Entrevista amb Cristina Maya Bayón, Cap de Cures de la residència El Montseny
Entrevista amb Cristina Maya Bayón, Cap de Cures de la residència El Montseny i infermera amb màster de salut mental.
Per treballar a Salut mental cal comptar amb una especialitat?
Sí, sol ser un dels requisits exigits per treballar a salut mental. Has de disposar o bé de l’especialitat o bé del màster. Si no és molt complicat poder treballar i /o aconseguir una plaça com a infermera en aquest àmbit en el sector públic.
Jo no tinc l’especialitat d’infermeria en salut mental, sinó que tinc un màster en infermeria psiquiàtrica i salut mental de l’UAB, a més de 14 anys d’experiència en aquest àmbit.
Com valores el fet que existeixin especialitats dins de la professió d’infermeria?
Quan vaig començar a treballar a salut mental encara no disposava del màster i jo notava que em faltaven coneixements sobre aquesta tipologia de pacients a més de seguretat a l’hora d’actuar en situacions agudes per això em vaig decidir a fer-ho.
Tant el màster com l’especialitat t’aporten coneixements i eines per abordar i tractar a pacients afectats d’algun tipus de trastorn psiquiàtric o addicció.
El fet que existeixi especialitats dins de la infermeria, i òbviament a altres professions, és molt i molt positiu, ja que augmenta l’excel·lència professional, i en el nostre cas la qualitat de les cures.
Per què vas decidir dedicar-te a aquesta branca?
Quan vaig acabar la carrera no tenia clar a quina branca dedicar-me, però el món de la psiquiatria i addiccions sempre m’ha cridat l’atenció, m’apassiona conèixer com funciona el nostre cervell i com s’originen i es manifesten les diferents patologies psiquiàtriques, com més inusuals són els símptomes, més curiositat em desperten.
A més és una feina poc rutinària i monòtona, com a infermera el servei que més m’agrada són les urgències de salut mental.
Com va ser la teva experiència professional a Noruega?
A Espanya vaig treballar vuit anys i mig a salut mental, sis anys a urgències i aguts, i després dos anys a addiccions.
Després d’aquest temps i aquestes experiències, vaig decidir marxar fora del país, a Noruega, on vaig continuar treballant en aquest mateix àmbit.
Vaig estar cinc anys, i vaig poder comprovar que es treballava d’una manera molt diferent. Durant 3 d’aquests 5 anys, em vaig especialitzar en una estratègia terapèutica desconeguda a Espanya les sigles de la qual en anglès són BET (Basal Exposure Therapy que traduït seria Teràpia d’Exposició Basal) i està basat en el concepte d’Atenció Centrada a la Persona (ACP). És una feina que es fa de manera individual professional-pacient en què és molt important la comunicació i el contacte ‘’tu a tu’’, això ens permet fer un perfil del pacient basat en la seva conducta que ens permet ensenyar-li a identificar els signes i símptomes de les descompensacions psiquiàtriques de manera precoç i donar-li eines per a gestionar-ho de forma autònoma reduint així les visites a urgències, ingressos a unitats d’aguts i l’ús de la medicació eventual.
En el teu cas que tens experiència laboral en dos sistemes sanitaris, el català i el noruec, quines són les diferències en formació i en la manera de treballar de la figura d’infermeria?
El sistema sanitari català i noruec són molt diferents, tots dos tenen els seus pros i contres. El català té una elevada especialització, molt bona formació dels professionals; tant de metges, com infermers, com TCAE.
En el cas del noruec, la seva formació és més fluixa, són menys anys; i infermeria ni tan sols és una carrera universitària. Per tant, hi ha una diferència abismal en formació, i això, clarament, repercuteix en l’assistència.
Per contra, el sistema noruec té més recursos econòmics i tenen una ràtio de personal molt millor que la que tenim a Catalunya. I això els permet proporcionar una millor atenció.
Allà durant la teva jornada pots dedicar-te a només a un o dos pacients, i, en canvi, aquí en el mateix tipus d’unitat en tens 12, per la qual cosa no tens capacitat per fer el mateix abordatge i donar la mateixa atenció, allà podia sortir cada dia a fer una volta amb els únics 2 pacients que portava, anar al súper i comprar ingredients per fer un pastís i fer-lo junts a la cuina que teníem a la unitat pels pacients, aquestes activitats són molt útils per conèixer al pacient i que es sentí segur i acompanyat, la qual cosa en l’àmbit de salut mental és essencial, i això ho podíem fer en una unitat d’aguts, aquí això és impensable.
Una combinació entre els recursos del sistema noruec i la formació i especialització catalans seria un sistema sanitari excel·lent.
