesta teràpia no farmacològica no és un substitut d’altres tractaments i teràpies, sinó que és un complement d’aquestes. 

 

FONTS:  

Geriatricarea 

Dependentia 

Vincles: Intervencions Assistides amb Gossos 

Intervenció assistida amb gossos en persones amb demència (IMSERSO) 

/by

Dia Internacional de l’Auxiliar d’Infermeria

Dia Internacional del de l’Auxiliar d’Infermeria

Avui, 14 de juliol, és el dia internacional de l’Auxiliar d’Infermeria.  

La figura de Tècnic/a en Cures Auxiliars d’Infermeria (TCAI) és la professió que anteriorment s’anomenava Auxiliar de Clínica o Auxiliar d’Infermeria. Es podria dir que la seva història comença en el moment en què es van crear espais per a la curació i tenir cura dels malalts. No obstant això, fins al s. XX no es professionalitza oficialment i se’n reconeix la figura com a pertanyent al personal sanitari. A Espanya, es va crear la Formació Professional d’Auxiliar de clínica el 1975 i el 1986 es va establir la categoria professional d’Auxiliar d’Infermeria als hospitals. Finalment, als anys 90 es va canviar el seu nom pel Tècnic en Cures Auxiliars d’Infermeria (TCAI), que segueix vigent actualment. 

Aquest/a professional sanitari està format/da per a la cura bàsica dels pacients, cosa que, sota supervisió del Servei d’Infermeria, implica l’administració de medicaments (menys els que són via parenteral), presa de constants, neteja, vestit i alimentació de pacients que no puguin fer-ho per si mateixos. També realitzar diverses tècniques per mobilitzar i transportar pacients, tècniques de primers auxilis i cures sanitàries en emergències, tècniques de neteja, desinfecció i esterilització de materials mèdics, suport emocional a pacients o participar en el desenvolupament de programes de salut i transmetre missatges de conscienciació. 

Igual que a la resta de professions sanitàries, els/les TCAI es poden especialitzar en diferents àmbits com: 

  • Atenció Primària i Comunitària: domiciliària, promoció de salut, salut bucodental. 
  • Atenció Especialitzada: consultes, hospitalització, urgències, pediatria, tècnic de rajos (imatge per al diagnòstic i medicina nuclear), UCI o geriatria.
  • Centres sanitaris i Centres balneoteràpics. 

 

A la FSFA tenim un  gran equip d’auxiliars d’infermeria!

Gràcies per la feina que feu dia a dia de suport físic i emocional als residents.

Avui i sempre, posem en valor la vostra entrega i vocació.

 

Podeu veure 3 vídeos, a les nostres xarxes socials, de companyes del CSAI Can Torras, CR Les Hortènsies i CR Montseny.

TWITTER

FACEBOOK

INSTAGRAM

 

/by

Dia Internacional del Sarcoma

DIA_INTERNACIONAL_DEL_SARCOMA

Dia Internacional del Sarcoma 

Avui 13 de juliol és el Dia Internacional del Sarcoma que es defineix com un tumor maligne que s’origina als teixits tous del cos (músculs, vasos sanguinis, nervis, teixit adipós, etc.). D’entre la varietat de càncers que existeixen, els sarcomes són considerats els més estranys. Les àrees més afectades del cos són les extremitats (cames i braços), tot i que també es poden desenvolupar al tronc, cap, coll o cavitat abdominal. 
 
El sarcoma, en general no produeix cap símptoma a les primeres etapes, però ja quan es localitza a les extremitats es produeix inflor i tumefacció a nivell del tumor, que no sempre s’acompanyen de dolor. Quan el sarcoma es localitza a la cavitat abdominal els símptomes més freqüents són el sagnat i l’obstrucció intestinal. 
 
Alguns dels factors de risc que poden causar un sarcoma són l’exposició a la radiació, extirpació quirúrgica dels ganglis limfàtics, exposició a certes substàncies químiques (clorur de vinil, dioxina i alguns pesticides) i la predisposició a malalties d’origen genètic. 
 
