EL CERVELL A L’ANTIGUITAT

Articles d'interès

Aquest òrgan al qual se sol anomenar “el gran desconegut” en realitat ha estat objecte d’estudi des de l’antiguitat i, durant segles, va competir amb el cor per ser la “seu” de la nostra ànima i intel·ligència.

Avui iniciem una sèrie d’articles on es mostrarà el camí que hem recorregut per conèixer l’òrgan que ens fa conscients de nosaltres mateixos, que en guarda els records i que ens connecta amb el món que ens envolta.

EL CERVELL A LA PREHISTÒRIA

Abans de passar a parlar del cervell com a objecte d’estudi per part de naturalistes, metges i filòsofs, val la pena apuntar que hi ha evidències a la nostra prehistòria en què s’intervenia quirúrgicament el cervell mitjançant la trepanació (procediment que consisteix a fer un forat al crani d’una persona o per perforació, tall o raspat de l’os). Sobre els motius per a aquestes trepanacions, si estaven relacionades amb rituals màgics o es feien per raons de salut, hi ha hagut un intens debat des del s. XIX, ja que el cervell i les malalties que l’afecten no deixen empremta a l’os del crani. En una publicació del 2018 es concloïa que la trepanació va sorgir com una tècnica per alleujar ferides i lesions al cap, però també per tractar altres problemes de salut com mals de cap o malalties mentals. És a dir, encara que el cervell no va ser objecte d’estudi, sí que es va poder observar a través dels forats practicats al crani i va haver-hi una certa certesa o, almenys, creença que intervenint sobre aquest òrgan, la persona afectada millorava o canviava.

EL CERVELL A L’EGIPTE

Els egipcis van ser els primers a deixar-nos constància escrita d’una paraula específica per al cervell, cosa que podria considerar-se un indicatiu que aquest òrgan va ser objecte d’estudi per part dels metges d’aquesta civilització:

El Papir d’Edwin Smith, anomenat així per l’home que el va comprar el 1862, data de l’any 1600 aC, encara que es creu que és una còpia d’un altre papir molt més antic (sobre l’any 3000 aC). Es tracta del primer document de caràcter mèdic de la història i hi trobem les primeres referències a procediments neuroquirúrgics i als termes cervell, meninges, sutures cranianes i líquid cefalorraquidi.

EL MÓN CLÀSSIC: GRÈCIA I ROMA

Tot i això, han de passar més de 1000 anys per trobar el següent avenç en l’estudi del cervell del qual tenim constància i per això hem d’anar al món grec i, posteriorment, al romà. Des de l’any 500 aC fins a la caiguda de l’Imperi Romà s’escriuen els tractats mèdics que es convertiran en els pioners de la medicina actual, però no seran només els naturalistes i els metges els que es dedicaran a parlar sobre el cervell, també trobarem filòsofs. Al llarg d’aquests segles, les dues classes d’estudiosos s’influiran mútuament a intentar explicar des de la seva perspectiva el funcionament del cos humà, incloent-hi el cervell i les malalties.

Els primers, naturalistes i metges, van anar abandonant la idea d’un origen màgic-religiós de les malalties per passar a utilitzar una metodologia basada en l’observació, l’anatomia comparada entre éssers humans i animals i l’estudi dels signes i els símptomes de les malalties.

Destacarem alguns d’ells exposant els seus estudis sobre el cervell i ometent les referències sobre la resta d’òrgans del cos, ja que no són l’objectiu d’aquest article.

Alcmeó de Crotona (s. V aC)

Va proposar una sèrie de teories revolucionàries per a l’època afirmant que era el cervell i no el cor “l’eina” del pensament, pel fet que hi radicava la intel·ligència, el coneixement i la memòria (a la que li va donar un paper fonamental), va exposar la primera teoria del funcionament del son, va descriure l’origen dels nervis òptics i el quiasma, va refutar la creença popular en el seu temps que el semen es produïa al cervell i va establir la relació i connexió del cervell amb els òrgans dels sentits.

Hipòcrates de Cos (s. V aC)

Descriu l’anatomia del cervell que considera seu de l’activitat mental. També va assenyalar aquest òrgan com el lloc on s’originen les malalties mentals, on es percep i on se somnia (va plantejar que els somnis eren una continuació de l’activitat mental desenvolupada durant el dia). Al tractat Sobre la Malaltia Sagrada i al Corpus Hippocraticum (compendi d’estudis mèdics que s’atribueixen a Hipòcrates i als seus deixebles) es parla de malalties com l’epilèpsia a la qual es considera un trastorn fisiològic relacionat amb el cervell rebutjant així l’estesa idea del seu origen diví, la mania (actualment seria l’equivalent al Trastorn Bipolar) l’origen del qual atribueixen a un excés d’humitat al cervell, la frenitis (deliri agut amb febre), l’apoplexia, la letargia, el delírium, la paràlisi facial, les psicosis o la malenconia.

Heròfil de Calcedònia i Erasístrat de Ceos (s. IV aC)

Se’ls considera els pioners dels estudis d’anatomia humana. El primer va descriure la configuració del còrtex cerebral, va identificar el cervell com el centre del sistema nerviós i seu de la intel·ligència, va considerar la medul·la espinal com una prolongació del cervell, va reconèixer la importància dels ventricles cerebrals (els laterals, el tercer i el quart, on ell considerava que residia l’ànima) i va descriure els nervis òptics i les meninges.

Mentre que Erasístrat va descriure amb bastant exactitud l’estructura del cervell, comparant els cervells d’éssers humans i d’altres animals i va fer una distinció entre cervell i cerebel. A més, i seguint amb les teories d’Alcmeó de Crotona, va afirmar que el cervell era la base del pensament, les facultats mentals i intel·ligència concloent que, a major nombre de circumvolucions (girs), més intel·ligència.

Galè (s. II dC)

En el seu tractat Sobre el cervell va mantenir la teoria que aquest òrgan controla la cognició i les accions voluntàries i per realitzar aquesta afirmació es va basar que els cinc sentits tenien les seves terminacions allà. La hipòtesi d’aquest metge va ser que la informació que aportaven els sentits era organitzada en una part del cervell que acabava generant el concepte d’un objecte comú a tots els sentits i a aquesta part del cervell la va anomenar l’àrea del sentit comú. Galè va considerar que el sentit comú, la cognició, la voluntat, la memòria, la fantasia, les sensacions, la intel·ligència, així com el pensament i la comprensió eren funcions pròpies del cervell, mentre que la personalitat i les emocions les generava el cos com un tot. També va localitzar set parells cranials, els nervis raquidis i àrees com el cos callós i els dos hemisferis cerebrals o la glàndula pineal. Com a metge de gladiadors va tenir accés a lesions de diversa gravetat a tot el cos, inclosos casos en què aquestes lesions afectaven el cervell, i en què va aplicar trepanacions per drenar hematomes intracranials i per alleujar la pressió intracranial. També va observar que “les lesions posteriors produeixen trastorns de la memòria i les del ventricle mitjà produeixen problemes de raonament”.

Pel que fa als filòsofs que van tractar sobre el cervell ho van fer utilitzant la metodologia pròpia de la filosofia, és a dir a través de la reflexió, teorització, deducció… de manera que aquests pensadors van enfocar els seus estudis cap a les funcions i capacitats del cervell i no cap a la seva anatomia o cap a les correspondències anatòmic-funcionals que sí que van interessar als metges i naturalistes. Destacarem en aquest article tres filòsofs per la seva influència al llarg dels segles a l’estudi del cervell i les seves funcions.

Anaxàgores de Clazomene (s.V aC)

Va ser contemporani d’Alcmeó de Crotona i considerava que el cervell s’encarregava dels processos mentals relacionats amb el coneixement i la percepció, memòria, imaginació, les emocions i el comportament social, el llenguatge parlat i l’escrit, l’art així com el judici i la creativitat.

Plató (s.V aC)

Coneixia el treball d’Hipòcrates i considerava que el cap (cervell) és el lloc on resideixen el que avui coneixem com a funcions cognitives superiors i que ell anomenava “ànima immortal” o “ànima intel·lectual” i des d’aquí es comunicava amb la resta del cos (físic). En aquesta cita, Plató exposa la seva visió sobre el paper d’aquest òrgan a l’ésser humà i la seva repercussió en el pensament: “El cervell pot ser l’origen de les percepcions de l’audició, la visió i l’olfacte…, i la memòria i l’opinió en poden venir (d’elles)… i la ciència pot estar basada en la memòria i l’opinió”.

Aristòtil (s.IV aC)

Va relegar a un segon lloc el cervell com a òrgan que s’ocupa del que avui anomenem funcions mentals per donar–li aquest paper i tot el protagonisme al cor. Va afirmar que el cervell era un òrgan que servia per refrigerar la sang per tal de mantenir la temperatura adequada per a les funcions mentals del cor. Aquesta noció aristotèlica del cor com a centre de totes les funcions i capacitats de l’ésser humà va ser difícil de superar, i cal esperar fins al Renaixement per veure un canvi de paradigma. Avui dia encara fem servir expressions que ens recorden la influència del cardiocentrisme a la història: se’m trenca el cor, els dictats del cor, pren la decisió amb el cap i no amb el cor.

Pel que fa al cervell, l’antiguitat va ser l’inici d’estudis anatòmics i reflexions, convivència de teories sobre les funcions i el funcionament i tot això a través d’una metodologia que va establir les bases per a la medicina i la filosofia que coneixem actualment.

M’agradaria acabar aquest primer article citant Hipòcrates: “Els homes haurien de saber que del cervell i només del cervell venen les alegries, el plaer, el riure, l’oci, les penes, el dolor, l’abatiment i les lamentacions. A través del cervell en particular nosaltres pensem, veiem, sentim i distingim el lleig del que és bell, el que és dolent del que és bo, el que és agradable del que és desagradable… Sostinc que el cervell és l’òrgan més poderós del cos humà… i així mantinc que el cervell és l’intèrpret de la consciència…”. Han passat més de 2000 anys i aquesta afirmació no ha perdut vigència.