Malauradament, aquest tipus de càncer no es pot prevenir i no hi ha programes de detecció precoç. Malgrat això, el tractament del sarcoma és fonamentalment la cirurgia per a l’extirpació del tumor (prèvies sessions de radioteràpia per tal de reduir-ne la grandària) i sovint requereix la col·laboració de diferents especialistes, depenent de la localització on es desenvolupa aquest tipus de neoplàsia.

 

Helena Fuentes
Psicòloga – CR El Montseny

/by

Dia Mundial de les Al·lèrgies

Dia Mundial de les Al·lèrgies

Dia Mundial de les Al·lèrgies 

Avui 8 de juliol és el Dia Mundial de l’Al·lèrgia que, segons l’OMS, es defineix com una resposta exagerada del sistema immunitari a diferents al·lèrgens ambientals, alimentaris, medicaments, etc. 

Els al·lèrgens són substàncies que el sistema immunitari considera “estranyes” o “perilloses” i reacciona creant anticossos per defensar-se’n. 

En aquesta ocasió ens ocuparem de l’al·lèrgia als fàrmacs, és a dir, parlarem de la resposta del sistema immunitari quan identifica com a al·lergen un medicament. 

No s’ha de confondre amb un efecte secundari ni una toxicitat: 

  • Un efecte secundari és un resultat no desitjat a l’administrar-lo i estan enumerats a l’etiqueta del medicament. 
  • La toxicitat és la reacció a una sobredosi del medicament.  

Símptomes: els més freqüents són urticària, erupció cutània, inflamació (llengua, llavis, parpelles…), febre o picor a la pell o als ulls; però també pot provocar anafilaxi, una reacció greu que pot posar en risc la vida. Solen donar-se durant l’hora posterior d’haver-se pres el medicament, encara que alguns, com les erupcions, poden manifestar-se força temps després (hores, dies i, fins i tot, setmanes). Normalment, els símptomes desapareixen poques hores després de retirar el medicament, encara que en algunes ocasions poden persistir dies o setmanes. 

Diagnòstic: es basa en una detallada història clínica realitzada a partir d’una entrevista amb el metge, on se l’informa dels medicaments que pren i ha pres, els antecedents clínics i els símptomes. Si el metge ho considera, el derivarà a l’al·lergòleg perquè faci proves específiques. 

Tractament: el tractament farmacològic pot abastar antihistamínics, broncodilatadors, corticoesteroides i, en els casos més greus, epinefrina. Si resulta imprescindible un medicament a què una persona és al·lèrgica es poden dur a terme altres tècniques com dessensibilització o inducció de tolerància. 

Fàrmacs més comuns a desenvolupar al·lèrgies: antiinflamatoris, penicil·lines (sobretot l’amoxicil·lina) i sulfamides, pirazolones, vacunes, anticonvulsius, substàncies que continguin iode i algunes formes d’insulina.

 

Carolina López
Neuropsicòloga i psicòloga general sanitària – CSAI Can Torras

/by

POSEM EN MARXA EL SAD!

La nostra Fundació Sant Francesc d’Assis amplia la seva cartera de serveis i comença una nova etapa oferint una nova línia d’activitat per a tota la zona del Maresme. D’aquesta manera donem resposta a la quarta línia estratègica de la fundació centrada en el model assistencial per a potenciar l’atenció de la persona i complim amb el nostre propòsit d’estar sempre al servei de les famílies (persones) més vulnerables que ara ens demanda aquest servei. 

A partir del proper 1 de juliol i ubicat en el CSAI Can Torras s’oferirà per tots aquells usuaris que ho requereixin el servei d’atenció a la persona al mateix domicili per tal de treballar l’autonomia personal , el suport social i ajudar a les tasques de la llar. 

Aquesta assistència tindrà diverses modalitats: per hores, assistència les 24h , higiene personal i també acompanyament. 

Disposarem de professionals especialitzats en SAD que duran a terme intervencions assistencials de cura personal i de la llar, de suport i d’atenció a persones que habitualment es troben en una situació de dependència associada a factors de vulnerabilitat (com ara malalties cròniques, l’edat…). 

Hem de seguir esforçant-nos en recolzar l’autonomia de les persones i en fer del seu entorn un món més adequat a les seves necessitats físiques i emocionals per a garantir el seu benestar i la seva seguretat.

Sobretot Persones!

/by